La dolce vita






ANIMALS DOMÈSTICS.
Text i il·lustracions: Jean Lecointre. Traducció: Teresa Duran. Editorial Ekaré 2013. ISBN: 978-84-939912-6-5. PVP: 15’60 euros. Pàg: 64.

   Quin goig obrir les pàgines d’Animals domèstics i deixar-se portar per les imatges vintage, per la seva estructura acumulativa, per la seva estètica i el seu humor! Si abans que res ens sorprèn l’estètica de les il·lustracions, entre fotografia, dibuix i collage, disposades com una fotonovel·la dels anys 40 o 50, de mica en mica anem descobrint la riquesa del seu discurs, de la seqüenciació de la trama, dels múltiples referents i homenatges que fa l’autor al llarg de les pàgines. Un matrimoni modern que viu en una casa moderna (Jacques Tati a “Mon oncle”, per exemple) celebra festes sense parar. Abans de cada recepció social, un nou animal humanitzat s’afegeix als amfitrions: primer és un gos (bastant fidel i servicial com la majoria de gossos) després un gat (rebel i autosuficent), a continuació una mosca, i successivament uns ratolins, un gripau, un mosquit i un papalló,  gairebé tots amb trets de caràcter que podem relacionar amb l’espècia animal a la que pertanyen. Barrejant imatges de revista de moda, d’il·lustracions o d’enciclopèdia, l’autor confecciona els personatges com una combinació de realitat i fantasia (sempre amb proporcions humanes) i els situa en espais identificables, interiors (salons, habitacions amb decoració psicodèlica) i exteriors (jardins, boscos) a diferents hores del dia o de la nit. No hi ha normes, no hi ha versemblança més enllà de la dels objectes i les formes. Hi ha, això sí, una interacció molt tendra, molt càndida, entre els personatges, sigui quina sigui la seva espècie. Es pot fer una lectura sobre la convivència harmoniosa entre éssers diferents, però això és totalment secundari. La gran virtut de la poètica de l’àlbum és com transmet el joie de vivre, l’unir-se per celebrar, i ho aconsegueix sorprenent-nos a cada pàgina amb unes composicions atrevides deutores de pòsters o fotogrames de pel·lícula, i utilitzant colors esmorteïts aplicats sobre fotografies en blanc i negre, que els refreden i els donen una pàtina de vell tronat com ho és l’estètica general de les imatges, els espais, els objectes i els vestits. Les vinyetes arrodonides, la tipografia de text i títols i les presentacions de cada nou personatge, que s’insinua només damunt del mateix paisatge, són detalls que accentuen la voluntat artificiosa del conjunt, el clam a favor de l’excés (els minimalistes i racionalistes de la mateixa època, els 40’s o 50’s, els del “menys és més” es portarien les mans al cap, Mies Van der Rohe el primer) i la modernitat d’una proposta molt dels nostres dies, barreja de postmodernitat, hedonisme i revisió nostàlgica de l’imaginari popular universal (el gat és el “chico malote” de les pel·lis; el gripau el galant, etc). Que no s’acabi la festa, si us plau!

3 comentarios :

Bona crítica! Totalment d'acord amb les observacions.
Joan

Potser podríem agafar la mosca domèstica perquè fes el manteniment de l'escala. Sisplau, president, que consti en l'ordre del dia de la propera reunió de veïns!
Sra. Mumin

A mi m'agrada especialment la cara de babau del gos. De ben segur que ens defensaria dels corbs i altres carronyaires, serps de llengua bífida i guineus entabanadores. Per contra segur que deixaria passar abelles, formigues feineres i alguna oreneta que ens avisés de l'arribada de la primavera.

Publica un comentari a l'entrada