Una tarda amb Kitty Crowther a Casa Anita.


La il•lustradora belga Kitty Crowther va ser el dijous 11 a Barcelona. Va omplir de gom a gom l’agradable pati de la llibreria Casa Anita, i va parlar de la seva vida i la seva obra en una llarga conversa que va mantenir amb l’il•lustrador (i veí del replà!) Ignasi Blanch. Coneguda arreu, amb un munt de títols publicats i traduïts també al català i castellà, la il•lustradora va començar parlant de la seva discapacitat auditiva i com aquest fet ha marcat la seva trajectòria tant vital com professional. Els seus dibuixos, tal com l’Ignasi ens va fer veure, contenen silenci. I aquest silenci està arrelat al de la nena que no va parlar fins als 4 anys, que no va dur un audiòfon fins als 6, i que va desenvolupar la observació i la gestualitat en la seva manera de relacionar-se amb el món i amb els altres. El seu pare, un excel•lent narrador oral de històries inventades i fantàstiques, va fer que la nena aïllada i imaginativa s’acostumés a conviure amb personatges irreals, molts dels quals encara avui són presents en les seves obres. “Començo habitualment amb dos personatges, un que existeix i un altre que no”, va dir l’autora. Convertida molt aviat en una lectora voraç, la Kitty reconeix que escriu i il•lustra les seves pròpies històries sota la influència de les que de petita li explicava el seu progenitor. No es considera escriptora, sinó més aviat narradora, i assisteix, com a testimoni emocionat, a la vida pròpia que prenen els personatges en un moment donat de la creació. Escriu en anglès, la seva llengua materna, perquè és un idioma directe, que va a allò essencial i que es deixa de floritures. En la seva tasca com a il•lustradora predomina el contingut per damunt de la forma; defensa la senzillesa tècnica i ha aprés que les històries la busquen a ella i no pas a l’inrevés. Troba a faltar el recés que suposa llegir en un món dominat per la imatge vertiginosa i fugissera, de digestió fàcil, i als seus àlbums ha tocat temes com ara la mort o l’apropament a primeríssims visualitzadors d’imatges, els nadons, que busquen sobretot els ulls dels personatges i la possibilitat de poder-los comptar. Al narrador d’aquesta crònica de porteria li va fer gràcia saber que a l’àlbum Lutin Veille, amb text d’Adstrid Lindgren i encara no traduït en cap de les llengües de l’estat, hi ha un homenatge a Maurice Sendak i el seu Max i els monstres, que va morir mentre la Kitty l’estava creant. Un vespre d’allò més agradable que va comptar amb una bona traducció del francès que parlava l’autora al català, i que va a acabar amb copa de cava estiuenca oferta per la sempre eficaç Oblit de Casa Anita i les seves companyes, mentre la Kitty es feia un fart de dibuixar dedicatòries als llibres dels assistents.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada