L’AVUI DES DE L’AHIR O VICEVERSA.

1714. Text: Jordi Sierra i Fabra. Il•lustracions: Ignasi Blanch. La Galera. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-246-4825-1. PVP: 19’95 euros. Pàg: 40.

Jordi Sierra i Fabra, l’autor d’aquest poema èpic sobre la Barcelona de 1714, insisteix en aclarir que l’aparició d’aquest àlbum no s’ha d’entendre com una estratègia comercial: ell el va escriure lluny d’aquí, a Medellín, i abans de la manifestació pro-estat propi de la diada de 2012. En tot cas, l’evolució de les coses ha anat com ha anat, i ara, en aquest any de celebració dels 50 anys de l’editorial, la qüestió és que tot ha quadrat de manera perfecta: un tema de rabiosa actualitat i una aposta atractiva per part de l’editorial durant el seu aniversari booktrailer.
Com hem comentat, el text d’aquest llibre és un poema llarg que conté un pròleg, tres parts (“La guerra”, “Barcelona”, “La repressió”) i un epíleg. Som conscients de la dificultat de fer entenedors uns fets històrics (els antecedents, les motivacions, les gestes...) a través de versos, i és per això que potser resulten sobreres referències locals i de personatges. De tota manera, trobem interessant la combinació de voluntat referencialista del text amb la universalitzadora de les imatges: en les il•lustracions de Blanch, llevat de la documentació sobre les vestimentes, hi descobrim poques concrecions, sobretot espaials: una panoràmica de la Barcelona derruïda de l’època i una imatge de Santa Maria del Mar. La resta és generalització, és anonimat, és aplicable a qualsevol societat que ha patit els estralls d’una guerra.
Els versos de Sierra i Fabra són quartetes senzilles i rimades, alguns amb esperit de rodolí. S’hi repeteix una tornada, cada cop més incisiva, punyent i significativa, que conté un vers de Els segadors, “Bon cop de falç defensors de la terra”. I quin efecte tan contundent té llegir una i una altra vegada aquesta frase en els temps que vivim! Que diferent hauria resultat la seva lectura fa cinc o sis anys! L’ambició de lligar la història amb el present, l’ahir amb l’avui, és, a parer nostre, un dels eixos destacables del llibre. En el pròleg, tant el text com el dibuix (un jove abanderat de principis del XVIII) remeten al passat, a la literatura oral, al relat èpic improvisat i vocalitzat al mig de la plaça del poble i al voltant d’un munt d’oients. “Veniu tots, petits i grans/ nois i noies presteu atenció”. S’utilitza el present com a temps verbal i el lector esdevé oient d’una rondalla. A l’epíleg, al final de tot, tornem a trobar el portador de la senyera, però confós ara entre un grup nombrós de ciutadans d’avui, gent diversa, joves i grans, d’aquí i de fora, que porten senyeres i estelades i que representen la gran manifestació de la diada de 2012 o de la Via Catalana de 2013. El present continu del text s’ha acostat al nostre avui, “Cantem tots, units, fent força/ Els segadors cridant ben fort” o “Som i serem gent catalana” o “Que no se esvaeixi la nostra memòria,/que sempre sigui el nostre crit”, i el narrador ja no és un rapsoda aliè, sinó que és un de nosaltres. El “Veniu tots” es transforma en “Cantem tots”. El vosaltres passa a ser el nosaltres, i ens inclou en l’esdevenidor de la gesta rememorada.
L’adequació del text amb les imatges també queda palès en l’estil dinàmic de Blanch, el seu traç expressionista, i en la tipografia escollida (cos de text i encapçalaments, que s’ha encarregat a un dissenyador). L’espai del poema és envaït amb decisió per la imatge: s’hi acosta invariablement un personatge, una flama, una glopada de fum o una canonada. Hi ha, evidentment, una voluntat d’apropar-los i fer-los avançar junts.
Volem destacar una particularitat cromàtica que també resulta significativa i que és mèrit d’Ignasi Blanch. En les primeres imatges ens presenta la paleta que farà servir, que es basa en l’ús (amb variacions dins de les gammes) dels colors primaris, el blanc i el negre. Durant “La Guerra”, aquesta paleta queda confirmada, però de mica en mica es va esvaint i es redueix durant “La Repressió”. I com es redueix? Doncs fa que els grocs tendeixin a l’ocre; fa que els vermells i blaus desapareguin i que augmentin les combinacions de grisos. Paulatinament, però, va recuperant la paleta inicial (imatge de Santa Maria del Mar) i finalment la recupera del tot en el bany de persones abanderades: el vermell i el blau perduts són ara els colors de l’estelada.
Una cosa semblant passa amb les expressions dels rostres dels personatges. Si en un principi, en la part “La Guerra”, mostren fúria, ràbia, dolor o determinació, progressivament es transformen en abatiment, inexpressivitat o resignació, fins que al final esclaten en alegria, convenciment i esperança. Dins de la trajectòria d’Ignasi Blanch, 1714 ens recorda una mica “Fill de rojo” (text d’un altre replanero, Joan Portell, i publicat per Tantàgora) tant pel tema (guerra i repressió) com per les evolucions dels personatges. Blanch resulta molt efectista quan fa moure molts personatges alhora; quan els fa evolucionar en una mena de coreografia de silenci o quan els composa al voltant del brogit eixordador de trets i canonades. Ens costa poc identificar-nos amb el seu dolor o la seva ràbia (la voluntat “globalitzadora” dels seus models un altre cop) i els converteix en elements poètics, com versos vius escapats de les quartetes que els acompanyen en aquest àlbum. Un llibre que és un mirall de com som i d’on venim i què volem ser, i que, amb valentia i orgull, ens regalen autors i editorial a través de les seves pàgines.

1 comentarios :

Benvolgut Àngel,
Crec que em permetràs no estar del tot d'acord amb tu. Sense cap mena de dubtes 1714 és un llibre necessari, interesant i aclaridor, tot mirant el que va passar. Pero jo trobo que el llibre està descompensat, la ploma i el llapis no estan en equilibri. Sense cap mena de dubte el llapis guanya a la ploma. El llapis és brutal, crida al lector curiós, li ensenya una realitat crua, per moments ens posa incomodes davant de tanta crueltat; el llapis és actual, és genial. La ploma és correcta, però jo vull llegir altres plomes que m'expliquin el que va passar. Reflexions d'un divendres tarda... o el dia que el llapis va guanyar a la ploma.
Abraçades amics replaneros

Publica un comentari a l'entrada