Més enllà de l'elefant de patchwork

L’editorial Libros del Zorro Rojo recupera en castellà un llibre de David Mckee escrit l’any 1972, Seis hombres.

Es tracta d’una història antibel·licista que mostra com l’home més normal del món, sense saber com, pot acabar convertit en un tirà i provocar una guerra.
Mckee es serveix d’unes il•lustracions en plomí fi, d’un aire infantil, per explicar-nos la vida d’aquests sis homes que voltaven pel món buscant un lloc on viure i treballar en pau.
Què es podria tòrcer?
Semblaria que res, però un cop troben la terra que anhelen, comencen a cultivar i a construir. I es fan rics i amb la riquesa comencen els maldecaps.  Una història circular que mostra com la por, les inseguretats, l’enveja, el poder... acaben arrossegant els protagonistes cap a una guerra absurda que provoca una pila de morts inútils.

En una ressenya comparaven algunes de les escenes bèl•liques del llibre amb “el tapís de Bayeux”, el gran brodat del segle XI  que reprodueix en diferents vinyetes i amb gran narrativitat, pla a pla, l'enfrontament de la societat normanda i anglesa a l'edat mitjana.
A mi, en un primer moment, m’han vingut al cap els gravats expressionistes de l’estil de George Grosz.

I és que Mckee deixa de banda els colors brillants i les figures geomètriques elmerianes per jugar amb la senzillesa del traç negre sobre blanc. Juga amb la simetria i les composicions a doble pàgina, seguint les lleis de perspectiva dels infants. Figures esquemàtiques de soldats que semblen sanefes al costat d'homes anònims i inexpressius.
Escenes dramàtiques, línies rectes de cascs i fletxes al costat d'un núvol de caos.

Seis hombres també m’ha recordat molt l’obra de l’autor alemany Reiner Zimnik (1930) i en especial Els timbalers. Un llibre imprescindible a qualsevol casa.
Tant la història, com el traç d’ambdos tenen molt en comú, encara que Zimnik va publicar Els timbalers molts anys abans que Mckee, l’any 1958.
[La darrera edició en català és de Vicens Vives, 2000 (Cucanya; 10)]

Tot i tenir quaranta anys, Seis hombres és una obra que es manté vigent i que per la seva senzillesa aparent pot ser una eina molt útil per a parlar amb els infants sobre la guerra, però també sobre l'ambició humana i l'afany de poder. 
Unes imatges amb força dramàtica i gran bellesa que parlen de la guerra però sense mostrar ni una sola gota de sang. Una història que complementa la que el mateix Mckee va editar l'any 2004, Los conquistadores (Kókinos).


 
Es fa difícil parlar de David Mckee (Denver, 1934)  i no pensar amb el patchwork i els elefants. 
Però la bibliografia d’aquest autor britànic és extensa, rica i variada, més enllà de l’encert i el merescut èxit, de crear un personatge com l’Elmer, l'elefant de quadres inspirat en Paul Klee.

De fet, el primer Elmer, no deixa de ser una llibre sobre la tolerància, un tema recorrent, com veiem, en les obres de Mckee.                      
Potser, si algú vol fer-se una idea de la globalitat de la seva obra, hauria de recuperar alguns dels seus títols més emblemàtics, editats a Altea i Austral infantil: com Ahora no, Fernando! o Dos monstruos. o La trista història de la Verònica, editada a Timun Mas. Títols descatalogats que ara mateix només es poden trobar en edicions bilingües editades per Anaya a la seva col·lecció We read.


Jo tinc predilecció per un títol que mai he acabat d'entendre. Les il·lustracions de No quiero el osito. (Espasa Calpe, 1986) li van valdre a David Mckee la placa d'honor del malaguanyat Premi Catalònia d'il·lustració en la seva primera edició l'any 1984 (que va guanyar Carme Solé i Vendrell).  Aquest llibre, que té un punt surrealista que et desconcerta, funciona com una mena de llibre "promenade" al voltant de dos infants que passegen amb els seus óssos de peluix.
El fet curiós és que Mckee fa tot un homenatge subtil a Barcelona i al poble català.

I si no em creieu, mireu atentament aquesta imatge:


No dirieu que el disc de vinil que hi ha per terra és aquest?: 


5 comentarios :

Mumins! Ja sé que sou una bona colla i per tant molts ulls, però em trec el barret de pirata davant la vostra capacitat d'observació. Per cert, i si li diguéssiu al bon amic Lluís?

Molt suggerent! Felicitats.

Què bó Mumin!!!! Ja passes la categoria de cracks, ets una catacrack!

M'agradaria saber qui són els dos personatges amb barba perquè tenen massa caràcter com per no ser ningú conegut. Segur que ells tenen la clau de l'enigma que planteja la família Mumin.

"Ahora no, Fernando!", que el reeditin!
Jo tinc una edició italiana, comprada a Bologna, que em va regalar algú que no recordo. :-PPP
Laia VR

Publica un comentari a l'entrada