És tan complicat cuinar un bon còmic?

La situació del còmic en català és desesperada, i no entenc el perquè.

Per una banda, el còmic a Espanya està vivint una època gloriosa. Es tradueixen les obres més significatives del panorama internacional (fins i tot obres arriscadíssimes com el Building Stories de Chris Ware, la publicació del qual s’espera per 2014), i els autors nacionals publiquen històries que no tenen res a envejar a les d’autors forans (busquin per exemple Ardalén, el còmic de Miguelanxo Prado premiat recentment amb el Premio Nacional de Cómic).

Per altra banda, la literatura en català, tant la infantil i juvenil com la d’adults, tant la traduïda de llengües estrangeres com la produïda a casa nostra, també gaudeix d’una relativa bona salut.

(Val a dir que tots dos àmbits estan patint, i molt, una crisi econòmica, entre altres circumstàncies adverses, que està obligant a editors, llibreters i agents culturals a fer mans i mànigues per arribar a finals de mes…)

Però la combinació còmic + en català, per alguna raó que, com deia al començament, no entenc, no acaba de funcionar. I és que es publica poc. Molt poc. O els autors locals prefereixen el castellà o, més probablement, es troben amb portes tancades quan proposen la publicació en català a unes editorials que encara estan treballant per ampliar la seva base de lectors. I es tradueix encara menys: oblidin-se de trobar en català aquella novetat de la qual tots els blocs de còmic van plens (de la llista dels 25 còmics essencials del primer semestre de 2013, triats per l’ACDCómic? Ni un…)

No és d’estranyar, doncs, que quan la mama Mumin, no fa gaire, em va demanar que li recomanés algun còmic infantil o juvenil en català de recent publicació, una servidora, que repassa setmana rere setmana les novetats de còmic, a l’espera d’un nou Seth o un flamant José Carlos Fernandes (la gola de Liniers la manté a ratlla gràcies a Internet), es trobés sense paraules. O més concretament, sense títols. Sense ni un sol títol que realment valgués la pena recomanar…

De tant en tant, però, apareix una agulla al paller. I entre els Narutos i els Barrufets – que, no em mal interpretin, no estan malament pels dies de cada dia, igual que la patata amb mongeta o la carn arrebossada – fa escassos mesos va aparèixer l’agulla que m’ha portat avui fins aquí.



























PONS, Carme. El senyor Romaní. Il·lustr. Miguel Bustos. Barcelona: Editores de Tebeos, 2013. 64 p. ISBN (978-84-9947-673-5). Preu: 13,95 €

Es tracta del còmic que va guanyar el passat 2012 la Beca Carnet Jove Connecta’t al Còmic, que permet cada any a qui la guanya publicar algunes tires al setmanari El Jueves i publicar un llibre amb EDT, una de les editorials més reconegudes al nostre país (i que, de tant en tant, encara publica quelcom en català). Dos joves i interdisciplinaris autors (Carme Pons Calvet i Miguel Bustos, autors, il•lustradors, dissenyadors gràfics… tot sembla indicar que vinculats a les terres de l’Ebre) són els responsables de El senyor Romaní, un còmic que ens proposa una història sobre les històries… i és que la temàtica d’aquest còmic és, precisament, la narració oral, la màgia de la paraula, els contes, sentits i gaudits en companyia i gràcies a la veu d’algú que ens transporta a un altre món.

Si els sorprèn la temàtica, deu ser que han llegit pocs còmics, o que es deixen endur pel prejudici de qui encara pensa que els còmics o són de superherois o no són...

“Aquesta història es va contar quan els homes i dones encara es reunien a la vora del foc per explicar-se històries. Quan es coneixien les estrelles com els palmells de les mans, i quan els palmells de les mans guardaven la direcció dels seus somnis.” 

Amb tres vinyetes que contenen aquest text, i tres vinyetes on veiem els oients d’una història narrada a les fosques, a la vora del foc, arrenca aquest El senyor Romaní. El còmic ens convida a convertir-nos en un oient més, i de la veu de l’àvia de la trena llarga i blanca, rememorar l’emoció de deixar-se endur per una bona història.

La història dins la història és la del personatge que dóna títol a l’obra: un entranyable vellet que somia amb unir la seva passió (les plantes) amb la de la seva dona (la música). Un vellet incomprès pels seus veïns, però que amb paciència i perseverança, veurà recompensat el seu esforç. Un vellet que demostra el que fa dos dies deia una de les meves nebodes, que tot just acaba de fer quinze anys: “està bé ser iaia… quan ets iaia, ja t’és igual el que la gent pensi i pots fer el que et doni la gana”.

El senyor Romaní és un gran còmic perquè al darrera hi ha una bona història i dues persones que l’han sabut explicar. Només els han calgut dues tintes, i molt poc diàleg (pràcticament tot el còmic és una narració, per altra banda, lògic i coherent per altra banda que forma i contingut vagin de bracet), però demostren una exquisida planificació de l’acció sobre la pàgina i un domini total de l’ús dels recursos visuals del còmic (el color i l’ombra, en positiu i en negatiu; el ritme de la narració, en la seqüenciació de les vinyetes; la varietat de plànols i punts de vista utilitzats…). Bé, potser sí que cal alguna cosa per fer un gran còmic: bona matèria prima i les quantitats justes de cadascun dels ingredients.

Ah.
I una última cosa.
Es tracta d’un còmic apte per tots els públics.
Preferentment, per llegir en companyia!

PS: recordint-me que un dia els parli una mica més de perquè crec que els còmics i els àlbums il·lustrats haurien de sortir plegats més sovint...

6 comentarios :

No he llegit encara aquest còmic, però li tinc ganes! (tots els que s'han publicat fins ara sota el paraigües "beca carnet jove" han resultat ser molt interessants, almenys subjectivament: a mi m'agraden :-D).
Sobre el tema de còmic català, sí, és una pena u_u (i còmic englobant manga, clar). Un exemple: els seguidors de "Cinturó Negre" (o sigui, la "Ginger") que després d'un any en pausa reprenen la publicació fins al final...en fi, poc a poc :)
És crisi, sí, però també és posar-hi voluntat...!

Per què crec que els còmics i els àlbums il·lustrats haurien de sortir plegats més sovint?
Alba & Dídac

Un dia no vol dir avui, presidents de torn... però hi poden anar pensant mentre el dia s'acosta.

Això de la voluntat, Eli, quan es tracta d'una empresa (i no oblidem que les editorials ho són), s'agafa sempre molt amb pinces...

M'apunto la teva definició de patata amb mongeta i carn arrebossada per dir als mestres i també als nens quan em pregunten perquè no poden llegir sempre Els Barrufets o els llibres de Pesadilles sense parar... ;-)

Casualitats de la vida.... la setmana entrant, aquí al bloc, Max del tercer segona farà crítica d'un còmic per primera vegada a la vida (i això que ell sempre comenta àlbums il·lustrats!)

I més casualitats encara: demà presenten el còmic al FNAC de Las Arenas - http://www.comicat.cat/2013/11/presentacio-de-el-senyor-romani-fnac.html

Publica un comentari a l'entrada