Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Una nova llibreria infantil al cor de Gràcia!

Ei, veïns i veïnes, una bona notícia: una nova llibreria, especialitzada en LIJ, ha obert les portes al barri de Gràcia de Barcelona. I és que a La caixa d'eines li ha nascut un fill petit! Al cor de Gràcia, a la plaça de la Revolució, al costat mateix d'una de les gelateries de més renom a la ciutat, ha aparegut un espai literari especialitzat on hi trobarem les darreres novetats, còmic, una mica de fons i alguns jocs didàctics per acabar de completar  l'oferta. No ens el podem deixar perdre i, mentre anem a assaborir un bon i refrescant gelat, podem fer-hi passada.
La caixa d'eines
Plaça de la Revolució, 3
Tel. 93.174.50.34
C.e.: gracia@lacaixadeines.com

II Jornades de Laboratoris de lectura

Els dies 5 i 6 de juliol, la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, acollirà les II Jornades de Laboratoris de Lectura, sota el títol “Models creatius per a l’experiència lectora dels infants”.

Les jornades s'adrecen a agents culturals, bibliotecaris, educadors i mediadors del foment de la lectura.  L'activitat comptarà amb la participació d'experts catalans i europeus en aquest àmbit. Kathrin Buchmann, directora de programes del centre cultural LesArt (Berlín), i José Antonio Portillo, artista i pedagog, pronunciaran la ponència "Models creatius per a l'experiència lectora" i aportaran també les seves experiències pràctiques en la matèria, que es completaran amb les aportacions de les responsables de les biblioteques de Girona, Cornellà, Vilassar de Mar, Reus i Tarragona, equipaments amb laboratoris de lectura adreçats al públic infantil. 

Malauradament les inscripcions s'han tancat a hores d'ara gràcies a l'interès de molts professionals de diferents procedències i àmbits, fet que ens augura una trobada molt rica i interessant.

Però no patiu, la família Mumin al complet estarà allà fent un relat de tot a través del bloc dels laboratoris, tuitejant (#brulab), i fent Streaming perquè pugueu seguir les jornades des del sofà de casa.


El Jinete Azul a Barcelona

Antonio Ventura, editor en cap de la petita editorial madrilenya El Jinete Azul i prestigiós coneixedor del món de la LIJ, va presentar la seva editorial al Centre Cívic Torre Llobeta, aprofitant que era a Barcelona impartint un curs de teoria de la il·lustració a l'Escola de la Dona. El Jinete Azul va néixer fa tres anys i manté actives les tres col·leccions amb les que va començar: la de poesia, la d'àlbum il·lustrat (recuperacions de descatalogats, àlbum infantil i àlbum d'adult), i la de novel·la gràfica. Precisament un dels llibres d'aquesta tercera col·lecció va centrar la xerrada. L'il·lustrador, Pere Guinard, assegut al costat de Ventura, va explicar el procés de treball, en paral·lel, amb els autors del text, Ana Alonso i Javier Pelegrín, per a "La ciudad transparente". Dubtant també l'autor de la denominació de "novel·la gràfica" (aquest tema ja va sent un clàssic de "les preguntes sense resposta"), Guinard va treballar dos tipus d'imatges pel llibre, unes de caire il·lustratiu, i altres en format còmic (seqüenciades). Antonio Ventura li va donar quatre pistes abans d'encomanar-li la part gràfica d'aquesta novel·la futurista: 1984, Blade Runner, Un món feliç i Fahrenheit 451.
Preguntat per com un editor d'editorial petita pot sobreviure en temps de crisis, Ventura va ser breu i concís: "Sent poques persones; tenint altres feines simultànies; publicant menys del que voldríem, i havent-nos de vendre la casa, com he fet jo, per poder pagar deutes de l'editorial". Temps difícils per a tothom, sens dubte. Però l'Antonio té molt clar que, per molt que tot es compliqui, no s'ha d'abaixar mai l'exigència i continuar fent els llibres de la millor, la més exquisida i la més valenta manera que es pugui.

web de El Jinete Azul 

Els Gatsby de la família

A vegades, em sento una mica identificat amb les formigues.
Elles recullen aliments durant l’estiu, per tenir el rebost ple a l’hivern, i jo, en canvi, durant el curs escolar, intento recollir alguns llibres, dels quals m’arriben bones referències, per tenir la tauleta de nit plena a vessar quan arriba l’estiu, i hom es posa a llegir pel pur plaer de fer-ho.

Mogut per la insistència i la bona expectativa creada per un veí d’escala, que respon pel nom de senyora Anglada, fa poc vaig adquirir una novetat: El gran Gatsby de F. S. Fitzgerald, publicat en castellà per Nordica, una novel•la de la qual n’havia sentit campanes sovint, però no havia trobat encara el moment per abordar-la –i és que per sort, sempre queden clàssics per descobrir!- ni sabia tampoc que estava a punt d’estrenar-se una nova pel•lícula basada en el llibre.

- FITZGERALD, Francis Scott. El gran Gatsby. Trad. José Manuel Álvarez Flórez; Il•lustr. Ignasi Blanch. Madrid: Nordica, 2013. 19,50€




No vaig poder contenir les ganes i abans d’arribar l’estiu, vaig començar-lo a llegir. Em va durar tres nits.
D’entrada, cal felicitar a editorial Nordica per una edició impecable, on tant la feina de l’editor, en la cura de tots els detalls, com la de l’Il•lustrador, pel que fa a la il•luminació del contingut, sumen per dotar de valor un llibre que ja té un alt valor literari, difícil de calcular.
Nordica aposta per una tendència actual i atractiva, la d’elaborar una novel•la il•lustrada. Dona gust llegir-la i anar trobant les il•lustracions d’Ignasi Blanch a cada dues o tres passes del viatge lector, que retraten de manera delicada i subtil la cara i també el sentir dels personatges. El joc a dues tintes, que l’editorial també fa seva en alguns detalls, dona encara més ales a les virtuts de la novel•la.

Però el blog de Llibres al replà no tracta sobre literatura infantil i juvenil? –algú preguntarà, i ho farà amb tota la raó-. Oi, tant, però és que les lectures estan totes entrellaçades entre si, formen part d’una gran família anomenada literatura.

Llegir El Gran Gatsby m’ha portat a pensar, buscar i recomanar llibres per a infants i joves que, guardant totes les distàncies del món, s’hi podrien comparar.

Podríem assegurar que el personatge de Gatsby és pura façana, un home que aixeca un món postís de festes i de riquesa al seu voltant, amb l’objectiu principal d’enamorar la dona dels seus somnis, però també amb el d’impressionar als altres i el d’amagar les seves misèries. És meravellós observar com l’autor munta tota l’aurèola que envolta Gatsby i també com la desmunta, tot convertint-lo en un gran bluf.

Partint de la seva figura emblemàtica, en el seu paisatge i en la seva època, podríem arribar a dir que hi ha dos tipus de personatges mítics com ell:

1. En el primer grup, hi hauria aquells que parteixen d’una aurèola que els embolcalla, però a mida que els vas coneixent es desinflen com un globus punxat per una agulla.

2. En el segon, hi figurarien aquells que fan el camí a la inversa, a mida que vas entrant en el seu món, ells van creixent, tot mostrant l’esplendor que amaguen rere la discreció.


El més paradigmàtic del primer grup seria El màgic d’Oz, una fita mítica que els protagonistes volen assolir per solucionar les seves mancances. Quan l’aconsegueixen, després d’un viatge llarg i intens, descobreixen que tot és una farsa, un engany terrible. Un argument original en literatura infantil que segueix vigent després de més de cent anys.

- BAUM, L. Frank. El màgic d’Oz. Trad. Ramon Folch i Camarasa. Barcelona: Labutxaca, 2011.

* Il. de Lisbeth Zwerger a Le magicien d'Oz. Nord-Sud, 1996





També hi podria figurar la primera obra escrita per Carlos Ruiz Zafón, encara que tant el personatge malvat, com el to, com l’atmosfera creada són d’un estil ben diferent al primer.

- RUIZ ZAFÓN, Carlos. El príncep de la boira. Barcelona: Edebé, 2002



O el misteriós personatge que s’amaga rere la màscara d’El senyor dels lladres, una de les obres més destacades de Cornelia Funke.

- FUNKE, Cornelia. El senyor dels lladres. Trad. Dolors González. Barcelona: Columna, 2005





En el segon grup, el de personatges que creixen a mida que avança una història, jo hi inclouria, encara que és casualitat, tres personatges que donen nom a les seves novel•les i que habiten en un edifici de veïns, que podria ser semblant al d’aquest replà. 
Totes tres obres són extremadament recomanables. És per això que les cito per ordre alfabètic, que sempre és l’ordre més imparcial:




- CANELA, Mercè. Els dimarts del senyor F. Alzira: Bromera, 2008. (L’elefant; 15)









- LAMBECK, Silke. El senyor Silvestre. Barcelona: Takatuka, 2009


- NESQUENS, Daniel. Mi vecino de abajo. Madrid: SM, 2011. (El Barco de vapor; 213)
                             







I voldria acabar aquesta petita galeria de personatges amb un veí que un dia arriba a un poble i, amb el seu fer i desfer i el seu bagatge, transforma la vida del mateix. Ell és el que dona nom a la novel•la...

- SALA i VILA, Carles. Cornèlius i el rebost d’impossibles. Barcelona: La Galera, 2010


I heus aquí el text de benvinguda del llibre, que jo penso imprimir a la catifa d’entrada del meu 1r 2a, i que trobo ideal per a il•lustrar el contingut d’aquest article:


Hi ha persones que sembla que hagin vingut al món per canviar-lo, per obrir nous camins, per fer que la vida en aquest racó d’univers sigui encara més especial. Jo un dia vaig tenir la sort de conèixer algú així, algú excepcional, únic, incomparable; un home que venia de molt lluny, potser fins i tot d’una altra època. Una persona amb un nom que et ressonava dins del cap cada cop que el senties: CORNÈLIUS.
                                          

Una referència obligada: Gemma Lluch

Benvolgut veïns i veïnes, 
Des de fa poc tenim una nova veïna a l'escala del costat: la Gemma Lluch (http://www.gemmalluch.com/). I és que trobant-me orfe de veïns a qui demanar un pessic de sal, vaig sortir al carrer i just en aquell moment vaig topar amb la sal de la vida, la Lluch. Professora de la Universitat de València, des de fa anys estudia la LIJ per totes bandes i des de fa poc ha obert una web que està cridada a convertir-se en referent dels seus estudis i seguidors. No us la perdeu!

Neix la plataforma APE (Autors i Autores en perill d'extinció) contra la socialització del llibre de lectura a l'aula



L’APE reuneix ja un centenar d’escriptors, escriptores, il•lustradors i il•lustradores que treballen en el món de la LIJ. La plataforma, fundada oficialment en assemblea el passat 7 de juny, pretén frenar la socialització del llibre de lectura a l’aula. Temes com ara l’empobriment o desaparició de la biblioteca personal del nen o jove; l’equiparació d’un llibre de ficció en un llibre exclusivament d’escola; la impossibilitat de subsistir de molts autors si no es compren els seus llibres o la dificultat extrema de crear un imaginari de ficció català són alguns dels que es recullen en el Manifest APE que es va consensuar en la primera assemblea. APE s’agrupa en comissions encarregades de gestionar, divulgar, investigar o planificar totes les iniciatives que sorgeixen, i un dels seus primers reptes és la concreció d’una taula de negociació per a la propera tardor on seguin tots els sectors implicats en el tema de la socialització del llibre de lectura a l’escola. Us deixem el link del blog de l’Anna Manso, un dels membres de l’APE, on podeu llegir el Manifest aprovat, i us anunciarem amb temps les actuacions públiques de la plataforma, la primera de les quals serà el mes de setembre durant la Setmana del Llibre en Català. Ara, de moment, s’està fent arribar el Manifest als docents de Catalunya per què puguin debatre el tema en els claustres escolars respectius.

 


Llegim en veu alta



El passat 12 de juny va tenir lloc, al Teatre Nacional de Catalunya, la final del 9è Certament de Lectura en Veu Alta, patrocinat per la Fundació Enciclopèdia Catalana i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Aquest any s’hi van inscriure 350 escoles de tot Catalunya. La missió de docents i alumnes: preparar la lectura en veu alta d’un text, amb tot el que això significa (vocalitzar, entendre, transmetre, dramatitzar quan i si cal etc.) A través de diverses fases, quarts de final i semifinals que se celebren en tot el territori del país, arriben a la final una cinquantena de nens i joves que fan la seva darrera prova davant d’un auditori entregat (1000 persones, el TNC ple fins a la bandera) i un espai que, nit rere nit, acull els millors autors i intèrprets del teatre català. Tot plegat imposa. Els assistents poden seguir les evolucions dels lectors en directe, i compten amb l’ajuda d’una projecció del rostre del lector i del text que llegeix. Com sempre, perquè n’hem estat testimonis en més d’una ocasió, la cosa rutlla de meravella. Tenim un jurat d’experts, tenim un presentador de luxe, tenim una actuació de primera mentre el jurat delibera i tenim els autors del llibres llegits que lliuren els premis als guanyadors de cada categoria. Enguany el Certamen va comptar amb la presència de la consellera d’ensenyament, la Sr Irene Rigau, que es va dirigir a l’auditori. Una bona iniciativa que ja té una trajectòria i que corona amb una festa com cal la celebració sempre hipnòtica d’escoltar un text ben llegit en veu alta.

Vango?!

Aquest matí, al replà, en Dídac i l'Alba del 2n 2a m'han deixat aquesta juvenil. Porto tot el dia llegint sense parar. Avui, els petits trolls Mumin soparan tard!

Fombelle, Timothée de. Vango. Trad. Josep Alemany. Barcelona: Estrella Polar, 2013. 395 p. (LaVia Làctia) ISBN 978-84-9932-281-0      15,95€

disseny de la coberta: Tamara Sánchez
Tothom sembla conèixer Vango, excepte ell mateix i nosaltres, els lectors.

Quin passat amaga aquest personatge tan misteriós creat per Timothée de Fombelle
Com és possible que sense saber gran cosa d'ell ens resulti tan entranyable? 

Des de la primera pàgina del llibre, tot i que no fa gran cosa més que fugir (de la policia que l'acusa d'assassinat i d'uns espies russos), Vango ens encomana el seu instint de supervivència i tots els lectors tenim clar que volem ser del seu bàndol. 

Si el jove Vango truqués a la porta de qualsevol dels veïns del replà, no tinc cap dubte que li buscaríem un bon amagatall a les golfes. 

Es diria que la història del segle XX gira al voltant de Vango: aquella història que escrivim en majúscula, la que ens parla d’una Europa convulsa que als anys trenta viu sota l’amenaça d’una gran guerra imminent. Però també la història en minúscula, aquella que viuen un seguit de personatges, més o menys anònims, per qui Vango s’ha convertit en el motiu central de la seva existència. 

Llegir aquesta novel•la és com construir un gran puzle. 

Per una banda juguem amb les peces dels escenaris, d’una riquesa literària evident: la imponent Notre-Dame de París, un gran casalot enmig de la boira espessa dels boscos d’Escòcia, un monestir clandestí amagat a les Illes Eòlies, al nord de Sicília, o el Palau del Kremlin, al mateix Moscou... 

I per l’altra, tenim una galeria extensa de personatges que l’autor ha dibuixat amb molt d’encert, amb els trets justos per a dotar-los d’una personalitat molt clara i suggeridora. 

Hugo Eckener, el propietari del zepelí que fuig de la Gestapo; el Comissari Boulard, amb el seu paraigua inseparable; l’extravagant Ethel, rica, jove i guapa; el Pare Zefiro i el seu passat compromès; l’espia rus violinista; el camaleònic malvat Voloi Viktor; la desapareguda Mademoiselle o l’esmunyedissa “Anguila”.

 
És impossible destacar-ne només un. No només perquè tots ells són prou atractius per protagonitzar la seva pròpia novel•la, sinó perquè ens trobem davant d’una obra coral on la suma de diferents aventures paral•leles és la que dóna forma a l'argument, a voltes complexe, però molt ben tramat, que gira al voltant del personatge de Vango. 
 

Timothée de Fombelle (París, 1973) ens torna a sorprendre amb una novel•la d’aventures que ens farà vibrar. Argumentalment no té res a veure amb la seva anterior novel•la juvenil, però gràcies a l’esperit de lluita i justícia que comparteixen els seus protagonistes, Toby Lolness i Vango, tenen un lloc assegurat a la nostra memòria literària. 

Ah! També tenen una altra cosa en comú. 
Com ja ens va passar amb Toby Lolness, l’editorial ha obviat que Vango és una novel·la en dos volums i en cap moment ens avisa que el llibre que tenim a les mans no és l' obra completa. Esperarem pacientment que s’editi la continuació però, des d’aquí, convidaríem als editors a ser més considerats amb els lectors de carrer, o de replà. 


L’original del llibre, editat en francès per Gallimard Jeunesse és:
Vango. Vol. 1 Entre cel et terre. 2010
Vango. Vol 2. Un prince sans royaume. 2011
Disseny de la coberta de l'edició francesa: Blexbolex

Per saber-ne més:
Una entrevista amb l'autor a Ricochet 
Un video de l'autor presentant el segon volum de Vango a la fira de París

LA CAPUTXETA DELS SUBURBIS

LA CAPUTXETA VERMELLA. Argument i il·lustracions: Roberto Innocenti. Text: Aaron Frisch. Traducció: Núria Sales i Rovira. Símbol Editors. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-15315-13-1. PVP: 17 euros euros. Pàg: 34.


   Roberto Innocenti em va parlar de la seva Caputxeta en la seva darrera visita a Barcelona, però fou a Saarbrücken (Alemanya) on vam coincidir en la Fira del Llibre el 2011, que me la va mostrar. Jo li vaig demanar en quin estat es trobava el seu “cappuccetto rosso”, i ell, un home alt, gros i bonhomiós, em va dir que ja l’havia acabat i que es delia per mostrar-nos-la a l’Ignasi Blanch i a mi. Vam demanar a la recepcionista de l’hotel Domicil Leidinger si ens podia deixar un ordinador i allí mateix, en una oficina de l’establiment, Innocenti, com un nen amb joguina nova, va disposar el seu pen drive a l’aparell. “La meva Caputxeta dels suburbis!”, la va presentar. Ara, ja en format àlbum, Símbol l’edita en català. La Caputxeta dels suburbis innocentiana viu als afores d’una gran ciutat; en un barri deteriorat als límits del qual, com en moltes grans capitals, s’erigeix un d’aquests temples del capitalisme desaforat que anomenem Centre Comercial. En aquest cas es diu “The Wood” (en anglès) o “Il Bosco” (en italià). La Caputxeta l’ha de creuar per arribar a casa de la seva àvia. Els camins que menen al bosc, i el bosc mateix, no són pas paratge solitaris i silenciosos com els de la Caputxeta tradicional, sinó carrers i carreteres atapeïdes de gent, cotxes, motos, graffitis, homeless, cartells i tanques publicitàries, botigues, policia i llums de neó. I no per això deixen de ser temibles i amenaçadors, és obvi. Tot està tan saturat d’imputs, que la nena s’hi perd. Exactament igual que es perdia la caputxeta clàssica entre arbres i vegetació. “El Bosc”, d’altra banda, la tempta. La sedueixen la seva complexitat i el seu misteri. El Llop innocentià es presenta de cop i volta per a orientar-la. Vesteix caçadora de pell negre, du ulleres de sol fosques i té una moto de gran cilindrada. El llop l’acosta a casa de l’àvia un vespre plujós i rúfol. Quan ja és nit fosca, la Caputxeta no ha tornat a casa i la policia, alertada, arriba a la vella roulotte de l’àvia amb un desplegament espectacular de pel·lícula d'acció. Arriba, però, massa tard: el Llop, ja amb cara de llop, ha abandonat la modesta vivenda (imaginem una pensió de jubilació ridícula) després de saciar el seu instint depredador.
   Però Innocenti, el savi, bonhomiós i reflexiu creador, dóna una segona oportunitat a les seves criatures, que som també nosaltres, els oïdors de la història, que ens veiem reflectits en la colla de nens que, a la primera pàgina de l’àlbum, seuen en rotllana al voltant d’una àvia de joguina, una màquina més, que els explica el conte un vespre de pluja. Tot ha de ser sempre un desastre? No tenen cap oportunitat de sobreviure els més innocents? Sempre hem de ser les víctimes de les crisis, de les operacions a gran escala dels grups de poder? Hem de resignar-nos a patir sempre les conseqüències del capitalisme fal·laç i sense escrúpols que tot ho corromp? L’autor permet que, per una vegada, tornem al símil de la pel·lícula d’acció americana on ens havia situat la darrera il·lustració i fa que esdevingui un happy end reconfortant: la policia arriba a temps, rescata àvia i néta, i captura el llop. A l’escena s’hi barregen periodistes de mitjans sensacionalistes, evidentment, com passa també després d’una catàstrofe o d’un salvament. És el preu que hem de pagar per un final feliç de pel·lícula.

   Tots coneixem les il·lustracions d’Innocenti. El seu domini dels espais, el virtuosisme de les perspectives, els jocs d’il·luminació i el detallisme arrabassador amb el qual dibuixa el seu món. En aquest àlbum allibera les imatges de text, que adjunta dins de pastilles de color (grises i vermelles) en una decisió que pot ser discutible, però que a nivell visual la relacionem amb subtítols o en cartellet explicatius de pel·lícula de cinema mut. Tot és bigarrat, tot és horror a la buidor en homenatge al consum compulsiu de la nostra vida moderna. Consum d’objectes, de missatges, de publicitat. Consum d’opulència i de misèria. En aquest món que ens atordeix amb tants significants alhora, amb tants continguts, amb tantes obvietats, ens costa trobar espais de reflexió, estones per estar amb un familiar malalt. Innocenti opta per desvirtuar la realitat estrafent els noms de les coses (podem reconèixer paraules o marques com “Gileffe”, “Ben & Ton”, “Piat”?) però deixa clar que hi són (la tele, el facebook, la Coca-Cola, el Mcdonals, Mercedes Benz...). Coses i necessitats tan provocades com inútils que intenten, amb més aviat poca fortuna, disfressar la realitat dura i pura de la pobresa. Les deixalles (físiques i emocionals) que només la creativitat i la ficció (què, si no, és el final feliç d’aquesta Caputxeta?) poden pal·liar i obrir pas a una mica d’esperança.


Llibres al Replà de l'Equador III

Il·lustració de Camila Fernández de Córdova
De la nostra estada a l'Equador en fem algunes pinzellades d'idees agafades al vol que poden ser d'interès general. Són petits apunts d'algunes de les xerrades que poden donar peu a iniciatives diverses. 
Una de les xerrades més corprenedores va ser la que Adriana Betancur va fer a l'entorn de l'experiència pròpia a la ciutat colombiana de Medellín. Allà, fa cosa de vuit o deu anys, es van trobar a la cruïlla de si apostar per més seguretat i així entrar en una guerra civil encoberta o apostar per la cultura. Havent escollit la segona opció, es va desenvolupar un pla de biblioteques públiques que és l'enveja de tot el món mundial. I el que és millor: la violència a la ciutat ha disminuït de forma apreciable deu anys després. Potser una de les activitats que ens va cridar més l'atenció va ser que un dia a l'any tot un barri o un poble sencer es posen a llegir. Tothom vol dir tothom: policies, avis, nens... Així mateix els hotels de la ciutat ofereixen l'anomenat Menú Literario on, juntament amb la carta de coixins o de servei d'esmorzars, ofereixen una carta on hi ha a disposició dels clients una llista de llibres a escollir (original, no?). Finalment apuntar l'anomenat Bibliocirco, una espectacle de circ en el que tots els números tenen relació amb el món literari.
També va ser d'interès la xerrada de la xilena Maria José Casanueva, bibliotecària de la Biblioteca Nacional de Chile. Apuntar una experiència interessant anomenada el Libro de Memoriosa, un llibre de biblioteca elaborat a partir d'aportacions dels lectors més joves on es guarden retalls, notícies, fotografies..., de la memòria lectora col·lectiva. Un arxiu divers i ric de les activitats de la biblioteca i on tothom s'hi pot veure reflectit.
Finalment comentar que Leonor Bravo, exdirectora de Girándula, va fer un bell resum de les vuit edicions de la Maratón del Cuento, una festa del llibre en la que escriptors, famosos i polítics llegeixen contes propis o d'altris. En la darrera edició hi van participar més de 50.000 persones!