Espigolant lectures

En Dídac i jo, un cop superada la tragèdia i conscients que al món no hi ha ningú que ens pugui ajudar a tirar endavant, ens vam proposar omplir el nostre temps amb activitats lúdiques i, molt especialment, amb la lectura. És per això que cada setmana practiquem el que hem batejat com a “safaris de llibres”. Aquesta activitat no és res més que visitar alguna biblioteca pública o alguna casa plena de “tresors” literaris i emportar-nos a casa una pila de llibres –no sense abans haver omplert la fitxa de préstec prescriptiva- . Ei, a més, hem fet un rànquing de les millors biblioteques i les hem fotografiat per tal de deixar testimoni d’allò que el món va perdre per culpa del mal cap dels seus governants.
Biblioteca de Rovaniemi (Finlàndia), d'Alvar Aalto

I aquestes expedicions ens han fet descobrir alguns tresors de valor incalculable, algunes novel·les que no deixaran petja i d’altres que més valdria haver destinat a alimentar la caldera de la calefacció d’alguna biblioteca. Però darrere de cada llibre sabem que hi va haver un escriptor amb ganes d’explicar les seves vivències, a vegades un il·lustrador amb voluntat d’il·luminar el món i un editor que hi va posar tot el seu cor per aconseguir publicar aquella història i que passés a formar part de la posteritat.

Però, tots aquests esforços per a què han servit? 

Durant la darrera expedició llibresca ens vam proposar de fer una selecció d’aquells títols que, malgrat el pas del temps, mereixien la categoria de Referents. I tot va començar quan vam recuperar una magnífica novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451 (Proa, 2008).
Allí se’ns explica que en un futur no molt llunyà, que per nosaltres és el present, els llibres estan prohibits. Una colla de gent, amb la voluntat de rebelar-se contra aital bestiesa, no tenen més remei que convertir-se en memòria viva d’aquests títols imprescindibles i memoritzen, fil per randa, llibres com el Quixot. Una tribu perseguida que fins i tot han canviat el seu nom propi pel del títol del llibre. 
I fou així com en Dídac i jo vam decidir, d’això fa pocs dies, començar a elaborar la nostra biblioteca d’imprescindibles. La feina és ingent. Però no defallim i hem començat a llegir desesperadament a fi i efecte d’anar fent piles.
Comento les darreres recerques. I és que aquesta última setmana vam entrar en una casa que vessava llibres per tot arreu. Sembla ser, per la documentació que vam aconseguir trobar, que hi vivia un crític de literatura famós per la seva mala llet i personalitat egòlatra. Tenia un joc de premis, al damunt d'una de les lleixes del menjador, a quin més definitori: Premi Llimona –en la categoria d’acidesa crítica, rebuts de forma ininterrompuda durant els anys 2005 a 2010!-, Premi Iogurt –per la seva crítica ferotge que tallaria la llet de la dida més preuada-, Premi Pedregar –per aconseguir fer passar a tots els editors pel mal camí-, Premi Palsalesrodes –del que no cal explicar el perquè-, etc. 
Però d'entre les piles de llibres que tenia en una habitació rònega, amb olor de romàtic, vam agafar-ne alguns que citaré a continuació. Abans, però, damunt la taula vam deixar una nota amb la llista dels llibres que ens endúiem per si de cas mai tornava. 


En primer lloc remarcar la singular posada en escena de Dents de lleó (Baula, 2013). Les quatre autores –Laura Aldabó, Adriana Bacardit, Arlet Mollà i Mònica Xifré- eren alumnes del col·legi Maristes d’Igualada. Segons sembla un dia, amb la voluntat d’ajuntar esforços, van voler anar més enllà i van traspassar el rol de lectores i convertir-se en escriptores. I eus ací la seva primera novel·la. 
No és una obra que posarem a la pila dels imprescindibles imprescindibles, però sí que ens ha fet saltar la llàgrima perquè afronta la malaltia d’una companya de classe i com tres amigues comparteixen amb ella els darrers dies de la seva existència. Una novel·la que, escrita amb desimboltura i fins i tot incorrecció literària, respon molt a com devien ser les joves d’aquell moment. 
Una novel·la a tenir en compte si s’escriu per a adolescents i es vol conèixer com són i què pensen. 

En segon lloc ressaltarem un conte llarg –o una novel·la curta, segons com es miri-, de l’arxiconeguda Lolita BoschD’ella recordo amb especial estima M (Cruïlla, 2006) amb la que va guanyar el Serra d’Or i el Protagonista Jove l’any següent de la seva edició i de la que ens resta a la memòria especialment l’inici de la història. També vam riure de valent amb La família del meu pare (Empúries, 2008) i Insòlit somni, insòlita veritat (Emprúries, 2007). Aqust El nen que volia matar (La Galera, 2014) ens presenta un tema que no per tapat no és de més actualitat: els nens i nenes que pateixen malalties de comportament i que se senten i els fan sentir diferents, marginats de tota relació amb els seus companys. I és que en Max és un nen que pateix brots psicòtics que li fan venir ganes de matar. Sortosament la conscienciació de la seva malaltia i el recolzament familiar l’ajuden a sobreposar-se i a reconèixer i acceptar la seva situació. Una història curta –només 116 pàgines de text- que, com ens té acostumats la Bosch, afronta el tema de forma directa i sense embuts. Una narració punyent, que ens colpeja directe a la barbeta i que il·lumina a tots aquells que s’atreveixin a llegir-la. 

Però d’entre tots els llibres que en Dídac i jo ens hem emportat, potser ens quedem amb aquest petit tresor La nova vida de Bluebell Gadsby (La Galera, 2014). Amb un doble estil narratiu –de guió de cinema i de diari personal-, la Blue ens explica tot allò que li passa: la marginalitat que viu a l’escola, les relacions amb els seus germans petits i amb la seva germana gran, la inexistència dels pares a casa, l’arribada del primer amor, l’amistat amb el cangur.... Tot plegat pot semblar ple de tòpics i podem dir: això ja ho he llegit, i potser serà veritat. Però sens dubte la novetat rau, a l’estil d’altres autores com la nostra estimada Marie-Aude Murail –recordeu Simple o L’assassí de la corbata? (Empúries)- o Anne-Laure Bondoux –Temps de miracles­ (Baula)- en aconseguir que el drama més dramàtic sigui suavitzat amb petites dosis d’humor, afrontat amb optimisme i –sense arribar a la bonhomia que fa fàstic- donar resposta a problemes de la vida. I és que darrera la vida de la Blue s’hi amaga la frustració de no haver fet res per salvar de morir la seva germana bessona. Un trauma que la persegueix, a ella i a tota la família, els quals no han superat el dol que suposa la pèrdua prematura d’un ésser estimat. Una història per gaudir amb les estrambòtiques relacions d’en Joss, els hàmsters i un cangur que té més d’un cop amagat. No us l’hauríeu d’haver perdut –si encara fóssiu vius-.
El posarem a la pila d'un demà incert.  

1 comentarios :

Veï estimat, gràcies per la teva recomanació, estic rient i plorant molt amb el llibre de la Bluebell. Gràcies pel descobriment!!
1r 1a mumin

Publica un comentari a l'entrada