Fear and love


Sempre t’estimaré. Text: Robert Munsch. Il•lustracions: Noemí Villamuza. Traducció: Nàdia Revenga García. Andana editorial. Algemesí (València) 2013. 32 pàgines.

El llibre Valent. Text i imatges: Moni Port. Traducció: Anna Soler Horta. Takatuka. Barcelona 2013. 112 pàgines.

Com una cançó de Morcheeba, “Fear and Love”, del cd “Big calm”, avui parlarem de dos àlbums que tenen com a tema principal dues de les qüestions fonamentals que a nosaltres, els éssers humans, ens sotraguegen sense que podem fer-hi res: la por i l’amor. Aquests dos llibres temàtics, publicats per TakatukaAndana respectivament, presenten unes característiques formals que ens han cridat l’atenció i, tot i versar sobre aspectes recurrents dins del món de l’àlbum il•lustrat, podem considerar-los singulars i, sobretot, complementaris (com diu la tornada del tema de Morcheeba, “love can stop your fear”).
D’entrada són molt diferents quant a concepte. I si el de Munsch/Villamuza es basa en la seqüenciació i la repetició, tant d’una estructura textual com d’una gràfica, el de Moni Port, en canvi, parteix de la diversificació, la disparitat i la multipilicitat. Si el primer és tancat en ell mateix i inclusiu, el segon és obert i polièdric; si “Sempre t'estimaré” evoluciona al voltant d’una experiència (l’amor, la tendresa) viscuda dins d’una mateixa família, “El llibre valent” ho fa expandint la sensació (la por) a una multitudinària col•lecció de personatges i situacions. L’àlbum de Port beu de les mateixes fonts que els llibres de recent aparició l’estructura dels quals es basa en l’acumulació de texts de diferent caire i tipologia (“Besos que fueron y no fueron” del tàndem Olmos/Aceituno publicat a Lumen, o “L’herbari de les fades” de Lacombe/Pérez, a Baula, per posar-ne dos exemples), mentre el de Munsch remet als texts clàssics d’orientació poètica. Un és introspectiu i implosiona; l’altre és expansiu i explosiona.


“Sempre t’estimaré” comença amb una mare que bressola el seu fill i li canta una cançó de bressol plena d’amor. El nen creix i la mare envelleix, però la necessitat de cantar-li tot protegint-lo no canvia. Quan la mare es fa molt gran, és el fill qui la bressola i li canta, i així ho continuarà fent als seus fills quan la mare haurà desaparegut. El text sempre es presenta a la banda de l’esquerra, sobre un full blanc o monocrom, i és d’una extensió similar a cada pàgina. Les il•lustracions sempre van a la dreta. Aquesta disposició regular provoca també un determinat ritme de lectura. Villamuza embelleix els personatges amb efectes que podríem dir “naturals”: el vestit verd de la mare esdevé una capçada d’arbre plena de fulles; el llençol del llitet és un mar farcit d’onades; la faldilla de la mare vella es perd en el que seria una ràfega de vent. Les flors i les fulles són presents a totes les il•lustracions, i els colors que utilitza Villamuza també remeten a la natura, al cel i als canvis d’estació. En composicions dominades per grans horitzontals o diagonals, el seu característic traç de grafit modela els rostres de les figures que, tot i ser unes de comptades en evolució temporal (la mateixa mare que es fa gran; el mateix fill que va creixent), tenen quelcom d’icones o d’estereotip (l’adolescent grenyut, la velleta plàcida) efecte que permet una identificació generalista per part del lector. Són dibuixos de silenci, de carícia, de lentitud i recolliment. Text i imatges van sempre cap endavant, amb variacions mínimes, i el final és un tornar a començar.


La por (i després la valentia) de la que parla l’àlbum de Moni Port és enfocada des de totes les variants possibles i no està centrada en cap personatge concret. Amb una molt bona traducció d’Anna Soler Horta, el text comença amb un enunciat indiscutible (“Tothom té por de vegades”) i avança primer amb els subjectes que tenen por (els nens, els grans, els animals), passant després a les situacions i coses que fan por (els fenòmens naturals, els malsons, els monstres, volar en avió o la mort) i arriba més tard a les justificacions d’aquesta por natural que tothom experimenta (l’experiència, allò que desconeixem). L’autora continua el seu discurs-catàleg parlant de la superació de les pors, del que significa ser valent (“Travessar un carrer amb els ulls tancats no és de valents, sinó de RUCS”), i acaba desitjant sort a tots els porucs que s’esforcen per superar les seves pors. La tipologia dels texts és, com dèiem, d’allò més variat. Hi ha informació, espai per què escrigui el lector, testimonis, pentagrames, recomanacions...

Representativament, Port utilitza una quantitat enorme de recursos, no només il•lustracions (que n’hi ha moltes, amb el seu estil sintètic, directe i de colors i formes planes), sinó també fotografies, reproduccions, mapes o segells. Amb una estètica pop (i un punt vintage) l’autora ens trasllada a una mena d’encants de les imatges que, tot i parlar de la por, són fonamentalment coloristes, enginyoses i divertides. Amb uns fons de tinta plana i de colors llampants, tant el text com la imatge o la tipografia encomanen el positivisme, el bon rotllo i l’optimisme.
 


   Els dos àlbums s’obren amb unes guardes vermelles. Segurament una remet a la passió amorosa i l’altre a la valentia. No ens repetirem, però us assegurem que són tan diferents com complementaris. I ambdós celebren aspectes crucials per entendre la condició humana: seríem tan persones sense sentir por (i superar-la) o sense experimentar l’amor? Tornem a Morcheeba: sí, amb l’amor podem superar totes les temences.


0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada