Una veu nova al vell escenari de la LIJ


Una de les satisfaccions de formar part del jurat d’un premi literari és que l’obra guanyadora aporti algun ingredient nou al panorama, que el jurat cregui en ella i que n’estigui cofoi, sigui aquesta d’un autor consagrat que confirma i rellança la seva trajectòria, o bé, sigui d’un nou valor que és descobert.


He tingut la sort i el privilegi de ser membre d’alguns jurats i de viure resolucions de tota mena. Veure com s’incorporen veus noves a l’escenari de la literatura infantil sempre és una bona i gratificant notícia. Entre d’altres, significa que la literatura està viva i que, d’alguna manera, la feina feta per mestres, llibreters, bibliotecaris, famílies, autors... i per totes les baules de la cadena de la lectura i la literatura dona els seus fruits.
Abans d’obrir la plica de l’obra guanyadora, a l’interior de la qual figura el nom de l’autor, sovint s’acostuma a especular sobre la persona que s’hi amaga, en funció de l’estil de la seva obra. Ningú hagués endevinat que La nena de l’arbre, que ha aconseguit la darrera edició del Premi Josep M. Folch i Torres d’enguany, sorgia de les mans d’un autor novell, i no d’un escriptor expert com així s’intuïa, d’un jove valor que, amb les dues primeres obres que ha escrit, ha aconseguit dos destacats guardons. L’una, L’atac llimac, el Ciutat d’Olot de narrativa juvenil i l’altra, La nena de l’arbre.

A dins del sobre, el nom de l’autor: Rubèn Montañà. Ambdues obres apareixeran publicades en la campanya de Sant Jordi.

Les obres
L’atac llimac (Girona: Llibres del Segle) és una novel•la de ciència ficció, en clau de paròdia. El protagonista té l’obsessió de col•leccionar criatures fastigoses. Se sent identificat amb les bestioles que s'arrosseguen, potser perquè ell sempre s'ha sentit tant rebutjat com elles. La seva vida canvia quan rescata un estrany llimac de morir torturat per uns galifardeus, i amb aquest fet encén la guspira d'una terrible amenaça que l'afectarà a ell i, de retruc, al món sencer.

La nena de l’arbre (Il•lustr. Mercè Lòpez. Barcelona: La Galera) és una novel•la de caire realista, amb un ingredient fantàstic i un altre d’històric. Hi destaca un estil clar i net, d’aparença senzilla, una narrativa àgil i sensible i una història ben trenada i coherent al llarg de l’obra. Explica la història d’una nena que, un dia, s’enfila a un arbre i descobreix que allà s’hi amaga una altra nena. Més que amagar-s’hi, resulta que hi viu. La curiositat farà que, en secret, la visiti sovint, i que intenti amb els mitjans que té a l’abast indagar la seva procedència.

Quan un autor desconegut aconsegueix un guardó, el mateix jurat i qualsevol lector, el primer que fa és preguntar-se qui és, d’on prové i que ha fet fins aquell precís moment, perquè si alguna cosa té clara és que hom no guanya un premi literari de prestigi per casualitat.




L’autor: Qui s’amaga rere el nom de Rubèn Montañà?
Per saber-ho, com a bona Pippi que sóc, em podia haver enfilat a dalt d’un arbre, o bé, em podia haver arrossegat com un llimac per veure si en trobava el rastre, però no ho vaig fer. Vaig dir-me, Pippi, per una vegada a la vida comporta’t com una senyoreta i se’m va ocórrer contactar amb ell, per trobar-nos en un cafè de l’entrada de la ciutat.
Asseguts l’un davant de l’altre, ell va demanar un tallat i jo, el mateix, però descafeïnat. Durant una estona, el vaig convidar a desgranar els seus petits secrets i les fonts d’on s’alimenta per escriure les seves històries.

Em va dir que fa poc més d’un any que s’ha posat a escriure narrativa per a infants i joves, que li ha anat molt millor del que es podia arribar a imaginar i que els premis li serviran per confirmar-li un camí que no sabia si era el correcte. Em va comentar també que té nous projectes iniciats al famós calaix que tenen tots els escriptors.
Fins ara, amb un seu company de feina, el que havia escrit eren els guions i les adaptacions per a teatre per a la companyia Egos Teatre, de la qual forma part. Val a dir que el teatre ha estat i és la seva ocupació professional.
Abans de parlar amb ell, el que si havia fet, per no anar perduda i amb les mans a les butxaques, va ser consultar la web de la companyia que, per les seves obres, ha aconseguit els reconeixements més importants. Allà apareix el currículum acadèmic i professional d’en Rubèn, que resumeixo en alguna més que quatre paraules:

Rubèn Montañá Ros (Badalona, 1983) va estudiar arts gràfiques i disseny (especialitzat en il•lustració) i va iniciar estudis de Belles Arts a la UB, interromputs pel seu ingrés a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura en Art Dramàtic l’any 2008.

És membre fundador de la companyia EGOS teatre, on participa com a actor i membre de l’equip creatiu de tots els seus espectacles. És co-autor (juntament amb Toni Sans) de les versions teatrals de: El crim de Lord Arthur Savile, La casa sota la sorra (ambdues estrenades a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya) i En Joan sense por.


D’on prové?
Quant al currículum personal, en Rubèn prové de Badalona, on viu, i és el petit de tres germans.
La seva família està vinculada a l’empresa Cafès Montañà, fundada per un germà del seu avi, i en la qual hi havia treballat l’avi i el pare –fins que aquest va agafar un altre camí, citat una mica més avall-. Mentre l’empresa tenia la seu a la seva ciutat, en Rubèn recorda com l’aroma del cafè s’escampava per tot el carrer i que més d’un s’hi aturava a sentir-lo. L’aroma també recorre les pàgines de La nena de l’arbre, ja que hi apareix una botiga al carrer Major de la població on se situa l’acció.

Però la seva família encara està més vinculada amb els llibres que amb el cafè. En Rubèn em va explicar que ha mamat literatura des de ben petit. En aquests moments, la seva és una família d’il•lustradors: el pare, Lluís Montañà, una de les germanes, Marta Montañà i el cunyat, Jordi Fenosa. A casa seva, hi havia llibres a dojo i moltes converses giraven al voltant del món editorial, amb la família i els companys del pare.

Què ha llegit?
Des de ben petit, en Rubèn era un bon lector, i no se li han esborrat els noms dels autors dels llibres que el van captivar. Recorda especialment la sèrie d’El petit vampir d’Angela Sommer-Bodenburg, i noms com els de Roald Dahl o Christine Nostlinger. També els de Sue Townsend, Mira Lobe, Maria Gripe, Gerald Durrell, o bé, Joles Sennell. I en concret, dos llibres d’Anna Vilar: I un dia serà demà (La Galera, 1992) i El saber perdut (La Galera, 1986).

Em va confiar que, des dels deu anys, aproximadament, alternava la lectura de la literatura infantil i juvenil amb la d’adults. Segons quina lectura abordava, a casa seva, s’ho miraven amb cert recel, però li permetien llibertat absoluta en la tria. Destaca els grans clàssics del XIX i principis del XX: Dickens, Tolstoi, Mann, Kafka, Pla, Sagarra... i els grans dramaturgs, William Shakespeare, especialment, i també Bertold Brecht i Friedrich Durrenmatt.

Quin mètode?
En la part literària, i pel que em va anar explicant, jo li vaig comentar que ell em semblava una persona metòdica i ordenada com jo no ho he estat mai a la vida. Em confirmà que era així, però em respongué que, en d’altres camps, era ben bé al contrari. Jo, seguint el model de bona conducta que em vaig imposar, no vaig entrar a indagar els anomenats “altres camps”.

Aquesta actitud metòdica es reflecteix, per exemple, en una activitat de motivació lectora que duia a terme amb les seves germanes grans: feien llistes de tots els llibres que llegien durant l’any, i això els movia a llegir sense aturador per veure qui n’aconseguia més.

A l’actualitat, obre diverses carpetes amb diverses idees per anar desenvolupant en un moment o altre. La temàtica i el gènere són diversos. El que li ve de gust a cada instant.

De moment, la figura d’en Rubèn Montañà s’ha enfilat, amb molta empenta, a l’escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s’hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D’aquí a ben pocs dies.
Jo diria que en sentirem a parlar!

Paraula de Pippi, la calcesllargues.

1 comentarios :

Ostres Pippi, el Folch i Torres, a més, amb il·lustracions de Mercè López, fa molt bona pinta, gràcies!

família Mumin (pots passar a buscar un pot de melmelada pel 1r 1a quan vulguis)

Publica un comentari a l'entrada