L'esquelet de la balena es fa gran

A molts infants del nostre entorn quan els anomenem "l'esquelet de la balena" els ve al cap el Museu Blau, les escales d'aquest museu de ciències naturals de Barcelona on llueix l'esquelet d'un cetaci trobat l'any 1862 a les platges de Llançà.



Els de la meva generació de mare Mumin, quan sentim anomenar l'esquelet de la balena, no podem deixar de visualitzar això: 


I és que amb vint-i-sis edicions -si no m'equivoco- el llibre de David Cirici, L'esquelet de la balena (Empúries, 1986) ha estat una lectura clàssica d'escoles i biblioteques, un esglaó important del nostre itinerari lector.
Amb aquesta història que plantejava una societat futura l'autor va guanyar el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil l'any 1986.
Per aquelles coses de l'atzar, o no, vint-i-set anys després, Cirici ha tornat a guanyar aquest premi, justament amb una distopia que beu directament del món creat a L'esquelet de la balena.

La collita literària de David Cirici (Barcelona, 1954) d'aquest 2013 ha estat francament bona. Dos dels millors llibres publicats aquest any són obra d'aquest autor català que ha combinat sempre la seva feina d'escriptor amb d'altres dins l'àmbit de les lletres i la comunicació: des de professor de literatura fins a guionista i publicista.  


Per una banda va sorprendre'ns amb Molsa (Edebé, 2013), llibre que va merèixer el Premi Edebé de literatura infantil i que opta al Premi Atrapallibres d'enguany. Una història tendra i dura alhora, una aproximació per a infants de les conseqüències de la guerra a través dels sentits d'un gos. 

I per l'altra, com dèiem més amunt, ha tornat a guanyar el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil amb Zona prohibida (Fanbooks, 2013) [En castellà  Zona prohibida. Algar, 2014]

Més enllà de l'anàlisi que puguem fer del llibre, com a novel·la independent pensada i escrita actualment, em sembla que David Cirici ens dóna l'oportunitat de fer un exercici de com han canviat la literatura, els escriptors, i nosaltres com a lectors, al llarg dels darrers trenta anys.

Si recordeu L'esquelet de la balena, es tractava d'una obra a mig camí de la ciència ficció i la novel·la realista, de descoberta. Cent dotze nois vivien aïllats en una mena d'escola sense cap contacte amb l'exterior. Allà tot era automatitzat i només un telèfon d'emergències els feia creure que hi havia algú més enllà que els controlava. Portaven tancats tota la vida, catorze anys, de manera que el seu coneixement del món es limitava al que havien après a través d'unes holografies dels seus professors.

Tot i que en el rerafons de la història plana sempre la intriga de per què estan tancats? Quina mena de món hi ha a l'exterior? Què descobriran si deixen l'escola?, la veritable força del relat recau no tant en la brutalitat del món on viuen els protagonistes, sinó en el seu creixement personal.
Gran part de la novel·la podria semblar la vida d'uns nois d'internat, que creen lligams d'amistat, que juguen a saltar-se les normes com a bons adolescents, que busquen els límits d'aquest món adult que els hi és desconegut. La descoberta d'una escola de noies representarà també el naixement de l'amor.

El ritme del text era prou pausat perquè la narració s'entretingués a buscar imatges simbòliques, ja fossin en forma d'esquelet de balena o en la figura d'un petit robot que els ensenyava a nedar i era el més semblant als pares que mai havien tingut.
Cirici buscava constantment la referència a les illes clàssiques de la literatura, comparant aquests nois amb els nàufrags i aventurers de Defoe i Verne. 

Però han passat trenta anys. Els lectors de 1986 no són els de 2013, ni els seus referents ni les seves necessitats i habilitats literàries. El ritme, les estructures, les temàtiques... de la literatura juvenil s'han transformat, adaptant-se a una nova narrativa, segurament contaminada per la narrativa audiovisual. Existeixen un nombre important d'estudis, com els de Gemma Lluch o Mireia Manresa, on es teoritza d'aquest canvi, d'aquesta necessitat d'accelerar el ritme de les històries, de sorprendre des de la primera pàgina, de jugar amb l'estructura, apropant-nos segurament al ritme de les sèries televisives o a la lectura més fragmentada que fan avui dia els joves a la xarxa.

Jo no en sóc experta, però sí que en la lectura de Zona Prohibida hi endevino tots aquests canvis i m'imagino com David Cirici ha viscut la re-visitació del seu llibre, amb tots els nous referents culturals, cinematogràfics i televisius que li han aportat trenta anys d'ofici.

L'Antoni Gars, l'Oriol Mussar... ara es diuen Daia i Inge, i són l'esperança per a un centenar de noies que -a la primera pàgina del llibre-, pateixen una catàstrofe natural que les obliga a deixar la seguretat d'una escola aïllada per a enfrontar-se a un món desconegut i inhòspit. El ritme s'accelera, la narració es tensa i pren un to fosc i angoixant. El pes de la història recau en la descoberta d'una nova forma de poder i d'organització social que s'amaga en aquest món hostil i violent.  

Un llibre vibrant, que he devorat, i que demana a crits una continuació. [Pren nota, senyor Cirici?]
Millor o pitjor que l'esquelet? Diferent! Tinc la impressió que la resposta rau en l'any de naixement del lector.

I per a més informació del llibre, llegiu una ressenya de Zona prohibida al Punt Avui i una entrevista a l'autor a la Finestra digital.
En el bloc de David Cirici podreu conèixer millor la seva feina d'articulista i a través del seu Twiter podreu estar al cas de les seves noves publicacions.

I una reflexió final:
Si L'esquelet de la balena era més a prop del Mecansocrit del segon origen, Zona prohibida estaria en la línia de les darreres distopies, més en sintonia d'Els jocs de la fam, per entendre'ns.
Us imagineu que un dia, per aquelles coses de la màgia estel·lar, Manuel de Pedrolo fes una reescriptura del seu Mecanoscrit, seguint la "moda distòpica" de la novel·la juvenil del segle XXI?


5 comentarios :

Totalment d'acord amb la teva opinió. Serà Zona prohibida els nostres Jocs de la fam?
2n2a

Dins la mateixa línia d'aquestes dues novel·les, i d'altres com 1984 d'Orwell o Fahrenheit 451 de Bradbury, hi ha una altra obra molt recomanable del David Cirici que a mi em va captivar, i durant un temps vaig recomanar-la a tort i a dret. Aprofito l'avinentesa per tornar-hi: La fàbrica de mentides (Empúries, 1995).

Ui, ara mateix me'l reservo a la biblio. Vaig gaudir molt de l'esquelet de la balena. I del mecanoscrit! i dels jocs de la fam! o sigui que faré cas i me'l llegiré (per cert, no sabia la història de l'esquelet del museu blau, no sabia que era trobat en terres catalanes,!)

(torno per comentar que el llibre m'ha encantat, i esperant JA! una segona part :D)

Em va encantar l'Esquelet de la balena, més que Zona prohibida; deu ser per la meva edat :) Com a lectora de ciència ficció, sí que crec que últimament el gènere va molt associat a la distopía, quan no ha de ser necessàriament així. Trobo genial que els autors s'adaptin a nous temps i nous lectors, però potser seria bo reinventar també els clàssics de la ciència ficció no tan distòpica (en la línia Asimov, Clarke, Herbert, Heinlein, etc.) o la més fantasiosa (Philip K. Dick, Sturgeon, etc.). Gràcies per l'article, és fantàstic.

Publica un comentari a l'entrada