Feia temps que volia parlar de tu, Care.


Aturo la lectura del darrer Premi Ramon Llull malgrat les meves reticències. Estic enganxat a l’inici de la segona història, després de gaudir de valent amb el relat d’amor i xocolata d’en Max, l’Oriol i la Sara, d’aquest Desig de xocolata. Però el deure m’obliga a fer una parada i parlar de tu.

Des de fa anys en Dídac i jo t’havíem seguit, t’havíem llegit en múltiples ocasions, de premi en premi, tot valorant la teva prosa eficaç, directa, àgil, que confegia unes novel·les juvenils d’alta costura. I és per això que, amb la lectura el teu darrer No preguntis qui sóc (Premi Joaquim Ruyra 2013) ,que recentment ha caigut a les meves mans, he decidit parlar de tu.

I tu ets Care Santos.

A la Care Santos (Mataró, 1970), fa temps que això de l’escriptura li va. Als catorze anys ja es va presentar (i guanyar) a un primer premi literari. I des d’aquells llunyans anys vuitanta, la Santos ha anat confegint un discurs propi.

Jo la vaig enxampar ja fa temps. Vaig fer parada a Krysis (L’Odissea, 2001), Lalluna.com (Edebé, 2003), L’anell de la Irina (Baula, 2006), Un camí dins la boira (Gran Angular, 2006), Hot Dogs (premi Gran Angular any 2000) o Fosca, Aquesta nit no hi ha lluna plena (Estrella Polar, 2012), a més de Bel: amor més enllà de la mort (Cruïlla, 2009), La ruta de l’huracà (Abacus, 2011) i algun títol infantil com Em venc la mare (Cruïlla, 2010). Després m’he atrevit amb algun llibre d’adults i és per això que he acabat enganxat i amb gust de xocolata. 

Tot plegat m’ha permès fer-me una idea prou concreta de l’autora com per reconèixer que Care Santos té una capacitat innata per l’escriptura. I que és molt difícil seguir-li la petja ja que la seva producció és ingent, gairebé a l’alçada de Jordi Sierra i Fabra.

Indubtablement té molt bon nas per escollir aquells temes que li interessen, temes que a més li permetran estar al dia d’allò que els adolescents volen llegir. I per això, a tall d’exemple, podem trobar novel·les de temàtica vampírica –Fosca-, els desastres d’un huracà i les desigualtats socials –La ruta de l’huracà-, problemes d’adolescents –Un camí dins la boira-, etc.

Però anem a fer una petita anàlisi d’alguns dels seus títols que per mi han estat significatius.

Lalluna.com (Edebé). Amb aquest títol Care Santos inicia l’ús dels correus electrònics per completar una trama que s’inspira en la famosa obra tragicòmica Cyrano de Bergerac. Una remasterització de l’obra d’Edmond Rostand al segle XXI. Una novel·la que utilitza la prosa a l’estil Diari d’un jove maniàtic (Macfarlane i Mcpherson, Ed. Bromera) que atrapa per la seva lleugeresa, eficàcia i bon i innovador ús de les tecnologies modernes de la comunicació.




Los ojos del lobo (Premi Gran Angular. SM, 2004). En aquesta novel·la Care Santos ens presenta un segrest a partir de diferents narradors, una narració polièdrica tractada amb destresa fins a completar tot el vitrall. Una obra valenta, d’estructura innovadora en la que cada veu narra un curt temps de la seva vida fonent-se amb les demés per completar-ne una de sola. Una estratègia que permet endinsar-se en un tema d’actualitat com és la desaparició d’adolescents. Malauradament, però, una novel·la que potser es clou de forma massa ràpid deixant-nos un regust de boca que voldríem que perdurés més en el nostre paladar.


El dueño de las sombras (Ediciones B). Continuant amb la seva voluntat d’innovació, aquest títol ens endinsa en el món de la ultratomba, centrant-se especialment en les múltiples presentacions del mal. Però com no podia ser menys, Care Santos dona una volta més de rosca i ens endinsa en el sino de la família Albás des del punt de vista d’Elbus, nom que rep el dimoni a l’obra. Un relat en segona persona que, dirigint-se al lector, ens desperta les nostres pors atàviques.






I finalment arribem a No preguntis qui sóc (Premi Joaquim Ruyra, 2013. La Galera, 2014). Tot comença quan en Pol, un adolescent tímid, alt i escardalenc, queda pres de la Marzena, una noia que ha sobreviscut a un intent de violació que li ha deixat terribles seqüeles. En Pol, però, és un portador, un humà amb unes capacitats sobrenaturals d’acollir aquells esperits que no han volgut marxar i que es prenen de lloguer el cos d’un altre robant-li, fins i tot, la seva voluntat i la personalitat. És per això que l’esperit d’en Janko, delerós per venjar el rebuig de la Marzena que el portà a l’intent de violació, pren el cos d’en Pol com a nova llar i surt a la caça de la seva presa. I és que a un poltergeist emprenyat, altrament dit un esperit torracollons, no se’l pot deixar fer la seva ja que la pot “liar parda” com dirien els lectors joves d’aquesta novel·la.
La història, narrada en diferents plans -la història d'en Pol, la de la Marzena, la d'en Janko o la de la incrèdula Iris, la directora del centre d'acollida on viu en Pol-, avança a bon ritme tot convergint en una autèntica sessió d'espiritisme al més pur estil Carrie. Recordeu? Aquell film de Brian de Palma a partir d'una novel·la d'Stephen King, famosa per l'escena on la protagonista, una nena de bonics ulls i cabell ros, és capaç de girar el cap 360º.
Santos ens regala una història potent, que es tensiona en la justa mesura a mida que avança, que agafa el lector i l'atrau cap a un tema que, jugant amb les incredulitats pròpies del pensamens racional que avui en dia ho envaeix tot, posa en dubte els nostres principis i ens porta cap a l'ultramón, aquell que, com els gallecs, sempre es diu que no existeix però al final s'afegeix "pero haberlas haylas", per si de cas.
És Care Santos una visonaria i després dels vampirs i dels zombis que han ocupat tants metres de prestatgeires ara toca recuperar els esperits del més enllà? No us estranyi, doncs, que a partir d'ara recuperem l'esperit dels anys setanta amb gerros que es mouen, cadires que ballen o sessions de tarot a la llum d'una espelma. Això sí, si voleu avançar-vos, res millor que No preguntis qui sóc.

I ara, després d'aquest parèntesi, m'enfonso de nou en la vella xocolatera per apagar el meu Desig de xocolata mentres descobreixo que a la base de cermàmica hi ha inscrit, amb lletres blaves, "Je suis à madame Adélaïde de France". I tu, ets de Care Santos de Mataró? 

2 comentarios :

Gràcies veí, la meva preferida de la Care Santos és L'anell de la Irina. Em vaig enamorar de la protagonista i des d'aleshores m'imagino que tinc un gos que es diu Raskolnikov! Llàstima que al replà els gossos no són gaire ben vistos i al 1r 2a ja tenen un mico i un cavall...
gràcies
1r 1a Família Mumin

Gràcies Mumin,
Estic totalment d'acord amb el que dius, però havia de fer alguna selecció i aquest va caure per no fer-se feixuc. Haurem de fer reunió per decidir si els animals de companyia també poden incloure els trífids i els calamars, i és que tinc unes ganes de tenir una peixera amb un parell de calamars canviant de color segons el seu estat d'ànim...
2n2a

Publica un comentari a l'entrada