Si un matí d'estiu, un xerpa...

A mida que s’acosta el bon temps, van aflorant davant nostre tot de llibres per llegir a l’estiu. Fer un tast de l’anomenada literatura de viatges és una opció, i una proposta per anar fent boca d’un futur trajecte al lloc narrat, o bé, per allò que diuen de viatjar des del sofà de casa o des de l’ombra d’un cirerer.


Aquest gènere englobaria aquelles narracions de viatges reals amb un valor literari i estètic que va més enllà de l’habitual dietari, i aquelles obres que, tot partint de travesses reals, s’encaminen i endinsen en una ficció que va encara molt més enllà, fins als confins de les geografies i de les psicologies humanes.

D’aquesta forma han sorgit, entre el boscatge literari, obres mítiques com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, A lacarretera de Jack Kerouac, A la Patagònia de Bruce Chatwin, o bé, El lleopard de les neus de Peter Matthiessen. Val a dir que aquest darrer és un dels grans referents d’un subgènere anomenat literatura de muntanya.

Seguint una estela molt semblant a la que va proposar Matthiesen, l’autor català Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960), i després d’un extens temps d’elaboració que volta els vint anys, aconsegueix coronar amb La tomba de Tiangbotxé (Ed. Roure de can Roca, 2014) el cim d’una tetralogia que avança per les valls i les muntanyes de l’Himalàia.


El temps, que ha passat lent en les mans i la ment d’aquest artesà de la paraula, ha donat com a resultat una novel·la que aglutina en una mateixa cordada les virtuts de les tres obres que la van precedir, i d’altres dels seus llibres publicats. Pas a pas, piolet en mà, les aniré desgranant seguint l’ordre cronològic d’edició de les obres precedents:



  1. La trama. La tomba de Tiangbotxé esta vertebrada per un camí gairebé detectivesc que porta, a protagonistes i adversaris, a la recerca d’un tresor arqueològic. A la vegada, cada personatge segueix els seus viaranys i dreceres tot buscant els seus objectius particulars, alguns de tan grans que són cabdals per a la humanitat –com ara descobrir el ieti- i d’altres de tan petits i vitals com l’amor. És un tipus de trama que ens va conduir de bracet i de manera captivadora cap al cim de l’Everest, a Si puges el Sagarmatha quan fumeja neu i vent (Ed. Roure de can Roca), l’obra que el 1988 guanyava el premi Joaquim Ruyra, situava l’autor en el panorama de la literatura juvenil en català i ha anat esdevenint una de les novel·les més llegides de la nostra narrativa per a joves. Actualment, l’editorial Roure de Can Roca, fundada pel mateix Josep-Francesc Delgado, n’ofereix ja la 27a edició. 

2. L’ambientació. La tomba de Tiangbotxé esta embolcallada per la riquesa de les cultures, de les religions, dels paisatges, de les persones, del fer i desfer d’aquell territori. Molts d’aquests elements es respiren a cada pas, a cada pàgina, com si el lector fos un integrant més d’una expedició. És un dels aspectes més presents a Sota el signe de Durga (Ed. Roure de can Roca), possiblement la més ambiciosa de les quatre novel·les, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura a la millor novel·la juvenil el 1994.
Una de les característiques més rellevants de l’estil de l’autor és el gegantí esforç documental que fa per a bastir les seves novel·les. Arran de la presentació a Manresa de la seva darrera obra, vaig poder-ho comprovar i vaig tenir el goig de sentir-lo parlar, amb enorme entusiasme, del seu estudi particular al voltant de les diverses teories sobre la figura del ieti.
Però, tots sabem que quan hom escriu ficció, no n’hi ha prou amb documentar-se. Cal tenir la capacitat de mesclar al punt la documentació amb la ficció, de contenir-la a l’hora de fer-la arribar al lector i de saber-la dosificar per tal que aquest s’hi traslladi quan segueix el fil de la novel·la, sense tenir la sensació que l’estan alliçonant. Delgado demostra amb escreix la seva mestria en aquesta tetralogia, però també en l’esplèndida novel·la Els llops de la lluna roja (Ed. Estrella Polar), al voltant dels llops, dels homes i de la guerra civil, o bé, en El concertista d’ocells (Ed. Estrella Polar), al voltant de les aus, dels homes i d’una altra guerra.
El que es fa veritablement estrany és que obres literàries tan gegantines com l’esforç que hi ha al darrere; tan exportables com els seus paisatges; tan universals com els sentiments que traspuen, gairebé només es puguin llegir en català, i ningú els hi ofereixi una escaleta per salvar la glacera que separa la nostra literatura de la de la resta de món.


3. Els personatges. La tomba de Tiangbotxé traspua la voluntat de tancar un cicle, de resumir i de condensar un món que ha anat apareixent al llarg dels anys en les obres que en formen part. És per aquest motiu, que la major part dels protagonistes de les obres anteriors reapareixen aquí. Alguns amb paper principal, i d’altres, com el Nima el xerpa (Ed. Roure de can Roca), com a secundaris. Ell fou el protagonista de la novel·la per a infants que duia el seu nom i que també ha seguit gaudint del favor dels lectors en les seves diverses edicions.
També s’entrelluca la voluntat de donar respostes o més pistes a un dels mites i dels més grans enigmes del territori i de la humanitat: el ieti, que també sorgia en altres obres i que s’erigeix en un dels objectius dels personatges de la novel·la.


4. La tetralogia. A diferència de les trilogies i tetralogies habituals on hi ha una continuïtat quant a trama, argument i personatges en els diversos volums, en el cas de la de Josep-Francesc Delgado, podríem parlar d’un univers, el de l’Himalàia, que travessa les quatre novel·les d’un cap a l’altre. Aquestes, però, tenen textures i estructures diverses i públics de franges d’edat diferents.


Allò que en fa un conjunt és el bategar ric i particular d’un món que, a vegades, s’amaga per protegir els seus secrets, i altres vegades, es mostra amb tot l’esplendor, entre les muntanyes més altes del planeta.



0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada