De quan Fernando Alonso era un escriptor de llibres infantils

En els anys en què pilots com Ayrton Senna o Alain Prost copaven els primers llocs de la graella de sortida dels grans premis de Formula 1, vaig descobrir un home de Burgos que responia al nom de Fernando Alonso (Burgos, 1941).
En aquells moments, el seu nom no tenia cap connotació automobilística, cosa que no treu que possiblement tingués el carnet de conduir i fes alguna competició d’scalextric amb els seus fills.
Era, això si, un dels autors que ocupava els llocs d’honor de la literatura infantil en castellà.


El hombrecito vestido de gris
El llibre que va desvetllar el cuc de la meva curiositat era El hombrecito vestido de gris y otros cuentos, publicat per la mítica editorial Alfaguara. Ara, Kalandraka el torna a editar, tot mantenint les delicades i precises il·lustracions d’Ulises Wensell i donant més marges, més qualitat física i més amplitud a les històries.

ALONSO, Fernando. El hombrecito vestido de gris y otros cuentos. Il·lustr. Ulises Wensell. Pontevedra: Kalandraka, 2014. (Siete leguas)

Pel que vaig saber més tard, aquell era un recull de contes publicat pocs anys després de finalitzar el franquisme, quan encara hi havia curses de cotxes a les avingudes i carrers de Montjuïc i el meu pare m'hi portava a sentir el soroll dels motors i l’olor de la benzina.

El protagonista del conte que dona títol al recull és un home amb una vida i una rutina de color gris, fins el dia que descobreix tot el món de colors que porta estancat a dins i lluita per expandir-lo i poder-lo viure en llibertat, així com la gent lluitava per engrandir el seu espai vital en aquest país.

El conte manté el mateix calibratge i força que quan el vaig conèixer fa ja uns trenta anys, i en valoro de nou l’estil sintètic, poètic i efectiu del seu autor, que és allò que més em va captivar, encara que el missatge que conté aquest relat i els contes que l’acompanyen, esdevé ara un pèl massa directe i insistent. Tots els protagonistes són personatges i objectes que lluiten per fer realitat els seus somnis.

Un altre dels aspectes que em va encuriosir del conte és el fet d’utilitzar un adult com a protagonista, cosa que a vegades veiem com a estrany en la literatura adreçada als infants. I que vaig trobar de nou en una novel·la del mateix Alonso que em va tornar a seduir, molt semblant quant a temàtica a El hombrecito vestido de gris.

ALONSO, Fernando. El misterioso influjo de la barquillera. Il·lustr. Emilio Urberuaga. Madrid: Anaya, 1999. (Sopa de libros)

Es tracta d’El misterioso influjo de la barquillera, on trobem a en Prudencio Pérez treballant de comptable i amb una vida que discorre entre fets i sons repetits, mentre els seus somnis d’infant d’arribar a ser escriptor es van pansint. Un dia, una nena li digué:”¿Contable...? Entonces, sabrás contar muchos cuentos”. Allò fou la guspira que el va decidir a no tornar més al despatx on treballava. Va sortir al carrer decidit a vendre neules i explicar contes per carrers i places.

Fernando Alonso ha continuat publicant llibres per a infants, de manera més o menys continuada. Encara que ara, en sentir pronunciar el seu nom, tothom diria que és l’home dels cotxes, i no l’home dels contes.
El darrer treball seu del qual he tingut notícia és Rumbo a Marte (Anaya, 2009), un altre recull de contes. 

Mi amigo el pintor
Ayrton Senna, Nelson Piquet, Emerson Fittipaldi eren els ídols automobilístics brasilers dels nens i afeccionats del seu país, i també del món sencer, ara ja fa uns quants anys. 




Si em demanen, però, pels ídols brasilers dels lectors infantils, només me’n ve un al cap: Lygia Bojunga Nunes, autora que, amb obres com La bossa groga (Joventut, 1986), o bé, La casa de la padrina (Joventut, 1986); amb una prosa poètica admirable i una temàtica realista propera al lector, a través del tracte dels sentiments, dels somnis i de les actituds, aconseguí que li atorguessin el premi Hans Christian Andersen.
Del conjunt de la seva obra, jo em quedaria amb Mi amigo el pintor.

NUNES, Lygia Bojunga. Mi amigo el pintor. Madrid: SM, 2010


En gairebé tota novel·la d’aprenentatge, hi ha un adult que guia i emmiralla a l’infant en la seva cursa cap a l’edat adulta. En aquest cas, es veu com les converses i la relació que han bastit un veí pintor i un nen marquen la concepció del món que aquest darrer té i les preguntes que es fa al voltant del seu veí i de la vida mateixa.



La meva planta de taronja llima
Ara, l’editorial Libros de l’Asteroide ens brinda l’oportunitat de conèixer José Mauro de Vasconcelos, un altre autor brasiler, amb la traducció al català de la seva novel·la més popular. 


VASCONCELOS, José Mauro de. La meva planta de taronja llima. Trad. Carles Sans. Barcelona: Libros del Asteroide, 2014 

Aquesta no es pot considerar una obra per a infants, però si una novel·la sobre la infantesa, sobre l'aprenentatge de vida del seu autor.
En Zezé és un dels molts fills d’una família pobre. De gran, vol esdevenir poeta; de petit, està dividit entre el mal –a la família és considerat un trapella i sempre rep a tort i a dret- i el bé –a l’escola i al carrer és un àngel ben aplicat-, encara que ambdós extrems es cusen amb el fil de la seva intel·ligència i la seva enorme tendresa.
El munt de vicissituds que passa no deixen indiferent al lector, que s’empelta del món incomprès que Zezé porta a dins i que ha de compartir, en la intimitat, amb un arbre del seu jardí i amb un dels homes més rics del barri.
Diuen de La meva planta de taronja llima que és un dels llibres més llegits del seu país, per sota només de les obres del gran Jorge Amado. És un testimoni sensible i proper dels anys seixanta al Brasil, que tenen molta similitud amb els d’aquí.


José Mauro de Vasconcelos, a qui no agradava l’actitud sofisticada d’alguns autors, no volia que l’anomenessin escriptor. Va exercir un grapat de feines: cambrer, model, actor... i va sobresortir com a brillant narrador d’històries que es va dedicar a recopilar dels pobles indígenes del seu país.
Vasconcelos era un escriptor humil, a anys llum dels pilots i del glamour del món automobilístic. Com segurament Fernando Alonso, l’escriptor de contes.


De l’aparent senzillesa dels contes a l’aparent glamour dels cotxes sembla que hi disti un abisme, però hi ha només la insignificant diferència de dues lletres mitgeres: co nt es, co tx es.

3 comentarios :

A mi aquest home vestit de gris sempre m'ha recordat el conte de L'aniversari d'en Miquel Martí i Pol. I és que ambdós no deixen que la grisor els envaeixi, ja sigui desenvolupant la imaginació o contradient les tradicions amb un barret.

gràcies Pep, una alegria recuperar aquest clàssic. I gràcies també pel viatge literari...
1r 1a

A mi també em recorda sempre el llibre del Martí i Pol, tot i que el de L'Aniversari sempre he cregut que és un conte per a adults, i el de l'Alonso, malgrat referències al món dels adults, és més pensat per a infants. Ambdós són bons relats!

Publica un comentari a l'entrada