La vida majestuosa dels objectes

Una catàstrofe afortunada. Text: Adela Turin. Il•lustracions: Nella Bosnia. Kalandraka editora. Pontevedra, setembre 2014.

Els amics de Kalandraka han reeditat, també en català, els àlbums d’Adela Turin (1939) il•lustrats per Nella Bosnia (1946) que es van publicar als anys 70 i que van ser tan ben rebuts pel tema que tractaven (que aleshores, quina paradoxa, estava a l’ordre del dia): l’equiparació de gèneres, la diversitat, la paritat, i tots els derivats que els moviments socials reivindicatius d’aquella època posaven en boca de tothom. És socialment diferent, un home d’una dona? Hi ha papers, actituds i responsabilitats exclusivament masculines o femenines? No n’hi ha prou dels antiquats rols dels gèneres?


Podríem pensar que tot plegat, si més no en les societats avançades occidentals, està superat. Però, malauradament, sabem que no és així. La primera cosa que sorprèn en llegir la història d’ “Una catàstrofe afortunada” és comprovar que a un menor d’avui la trama i li ha de fer pensar. Encara, vull dir. A quants nens i nenes en l’actualitat no se’ls fa del tot estrany que el pare no cuini, ni vagi a comprar, ni s’encarregui de les feines de la llar? A quants els sembla habitual que sigui la mare la que fa totes les tasques domèstiques i ho té tot a punt per quan arriba el marit de la feina? Malgrat que la majoria de mares treballen també fora de casa, moltes són les encarregades de continuar treballen quan hi tornen. No, els temes de l’Adela Turin, ja ho hem dit, no estan superats. La família de ratolins que ens presenta en aquest àlbum s’hi mostren els rols que podem trobar (i no pas com un vestigi) en moltes famílies actuals: la mare ratolina, que és qui s’encarrega de la supervivència (organitza, procura, protegeix), perd rellevància de cara als seus fills quan el marit arriba de la feina i els distreu explicant-los batalletes ben escarxofat en un sofà.

La “catàstrofe” de la història és una inundació del cau on viu la família de ratolins. Evidentment, quan passa l’accident el pare no és al cau, i per tant la mare és l’encarregada de buscar una vivenda alternativa, organitzar la intendència, protegir les cries i distreure-les per què no pateixin més del compte. La catàstrofe, però, provoca que el pare perdi el seu estatus i li toqui afeixugar: ja no hi ha temps per escoltar la ràdio ni explicar historietes. Al pare li toca donar un cop de mà i, entre altres activitats, posar-se a cuinar. Aquesta és la lliçó o moralina, i potser l’únic punt del relat que queda extemporani: els ratolins han necessitat d’una excusa major per transformar el pare. No li ha sortit del cor fer-ho, sinó que s’hi ha vist obligat.


Però permeteu-me que canti les excel•lències de l’àlbum gràcies a la tasca de la imatge. Si el text s’aguanta viu (malauradament), les il•lustracions m’atreviria a dir que han guanyat punts des que van ser fetes als 70. Potser pel revival vintage, potser per aquesta línia clara i concisa de l’obra de Nella Bosnia, el cas és que ens meravella l’eficàcia dels dibuixos. I precisaré encara més: l’eficàcia dels dibuixos dels objectes. Si les autores, en cada àlbum que van fer plegades, van encertar-la en l’elecció d’una única espècie d’animal com a protagonistes (els elefants a Rosa caramel; els micos a Història dels bonobos amb ulleres; les tortugues a L’Artur i la Clementina), Nella Bosnia la va encertar encara més en l’elecció dels objectes que acompanyen els ratolins en l’àlbum que ens ocupa.

La va encertar, primer de tot, per la mida. La proporció del ratolí, un animal petit i que no vola, requereix un atrezzo decoratiu de peces enormes al voltant: una escombra i una ampolla de netejador gegants, una maleta immensa, un calaix descomunal. La prioritat de Nella Bosnia és mostrar-nos aquests objectes en primer pla i ocupant la major part de la superfície de la pàgina on apareixen. És per això que els objectes quotidians són visualment tan protagonistes com els ratolins. Aquestes grans formes inanimades els realcen, els donen espai i proporció, els serveixen de medi de transport o de refugi.

Fragment d'una obra de Fischli and Weiss
En segon lloc, i no menys important, aquests objectes estan molt ben representats. Són artificiosament reals. A qui això ressenya li ha fet pensar en les imponents natures mortes contemporànies de Fischli and Weiss, dos artistes que treballen plegats i que són molt coneguts en l’àmbit de l’art contemporani. Fischli and Weiss recreen objectes amuntegats damunt d’una taula, objectes sovint gastats, trencats o fets servir, que, malgrat l’aparença tan real, tan d’objet trouvé, són en realitat recreacions sobre guix, fusta o plàstic. Vull dir que no es tracta d’una llauna de pintura, o d’un ganivet o d’una escombra, sinó d’una escultura amb forma de. La confusió visual és total: no estem davant de la realitat, sinó de la seva simulació. L’objecte casolà, banal i sense cap valor, rep de cop tota la importància quan l’espectador descobreix que és de mentida, que és una artifici. Que Fischli and Weiss han invertit hores de feina en simular aquesta burilla, aquest fregall o aquest tub de pasta de dents. Les il•lustracions de Nella Bosnia en el llibre tenen aquesta característica: esforç i voluntat de fer creïbles i reals objectes quotidians que resten a l’armari de la cuina, al forat de la brossa, o a les golfes de casa. Des d’aquesta perspectiva, Bosnia els engrandeix, gairebé els glorifica, els atorga una importància i un valor desmesurats. N’hi ha molts exemples en el llibre, però destaquem detalls com ara les rajoles de la cuina, els flascons de productes de neteja, els draps i mantes i la sopa que cuina al final el pare. Tots els objectes de l’àlbum, tots els objectes senzills i bàsics amb els quals no ens solem fixar (agulla d’estendre roba, tapa de cassola, encenedor) estan representat com si fossin retrats.

Fragment d'una obra de Fischli and Weiss



Claes Oldenburg

 El tercer aspecte, i que va relacionat amb el dos anteriors, són les múltiples referències a la tradició pop art de les imatges dels objectes que veiem. Els artistes pop art, a l’era dels 50 i 60, van descontextualitzar els objectes (les capses, el menjar, les armes o les eines) per donar-los nova dimensió i nova vida. Tot era l’objecte, que s’havia transformat i s’havia individualitzat. A l’àlbum de Kalandraka trobem sabates que són vaixells; taps de cava que són cassoles; llumins que són fogueres, taules cap per avall que són balses. Tots els objectes duen els seus detalls, duen les seves marques o logotips serigrafiats. Els ratolins viuen enmig dels objectes com nosaltres passem pel costat de les capses de Warhol o les escultures d’Oldenburg.

Claes Oldenburg
Andy Warhol



















La interessant proposta objectual de la il•lustradora aconsegueix increïbles composicions entre ells i els personatges ratolins. Autèntiques filigranes quan l’objecte no és atrezzo, sinó que esdevé decorat i espai. Té cura, també, de detalls com ara les fotografies antigues penjades a les parets, els tancaments metàl•lics de bosses de mà, moneders i capses, i fins i tot els dóna protagonisme visual en les recreacions de les batalletes que el pare explica als fills a l’inici del relat.

Per tot plegat, “Una catàstrofe afortunada” és un àlbum molt físic. L’editorial, amb bon ull, l’ha imprès amb un paper d’un gruix adient, rotund també. Felicitar, doncs, la recuperació d’un clàssic, d’un tema sobre el qual ens cal parlar encara, i d’un imaginari visual que té més de modern avui que no pas fa 40 anys.

1 comentarios :

Quan el vaig tenir a les mans per primera vegada no vaig ser capaç de trobar-hi tants relleus. Gràcies veí per ajudar-me a descobrir aquesta petita joia de la LIJ.

Publica un comentari a l'entrada