Com fer un documental interessant d'un tema que no t'interessa

Fa poc dies, a les notícies, entrevistaven el director d'un festival de cinema documental. Malauradament no en recordo el nom, ni el seu ni el del festival. 


El presentador li preguntava:
- Quina és la gran fita del creador de documentals?
I ell responia:
- Fer una pel·lícula tan bona i ben feta que fins i tot pugui agradar a les persones a qui el tema no els interessa.

Em va cridar l'atenció la resposta perquè era la mateixa reflexió que m'estava  fent del llibre que tenia entre mans:
Banda Sonora, de la francesa Claudine Desmarteau (Fanbooks, 2014), una novel·la juvenil sobre el grup de música Led Zeppelin. 

La meva primera reacció davant la novel·la va ser deixar-la passar. No tenia un interès especial per endinsar-me en la vida musical d'un dels grups més importants del rock dur de la dècada dels setanta. 

Però Banda sonora ha resultat ser molt més que una biografia: ha estat un diàleg fresc i corrosiu amb una adolescent per qui la música és més important que l'aire que respira.

"No puc viure sense música. Sense música, m'arrossego com una moto sense benzina. 
Si em robessin l'ipod em sembla que em convertiria en un rottweiler."

La jove protagonista, estudiant de quart curs de secundària en un institut parisenc, fa un repàs de la trajectòria del grup, explicant curiositats com ara l'origen del nom, però també descobrint-nos els episodis més foscos de la carrera de Led Zep: la relació amb el satanisme o les habitacions d'hotel destrossades a base de sexe, droga i rock&roll.


Banda Sonora és també el retrat d'una adolescent amb neguits, dubtes, pors, inseguretats, que es baralla amb sa mare pel volum de la música; que pateix quan el seu pare es queda a l'atur, i que tria a consciència la roba interior que vol portar a la seva primera cita. 

I alhora és  una reflexió sobre la música des del punt de vista més social. Quin paper juga la música en les nostres vides, especialment a l'adolescència? Com ens afecta emocionalment? Quin poder alliberador té escoltar a tot drap una cançó en anglès que ni tan sols entenem? I sobretot, com ens fa relacionar amb les persones?

Claudine Desmarteau, de qui coneixíem un petit àlbum molt divertit titulat  Mamá fué pequeña antes de ser mayor (Kókinos, 2001) teixeix un discurs, a través del text i sobretot de les il·lustracions, desenfadat, creïble i autèntic.


Potser sí que la mitificació dels ídols del rock d'abans, respecte als músics actuals, és més pròpia dels adults.
Potser sí que la comparació de com es consumia la música als setanta (respectant els cd's com un tot, amb un ordre concret de les cançons) i com es consumeix ara (fent playlist, barrejant grups, saltant cançons...) també té alguna cosa de nostàlgica.


En tot cas, Banda Sonora és un petit homenatge a la música, al rock, i a l'adolescència, que és capaç de viure les coses amb tota la intensitat que es mereixen. 

 

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada