Els gèneres de l'àlbum


MENJA-T’HO TOT. Text: Mar Benegas. Il•lustracions: Mariona Cabassa. Traducció: Txell Freixenet. Editorial Takatuka/Virus. Barcelona 2014.

TAL COM ETS, ETS EL MILLOR! Text i il•lustracions: Nadia Budde. Traducció: Anna Soler Horta. Editorial Takatuka/Virus, Barcelona 2014.

Parlarem avui de dues novetats que presenta l’editorial Takatuka que ens han cridat l’atenció. Ambdues pertanyen al que, des del tercer segona d’aquest replà, anomenem “gèneres de l’àlbum il•lustrat”. Aquesta definició sui generis es refereix a aquells àlbums que, segons la temàtica, s’emmarquen en una tipologia genèrica recurrent i habitual.

Mariona Cabassa
En el cas de “Menja-t’ho tot”, parlaríem de “lapsus d’espai i temps de fantasia enmig d’una acció quotidiana” (menjar, dormir, caminar, estimar, tenir por, etc) de la qual, Max i els monstres de Sendak (els inquilins del 3r 2a) en seria un exemple. En el cas de l’àlbum de Benegas/Cabassa, un nen que és menjador complicat, s’imagina, entre cullerada i cullerada, que s’ho menja tot. Tot literalment: no només allò que conté el plat, sinó la taula, els coberts, la casa, el carrer, el mar i l’univers.




Nadia Budde
L’àlbum de Nadia Budde pertany al gènere de “totes les possibilitats de ser” (qualitats, maneres, personalitats, físics, actituds, etc) a manera de mostrari. Budde ens presenta un personatge que no s’agrada massa, i repassa, a partir d’ell, com tots tenim manies (que no defectes) i que alguns ens trobem massa alts, altres massa vells, altres massa lletjos i altres massa grassos. En el fons, és clar, cadascú és com és i en la diferència està la gràcia.










Els “àlbums de gènere” (insistim: és una definició personal) no només és bo que existeixin, sinó que són molt valorats pels lectors. Especialment pels més petits de casa. En els casos que ens ocupen avui, què hi ha més divertit i codificable per a un nano que la desbordant fantasia, d’una banda, i la repetició, de l’altra?. El perill dels gèneres, però, com passa en literatura i art, és que els àlbums s’assemblin massa els uns als altres, que tinguin massa punts en comú, massa obvietats “genèriques” o similituds amb els antecessors. Innovar, singularitzar o excel•lir, són, doncs, trets distintius i reclamables.


En els dos casos que avui comentem, la imatge (la part gràfica o la il•lustració) és la que els fa destacar. La Mariona Cabassa, amb les seves figures i espais plans, de color també net, tot i que sovint enriquit per difuminats i traces de fregats, pinzellades i taques, harmonitza “Menja-t’ho tot” mitjançant el recurs del caos. Des del moment que el dibuix entra en la fantasia golafre i imparable del nen que no menja, sinó que devora com un posseït, els objectes es desordenen, els espais se superposen, les proporcions desapareixen i la visió realista es volatilitza. Tot es precipita en la imatge com en un collage dadaista de Kurt Schwitters, i la il•lustradora és atrevida en l’ús d’una paleta amplíssima i unes composicions embolicades que es van redreçant a mesura que l’espai exterior guanya pes, i ja tot és blau i més harmoniós quan el nano es menja el gel del pol nord i del pol sud, i sobretot quan, en una pàgina sorprenent per la seva lluminositat desbordant, el nano es vol menjar el sol.

Kurt Schwitters
Kurt Schwitters

 Al final torna la calma i l’ordre. I se’n va la fantasia i torna la realitat de la taula parada i el nen que no menja. I tornen les proporcions i els espais. I una darrera imatge preciosa d’un pla detall de la cara del nen amb la boca oberta i la cullerada de llenties que hi entra, composada a base d’òvals, ens retorna, per un moment, a la visió fantasiosa de l’espai i el temps que acabem de viure.




A “Tal com ets, ets el millor”, sobre uns fons plans de color, hi van apareixent personatges que tenen molta gràcia perquè no tots són ben bé persones (tot i que tots tenen estructura humana) i tampoc són ben bé animals definits (sí que podem endevinar una granota, una tortuga, un gos o un cavall) i tampoc acaben de ser monstres o aliens (tot i que alguns sí!). Són, això sí, molt expressius. Dins de la senzillesa, la Nadia Budde aconsegueix conferir-los personalitat, cadascú és diferent i únic, i d’alguna manera formen una colla, i n’hi ha que apareixen més d’un cop i els reconeixem (i ens agrada reconèixer-los!), i riure amb ells, i entendre com són i per què ens fan riure. Aquesta combinació d’extravagància, irreverència, expressivitat, varietat de formes i complicitat emocional amb el lector, connecta molt i de manera molt eficient amb l’espectador i amb allò que se li vol explicar.

I és que és així. Tots som diferents, tots ens podem sentir estranys, però tots ens necessitem els uns als altres per tirar endavant. Que avorrit seria un món de clons i comportaments iguals!

1 comentarios :

Interessant anàlisi, des del punt de vista pictòric, de l'obra de la Mariona Cabassa. Llegir els expertes sempre és un plaer. Gràcies!

Publica un comentari a l'entrada