L'elefant rosa de la Lucía Serrano

Ja fa vuit anys que la Lucía Serrano va arribar a Barcelona. Tenia vint i tants anys i venia des de Madrid amb la il·lusió d’ampliar coneixements en allò que li produïa més felicitat: dibuixar.

Havia estudiat Belles arts i ara es desplaçava a Barcelona per rebre una formació més completa en el camp de la il·lustració. Va venir d’alumna a l’Escola de la Dona, i de seguida va mostrar un interès molt gran per explicar coses, per fer unes il·lustracions plenes de moviment, creades amb un traç molt àgil i amb una gran facilitat pel dibuix.

La Lucía va acabar els estudis i va començar a publicar i a guanyar premis importants. Com el "Els nous d'Alfaguara", l’any 2000 amb el relat "Primer dia de treball", publicat en el llibre "Ombres al vespre i altres relats". També el "Premi a millor Àlbum Il·lustrat Princesa d'Éboli", convocat per l'editorial Anaya i l'Ajuntament de Pinto, l’any 2009 amb l'àlbum: "El dia que vaig oblidar tancar l'aixeta”; el "XIII Premi d'àlbum il·lustrat a la Riba del Vent", convocat per Fons de Cultura Econòmica, any 2010 amb l'àlbum "Quin nen més lent", i el "Premi Junceda Àlbum Infantil Ficció" l’any 2012, amb l'obra "A blanc". Ha publicat amb editorials diverses com Anaya, Barcanova, Ekaré, Everest Fondo de Cultura Económica, Grup 62, Thule i República Kukudrulu.


Aquest mes de desembre he tingut el plaer de presentar el darrer llibre de la Lucía “Un elefante rosa” editat per Narval. M’ha sorprès el canvi qualitatiu. En aquest llibre presenta unes il·lustracions carregades de moviment, farcit de referències a la seva vida i un missatge que commourà i divertirà al mateix temps als seus lectors.
Hem estat xerrant i preparant la presentació, i la Lucía es mostra molt feliç i contenta de poder-se dedicar a la feina que més li agrada, explicar coses amb contes creats per ella. Des que va començar a publicar ja té 10 llibres on és autora i il·lustradora.

- "UN ELEFANT ROSA" és un llibre d'alguna manera autobiogràfic? Ho són la majoria dels teus llibres en els quals ets autora dels textos i també de les il·lustracions?

D'alguna manera sí que ho és, d’autobiogràfic. I passa el mateix en la majoria dels llibres dels que sóc autora. Quan escric i quan dibuixo em resulta més fàcil recórrer a sensacions i vivències pròpies a inventar alguna cosa nova. Quan decideixo què vull explicar, la història pot anar per molts camins i acabar no semblant exactament allò que he viscut, però aquesta llavor sempre hi és.

L'elecció d'aquesta professió, en el meu cas, té a veure amb la necessitat d'explicar coses que no puc explicar per un altre mitjà. Així que primer va venir la necessitat d'explicar aquestes experiències, o d'entendre el que m'envoltava, i després l'eina per fer-ho: els contes.

-Ens Podries explicar breument de què tracta el teu nou llibre?

"Un elefant rosa" parla d'una situació que es pot donar en moltes famílies, o fins i tot en grups d'amics. Hi ha alguna cosa que no es diu en veu alta, però que d'alguna manera acaba influint en la relació entre les persones. El conte intenta transmetre la sensació que es té quan passa una cosa així. És una sensació molt pesada, que pot arribar a ofegar. També ens mostra com de vegades, amb una petita empenta, es pot sortir de la situació. Es pot sortir-ne, així que no cal tenir por.

-Recordes la nena que vas ser? Els teus amics de la infantesa, la teva habitació, les teves joguines?

Constantment! Dibuix molt la meva habitació, em surt instintivament. També dibuixo molt la meva germana, perquè amb ella he jugat moltíssim. Recordo molt bé la meva infantesa, vaig gaudir-la molt, tant que no volia que s'acabés. Fer contes pot ser una manera de perllongar-la.

-Les Cases representades a "L'ELEFANT ROSA" no s'assemblen als edificis de Madrid, la ciutat on vas néixer, ni a Barcelona on ara vius. Hi ha altres espais en la mirada de Lucia?

Vaig tenir la sort de viatjar molt amb els meus pares i la meva germana des de molt petita, i aquestes vivències poden esquitllar-se als llibres. En el cas del conte dels elefants, les cases són cases irlandeses. Vaig anar a Irlanda amb la meva família quan tenia vuit anys, i em va semblar un lloc màgic. Però màgic de veritat! En aquell lloc segur que hi vivien follets i qualsevol criatura fantàstica que us pugueu imaginar. D'aquest viatge ens en vam endur una foto de cada un de nosaltres al costat d'una d'aquesta portes de colors. I aquestes portes són les que apareixen en el llibre.

-Fas molts esbossos abans d'acabar un original?

No faig gairebé esbossos. Sóc una mica impacient en general, i això de vegades és un inconvenient, perquè quan començo a esbossar no aguanto gaire estona repetint la mateixa idea. Però això no vol dir que les composicions vinguin a la primera. Abans de posar-me a dibuixar m'imagino el que vull explicar durant força temps. Així quan em poso davant del paper ho tinc més clar i necessito menys temps d'esbossos. Amb el text, però, sí que hi estic molt de temps. Llegeixo, rellegeixo, torno a llegir-lo en veu alta. Ratllo paraules, ratllo paràgrafs i torno a escriure ... En aquesta fase del llibre no m'importa estar-m’hi tot el temps del món. Quan es tracta de jugar amb les paraules tinc molta paciència!

-Com va sorgir la possibilitat d'il·lustrar els teus propis textos? Ets una bona lectora?


Sempre m'ha agradat molt llegir, i des de petita ja volia fer contes. Però fer-ho tot, imaginar i dibuixar-los. No se’m donava molt bé explicar les coses amb la boca, així que l'escriptura era una bona eina per expressar el que no sortia d'una altra manera. I escrivia molt. No sóc una bona il·lustradora, no acostumo a anar amb la meva llibreta dibuixant, i si estic un temps sense dibuixar no ho pas malament. Però sí que vaig escrivint idees, i això em fa sentir bé. Si em dones a triar entre línia o paraula … preferiria quedar-me amb les dues.

- "L'ELEFANT ROSA" mostra una manera de seqüenciar les diferents il·lustracions molt diversa i que facilita la narrativa de la història. Hi ha il·lustracions que ocupen la pàgina sencera, o pàgines dobles, i altres que vénen emmarcades en formes diverses i en un mateix espai, a manera de petites vinyetes. Aquesta manera de narrar tan àgil d'on sorgeix, Lucía?

Des que vaig començar la meva formació com a il·lustradora a Barcelona, he tingut accés a llibres de molts llocs. Segurament hagi après d'aquests llibres les diferents maneres de composar la pàgina. Però quan estic treballant no acudeixo massa a les referències, m’ adapto al format que em va millor per explicar les coses. A vegades fins i tot em sento insegura amb alguns resultats, però tanco els ulls i tiro cap endavant.

-Dels il·lustradors que t'agraden, en què et fixes del seu treball?

M'agrada que els personatges tinguin vida. El que més m'interessa és explicar una història, així que m'atrauen les il·lustracions que es mouen, que expliquen moltes coses. Això no vol dir que hagin d'estar atapeïdes d'elements. Em fixo en això perquè la meva feina té a veure amb aquest tipus d'il·lustració. Tot i això, a casa tenim llibres de tota mena, i com a lectora també m'agraden les imatges més poètiques o metafòriques. Però a mi no em surten. I em sembla important arribar a aquest punt en què et sinceres amb tu mateix i et dius: Molt bé, et pot encantar tot, però no pots fer-ho tot. Què és el que saps fer? Com és la teva manera de dir les coses?

-¿Hi Ha algun text concret d’algun autor que t'agradaria il·lustrar?

Qualsevol de Roald Dahl.

-De no ser il·lustradora, a que t'hagués agradat dedicar la teva vida?

Al teatre. M'agrada actuar però no sé si valdria per dedicar-m’hi professionalment. També m'encanta l'escenografia. Tampoc m'importaria ser profe, la meva mare ho és i la passió per l'educació és contagiosa.

-Lucía, els premis ajuden?

Crec que si. A més de donar-te a conèixer en el món editorial, et donen aquesta empenta que alguns necessitem per creure'ns que som il·lustradors. Passar de considerar-te un estudiant a considerar-te un professional, de vegades no és fàcil.

Abans de marxar li comento que si mai és fa una revisió de la història de la il·lustració a Catalunya en els darrers anys, la Lucía hi ha de ser, sens dubte. Per la seva proposta narrativa de qualitat, sincera i molt personal, i sense haver de recórrer a aconseguir milers de seguidors a les xarxes socials.



0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada