Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Quan? Impressions i reflexions d'una estada

La lectura i les biblioteques al llunyà orient

Berenar amb la Pilarin

Compartim un tarda amb la il•lustradora Pilarin Bayés

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

Premis Serra d'Or 2014

Guanyadors i jurat (d'esquerra a dreta): Teresa Mañà, Núria Ventura, Pau Joan Hernàndez, M.Carme Bernal, Montse Ginesta, Jordi Vila Delclòs, Mònica Baró, Carme Rubio i Pep Molist
Benvolguts, un dels nostre veïns, en Pep Molist enguany ha estat el just mereixedor del premi Crítica Serra d'Or 2014 (modalitat àlbum il·lustrat) per la seva obra Vull conèixer Salvador Espriu (Ed. Baula) il·lustrat per Jordi Vila Delclòs. Una obra que en paraules del propi Molist, "no és un llibre només per a infants sinó també per convidar tothom a descobrir Salvador Espriu, a vestir el seu fil prim de la vida". Felicitats!
Per altra banda també felicitar a Pau Joan Hernàndez, per guanyar el premi en la modalitat de juvenil per la seva obra La balada del funicular miner (Cruïlla) i a Maria Carme Bernal i Carme Rubio, autores de Tant de gust de conèixer-lo, senyor Salvat-Papasseit (PAM), guanyadores en la modalitat de coneixements. 
Orgullosos de tenir un veí tan premiat i uns autors tan galdosos!!!

Sant Jordi 2014: al replà estem d'aniversari!







El 23 d’abril de l’any passat, els veïns d’aquesta escala vam formalitzar els contractes d’arrendament i/o compra dels pisos i ens hi vam instal•lar. Com passa el temps! El dia de Sant Jordi del 2013 vam obrir-vos també les portes a tots vosaltres, seguidors, lectors ocasionals, curiosos i fanàtics, convidant-vos a fer-nos visites setmanals i anar-vos-en amb una mica més d’informació, d’experiència, d’emoció i de complicitat amb el món de la literatura infantil i juvenil, la LIJ, com l’anomenen a l’escala.

Sobre els perquès de Llibres al replà, els perquès de la nostra trobada i les ganes de mantenir actiu un portal sobre el tema que ens apassiona, ho teniu a l’apartat de “Qui som” del bloc. Res no ha canviat durant aquest primer any. Ni les motivacions ni, malauradament, les circumstàncies. Tampoc ha variat la nostra predisposició a fer-ho tan bé com sabem i podem, i la nostra il•lusió de compartir amb els lectors tot allò que es cou al voltant de la LIJ i els seus protagonistes. Fa poc vam celebrar les 100 entrades al bloc, i ara ens disposem a celebrar aquests primers 365 dies de vida en comunitat. I ho volem fer amb una Trobada Festiva que tindrà lloc a la Biblioteca Bonnemaison de Barcelona.


Volem que sigui una festa de la LIJ. Que els protagonistes siguin la gent que treballa en la LIJ i els que la segueixen, consumeixen, promocionen, encoratgen, admiren i defensen: la gran família de la literatura per a infants i joves.

Què hem preparat els veïns del replà?

Hem demanat a cinc il•lustradors significatius, capdavanters i amics, que il•lustrin un text en directe, davant del públic, el proper dissabte 10 de maig. Hem demanat també a una autora que ens faci aquest text per il•lustrar i, per acabar-ho d’arrodonir, li hem proposat a una experta en LIJ que moderi una taula rodona amb els participants (autora i il•lustradors) un cop acabin la feina. Fa un moment parlàvem de complicitat amb el públic, i ara hem de dir que també la tenim amb tots els autors que ens acompanyaran: són creadors que admirem, valorem, ens estimem i respectem, i sobre els quals, a més a més, hem parlat durant aquest primer any al bloc.

No necessiten presentació, però alhora que us els anunciem, en fem cinc cèntims de les seves trajectòries.

De Pilarín Bayés (Vic 1941), considerada ja una clàssica de la il•lustració catalana, els seus dibuixos són reconeixibles per a moltes generacions i han deixat petja en l’imaginari col•lectiu del poble català. Fou una de les primeres creadores del boom de la LIJ catalana dels 60 i continua en actiu. Des del Zoo d’en Pitus (La Galera 1966) fins a La petita història de Salvador Espriu (Mediterrània 2013) passant per la Història de Catalunya recentment reeditada, deuen quedar pocs personatges, ciutats i temes que no hagi dibuixat la Pilarín.

La Teresa Duran (Barcelona 1949) és una lectora insaciable i experta en l’anàlisi de la imatge. Va començar sent il•lustradora i, a més d’autora, crítica i teòrica de la LIJ, la Teresa és professora del departament de didàctica d’Educació Visual i plàstica de formació al professorat a la UB. Té un munt d’obra publicada, i entre ella destacarem Joanot Rocacorba (La Galera 1983), Banyeta (Ekaré 2003), i l’assaig Àlbums i altres lectures: anàlisi dels llibres per a infants (Rosa Sensat 2007), text fonamental per als professionals de la imatge i de l’àlbum il•lustrat.



En Jordi Lafebre (Barcelona 1979) és dissenyador, il•lustrador i dibuixant de còmic. Es va formar entre la Universitat de Belles Arts i l’Escola Joso, on encara hi dóna classes. Ha col•laborat en publicacions com ara Penthouse Comix o Nobanda, i manté una estreta relació professional amb el guionista francès Zidrou amb el qual, l’any 2010, va publicar la fantàstica Lydie (Norma 2013).

La Cristina Losantos (Barcelona 1960) és llicenciada en Belles Arts per la UB i es dedica professionalment a la il•lustració des de 1984. Ha treballat per a les editorials i publicacions més importants del país. Amb el seu estil tan personal, els personatges de la Cristina es passegen per desenes de novel•les, adaptacions, àlbums i fins i tot tires còmiques. Per esmentar-ne només uns quants, Les granotes de la Rita (Cruïlla 2003), Pirates a la vista (PAM 2010) o Fora malsons! (Bambú 2012)

Et text l’ha escrit la Maria Carme Roca (Barcelona 1955) i va sobre un replà, com no podia ser d’altra manera. Autora per a nens i joves i molt reconeguda també per al lector adult, la Maria Carme és llicenciada en història i en literatura, i escriptora professional des de 1997. Entre les seves obres de LIJ destaquem Arkanuu, l’arquer Persa (Premi Barcanova 2005), La ciutat oblidada (Columna 2008) i les recents Katalepsis (Premi Joaquim Ruyra 2013, La Galera) o Dedica’m un poema encara que sigui teu (Barcanova 2013)

En Xavier Salomó (Sabadell 1976) és il•lustrador. Va estudiar a l’escola Massana i forma un exitós tàndem amb l’escriptora Meritxell Martí: són dels pocs que publiquen regularment a l’estranger. És autor dels dibuixos de Valset (La Galera 2010) i del 2011 data el seu gran hit L’illa de les 160 diferències (Cruïlla), traduït a un munt de llengües. De l’any passat és El país dels 260 clons (Cruïlla) que sembla que va pel mateix camí.

La Noemí Villamuza (Palencia 1971) va estudiar Belles Arts a Salamanca i resideix a Barcelona des de 1998, quan ja havia començat a publicar les seves primeres il•lustracions. Molts dels seus llibres s’han publicat a l’estranger (EEUU, Corea o Japó), i en té ben bé una trentena, entre ells La Júlia té un estel (La Galera), El senyor de la son (Los cuatro azules, 2009), La Pussa russa (La Galera 2012) o el recent Sempre t’estimaré (Andana 2013)






Tots ells seran el proper dia 10 de maig, dissabte, a la Bonnemaison. Els il•lustradors tindran el text abans i hauran començat a treballar en ell. Dissabte, davant dels que ens volgueu acompanyar, traslladaran part del seu taller a la biblioteca i ens mostraran en directe com entenen i realitzen els seus dibuixos. El públic visitant rebrà el text fotocopiat per què el pugui llegir i interactuar, d’alguna manera, amb el procés creatiu dels il•lustradors. L’autora també hi serà, és clar. Veurà com es concreten les diferents mirades sobre la seva obra i li podreu fer les preguntes i observacions que tingueu. Iniciarem la trobada a les 10’30 h del matí. Cada il•lustrador ocuparà un espai de la biblioteca. Rebreu un mapa senzill per poder-vos ubicar i localitzar-los. Treballaran unes dues hores de cara al públic. En acabar, passarem a una de les sales que ens ofereix la biblioteca i allí reunirem als creadors amb la Teresa Duran, que guiarà i moderarà una conversa entre tots ells i amb vosaltres, al mateix temps que, com a experta, farà una anàlisi de l’experiència que haurà tingut lloc durant aquell matí.

No cal dir que ens fa una il•lusió enorme no només celebrar el primer any de vida de Llibres al replà, sinó també de poder-ho compartir amb vosaltres. I és per això que insistim en convidar-vos a tots i totes a la nostra festa, que és també la vostra. La festa de la literatura de qualitat, la que sempre defensem i defensarem els veïns d’aquesta escala. Bon Sant Jordi!

RESUM PRÀCTIC FESTA 1r ANIVERSARI LLIBRES AL REPLÀ
Dia: DISSABTE 1O DE MAIG 2014.
Hora: 10’30 (fins a les 13h aprox)
Lloc: BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON. Carrer SANT PERE MÉS BAIX 7, BARCELONA.
Amb: PILARÍN BAYÉS, JORDI LAFEBRE, CRISTINA LOSANTOS, XAVIER SALOMÓNOEMÍ VILLAMUZA (Il•lustradors), MARIA CARME ROCA (escriptora) i TERESA DURAN (escriptora i especialista en LIJ).

El paradís als ulls d'un nen

 

CANALLA. Text i il•lustracions: Lluís Farré. Edebé, Barcelona 2014. HANSEL Y GRETEL Adaptació de Tina Meroto. Il•lustracions Iratxe López de Munáin. OQO editora, Pontevedra 2014.



Vet aquí dos llibres que parlen de ser nen. Ser nen amb totes les coses positives i negatives que comporta. Ser nen de totes les maneres possibles, sempre a la recerca d’algú que ofereixi calor, protecció i estima. Llibres, aquests dos, que retraten la infantesa d’una manera crua, sense amagar el cap sota l’ala ni posar més paraules boniques de les necessàries. I és que ser nen o nena, sovint, i en moltes i variades circumstàncies, no és gens fàcil.

Agafem, per exemple, a dos nens que van retratar els germans Grimm i els van donar noms: Hansel al nen, Gretel a la nena. Una història dura que sempre que llegim ens deixa un regust estrany a la boca. Abandonats pels pares (no una, sinó dues vegades) al mig del bosc, els dos germans tornen a ells una vegada i una altra sense que el lector de totes les generacions no se’n pugui estar mai de pensar: “Però per què dimonis hi tornen? Com són capaços de perdonar-los?”. És difícil ser un nen pobre i abandonat. És destarotador posar-te en la pell d’un nen com aquests dos germans dels Grimm.

Agafem ara a qualsevol canalla del món actual. Agafem-ne un, com fa en Lluís Farré al seu llibre, estimat i juganer, curiós i actiu. I posem-lo de costat (posem-lo, com fa ell, a la pàgina del costat) d’un altre que resta sol i perdut tot i tenir els pares a la vora, perquè no li fan cap cas; o un altre que fa treballs amb fang, però no precisament manualitats, sinó que és obligat a treballar de sol a sol en una fàbrica de totxanes; o un altre que no construeix amb peces de Lego, sinó que prova de desactivar mines anti-persona. Potser ho fa com un joc, però per necessitat de sobreviure. Agafem una nena del primer món que vol estar guapa i participar en concursos de la tele i enfrontem-la, com fa en Farré, frec a frec al seu llibre, amb una del tercer món que ha de carregar bidons d’aigua del riu al cap per dur-los a casa, al mateix temps que, a l’esquena, hi carrega un germanet. És complicat ser un infant, sens dubte, si no has tingut la sort de néixer (pura loteria) en una societat i a la vora d’uns pares que poden i volen estar per tu.


Una de les moltes gràcies que té el llibre de Farré (dins la col•lecció Tren Blau d’Edebé, amb tapa dura i lletra lligada per a primers lectors) és l’ambició serena del seu projecte. M’explico. L’autor pretén parlar de molts temes que afecten al menor, però sense grans anècdotes ni grans històries. La seva ambició és precisament parlar de tot plegat, una mica en abstracte, en genèric, però adaptat al nivell de comprensió del seu lector, i fer-ho de manera senzilla, com qui no vol la cosa. Hi ha molts nens i nenes al món. Tots són iguals, però tots són diferents a la vegada. I aquestes diferències no són només d’aspecte o d’aptitud per segons què, sinó que sovint són injustícies determinades pel lloc on han nascut o els pares que els han tocat. Estarà bé llegir “Canalla” al costat d’un adult. Farré és tan subtil (en el text i en els dibuixos) que costa de capir (i de veure) a primer cop d’ull què ens està explicant. Quan ho descobrim, és clar, ens emocionem. I el llibre s’omple d’un valor insospitat, i es fa ric i es fa necessari. És àgil en la figuració dels personatges: en moltes pàgines, els que tenen i els que no tenen són molt similars (tots de pell fosca, per exemple, venint a dir que el color o la procedència, com avançàvem fa un moment, no són significatius).

Aquests personatges i els seus objectes tenen l’estil habitual de l’il•lustrador i un punt retro, un punt M Sasek, que els simplifica i els geometritza, gairebé sempre sobre un fons blanc, neutre, que reforça la seva tesi: la canalla del llibre podria ser qualsevol. Podries ser tu, vaja. O ets tu, directament, com la colla de les dues darreres pàgines, nens i nenes que es comporten com el que són, nens i nenes; que no se saben estar quiets per a la foto, i salten, i criden, i volen ser feliços i estar contents. Que és el que toca, i com hauria de ser per a tota la canalla del món.


L’adaptació del conte dels Grimm a l’àlbum d’OQO és acurada i va directa al gra, cosa que s’agraeix. Amb poques ratlles ventila la fascinació dels germans per la casa de llaminadures de la perversa bruixa, i deixa pas a la història desgraciada dels nens desgraciats que coneixem al principi de la narració. Es tracta de dos germans resolutius i intel•ligents, que sempre pensen solucions als seus problemes. Nens, d’altra banda, necessitats de l’amor i protecció d’uns pares a qui recuperen al final. La Iratxe, la il•lustradora, fa una molt bona feina a través d’una tècnica pictòrica, utilitzant enginyoses perspectives i un exemplar domini del buit: els blancs de l’àlbum que serveixen de fons al text, de cop i volta esdevenen els paratges de neu on se situa bona part de l’acció i, en moltes de les il•lustracions, el dins i el fora, gràcies al lliscar de les figures i els objectes sobre aquests blancs, tenen una continuïtat natural i perfectament llegible. Cal fer esment, també, de les composicions vegetals dels paisatges: aquests conjunts atapeïts d’arbres i animals pintats amb gammes de verds i blaus, molt físics, molt sòlids (molt protectors o guaridors) que representen el bosc on es perden els germans i on la bruixa hi té la casa llaminera.

 L’autora introdueix unes figures (també a les guardes) dins les quals la malvada caníbal hi amaga tresors. Són petits tòtems, amb connotacions de velles cultures indígenes, que donen un contrapunt simbòlic als personatges humans. L’edició ve acompanyada d’un CD d’audio amb 6 temes instrumentals de l’òpera Hansel i Gretel, de Engelbert Humperdinck interpretats per l’orquestra Filarmónica Ciudad de Pontevedra. La il•lustradora va guanyar el premi “Ciudad Europea Cocina de Cuentos” amb el seu treball per a aquest llibre.



Després de llegir els dos llibres, ens queden a la memòria els nens valents. La canalla que no és culpable; la que malgrat tot, conscientment o inconscientment, reivindica la puresa, la ingenuïtat i l’alegria. Això mateix: nens i nenes valents que reivindiquen la infantesa com a estat natural i necessari de vida. Amb bells texts i belles imatges, anunciem ben alt i clar que, fins i tot en situacions desesperades i injustes, el paradís s’amaga dins els ulls d’un nen.

Marianne Dubuc a Barcelona

La Marianne, al centre, entre l'Ignasi i la seva editora.
La llibreria Casa Anita feu d’amfitriona a la presentació a Barcelona de la il•lustradora canadenca Marianne Dubuc, a qui Editorial Joventut acaba de publicar els seus primers títols en català. L’autora de Montreal ha estat traduïda a una quinzena de llengües de tot el món, i és molt coneguda als EEUU i a França (la Marianna és quebequesa i francòfona). El mestre de cerimònies fou el replanero Ignasi Blanch, que va mantenir una distesa conversa amb l’autora al pati primaveral de casa l’Oblit Baseira.
Marianne Dubuc, que estudià disseny gràfic a la Universitat, escriu i il•lustra els seus àlbums. I de vegades qui fa els texts és el seu marit. La parella té dos fills, i els nens de la Marianne són fonamentals tant en la vida com en l’obra de l’autora (Però Papà, text del pare, dibuixos de la mare). Filla i néta de gent molt creativa, la Marianne es considera autodidacta en la seva vessant il•lustradora. Experimenta amb els materials en cada nou llibre que idea (dels llapis de colors a l’aquarel•la passant pel paper vegetal, que ressalta el traç del portamines, eina amb la qual li encanta treballar). Va començar a triomfar amb uns imatgiaris ben especials: el primer fou Davant de casa meva. El llibre d’imatges comença amb la descripció de coses que hi ha davant de la casa de l’autora, i abasta tot el món (mar, cel i univers inclosos) abans de tornar a casa seva. El següent, El carnaval dels animals, continuà i augmentà el seu prestigi. En ell, els animals es disfressen d’altres animals, i les combinacions, que resulten divertides i enginyoses alhora, fan les delícies dels nens d’arreu. Marianne confessa que se sent més lliure i espontània dibuixant animals que persones. A Barcelona ens presentà la seva darrera novetat en francès, Le lion et l’oiseau, un àlbum amb poques paraules que parla de valors com ara l’amistat, la pèrdua o l’enyorança, i que parteix d’una experiència personal de l’autora amb una amiga amb qui no va tornar a relacionar-se més com ho feren durant la primera etapa de la seva coneixença.
La Marianne, que admet tenir més influències d’autors europeus que no pas americans, dibuixà el seu lleó i el seu ocell en directe per als nombrosos assistents a la trobada, i signà exemplars, també amb dibuixos, als seus nous lectors de Barcelona.

Punt per punt, fins arribar als 15

Fa unes setmanes, en Sergi Portela, company de tertúlies a la Llibreria Al•lots, deixeble de la senyora Anglada, i a qui veurem en un futur no massa llunyà publicat per una de les editorials que apareixen al correu comercial de la columna de la dreta (no m’arrisco a donar més detalls, per si de cas es tracta encara d’un semi-secret), ens va oferir als participants a les tertúlies sobre literatura infantil i juvenil de la Llibreria Al•lots un matí d’anàlisi i pràctica de la il•lustració a través dels àlbums (podeu veure algunes imatges de la jornada en aquest recull fotogràfic que la Paula Jarrin va fer al blog de la llibreria). Va ser una sessió interessant i enriquidora: primer, una part teòrica per treure de sota la catifa tot allò que sabem sobre les il•lustracions i perquè algunes semblen encaixar a la perfecció dins els llibres mentre que altres queden com coixes al costat del text, o fins i tot les unes al costat de les altres; i finalment, una part pràctica, per intentar aplicar tot allò que creiem que fa d’una il•lustració una BONA il•lustració a un text, extret d’un àlbum real però convenientment modificat per tal de no reconèixer-ne la procedència.

Però el que avui us vull proposar està només en part relacionat amb tot això. En acabar la sessió, en Sergi ens va passar un full on com a encapçalament podíem llegir “15 punts de John Vernon Lord”. No tenia el plaer de conèixer el senyor Lord, però he fet els deures. John Vernon Lord és un il•lustrador britànic que durant molts anys va ser professor a la facultat de belles arts de la universitat de Brighton. Podeu veure part de la seva producció com a il•lustrador (especialment interessat en textos britànics clàssics, com l’Alícia i les rimes d’Edward Lear) al seu blog. Però el que avui em porta aquí són aquests “15 punts”, que no he estat capaç de trobar al vast oceà d’Internet ni sé si provenen d’alguna de les seves publicacions o classes magistrals (si algú ens pot donar la font d’aquest text, li estarem molt agraïts!).

Que què diuen aquests 15 punts? Ja arribo, ja arribo! El que proposen, són 15 aspectes a analitzar dels àlbums il•lustrats, la majoria redactats en forma de preguntes, de manera que resulta molt engrescador intentar buscar la resposta dins d’àlbums concrets. Això és, en certa manera, el que jo els vull proposar avui. L’exercici ideal potser seria agafar un àlbum i, punt per punt, analitzar tots aquests aspectes: el ritme, el to, les personatges, els escenaris, el punt de vista, la relació amb el text… Però jo vull que s’acostin a alguns dels meus àlbums preferits, i per cadascun dels punts els proposo una lectura que crec que suposa realitzar un exercici especialment interessant en l’anàlisi d’aquell aspecte en concret.

És a dir: m’acompanyen a fer un volt pels prestatges de la meva biblioteca?




















1.- Llegir acuradament què és el que diu el text i què és el que no diu, per establir quina relació té el text amb la imatge.

Lectura proposada: Romance, de Blexbolex (ed. Libros del Zorro Rojo).

Guanyador d’una de les “pépites” del passat saló del llibre infantil i juvenil de Montreuil, poques vegades m’havia trobat amb una relació tan curiosa entre text, narració i imatge que la que ens proposa aquest àlbum de l’innovador Blexbolex. Els textos introductoris de cada capítol presagien el que passarà sense dir-ho, i acompanya cada il•lustració un substantiu, sovint obvi, deixant que sigui el lector qui afegeixi els verbs que fan avançar la narració. Un llibre que requereix lectors actius disposats a posar-hi tota la seva imaginació.

2.- Considerar quines parts del text s’han il•lustrat i quines no: la il•lustració repeteix el text, ho reinterpreta o il•lustra els seus buits?

Lectura proposada: La invenció de l’Hugo Cabret, del Brian Selznick (ed. Cruïlla).

No, no estem començant pels llibres més gruixuts dels prestatges, però de nou ens trobem amb un llibrot de més de 200 pàgines. I a més, aquest cop no es tracta d’un àlbum il•lustrat, però els qui coneixen aquesta lectura saben perquè l’he triat, oi? Ens havíem trobat abans, en un llibre d'aquestes característiques, un text que deixés d’escriure’s per donar pas a unes imatges que continuen amb la narració? En Selznick ho va fer, guanyant-se l’admiració de molts de nosaltres (inclòs Martin Scorsese) i la classificació de veritable autor de “novel•les gràfiques”.

3.- Estudi de la seqüenciació i maquetació de les imatges: les il•lustracions són tancades o obertes, grans o petites, centrades o descentrades, etc?

Lectura proposada: Allà on viuen els monstres, del Maurice Sendak (ed. Kalandraka).

Només he trigat tres punts a voler triar un clàssic, però és que difícilment es pot trobar un àlbum que hagi cridat més l’atenció sobre la manera d’obrir i tancar les il•lustracions que aquest. I és que el viatge del Max vers la illa dels monstres queda triplement palès al llibre: el text, les il•lustracions, i com aquestes queden inserides dins l’espai blanc que les envolta (o no).

4.- Valorar en quin punt s’ha congelat una imatge en relació a les anteriors i a les posteriors: quin és el ritme seqüencial?, és constant?

Lectura proposada: Atrapat, de l’Oliver Jeffers (ed. Andana).

Perquè ens agrada tant l’Oliver Jeffers? Crec que principalment pel seu sentit de l’humor. I crec que precisament saber controlar el ritme de les il•lustracions, com aquestes s’acceleren en col•locar-les en petites vinyetes unes al costat de les altres, o es frena quan ens trobem amb una gran il•lustració que ocupa tota la pàgina, és bàsic tant per la intriga i el suspens com per l’humor.

5.- Buscar el to del relat en la mesura en què es pugui mantenir constant (to equival no tant a cromatisme com a registre: líric, satíric, èpic,…).

Lectura proposada: L’enemic, del Davide Cali i el Serge Bloch (ed. Takatuka).

La història d’un soldat a la trinxera, enfrontat cara a cara, de trinxera a trinxera, amb el seu enemic. L’odi. La cega obediència a les ordres. Els dubtes. Una de les veus narratives més ben aconseguides d’entre els àlbums que conec. Concreta però alhora universal. Impactant. Un imprescindible.





















6.- Analitzar el tipus i descripció dels personatges: els reinterpreta, els inventa o els repeteix?, són les seves expressions i actituds adequades per a cada moment?, estan ben definides les seves personalitats?

Lectura proposada: Els ratolins de la senyora Marlowe, del Frank i el Devin Asch (ed. Joventut).

M’ha costat decidir-me sobre on col•locar aquest magnífic àlbum, però finalment he decidit que un cop d’ull en profunditat als personatges valia molt la pena. En aquest cas es tracta de personatges reinterpretats i amb clares referències al cinema negre dels anys 50. No és l’únic cas, però els estereotips (la bibliotecària solitària, els seus “refugiats”, els policies), i el fet que estiguin representats com animals domèstics, són tot un encert. No deixin, però, de fer un cop d’ull a allò a que es refereix el punt 7, perquè també val molt la pena.

7.- Analitzar la selecció i les formes dels escenaris interiors i exteriors.

Lectura proposada: Animals domèstics, del Jean Lecointre (ed. Ekaré).

Si em permeteu la cita, un veí de l’escala ho va explicar d’allò més bé: “La gran virtut de la poètica de l’àlbum és com transmet el joie de vivre, l’unir-se per celebrar, i ho aconsegueix sorprenent-nos a cada pàgina amb unes composicions atrevides deutores de pòsters o fotogrames de pel•lícula, i utilitzant colors esmorteïts aplicats sobre fotografies en blanc i negre, que els refreden i els donen una pàtina de vell tronat com ho és l’estètica general de les imatges, els espais, els objectes i els vestits.”

8.- Apreciar si hi ha altres objectes, components o propietats que s’han inclòs: feien falta o no?, ajuden a la història o distreuen?

Lectura proposada: Com un peix a l’aigua, del Daniel Nesquens i el Riki Blanco (ed. Thule).

La mare de família del 1r 1a segur que sap perquè he triat aquest i no algun altre àlbum… i és que sovint, parlant amb els autors, un s’assabenta que segons quines aportacions dels il•lustradors no estaven entre els seus plans, i en aquest cas es tracta d’una “propietat” del protagonista que canvia totalment com els lectors s’acosten a la història. Spoiler! Parlem del fet que el nen protagonista vagi en cadira de rodes… (Si l’autor tenia o no dret a enfadar-se per aquesta "intrusió" de l'il·lustrador en el missatge de la "seva" obra, donaria per una altra entrada!)

9.- Analitzar el punt de vista de cada imatge: aporta contrastos dinàmics?, el punt de vista és diferent en cada imatge o no varia?

Lectures proposades: els àlbums del Lacombe i la Dautremer.

Aquells primers plànols dels personatges, com si s’acostessin a l’ull de l’observador. Els picats i els contrapicats, tan cinematogràfics. El joc de perspectives. Passejar pels àlbums d’aquests dos supervendes de la LIJ (amb, probablement, més adeptes entre les mares i les tietes que no pas entre les criatures) és una veritable lliçó en la diversitat de punts de vista i perspectives sobre els subjectes i escenaris triats.

10.- Analitzar el moment del dia, l’estació de l’any i el temps meteorològic per donar una expressivitat de llum concreta: hi ha llum o ombres, aporta això nous significats?, etc.

Lectura proposada: Sopa de pedra, de l’Anaïs Vaugelade.

La nit més freda de l’hivern en el seu moment més cru. Tindria algun sentit ambientar aquesta història en algun altre moment de l’any?




















11.- Analitzar la composició (tant la de cada imatge per separat com la del conjunt del llibre): reflecteix bé la idea o contingut del que es vol expressar?

Lectures proposades: On és el meu barret? i Aquest barret no és meu, del Jon Klassen (ed. Milrazones).

Jon Klassen utilitza en aquests dos àlbums - dels quals ja ens va parlar l’entremaliada veïna del 1r 2a - la repetició i l’estructura encadenada de manera veritablement envejable, i la composició de les imatges reprodueix aquest efecte acumulatiu, tan important per després agafar desprevingut al lector i obligar-lo a tornar enrere quan ja s’havia despistat pensant que sabia com continuava la història. Un mestre de la narració gràfica, això és el que és en Jon Klassen… i amb una petita producció literària ja s’ha fet un bon club de fans!

12.- Valorar el ritme de les accions representades i el procediment tècnic més adequat per a elles.

Lectura proposada: Els tres porquets i Art y Max, del David Wiesner (ed. Joventut i Océano respectivament).

Dos veritables compendis de com una història requereix de diferents procediments tècnics. És a dir: la tècnica al servei de la història, i no a l’inrevés. Dos llibres que són en ells mateixos tot un tractat dels diferents estils artístics, el primer més centrat en els dels llibres infantils i el segon molt més en la història de l’art.

13.- Trobar els valors que s’han volgut transmetre: hi ha presència de violència, sexisme, integració multicultural, simbolisme, etc?

Lectura proposada: El llibre dels porcs, de l’Anthony Browne (ed. Kalandraka).

No podia faltar un Anthony Browne en aquest recull! I he triat aquest perquè la unió de valors (igualtat de gènere) i simbolisme (el més obvi, la transformació dels homes de la família en porquets) és simplement magistral. I perquè, com sol ser habitual en els llibres del mestre Browne, les il•lustracions reforcen el text (fixeu-vos en com veiem a la mare tot al llarg del llibre) sense necessitat de mostrar-lo paraula per paraula. Un àlbum que va camí dels 30 anys però es conserva vigent com el primer dia.

14.- Reflexionar seriosament sobre el que l’obra concreta aporta de nou: és avantguardista o tradicional?

Lectura proposada: Un llibre, de l’Hervé Tullet (ed. Cruïlla).

Bé, ja els avanço que potser la meva reflexió no serà prou seriosa, però crec que aquest llibre del Tullet, a més de ser avantguardista per ell mateix, proposa també una reflexió sobre l’avantguardisme, i més concretament sobre les noves tecnologies, que potser escaparà als infants però que hauria de quedar palesa als adults. Partint de quelcom tan simple com un grapat de rodones de colors, Tullet aconsegueix demostrar-nos que els llibres també poden jugar amb nosaltres, i que no deixen de ser objectes tecnològics d’allò més sofisticats.

15.- Valoració general: la imatge enriqueix el text amb nous significats? No aporta gens?

Lectura proposada: La Ventafocs, de Charles Perrault, il•lustrada per Roberto Innocenti (ed. Barcanova).

Si no el coneixen, quan el llegeixin veuran quina és la resposta a les dues preguntes que proposa John Vernon Lord. No hi haurà controvèrsia possible. Res més a dir…




















Bé, sí, només una cosa més: la primera imatge d’aquesta entrada està extreta del llibre 15 són quinze, de l’Àngels Navarro i el Jordi Estivill (ed. Barcanova). Necessitava un 15 il·lustrat, i vet aquí...

Passat, present i futur del Nascuts per Llegir

Dissabte 5 d'abril, la Biblioteca Central de Terrassa va acollir un bon grapat de professionals de la lectura i els infants, així com de famílies, que volien conèixer de primera mà en quin moment es trobava el programa de promoció lectora Nascuts per Llegir.

Elisenda Trias i Nati Calvo, pediatra i bibliotecària, mares del projecte
Després de dos anys d’incertesa sobre el futur del NPL,  des del Bib.Botó (Grup de Treball de Biblioteques infantils del COBDC), es va voler organitzar aquesta trobada per posar les cartes sobre la taula i saber amb qui i amb quins recursos reals es podia comptar.

Malgrat no poder-hi assistir, les entitats promotores del projecte: l’Associació Catalana de Llevadores, l’Associació Catalana d'Infermeria Pediàtrica, el Col•legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i la Secció d'Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria, havien donat tot el seu suport a l'acte i a la decisió de tancar el projecte a escala nacional. Sense el suport econòmic de la Generalitat, no es podia fer front a la feina de coordinació.

Elisenda Trias i Nati Calvo van fer una petita introducció explicant els inicis.
El Nascuts per Llegir va néixer l'any 2002, després que un grup de professionals voluntaris adaptessin un projecte molt arrelat a altres països. El NPL buscava crear aliances amb el sector mèdic per a fer arribar la lectura a totes les famílies des del primer mes de vida. 

Marta Roig, bibliotecària i coordinadora de la darrera etapa del NPL
A la Marta Roig, com a coordinadora de la darrera etapa, li va tocar parlar del llegat del NPL i de tot allò que ens ha ensenyat. Per a la seva intervenció va ajudar-se d'un seguit de vídeos amb testimonis que, un cop editat, es posarà a l'abast de tothom qui ho vulgui. 
Amb el NPL es va creure que per primera vegada no es començava la casa per la teulada, sinó per al primer esglaó de l'itinerari lector. Per això, es va treballar amb la certesa que el projecte havia de consolidar-se com una peça clau de la promoció lectora del nostre país. 

Finalment va ser el torn de Begoña Aguilera, exgerent del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya i de Cari Martín, bibliotecària i coordinadora del Nascuts per Llegir a la ciutat de Terrassa. 
Elles dues van escenificar, d'alguna manera, el traspàs del projecte. 
Perquè, si bé és cert que es tanca una etapa del NPL com a projecte d'abast nacional, ara comença un nou camí d'abast local. Agafen el relleu municipis com els de Terrassa, que estan disposats a tirar endavant el projecte a nivell local.
Ara toca doncs encoratjar els ajuntaments que volen mantenir viu el NPL amb tota la seva essència i qualitat, amb el treball conjunt entre cultura i salut, i animar-los a trobar formes de col·laboració entre ells per tal de no perdre el valor del treball en xarxa. 

Va ser un acte emotiu, de retrobaments, de cares cansades, de desil·lusions, de copets a l'esquena, però també de certeses. I sobretot de professionals implicats, de diferents àmbits, que malgrat tot, van manifestar la seva voluntat de no desvincular-se del nascuts. 
En aquest sentit es va parlar de la possible creació d'un grup de treball impulsat pels municipis NPL, per a donar suport al projecte. 

L'acte va acabar amb una xocolatada tal com va néixer, ara fa una dècada.

Treure profit de l'embolic

Dones fugint de la guerra a l'ex Iugoslàvia 
Ho sap tothom i és profecia (J.V.Foix) que els premis literaris poden estar al servei d’objectius diversos: promocionar un autor escollit a dit, obtenir originals de manera fàcil i poc costosa, aconseguir informes d’aquests originals mercès al bon quefer del jurat, aparèixer periòdicament als mitjans de comunicació, guanyar una bona picossada, etc. 
Siguin quins siguin els objectius, sí que el Dídac i jo podem dir per experiència que semblaria que la literatura infantil i juvenil està un xic al marge d’aquestes estratègies pròpies de la literatura per a adults. Per coneixement de causa, a part d’una baralla entre dos membres d’un jurat que vam tenir a bé d'aturar, hem de dir que mai hem rebut pressions per part dels editors a premiar un determinat autor. Bé, almenys al Dídac i a mi no ens ha arribat mai un pernil pota negra a casa amb el nom d’algun títol o autor determinat gravat a foc.
Això sí, quan arriba a les nostres mans i posem a damunt la taula, previ a la seva lectura, un títol que ha estat mereixedor d’algun premi de renom, sempre hem de tenir en compte que aquell és, a parer del jurat, el millor d’entre els presentats. És a dir, que si tots els títols presentats són mediocres, no esperem que el guanyador sigui excel·lent, perquè les mans del jurat no en canvien ni una coma. I prou feina tenen en no declarar desert el premi ja que, fins i tot, a voltes les bases estableixen que aquesta decisió està prohibida. 
Sí que, però, cal dir que amb els anys una se n’adona que hi ha premis que, sigui perquè la dotació econòmica és més alta, sigui perquè h ha un nombre més gran d’obres presentades, per la trajectòria i anys en vigència o per altres circumstàncies, han guanyat a poc a poc un prestigi avalat, així mateix, per uns jurats de demostrada solvència.
Podríem citar el Vaixell de Vapor o el Gran Angular per part de Cruïlla, el Folch i Torres o el Joaquim Ruyra per part de La Galera, o l’Edebé per part de l’editorial homònima, a tall d’exemple.
Pedro Riera rebent el XXII Edebé
Aquest darrer premi, amb més de dues dècades a les seves esquenes, hi trobem guanyadors de renom com César Mallorquí, Gabriel Janer Manila, Maite Carranza Andreu Sotorra o Carlos Ruiz Zafón. Aquest darrer autor guanyà el premi en la seva primera edició, l’any 1993, amb El príncipe de la niebla, primera obra que publicà i que, amb els anys, ha suposat l’inici de la carrera d’un autor de referència internacional i que, segons sembla, ara es desdiu dels seus inicis. 

Però anem al gra.

Aquesta XXII edició del premi EDEBÉ atorgà el guardó en literatura juvenil a Pedro Riera, notícia de la que ja us vam informar puntualment en aquest bloc, amb La tumba de Aurora K, escrita en castellà.
Pedro Riera, barceloní de naixement (1965), va viure en pròpia pell els desastres de la guerra de Bòsnia. L’any 1997 es traslladà als Balcans per cobrir, durant dos anys, allò que succeïa en aquella regió com a productor, realitzador i guionista de les campanyes de televisió i ràdio d’una organització internacional. D’aquella experiència en van néixer dues novel·les per a adults: Heridas de guerra (Verbigracia, 2004) i Un alto en el campo de los mirlos (Verbigracia, 2005). I és que una guerra de ben segur que no deixa indiferent a ningú: massa ferides obertes i mal tancades, massa odi acumulat, massa famílies trencades..., i més si és una guerra civil. 
Recordo, prenent exemple de la nostra darrera guerra , que una persona molt estimada m’explicava que la seva mare mai va voler parlar de la Guerra Civil espanyola, i és que els familiars dels qui van denunciar el seu marit, pres i afusellat sense judici, li van ocupar la casa i els va haver de suportar com a veïns durant tota la vida. Déu nos en guard d’un “ja està fet”, comentava la meva àvia.

Potser és que una guerra, com deia, no deixa a ningú indiferent, i sigui per silenci o per voluntat d’explicar, deixa una petja inesborrable. Pedro Riera ha trobat, per sort d’ell i de tots nosaltres, en la literatura la seva vàlvula d’escampament, i com a gènesi d’aquella experiència també ha arribat a les nostres mans La tumba de Aurora K.
Tot comença quan els Pekar, una família de refugiats de la guerra dels Balcans, tot i que a la novel·la la regió s’anomena Turenia, s’instal·len als Estats Units. Des d’allí inicien una recuperació que els portarà a reconstruir part del barri on van a raure i a refer les seves vides. El pare de la protagonista, l’Anna Malnik, va ser donat a la família Pekar en la fugida de la línia de front, de manera que és i no és un Pekar. D’aquell moment sempre li va quedar la voluntat de descobrir qui són els seus pares biològics i inicia una creuada a la recerca de pistes que li permetin desvetllar la veritat. Però la veritat no sempre és allò que hom pensa, i un gir inesperat, genial, que obliga el lector a enganxar el nas al llibre, permet iniciar una segona història on l’enfocament es trasllada de la visió idíl·lica del barri on creix l’Anna a la crua realitat. És a dir, així com fins al capítol setze la història es desenvolupa a imatge i semblança d’altres novel·les costumistes contemporànies, a partir de la pàgina 139 la fruita madura cau de l’arbre i comença a obrir-se mostrant-nos la podridura, la duresa, la vilesa i l’odi amb el que alguns justifiquen una guerra.
Riera ens porta de bracet per camps de poncelles, embolcallant-nos en històries d’amors adolescents, fins a dir-nos, en un moment donat: ja en teniu prou d’aquest món tan bonic?, sí?, doncs ara veureu el pa que s’hi dóna! I comença a desgranar una autèntica novel·la amb regust a estil policíac on res és el que sembla. Una novel·la de dos colors que mostra el millor i el pitjor de l’ésser humà, on una misteriosa tomba serà la clau de tot allò que esdevé en la identitat del protagonista. I és en el contrast on els blancs i els negres encara brillen més. 

Deia el bon amic Josep Maria Aloy en un article, i ho pregonava als vuit vents del món, que una novel·la és bona quan esgarrapa, quan deixa rastre a la pell. Doncs, sigui pel moment que estem vivint a Catalunya, sigui perquè a tot europeu li queda la recança de no haver fet prou per aquella guerra situada a poc més d’una hora de vol de casa, la qüestió és que Riera ens obliga a reflexionar, a mirar-nos al mirall i a comprendre que és molt fàcil errar el camí correcte... Si us plau, que la raó i el seny ens il·luminin.