La revolta dels pingüins


Al sur de la Alameda. Diario de una toma. Text: Lola Larra. Il•lustracions: Vicente Reinamontes. Ekaré, Barcelona-Caracas-Santiago de Xile, 2014.


L’any 2006, va tenir lloc a Xile una revolta estudiantil que es va anomenar “La revolución de los pingüinos”. Milers d’estudiants es van fer forts en instituts de tot el país, especialment a Santiago, la capital, per protestar contra la Ley de la Enseñanza, la desigualtat i contra l’educació concebuda com un negoci i no com un dret. Aquell moviment va comportar la ocupació de molts centres, l’aturada obligatòria de les classes, grans manifestacions i, també, la intervenció dels cossos policials. La revolució dels pingüins seguia el model de les revolucions dels estudiants xilens dels anys 80 contra la dictadura, tot i que les conseqüències no van ser tan devastadores com en l’època fosca de Pinochet (violacions dels drets humans, empresonaments il•legals, tortures i desaparicions). Tot això que us explico és el context en el qual s’emmarca la novel•la gràfica que els amics d’Ekaré han fet arribar al replà i que, des d’aquí, comentem i celebrem a través d’aquesta entrada.

Els autors de la novel•la són la mig xilena mig veneçolana Lola Larra i l’il•lustrador xilè Vicente Reinamontes. Han optat, com diem, per una novel•la gràfica: hi ha fragments de la trama, doncs, que s’expliquen amb imatges. I deixant clar d’entrada que el text és bo, amb un ritme narratiu molt àgil; que la trama és interessant per a totes les edats, gens pueril, amb diferents nivells de lectura (cadascú és lliure de fer la lectura que vol o pot), amb sorpreses, amb acció i reflexió... deixant de banda totes aquestes particularitats tan positives, des del 3r 2a volem centrar els comentaris en les imatges i la seva relació amb el text.

No és ara lloc aquest per iniciar l’eterna discussió sobre la necessitat o no de fer gràfica una novel•la. El que sí que direm, d’entrada, és que n’hi ha que tenen sentit i n’hi ha que no. I la opció sempre és de l’autor o els autors. Són capaços, els creadors de “l’artefacte literari/visual” d’oferir alguna lectura nova o alternativa amb la barreja de les dues formes narratives? Enriqueixen el conjunt, l’alternança de text i imatge? Obren alguna via en la lectura? Tots els que teniu l’hàbit de llegir, de tant en tant, novel•la gràfica estareu d’acord amb nosaltres quan diem que les preguntes anteriors a vegades es contesten amb tres “sí” i d’altres, malauradament, amb tres rotunds “no”.

Diario de una toma (a nosaltres, personalment, ens agrada molt més el subtítol que no pas el títol de l’obra) és de les que es contesten amb tres “sí”.

Comencem per la figura del narrador (o narradors). El text és el diari que escriu un dels estudiants reclosos, en Nicolás, la mare del qual, vint anys abans, havia participat activament en les revoltes. Nicolàs, en primera persona, com correspon a un dietari, ens explica el dia a dia de la ocupació del seu centre escolar: l’espai, els companys, les assemblees, els líders, els enfrontaments, les pors. Hi ha, però, un altre narrador, que només “parla” en les il•lustracions i vinyetes. Aquest segon narrador té alguna cosa de narrador omniscient (està molt ben ideat el perquè d’aquesta omnisciència) i “parla” més amb les imatges que amb text dins de les imatges. En Nicolàs, permeteu-me expressar-ho així, és el narrador “blau” (el diari està escrit en fulls de color blau; el blau és pràcticament l’únic color, a part del blanc i el negre, que apareix en les imatges que remeten a Nicolàs (el seu punt de vista, l’espai de l’institut, etc). L’altre narrador (no direm qui és per no desvetllar res als possibles lectors que sereu vosaltres) és el “vermell”. Quan “parla” aquest segon narrador que, com hem dit, ho fa exclusivament a la part gràfica, el color vermell, juntament amb el blanc i el negre, és el que domina les imatges. Cap al final de la història, això sí, en una escena, els dos colors es troben, perquè també ho fan els narradors. És, no fa falta que ho diem, una idea molt bona que dóna molt de joc a les lectures del text ja des de la mateixa portada.


La part gràfica, d’altra banda, avança la informació que més endavant donarà el text: sabem què llegeix la Paula, rebem informació dels protagonistes de la revolució de 1985 o intuïm la doble personalitat del nouvingut al centre ocupat, l’Enei, en dues imatges seguides tan efectives com aclaridores. Els dibuixos de Reinamontes, de línia neta i un acabat que recorda a vegades la impressió d’un linòleum, parteixen de la imatge fotogràfica, una aposta que tant sovinteja darrerament entre els il•lustradors d’avui. Tenen també una dimensió cinematogràfica, gairebé d’storyboard, que allunya i apropa les accions, els personatges i els objectes, i els confereix moviment i intencionalitat. L’espai, sempre molt present, amb molta taca negra i representat des d’incomptables perspectives, acaba sent un protagonista més de la història. El dibuixant fa unes el•lipsis temporals delicioses, entre les que destaca, a parer nostre, la de l’encontre amorós entre en Nicolàs i la Paula que acaba, prou significativament, amb un paquet de preservatius obert.

Passen moltes coses a la novel•la. I si ja el context històric és prou interessant (no heu de tenir por de perdre-us en uns fets que ens queden molt lluny geogràficament, perquè els autors s’encarreguen prou de donar-los a conèixer de manera atractiva i àgil), els diferents episodis d'aquesta “toma” no deixen mai de sorprendre el lector. La política, la condició humana (l’amor, l’enveja, la gelosia, el fer-se gran, el poder, la soledat), el pes del passat, la narcolèpsia o el futbol són alguns dels subtemes que reforcen la trama argumental. Si alguna cosa li hem de retreure a l’obra, qui això ressenya va trobar a faltar (perquè se l’esperava) una connexió més estreta amb les accions dels anys vuitanta a que tan sovint es fa referència. El clímax final, la resolució dels conflictes generats, per dir-ho així, potser sí que està més lligada a les vivències dels protagonistes joves de la novel•la: aquest sprint final, pensem, és la part més “juvenil” de tota l’obra.


Al final del text, un cant a l’esperança, i després d’una breu informació sobre el resultat de les revoltes i sobre una altra posterior (el 2011), s’inclou un breu glosari de termes de l’espanyol parlat a Xile que els lectors d’aquí desconeixem (“tiras” per policia de civil; “Guanaco” per furgó que llança aigua contra els manifestants...). Com passa sempre que llegim bones històries, els fets i els personatges, per molt lluny que es trobin en el temps o en l’espai, ens arriben a tocar de ben a la vora i ens ajuden a comprendre el nostre propi món. La màgia de la literatura.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada