Un instant de glòria per a... Joke van Leeuwen

En el món literari i editorial, gairebé tots els llibres tenen a l’abast dels dits un moment de glòria comú: el de la novetat, el de l'estrena. Si un llibre no és notícia en ser generat, ho tindrà més complicat per viure aquest petit o gran instant de joia.

Fa certa angúnia que un llibre passi desapercebut en el seu inici, quan observes que aquest conté elements de qualitat i ingredients remarcables. És per aquest motiu que avui m’he decidit a trencar una llança en favor d'una novel·la per a infants publicada l’estiu de 2013:


Leeuwen, Jokevan. Quan el meu pare era un arbust. Trad. Gustau Raluy i Caroline de Jong. Barcelona: Cruïlla, 2013. (El Vaixell de vapor. Sèrie taronja; 188)

La història que narra té com a marc una guerra, que tot i que no s’anomena, té números per ser la Segona Guerra Mundial. Fins aquí cap novetat. N’hi ha moltes que l’hi tenen, perquè va tocar el moll de l’os de la vella i més culta Europa i ha generat bells, íntims i punyents exemplars literaris, la majoria provinents dels països afectats.

Ela, la protagonista, ha de fugir a la recerca de la seva mare que viu al país veí. I ho ha de fer sola ja que el seu pare és enviat a la guerra i la seva àvia es queda a preservar les pertinences.

Durant el seu periple, la protagonista viu diversos moments d’espera, en els quals li encanta fer llistes. Seguint el seu exemple he decidit elaborar una llista del perquè de la tria d’aquesta obra desvalguda, que es va perdre en la immensa mar blava de les novetats literàries del moment:


1.                  L’he vist passar de mà en mà entre els integrants d’un club de lectura sobre literatura infantil.
2.                  He observat de resquitllada com aquests xiuxiuejaven les seves virtuts a cau d’orella.
3.                  En acabar la lectura, he etiquetat l’Ela com un nou Petit Príncep que va trobant adults diversos –vell general, àvies de substitució, administratius...- i queda bocabadada, estranyada i encuriosida per les seves actituds, a vegades absurdes.

4.                  M’ha captivat la poesia i les metàfores de certes situacions: “Jo tenia l’estòmac ple d’enyorança. No m’hi cabia ni un mos més.”.             
5.         M’han cridat l’atenció els sentiments d’inseguretat, d’indefensió, d’incredulitat davant del món i de la guerra.
6.           M’ha interessat la capacitat de l’autora –que, en les seves obres, ho és tant del text com de les il·lustracions- per gairebé fer una novel·la gràfica sense tenir-ne una pretensió aparent.
7.                  M’ha semblat creïble el narrador en primera persona, i el punt de vista directe i deductiu d’un infant.
8.            Així com la innocència del personatge, que el porta a confiar en tot de personatges de simpatia i actitud sospitosa.
9.              En aquest món literari, sovint sento simpatia per l’autoria d’origen holandes. I Joke van Leeuwen (L’Haia, 1952) ho és. No sé el perquè, però Holanda és un món que sempre m’ha desvetllat l'interès. Deu ser potser pels holandesos de can Barça de la meva infantesa, o bé, per aquells que he conegut aquí –com ara el marit de la bibliotecària!- i al mateix país, per la seva manera de fer i de viure, per la seva manera d’interpretar el voltant, per la seva murrieria tan diferent a la nostra, pels seus lectors i les seves biblioteques envejables...

10.             D’aquesta autora, ja em va captar l’atenció la seva primera obra que ens arribava en català, Ip! (Cruïlla, 2004), original en el tema, en els personatges i en el tractament. Ara, he descobert que el 2010 es va estrenar una pel·lícula sobre aquest llibre, que aquí va ser adaptada amb l’enginyós i espectacular títol de Pío pío
11.                  Ja ho veieu, i ho repeteixo, m’ha encuriosit l’afecció de la protagonista per les llistes.
12.                  M’han sorprès els asos trets de la màniga per l’autora en moments claus. Com quan l’Ela arriba a la ciutat on viu sa mare, i se n’adona que abans ha utilitzat i llençat el paper on duia l’adreça anotada. I per tant, ha perdut l’únic nord que la guiava.
...

Diuen que totes les guerres tenen la mateixa cara i les mateixes entranyes. Totes elles han generat i generen multitud de testimonis literaris que arriben a les nostres mans de manera constant.

Lemaître, Pierre. Ens veurem allà dalt. Trad. Albert Pejó. Alzira: Bromera, 2014. (L’Eclèctica; 238)


És el cas d’Ens veurem allà dalt que, darrerament, ha tingut la sort de cara, ja que d’entrada ha captat l’interés dels lectors.
Es tracta d’una novel·la per a adults que narra el final de la primera Gran Guerra a França, focalitzada en l’experiència de dos soldats i un comandant. I en la manera com cadascú inicia la postguerra, portant a sobre les seqüeles de la batalla i abordant una lluita ferotge per la supervivència, amb un argument que treu a relluir allò més grotesc, absurd i crucial en les situacions generades per les guerres.
Gira al voltant dels honors als soldats caiguts en batalla, i us asseguro que és un monument literari de visita gairebé obligatòria.
 

Witterick, J. L. El secret de la mare. Trad. Marc Rubió. Barcelona: Fanbooks, 2014 

És el cas també d’El secret de la mare, inspirada en un fet real i que s’estructura en diverses parts, cadascuna de les quals conté el testimoni directe d’uns personatges d'origen jueu a qui, durant la guerra, la Franciszka va amagar i protegir en diversos racons de casa seva, sense que ells coneguessin la presència dels altres.

Una història ben narrada, similar a moltes de les obres que ens han colpit i ens han arribat sobre la 2a Guerra Mundial i que jo anoto en dues altres llistes. Una per als àlbums i llibres il·lustrats i una altra per a les novel·les:

                                          
             ÀLBUMS I LLIBRES IL·LUSTRATS:


-                     Brami, Élisabeth. Salva’t Elies! Kalandraka, 2006
-                     Guareschi, Giovanni. Conte de Nadal. L’Arca, 1994
-                     Hausfater-Douïeb, Rachel. El nen estel. Baula, 2003
-                     Innocenti, Roberto. Rosa blanca. Lóguez, 2002



            NOVEL·LES:
-                     Boyne, John. El noi del pijama de ratlles. Empúries, 2007
-                    Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa. Barcanova, 2005
-                     Hartling, Peter. En Crosses. La Magrana, 1992
-                     Kerr, Judith. Quan Hitler va robar el conill rosa. Bromera, 2010
-                     Lowry, Lois. Pots comptar els estels? La Magrana, 1998
-                     Orlev, Uri. L’illa del carrer dels Ocells. Alfaguara, 2004
-                     Pacheco, Miguel Ángel. El último gigante. Siruela, 2003
-                     Palumbo, Daniela. Les maletes d’Auschwitz. Estrella Polar, 2012
-                     Uhlman, Fred. L’amic retrobat.  Columna, 1995
 


Des del 1r 2a, us convido a anotar-ne més en l’apartat de Comentaris, i a explicar breument allò que d’elles us va colpir i us va captivar... siguin per a infants, joves, o bé, adults. I així dotar-los d’un petit moment de glòria, lluny del camp de batalla de la novetat literària. 

2 comentarios :

Totalment d'acord quan la Pippi diu "asseguro que és un monument literari de visita gairebé obligatòria" per Ens trobarem allà dalt. Una obra magníficament traduïda, a més. I a la llista no hi pot faltar en Primo Levi!, potser la persona que m'ha explicat més i millor què pot representar una estada en un camp de concentració.

Gràcies veí. La pel·lícula Pio pio és realment estranya i absorvent. Jo també la vaig descobrir fa poc, vaig relacionar-la amb el llibre i me la vaig mirar. És molt trista alhora que entranyable. Mireu-la, de veritat. No us deixarà indiferents.
1r 1a

Publica un comentari a l'entrada