Montse Gisbert. Una il·lustradora ebrenca a Brussel·les

Actualment hi ha una bona cantera d’ il·lustradors del Baix Ebre, del Montsià, de Ribera d’Ebre i de la Terra Alta amb unes propostes molt personals. Algun dia hauré de fer una passejada per aquestes comarques per conèixer millor l’obra d’aquests il·lustradors del sud de Catalunya. Em refereixo a gent molt jove com Ferran Orta, Hernan en H, Miguel Bustos, Mentxu Perez-Llorca, Cinta Ramos, Júlio Aliao, Agusti Sousa, Jordi Alfonso, Lluís Chavarria o Maria Josep Ginovart, entre molts d’altres...


Fa poc m’he retrobat de manera casual amb la Montse Gisbert.

Una ebrenca que va néixer a Sant Jaume d’Enveja, un petit poble de la comarca del Montsià, i que viu des de fa uns quants anys a Brussel·les.
La vaig conèixer l’any 2003 quan va publicar el seu llibre “Salvador dalí, pinta’m un somni” editat per edicions Serres i en motiu de l’any Dalí que es va celebrar l’any següent.
Montse és una il·lustradora apassionada, treballadora i amb un registre gràfic molt personal. El seu traç sembla espontani i improvisat, però té molta cura dels espais i de l’estructura de la imatge que representa.
Ratlla, pinta, enganxa papers, fotografies i crea tot un imaginari a base de tècnica mixta, malgrat segueix preferint el gouache per treballar. Un univers proper als lectors més petits, que se senten molt identificats amb uns personatges plens d’ingenuïtat i de formes estilitzades i dinàmiques.


Llicenciada en Belles Arts a València, va acabar els estudis a la ciutat belga i és il·lustradora de llibres infantils i d’altres d’autoedició, creats per ella mateixa i un col·lectiu d’il·lustradores amb qui col·labora molt sovint.

També dedica part del seu temps a donar classes de dibuix a l’escola l’EPS de l’institut Saint Luc de Brussel·les, i imparteix tallers i xerrades a diversos països d’Europa.
Ha obtingut molts premis, com ara el Llibreter 2000 d’Àlbum il·lustrat pel llibre El segle més nou del món , editat per Tàndem; el Skipping Stones Honor Award, el premi al millor llibre il·lustrat de la Comunitat Valenciana i el premi Institut de les Lletres Catalanes a la millor obra de literatura infantil publicada pel llibre El bebé més dolç del món, (Tàndem 1999), i el Primer Premi Nacional d’il·lustració l’any 1997 i el Serra d’Or del mateix any per Les endevinalles de Llorenç, també de Tàndem.

Xerrem una bona estona i compartim l’opinió de la importància que té l’indret on has crescut i on has jugat de petit. Tots dos som ebrencs, del sud de Catalunya, i això ens fa gràcia!

-Hi ha un temperament especial, una mirada particular de la gent de les Terres de l'Ebre?

La gent de les Terres de l’Ebre naix, creix, viu, marxa, torna, torna a marxar, torna a venir…entre terra d’arròs, un cel d’un blau intens i un mar serè. Com tu amic Ignasi, com jo, som uns quants els que vivim amb un peu aquí i l’altre allà. Els que vam marxar de casa deixant la porta mig oberta per si de cas, i encara ara no la sabríem tancar. Terra de fang, el fang que s’apega, visquem on visquem, estem per sempre enganxats!
Tenim els nostres referents per sempre, la terra, el cel i el mar.

-Recordes sovint els espais de la teva infantesa, els llocs on jugaves, els amics?

Sí, ho recordo cada vegada amb més força. Recordo l’hort del pare on jugava mentre ell regava o collia verdures i fruita. Recordo els banys a la sèquia, als canalets i el gust d’un préssec acabat de collir. Recordo els llocs prohibits com ara els terrats de les cases... m’encantava pujar als terrats assolellats, a l’hora de la migdiada, quan tothom dormia i jo no. La vora del riu, llocs on la vegetació ens cobria i ningú ens podia veure. Amb la colla de nens i nenes del meu carrer, anàvem a buscar canyes, a veure qui la trobava més llarga, i entre canyes i mosquits inventàvem històries fins que se’ns feia de nit i les mares començaven a sortir a les portes de les cases a cridar-nos.
I els estius a la mar… A la platja d'Aluet, acampades lliures entre les dues mars. Ni portes ni finestres, jugant en completa llibertat, això sí, sempre respectant les regles de la mar.

-Com és que et vas desplaçar a Brussel·les?

Estava estudiant quart de Belles arts a la Universitat de València i vaig demanar la beca Erasmus. Era l'única possibilitat que tenia de treure el nas fora, d’anar a veure qui hi havia més enllà. Ho veia com una aventura que de segur que m’aportaria moltes coses bones a escala professional, però també en l'àmbit humà. Sabia d’alguna manera que si em quedava a la Universitat per finalitzar la carrera, era probable que en acabar trobés una feina i llavors hagués estat més difícil marxar. La solució era que em donessin la beca. I és quan l’atzar va decidir que seria Brussel·les la ciutat on anava a fer cap.
El que passa que jo no m’hi vaig estar un any només, m’hi vaig quedar a viure-hi…

-Era realment una nova mirada per a una noia del Montsià?

Caram i tant! Culturalment i humanament, tot i sent un país no tan allunyat, un país europeu, amb una cultura no tan diferent, una llengua no molt difícil… allí hi vaig descobrir la diferència i la convivència multicultural. Per a mi va ser un enriquiment personal, la descoberta de noves cultures, de nova gent. Així varen néixer amistats i lligams sòlids. Bèlgica és una terra d'acollida i els seus habitants m'ho van fer sentir des del primer any.

-I ara vivint a un altre país els teus referents són més propers al país que t'acull, Bèlgica?

És una barreja de referents, perquè ja saps que visc amb un peu aquí i l’altre allà. Que no em desenganxo del que passa per Catalunya, València i la resta de l’estat. Que m’agrada estar al dia d’allò que es fa en il·lustració, dels nous creadors, de l'evolució del món editorial en general.
És clar també que el que m'entra pels ulls en primer lloc és el que passa per d'aquí, quan visito llibreries, exposicions, salons, i en general l'actualitat editorial belga i francesa.
Brussel·les té una situació geogràfica privilegiada, visc al centre d’Europa! Sí, vivint aquí la mirada s’amplia gràcies als referents que t’arriben de tot arreu. Però s’amplia més que res cap a França degut a que l’edició belga va agafada de la ma de l’edició francesa.
A més a més, Bèlgica és un país tan petitet que et fa mirar ràpidament el que passa més enllà de les seves fronteres. Geogràficament, França està tan a prop, i els països nòrdics també.
No obstant, si ens limitem a l'edició belga (en francès i en neerlandès) i a l'edició francesa, tenim un panorama ric, productiu, de qualitat i amb sòlida tradició.


-Viatges molt Montse?

Bàsicament per Europa. Vaig sovint a França. He fet trobades, tallers i exposicions per escoles, biblioteques, salons del llibre. A França hi han molts salons del llibre, on l’il·lustrador està reconegut i molt valorat si ho comparem a altres països... Algun d’aquests salons són cites gairebé indispensables per al professional, com ara el saló del llibre de Montreuil.
Alguna vegada hi vaig per plaer i d’altres he estat invitada.

-Treballes també amb autoedició?

Actualment tinc projectes preparats per a l'autoedició, són projectes personals i projectes conjunts amb un escriptor, aquests últims per a adults.
Alguna vegada he participat en salons d’autoedició, amb llibres «fets à mà» i il·lustracions.
També animo molt els meus alumnes per què provin aquest vessant. És una forma d’expressió que et permet compartir les teves creacions sense intermediaris. Té un matís "artesanal" i preciós, són sovint enquadernacions fetes a mà, o acabats manuals, fins i tot de vegades les obres són úniques. La participació als salons de la micro o auto edició permet fer vendes directes, intercanvis i compartir aquest món, una mica a part de l’edició tradicional, de vegades massa submisa a les lleis editorials i comercials. L’autoedició obre les portes a tota creació, sigui per a nens, joves, adults… amb text, sense text, il·lustració, grafisme, tèxtil, objectes… No es necessiten etiquetes. La venda es fa directament si et ve de gust: del creador a qui li agradi i prou!
Aquests salons solen anar acompanyats d’exposicions, activitats entorn del llibre il·lustrat, el llibre objecte i tallers per a nens i per a grans. Són trobades festives i altament creatives, perquè no es posen fronteres entre les diferents disciplines.

-Ets il·lustradora i autora de la majoria dels teus llibres?

Tinc sis llibres dels quals sóc autora del text i de les il·lustracions, i un setè que sortirà per a la fira del llibre de Bolonya. Aquests han estat editats per diverses editorials, de València, Barcelona, Màlaga i aquí a Brussel·les.
Després en tinc vuit dels quals no sóc l’autora del text i també algun llibre de text, antologia de textos, e-books…
I a punt de sortir, tres títols més destinats a ser autoeditats!

-El registre propi es troba a poc a poc o apareix un dia havent treballat molt?


Es troba a poc a poc, però també havent treballat molt. Però també crec que és una cosa que no s’acaba mai de trobar, que sempre està en evolució i ebullició… És no deixar mai de descobrir, d’experimentar, de trobar noves solucions on el teu propi registre s’haurà d’adaptar. És continuar aprenent, en definitiva. És una cosa que es nodreix de les teves vivències, de les grans i petites experiències i emocions de la vida. D’allò que t’interessa i que t’entra pels ulls. Ja sigui un dibuix d’un nen, una foto de vacances, la darrera retrospectiva d’un gran artista, un espectacle, una foto d’un diari, un llibre o… És cosa inevitable, imparable, no ho pots controlar, és malgrat tu. I millor que sigui així!

-Pertanys a un col·lectiu amb el qual tens un projecte en comú. Com va sorgir?

Fa uns anys va néixer un grup d’ il·lustradores: les Imagicienes , un grup d’alumnes que em van convèncer per organitzar trobades-tallers a fora de les marques i maneres de treballar de la escola. Ens trobem a les golfes de casa meva concretament!
Hem fet exposicions conjuntament, algunes d’aquestes noies han editat llibres, guanyat concursos i actualment organitzen salons d’autoedició… Mantenim un lligam fort en l'àmbit professional i humà.
Un projecte en comú que actualment intentem editar és un recull d’il·lustracions a partir de paraules d’infants. Es diu Enfantimots.

-Quan dibuixes penses en els futurs lectors dels teus llibres?

Al principi, a la primera etapa de creació, sí. Sempre busquem complicitats amb el lector i em pregunto sovint si ho entendrà o no, allò que vull comunicar.
Passada aquesta etapa inicial, no queda bé dir-ho, treballo d’una manera egoista, no penso en res ! M’ho vull passar bé. Crec que ens passa a tots això… En la realització d’un llibre, una vegada ja està tot encaixat i tots els paràmetres estan controlats, passem a l’etapa de realització, i allí és quan el cap només pensa amb el llapis i el pinzell.

-Quin és el llibre que t'agradaria il·lustrar?

En aquests moments… Un llibre que transmeti valors nobles i universals… de tolerància, d’acceptació, de no violència, de convivència, d’humanitat i llibertat…
Un llibre que no tingui fronteres, que s’adreci tant a petits com a grans.
Que faci riure, que faci plorar, que a mesura que vas passant les pàgines el cor comenci a fer bum-bum, bum-bum! Que posi la carn de gallina, vaja.
Un llibre ple de vida, que al llegir-lo ens diguéssim, caram ! sí que val la pena continuar a dibuixar.
Ah! i que la història es desenvolupi al cel, a la terra i al mar!

Espero retrobar-nos un altra vegada Montse, però a la vora del riu per a recordar els nens que vam ser per aquestes terres de fang que tu comentes i que ens porten tants records.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada