Preferiria no fer aquest article


Preferiria no fer-ho, diria jo, si em posés en la pell de Bartleby, l’escrivent.

Deixeu-me en pau!, dispararia jo, si em posés en l’ànima del senyor Sommer i arrencaria a córrer per atrapar el conductor del món i obligar-lo a aturar el motor per poder-ne baixar.

Però, jo sóc Pippi Langstrump i el meu tarannà és de nena alegre, rebel i aventurera, que troba en aquest i en d’altres mons, molts ingredients suggeridors i captivadors. Tinc la sort, per exemple, que em fascinin personatges literaris de tot tipus i de tots colors, també els grisos com en Bartleby i els borrosos com en Sommer, encara que a voltes em torbin i m’incomodin. I és per aquest i altres motius que insisteixo a seguir escrivint articles com aquest, a córrer pel món sense atrapar res i a trobar-me i compartir exemplars literaris on habiten personatges com ells dos.

MELVILLE, Herman. Bartleby, el escribiente. Trad. Arturo Agüero. Il·lustr. Stéphane Poulin. Madrid: Alianza, 2014

Preferiria no fer-ho... és la frase que diu Bartleby, l’escrivent sempre que li demanen quelcom o li encarreguen una feina, i és la frase que ens acompanyarà insistentment als lectors, i a tots els personatges del seu entorn, quan tanquem el llibre.

Bartleby, l’escrivent és un conte llarg de Herman Melville (Nova York 1819-1891), que fa pocs dies s’ha publicat en una edició il·lustrada i de gran format. La força de la seva coberta m’ha portat a elaborar aquest article. La història és narrada per un advocat que contracta a Bartleby com a escrivent  Els seus inicis seran bons, però aviat l’advocat i el lector entrellucaran en ell una estranya actitud que el porta a negar-se a tot el que se li encomana. El seu autor és conegut especialment per un clàssic, Moby Dick (Trad. Miquel Desclot. Edicions 62, 2007), novel·la magna i alhora un tractat de l’art del baleneig.

Deixeu-me en pau! és una de les poques expressions que surt de la boca del senyor Sommer, mentre s’apressa d’una banda a l’altra del paisatge, i és l’expressió que ens acompanyarà insistentment als lectors i al narrador de la història quan tanquem el llibre i seguim veient la seva figura a l’horitzó, malgrat no ser-hi.

Des que vaig conèixer Bartleby, a través de la veu de l’actor Josep Maria Pou, sempre l’he imaginat de bracet amb Sommer, un dels personatges d’un dels meus llibres de capçalera, Història del senyor Sommer, de Patrick Süskind (Ambach, Alemanya, 1949) -conegut especialment per la novel·la El perfum (Labutxaca, 2007)-. Aquesta història està narrada per un noi que es troba a la frontera entre la infantesa i la joventut. En primera persona ens explica moments i preocupacions claus de la seva vida, en els quals sempre hi acaba apareixent la figura del senyor Sommer, com a element del paisatge i com a generador constant de dubtes i preguntes.

SÜSKIND, Patrick. La història del senyor Sommer. Trad. Núria Mirabet. Il·lustr. Jean-Jacques Sempé. Barcelona: Estrella Polar, 2011


Potser aquesta connexió literària –tema del qual parlava, fa uns mesos, la família nòrdica del pis del costat- entre els personatges de dos llibres d’autors diferents, llunyans en el temps i l’espai de creació, només la veig jo, però vet aquí que hi ha semblances ben palpables, i alguna diferència, que passo a detallar:

      -  L’actitud que prenen Bartleby i Sommer davant la vida és semblant, encara que ho apliquen en formats contraris: el primer fuig tot refugiant-se en les seves negatives, la seva passivitat i les seves misèries; el segon fuig constantment, caminant a tort i a dret d’una banda a l’altra.

     - Ambdues obres tenen un narrador que explica el fer i desfer de Bartleby i de Sommer, però que també ens parla d’ell mateix, esdevenint també actor principal. L’actitud dels protagonistes impacta d’una manera tan intensa en l’ànima del narrador que l’incomoden, que li remouen les reflexions i les entranyes i l’obliguen a canviar la seva pròpia manera de ser.

-    El lector sent una empatia total amb el narrador. Aquesta provoca que els narradors li facin confidències íntimes.


-       Ambdues obres, per la seva brevetat i per l’estil amb que estan escrites, conviden a llegir-les i gaudir-les en veu alta. Jo he tingut el plaer de sentir-les en la veu de grans actors. Bartleby, l’escrivent interpretada, davant d’un faristol, per l’indescriptible Josep Maria Pou. I la història del senyor Sommer per l’actor mallorquí Pep Tosar, en tres ocasions al llarg d’un període extens de temps. Tosar ha acabat amollant-se tant al narrador que semblen fets l’un per l’altre, amb una posada en escena simple i austera, però plena de registres i matisos rics i diversos. Estigueu al cas perquè sovint la torna a interpretar.

-          Bartleby no és una lectura per a infants. Sommer pot arribar a ser-ho, pel seu ampli ventall de registres.

-  Ambdues novel·les són generadores d’interpretacions i opinions diverses i, per tant, menja exquisida i potencial per a debats en clubs de lectura.

     -          Les versions il·lustrades de cada obra són antagòniques. L’edició que ha publicat Alianza de Bartleby, l’escrivent, destaca pel gran format, pel realisme un pèl caricaturesc dels personatges, pels espais que embolcallen la història i per la vitalitat dels colors utilitzats, encara que és criticable la desajustada sincronització entre text i il·lustració. Del seu autor, Stéphane Poulin (Montreal, 1961) va arribar no fa massa temps un còmic remarcable: En el país de la memoria blanca de Carl Norac (Ed. Barbara Fiore, 2011). De Bartleby, l’escrivent, Nordica –editorial especialitzada en il·lustrar grans clàssics i en tenir cura del detall- ja ens va oferir, el 2008, una edició amb dibuixos de Javier Zabala. Una il·lustració més sintètica, on l’artista s’esmerçava en descriure la grisor i sordidesa del personatge.



El senyor Sommer ja va néixer en petit i delicat format, com a versió il·lustrada, i no n’existeix cap més visió que la que Sempé li va donar. Sempé és sempre igual de meravellós en qualsevol finestra on el puguem entrellucar. Les seves figures, gairebé en miniatura, són subtils i delicades en el traç i en la comunicació. Fan arribar la realitat amb el to que demana cada fragment, a cada moment: sigui la ironia, la tendresa, o el drama. La seva obra és d’una enorme efectivitat comunicativa. En el cas de Sommer, apropa el personatge encara més del que el text ja el fa arribar.


Topar-me amb una nova interpretació de l’extravagant Bartleby, m’ha portat a recuperar el vell i fugisser senyor Sommer i a fer-vos partícips de dues obres que viatgen de bracet pels meus dominis i que m’és impossible separar en prestatges o estances diferents.


1 comentarios :

Tinc a casa en Sommer, en un prestatge on hi tinc les joies que he llegit. Ara m'has fet pensar que em caldria entomar-lo de nou i potser descobriré una nova lectura, després de tant de temps. I m'anoto en Bartleby perquè estic segura que m'agradarà després del que ens has explicat. Moltes gràcies pel "post" Pep. Un plaer.

Publica un comentari a l'entrada