Darreres lectures


Les biblioteques solitàries, sense lectors, amb els llibres abandonats, oblidats i que mai més seran llegits, sempre les relaciono amb els trens esventrats, aturats en vies mortes, a l’espera de viatgers; o a les piscines amb un cul d’aigua bruta a l’espera de nedadors. I és que la vida en aquest nou món que en Dídac i jo estem descobrint a passes forçades ens costa d’assimilar. Poder entrar en un cinema a l’espera d’una pel·lícula que mai es projectarà, asseure’s en un restaurant de luxe a l’espera d’un maitre que mai ens atendrà o poder entrar a una biblioteca i demanar en préstec un llibre que mai retornaré representa trencar alguns hàbits que de ben petita em van ensenyar a respectar.


És per això que endinsar-me a una nova biblioteca encatifada de llibres a l’espera de lectors a dia d’avui encara em costa. Tot i això, la lectura apassionant de les primeres pàgines d’alguns llibres caiguts, la visió de les belles il·lustracions que els acompanyen o les preciosistes cobertes que demanen a crits que els llegeixi aviat em fan perdre la vergonya. És aleshores quan, sense embuts, carrego alguns títols al cabàs i me’ls emporto per passar belles estones en companyia seva.

A continuació passo a relatar algunes de les darreres descobertes. Entre els més recents vull destacar un pòquer de lectures prou de bon pair.

En primer lloc un llibre que des del terra em demanava a crits “agafa’m!”. És Pèl de panotxa (Ed. Sidillà, 2015), un llibre escrit el 1894 per un dels escriptors francesos més reconeguts de tots els temps, Jules Renard, tot i que absolutament desconegut per a nosaltres. La mirada perduda d’en Pèl de panotxa a la coberta m’ha captivat, i és que obrir la primera pàgina i trobar-me la prosa directa que ens explica fil per randa la dura vida d’aquest infant de cabell pèl roig, menystingut per la mare i el pare, maltractat pel germà en un entorn rural on els valors es transgredeixen en cada pàgina m’ha colpit. Jo no vull un futur com el d’en Pèl de panotxa. Sidillà em permet conèixer allò en el que no hem de convertir el nou món. Una obra de lectura obligada pels amants de la LIJ però que hem de saber situar en el seu moment històric. Conèixer de primera mà la dura vida de la petita pagesia francesa del tombant del segle XIX i XX és una lliçó per conèixer i confiar en el futur de la humanitat. I és que quan una compara la infantesa de Pèl de panotxa i la de la mahoria d'infants del nostre entorn me n'adono el que vam aconseguir tots plegats. Pèl de panotxa sens dubte una lectur a seguir.

En segon lloc una singularitat: una novel·la en la que res és allò que sembla. Mentiders, d’O. Lockhart (Fanbooks, 2015), ens transporta a la típica història familiar on alguna cosa no balla al so que toca. La Cadence Sinclair, filla d'una família adinerada americana i una adolescent de divuit anys, ens relata els diferents estius que ha viscut a la petita illa familiar. Són estius d’aquells que tothom, per llei, hauria de viure: llargs, sense res a fer, per descobrir, inventar o imaginar cada dia. Estius per baixar a la platja, per asseure’s a la sorra a l’espera de l’hora de dinar o pescant meduses xipollejant. 
Però en aquest món idílic sempre plana un secret que el perfecte benestar de la família Sinclair fa els possibles per ignorar. I no és, com correspon a aquesta novel·la d’estructura diversa, a mig aire del dietari, el teatre o la narrativa clàssica, fins al final que es descobreix que res de tot allò que ens havia semblat és com correspon. Lockhart m’ha captivat tot portant-me de la mà pels camins de l’enganyifa i la mentida, mostrant-me com d’orbs podem ser si només passem per la literatura com un elefant per les seves pàgines. I és que els petits detalls, aquelles descripcions o diàlegs a cau d’orella, seran la clau per adonar-nos com de cecs havíem estat. No deixeu, doncs, de recórrer els camins de la petita illa privada a la recerca del secret més ben guardat de la família Sinclair.

En tercer lloc m’he emportat una ben construïda i tramada història de Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959). Aquesta biòloga de formació i guionista de professió ens proposa conèixer un dels fets més enigmàtics de la Segona Guerra Mundial: les tastadores del menjar del führer.
A partir d’una notícia de diari, Gisela Pou, amb La noia de la mitjanit (Edebé, 2015) ens proposa un viatge per l’Alemanya contemporània de la mà de la Sira Burg, una adolescent que desborda energia i que es posa entre cella i cella entregar a la nonagenària Gertrud el missatge que la seva àvia li va entregar. Aquesta tal Gertrud havia estat una de les tastadores del menjar d'Hitler. La tasca no és fàcil, però Sira converteix la recerca en una autèntica prova de foc. Una prova que posarà en joc la seva perseverança, motivació i la convidarà a prendre algunes decisions per endreçar el moment que viu. Sira descobrirà que l’amor es pot viure de moltes maneres i que les casualitats a voltes semblen posades per una mà divina a fi que hom conegui el seu destí. És així com pas a pas, entrebanc a entrebanc, Pou ens convida a acompanyar la Sira en la descoberta dels increïbles fets de la Segona Guerra Mundial. Una novel·la que manté molt bon ritme i que enganxarà de ben segur els adolescents.

Finalment voldria fer una petita nota del darrer Premi Gran Angular de Llorenç Capdevila (Cruïlla, 2015). Aquest professor de llengua i literatura a l’institut de Santpedor (Bages), ens fa una primera introducció d’un dels moviments guerrillers més oblidats de fa dècades: el maqui.
Alguns historiadors, com Ferran Sánchez Agustí, han elaborat un cens molt exhaustiu del fet guerriller que després de la Guerra Civil espanyola s’esdevingué per tot el territori espanyol. La voluntat del maqui era la de derrocar Franco aprofitant l’empenta de les forces aliades després de vèncer la segona Guerra Mundial. Per això van preparar la invasió de la Val d’Aran, tot un fracàs, i alguns sabotatges de cert pes com la voladura d’algunes torres d’alta tensió. Tot i això, l’hermetisme de l’època i l’opacitat del règim han portat gairebé a l’oblit històric a aquests homes que gairebé perseguint una utopia van fer ballar el franquisme fins a meitats dels anys cinquanta del segle XX. Capdevila ens relata un petit succés, amb ulls de nen, que s’esdevingué en un petit poble imaginari del Segrià. Aquells fets, però, encara resten a la memòria dels més grans de la vila i en Met, un noiet espigat i “intel•lectual” s’entestarà a descobrir sense saber que està a punt d’obrir la capsa de Pandora. Una narració de bons secundaris sustentada per alguns enginyosos jocs de paraules.

1 comentarios :

Gràcies veí, no sé per quin començar!
1r 1a

Publica un comentari a l'entrada