La paorosa petitesa de l'ésser


La llegenda de Zum. Text: Txabi Arnal. Il•lustracions: Roger Olmos. Nubeocho Ediciones, Madrid 2015. La casa inanimada. Text: Pere Llobera. Il•lustracions: Mònica Solsona. Sd Edicions. Barcelona 2015.





Ressenyem avui dos àlbums més aviat inquietants i de temàtica fosca. Dos elements són destacables en aquesta, diguem-ne, categoria de llibres: d’una banda, la multiplicitat de lectures que en podem fer, i d’altra, relacionada amb la primera, l’amplíssim target de lectors a qui van destinats. Si “La casa inanimada” tendeix a llibre d’artista, "La llegenda de Zum" no; en aquest aspecte és més clàssic, amb una estructura tradicional i amb la interacció física entre text i imatge que tenen els àlbums il•lustrats. Ambdós, però, tracten temes que no són divertits i exploren situacions vitals que tenen a veure amb l’absència i la desaparició.



L’autor vasc Txabi Arnal i l’il•lustrador català Roger Olmos uneixen esforços per donar veu i imatge a una llegenda. L’àlbum té ja recorregut editorial important: a més a més del català i el castellà, s’ha publicat en italià i en anglès als EEUU (exemplar que tinc jo a les mans). Zum és el poble més llunyà de la terra. Fou descobert per un intrèpid explorador i els seus descendents molts anys abans, i la seva particularitat és que, cada cinc anys, es veu afectat per un fenomen ben curiós: el primer dia de primavera de cada llustre, una boira espessíssima assalta el llogarret i s’endú tres coses. La primera flor de la temporada, la cançó que més canten els seus habitants i el nen o la nena més desobedient. Dos d’aquests elements tenen substitut de seguida: neixen noves flors i apareixen noves tonades. Però el nen o la nena escollits per la boira invasora, l’individu, desapareix per sempre i deixa desolats els habitants.






Aquest preu tan alt que es paga sembla que no tingui remei, i cada cinc anys es repeteix. Podem entendre la “llegenda” com un mite (l’home del sac). Però és també possible interpretar-ho com una “tradició”? Un llast, un sacrifici inevitable per continuar existint? No hi ha possibilitat de trencar amb allò que ha passat sempre? És inevitable no encarar el destí o fer-li front? Només cal resignar-se a l’esdevenidor? Aquestes preguntes són les que es formulen els autors a través del cas de la Sophie, la nena desobedient elegida o de la Dorothy, la seva amiga, que se sap més digna mereixedora del càstig...diví.






Giotto

 Roger Olmos fa un treball excel•lent amb il•lustracions a doble pàgina. Passa amb comoditat de l’al•legoria i la fantasia, a la realitat quotidiana. Zum és un paradís perdut de somni i alhora un poble occidental recognoscible, de la mateixa manera que la boira és un element informe (una abstracció) que, de vegades, té trets humans. Amb moltes referències a una història bíblica, hi ha una voluntat de mostrar imatges de la iconografia cristiana en els personatges, els paisatges i les accions, perquè penso que allò que ens expliquen els autors té molt a veure en conceptes com ara el perdó, la culpa, la redempció, el sacrifici o les plagues castigadores. Tot el que explica i el que es veu prové de conceptes cristians o catòlics: penso que “La llegenda de Zum” seria difícilment entesa per gent d’una cultura diferent. Pot ser només una lectura això que estem fent aquí, però ja hem avançat que de l’àlbum se’n poden fer moltíssimes. Amb sobrietat, sense estridències, Olmos retrata amb la mateixa consistència un ordinador que una campana de boira, un xandall infantil que un profeta, ja que a Zum hi conflueixen dos móns, el terrenal i l’espiritual.

Van der Weyden

Zurbaran



La història i la manera de representar-la ens embolcallen com un univers. No hi ha riures, no hi ha ni una engruna de felicitat en cap de les escenes. Hi ha soledat, desolació i melancolia i un estrany silenci (també còsmic) ens assetja per tot arreu malgrat les perspectives agosarades i els desastres atmosfèrics que s’hi viuen.



I silenci és també allò que podria definir l’aposta de Pere Llobera i Mònica Solsona a “La casa inanimada”. Silenci, desolació i absència: la d’una casa que és violada pel fill de la seva propietària quan aquesta es troba a l’hospital convalescent. El fill va a la casa de la mare a recollir roba, i es troba amb un món tancat que conté restes del seu propi passat i les empremtes inequívoques de la solitud d’una persona gran que viu sola. El fill, que té aparença moderna (un hipster, vaja) es pregunta pels mobles i els objectes: quina és la seva vida quan no hi ha la presència de la dona? Quin sentit té que hi siguin? També es qüestiona què serà de totes les andròmines quan la mare sigui morta (o quan ho estigui ell).









Enzo Cucchi

Un text introspectiu i poc esperançador a qui Mònica Solsona dóna forma amb molts blancs, negres i grisos, i molt pocs punts de color. Si el text de Llobera no és el típic d’un àlbum (infantil o no), les il•lustracions de Solsona també van per a una altra banda: són subtilíssimes composicions artístiques que beuen de fonts de la transavantguarda italiana (Enzo Cucchi, per exemple) o l’informalisme atmosfèric d’autors com Motherwell o el nostre Tàpies. Amb un traç de dibuix que es perfila per damunt de taques abstractes, Solsona mostra un peu, unes ulleres, un plat o una catifa com si fossin restes identificables d’un món no matèric que és a la vegada l’habitacle deshabitat i ment del protagonista. Les ombres , els buits i els reflexes prenen protagonisme als elements reals. Tot tendeix a la quietud, a la negror i, finalment, a la desaparició. Curiosament, hi apareixen també imatges inspirades en la iconografia cristiana (el fill de braços en creu; una mortalla).

Tàpies
Motherwell












Ja veieu, doncs. Dues apostes autorals interessantíssimes pel que tenen de peculiars: puntets de melangia i dolor enmig d’un món farcit de colors, d’anuncis, de reclams amb lletres grosses, de selfies efímeres, de hashtags sense transcendència. Com si algú de cop s’aturés al mig d’un bulevard ben il•luminat i ple de gent per parlar-nos, a cau d’orella, de la minúscula i paorosa petitesa de l’ésser humà.




0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada