Els secrets d'en Llorenç Capdevila

M’assabento que un veí del barri acaba de guanyar dos guardons literaris de categoria (Premi de novel·la de misteri Ferran Canyameres i Premi Gran Angular de novel·la juvenil) en pocs dies de diferència. Surto del pis, travesso el replà, m’entrebanco amb la catifa dels veïns nòrdics que proclama “Visca Lapònia lliure”, baixo les escales, surto al carrer i amb deu minuts sóc a casa seva per felicitar-lo. I també perquè m’expliqui un seguit de secrets que no m’ha explicat mai i que m’agradaria que els seguidors d’aquest replà també coneguessin.

El meu veí...

... es diu Llorenç Capdevila, és nascut a Alpicat, al Segrià, i resideix a Manresa, al Bages. Amb una sòlida trajectòria en narrativa, on hi figura alguna novel·la per a joves i alguna per a infants, és encara poc conegut en aquest darrer territori, cosa que dona més rellevància a les seves confidències.
En Llorenç em rep amb un somriure, quatre croissants i un suc, que accepto de bona gana. I tot seguit començo a preguntar:

-                     D’on et ve la dèria d’escriure?
Escric perquè sóc lector. No m’imagino escriure, sense ser-ho; però, si que em puc imaginar llegint sense escriure. Quan una afició és quelcom més que això, hi ha un moment que vols passar a l’altra banda i explicar tu les històries.

-                     Quan comences a posar-t’hi?
Cap a la trentena. Sense saber res del món editorial, escric una novel·la i, animat per l’Alba, la meva dona, el presento al Premi Vila d’Ascó. Guanyo i esdevé el meu primer llibre: Racó de món (Médol, 00)

-                     Quines foren les teves primeres lectures?
De jove, llegia, encara que sense cap criteri ni guia. A casa, tan sols hi havia els llibres que donaven les caixes d’estalvi. Les meves primeres lectures són novel·letes de quiosc, les obres d’Agatha Christie i altres de misteri. A través de les lectures obligatòries de la meva germana més gran, vaig descobrir Pedrolo i Calders. Jo era un adolescent amb els interessos habituals de l’edat, i un estudiant més aviat mediocre. L’únic que em diferenciava de la majoria era el fet de ser lector, una de les raons que em va impulsar a estudiar Filologia Catalana. A la Universitat, vaig començar a interessar-me a fons pels estudis i fins i tot a despuntar-hi.

-                     I quins els referents?
Sóc un lector eclèctic. Quant a gènere, la novel·la negra és la que em va marcar més. En els meus llibres, la trama sovint és més de narrativa negra que d’històrica. M’agraden autors molt diferents. Sempre m’han fascinat les obres de Paul Auster. També Jaume Cabré i Jesús Moncada. Aquest darrer em va influenciar a l’hora d’ambientar la meva primera obra en un poble fictici que s’assembla al meu Alpìcat natal. L’anomeno Vilanova del Tossal.
El poble el vaig recuperar a l’obra Tothom a terra! (L’Albí, 11). Aquest joc em permet no ser del tot fidel a l’Alpicat actual. La Mequinensa de Moncada va quedar colgada per l’aigua de l’embassament; Alpicat pel ciment de la bombolla immobiliària dels noranta. A Vilanova del Tossal, hi he situat les obres que han guanyat el Gran Angular i el Ferran Canyameres: L’herència del vell pirata (Cruïlla, 15) i Pacte de silenci (Pagès. Propera aparició, març de 2016), respectivament.


-                     En la teva trajectòria, la novel·la històrica és el gènere que hi té més pes?
Com a lector, no és un gènere que m’hagi interessat especialment. I com a escriptor, val a dir que, des del 2007, que no he publicat cap novel·la històrica. Hi ha un debat sobre si la Guerra Civil i la Postguerra hi entrarien. Per a mi, una novel·la històrica és un relat sobre fets dels quals ja no queden testimonis. 
Des de la universitat, la literatura medieval em va interessar Per exemple, Bernat Metge, com a personatge, més que com a introductor de l’humanisme a la Península. Era un conseller del rei Joan I, i un dels acusats de la mort del rei. Mentre estava a la presó va escriure Lo somni per guanyar-se els favors del nou rei Martí L’humà. El meu interès va ser l’origen d’El color del crepuscle (Columna, 01), on ell apareix com a secundari. M’hi vaig sentir còmode i vaig acabar escrivint dues novel·les més ambientades en la Baixa Edat mitjana: O rei o res (Columna, 03) i Ànima de llop (Proa, 04). Després, vaig escriure Serrallonga, l’últim bandoler (Proa, 06) i El secret del bandoler (Cruïlla, 07). En aquesta darrera, premi Gran Angular 2007, em vaig centrar més en l’aventura que en la història, ja que els espais i l’època ja els tenia assimilats del treball anterior. L’aventura em va fer pensar que podia interessar als joves.

L'herència del vell pirata

Avui, visito a en Llorenç Capdevila a casa seva, també perquè la lectura de L’herència del vell pirata m’ha colpit gratament. En Met, el jove protagonista, assisteix al comiat d’una persona propera: el seu avi, posseïdor d’una biblioteca envejable i amb qui tenia una relació especial. L’avi acostumava a posar-li enigmes. Després de mort, l’avi li deixa en herència un seguit d’enigmes més, que el portaran a gratar en la seva història, en la seva aventura relacionada amb els maquis però també en la història del poble durant els primers anys de la postguerra. 

-                     A L’herència del vell pirata, què hi ha de veritat i què de ficció?
El que hi pot haver de realitat, hi és de forma inconscient. M’hauria agradat conèixer un personatge com el padrí d’en Met que m’hagués ajudat a créixer.
Posteriorment, hi he reflexionat. Com el Met, jo també vaig viure la meva primera mort cap als setze anys. El meu avi, però, poc tenia a veure amb el seu.

-                     I les lectures, podríem dir canòniques, que figuren a la biblioteca de l’avi?
Les he llegit de gran. L’illa del tresor, per exemple, que és un dels fils de la novel·la, em va fascinar. Especialment el personatge de John Silver, un dels millors de la literatura universal.

-                     Quin procés creatiu has seguit?
A l’hora de treballar sóc eclèctic, com en la lectura. No sempre escric. Passo temporades sense fer-ho. Ara mateix, fa un any i mig que no he escrit res.
Pacte de silenci el vaig escriure durant dos anys. Després va venir L’herència del vell pirata. La primera redacció la vaig escriure d’una tirada, l’estiu de 2014, cosa que m’ha passat ben poques vegades. La portava al cap des de feia temps. Després, la vaig revisar i presentar al Gran Angular.

En Llorenç Capdevila al seu estudi.

-                     Com la recomanaries?
El que té d’aventura, els enigmes que inclou, pot captivar als joves. De pas, pot acabar provocant allò que pot provocar en un lector adult: entrar en el que hi ha de reflexió i de debat sobre la recuperació de la memòria històrica, sobre si el passat s’ha d’oblidar o superar.

-                     Tu que treballes com a professor d’institut, com creus que els joves viuen la Guerra civil i la postguerra?
Com diu en Toni, un dels personatges de la novel·la, “tot això forma part de la prehistòria”. Els queda lluny. Però, de la mateixa manera que a cada classe n’hi ha dos o tres que són lectors empedreïts, també n’hi ha dos o tres que s’interessen per la història. La major part, amb prou feines saben que hi va haver una dictadura que, entre d’altres, prohibia de parlar en català.

-         -  Tens alguna història entre mans?
Entre mans, no. Al cap, si, però res començat.

 “Tots els pirates que arribem a vells conservem el tresor que hem acumulat al llarg de tota la vida” assegura l’avi d’en Met. El seu tresor és el que ens regala en Llorenç Capdevila a tots els lectors, amb un seguit d’enigmes i una pila de fils, capaços de desvetllar la curiositat de tots nosaltres.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada