Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Eva ens agrada a tots


El mes de març d’enguany, l'editorial Edelvives va donar a conèixer la guanyadora del IV Premi Internacional d'Àlbum Il·lustrat Edelvives. És l’Eva Sánchez una jove il·lustradora que va néixer a Puigcerdà l’any 1986 i que actualment viu a Lisboa, Portugal.


En motiu del saló del llibre a Saarbrücken 2014 vaig convidar dos alumnes d’il·lustració de l’escola de la Dona, on imparteixo classes, que m’hi acompanyessin. Van ser el Raúl Vélez i l’Eva Sánchez. Quan ens trobem tots tres recordem sempre aquella setmana per la ciutat alemanya, les converses de cada vespre després d’estar moltes hores dibuixant per als nens i nenes alemanys que visitaven el saló; el sopar d’espàrrecs blancs típics del mes de maig a Alemanya i, sobretot, el Raúl i jo fent broma del caràcter tan introvertit de l’Eva.

Eva és una persona molt amable, molt discreta i força tímida. Al mateix temps, però, mostra una gran seguretat i talent en la seva manera d’il·lustrar plena de matisos, una tècnica acurada, i un univers personal molt sincer, profund i sensible.

Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en il·lustració a l’ Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona. Allí va començar la recerca d'una veu pròpia. Va resultar guanyadora d’un concurs de l’escola i així va il·lustrar el seu primer àlbum, “Onades i flors”.

Des de fa uns quants anys podem gaudir de les seves il·lustracions a l’Hipermercart de la sala Vinçon de Barcelona. També en llibres com "L'attente" publicat a l’editorial francesa Âne Bâté Éditions (a Thule en català i castellà), "Funambule", "El tren de Vilso", "Les mans a l'aigua", "Imagina't, Andrea", "El riu dels castors", “Endevinalles” i “I tiro perquè em toca” del Josep Vallverdú, editats aquests dos darrers per l’editorial Fil d’Aram de Barcelona.


És una il·lustradora necessària al nostre país, que destaca entre els de la seva generació per un treball rigorós, constant, ple de reflexió i sense ànim d’entrar a la nebulosa de l’èxit immediat i la fama aparent. L’Eva ens agrada a tots.

Què representa per a tu haver estat guardonada en la IV edició del Premi Internacional d'Àlbum Il·lustrat de l’editorial Edelvives?
Suposa una gran empenta per poder continuar dedicant-me a allò que m’agrada. Professionalment, a banda de la difusió, representa la possibilitat d’aprendre de bons professionals amb els quals he treballat conjuntament en el projecte fins a la seva versió final. I personalment, la satisfacció i la motivació que suposa que un jurat composat per experts en l’àmbit de l’edició i de la il·lustració hagi confiat en la meva feina.



El teu llibre "Dip" ha deixat de ser un projecte personal i s’ha convertit en un llibre publicat amb un premi internacional. T'ho podies imaginar, com et sents?
Contentíssima, emocionada i molt agraïda!
Per mi aquest projecte era especial perquè em vaig proposar el repte d’idear-lo en el seu conjunt, text i il·lustració, i d’aconseguir més llibertat en el dibuix buscant un llenguatge propi i més expressiu que ajudés a narrar aquesta història. És increïble veure com aquest pas endavant, tímid, íntim i personal, rep reconeixement i suport. Et fa sentir que és un pas en el bon camí i una injecció d’energia per fer el següent!



Com et va arribar la idea de "Dip"?
Va ser a partir d’una llegenda original de la localitat tarragonina de Pratdip, on es descriuen una mena de gossos vampirs que m’han ajudat a donar forma al protagonista principal, la identitat real del qual no es desvetlla fins al final. Em va semblar un bon punt de partida i un bon escenari per situar una història que parlaria de la por.

És un llibre sobre la por? Hi ha alguna cosa que et produeixi un sentiment de por Eva?
Sí, sobre la por i sobre la relació que cadascú manté amb aquest sentiment que és inherent a la condició humana i al nostre instint de supervivència. Hi ha moltes coses que em produeixen por. Conduir per exemple; la mort, perdre algú que estimo, oblidar... Crec que tenir por és natural i que també és útil en molts casos, sempre que no ens limiti ni ens impedeixi anar endavant.

Ets autora del text també. Possiblement a partir d'ara seràs l'autora de la part literària dels teus propers llibres?
Sento molt de respecte en abordar també el text, perquè no tinc al darrere una formació específica. Tot i així, m’encantaria anar-ne aprenent i poder-ho fer almenys amb alguns dels projectes personals. És molt temptador poder pensar el projecte en global. Pots triar què vols explicar a través del text i què a través de les imatges; en quin moment i en quina mesura i a la teva voluntat. D’altra banda, però, amb un escriptor amb qui hi ha bona entesa, on a més disposes d’un altre punt de vista diferent al teu...tot són avantatges!


De ben segur que dibuixaves de molt petita. Cert?
M’agradava molt, sí. Dibuixava estirada per terra, envoltada de papers i colors. Em fascinava veure dibuixar al meu pare, i tot sovint intentava repetir petits detalls dels seus dibuixos.

Quan vas decidir dedicar-te a la il·lustració, et va ajudar estudiar Belles arts?
A Belles Arts em vaig especialitzar en dibuix. Disposava de moltes hores de pràctica de dibuix del natural i dibuix de moviment, i això em va donar una certa base tècnica. També vaig adquirir nocions de disseny i de teoria i historia de l’art que m’han ajudat.

La il·lustració i el còmic no tenien gaire pes en els estudis. Hi havia algunes assignatures, però generalment se’ls donava una connotació més aviat negativa. En la meva opinió, el fet de tractar-ho com a àmbits tan separats (i la il·lustració com a camp minoritari) impedeix que es puguin nodrir l’un de l’altre. Al cap i a la fi, segons la meva manera d’entendre-ho, la línia que separa art i il·lustració és difosa, i ambdós comparteixen aspectes tan importants com la seva capacitat transformadora.

Jo vaig decidir especialitzar-me en il·lustració quan estava acabant la carrera i va ser a l’Escola de la Dona on vaig començar el meu camí professional en aquest àmbit.


Quan dibuixes penses en les teves vivències particulars? I amb els possibles lectors?
En llegir el text, crec que de forma gairebé inconscient s’evoquen records, sensacions, sentiments... De vegades una olor o una mirada em poden ajudar a imaginar un dibuix o una il·lustració, i m’adono que quan això passa, la il·lustració resulta millor i s’enriqueix...
Penso en els possibles lectors i en si allò que vull explicar a través del dibuix s’entendrà, si emocionarà, si farà por ... i crec que la millor manera d’aconseguir-ho és mirar d’estar satisfeta amb el propi treball i que aquest em pugui emocionar, sorprendre o commoure.

És difícil, però crec que aquest objectiu m’ajuda a millorar i a continuar aprenent.


Tens un dibuix d'una qualitat excel·lent i d'una expressivitat sincera i reveladora. T'agradaria publicar els teus quaderns d'esbossos?
Moltes gràcies! M’agradaria tenir més quaderns amb dibuixos i projectes personals i que algun dia fossin dignes de ser publicats! Jo gaudeixo molt mirant quaderns d’artistes, d’il·lustradors, crec que se’n pot aprendre molt perquè revelen part del procés creatiu i l’imaginari de cadascú.


Com vas aconseguir publicar el teu primer llibre? Ha estat un itinerari ple de dificultats o no tantes?
Crec que sóc una afortunada, perquè vaig poder publicar el meu primer llibre “Onades i flors” quan estava estudiant a l’Escola de la Dona presentant-me a un concurs que va convocar la mateixa escola. Després el poder seguir publicant crec que és un camí d’aprenentatge i de reptes constants que demana perseverar, com a tantes altres professions.



Ens pots dir alguns referents teus dintre del món de la literatura, de l'art, del cinema i lògicament de la il·lustració?
Per exemple pel·lícules de Wess Anderson (Moonrise kingdom o Gran hotel Budapest), les pel·lícules de Disney que vaig remirar tantes vegades de petita; John Irving, Sándor Márai, Carlos Ruiz Zafón, Munch, Daumnier, Hopper, Joanna Concejo, Jordi Vila, Lisbeth Zwerger, Mattotti, professors, tots els companys amb els que he pogut compartir classes, impressions, inquietuds, viatges, etc.

I un text clàssic que t'agradaria il·lustrar ara mateix?
“La Bella i la Bèstia” de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont per exemple.


Videos Eva:

II Festa Llibres al Replà

Apunteu-vos la data següent: 16 de maig!!! 
I és que el proper dissabte 16 de maig celebrarem la II Festa Llibres al Replà en el marc de la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona. Durant el matí podrem gaudir de la presència de diferents petits editors que ens ensenyaran com treballen els seus llibres amb rigor, amor i il·lusió. 
Hi esteu tots convidats. 
Passa-ho!!!

Burgas, Kamal i els alfabetistes

Els Alfabetistes comencen a fer camí! I és que el passat dimarts dia 21 d'abril vam tenir la sort de poder gaudir, en el marc de la Casa del libro de Barcelona, de la presentació de la darrera novel·la del nostre veí Àngel Burgas. Kamal i els Alfabetistes ja us els vam presentar en aquest mateix blog, però ara s'ha vestit de llarg i ha aparegut a escena de la mà de la Care Santos. La presentació va ser esplèndida, deixant les més de cinquanta persones de públic present a l'acte amb les ganes d'agafar el llibre i començar a llegir. No us el perdeu, alguns veïns ja l'hem tastat i creiem que us ho passareu la mar de bé. I és que Burgas ens sorprèn amb una història esbojarrada on es trenquen tots els tòpics possibles: nazis amics de jueus, alemanys enamorats de turcs, dolents omnipotents que han de viatjar en metro, etc. Una història esbojarrada on tot queda trabat i ben trabat. Gràcies Care, gràcies Àngel i gràcies Edebé per permetre'ns compartir aquells moments. 

Regalem 1 entrada pel CIRC DE LA NIT










Il·lustr. de Sonja Wimmer a El cielo de Afganistán (Cuento de Luz 2013)

Amb l’arribada de Harry Potter i l’auge de la narrativa fantàstica, sovint hem acabat associant la fantasia amb l’èpica i amb la batalla entre el bé i el mal.
En la literatura infantil, però, la fantasia té un ventall de colors i de registres amplíssim, entre els quals hi ha també una fantasia tranquil·la i amable que, sovint i de manera subtil, es barreja amb la realitat, i fa possible allò impossible en el dia a dia dels personatges. 

Jo que vaig dormir amb lleons de Laia Longan és una novel·la paradigmàtica d’aquesta mena de fantasia tranquil·la, que a més d’estar ben afinada, mescla un seguit d’elements i estereotips presents en la literatura infantil més emblemàtica de la història.

Els inicis de Laia Longan (Barcelona, 1979) són semblants als de molts altres que han esdevingut escriptors, els d’una persona que s’entusiasma per la ficció, que la viu a través de la lectura i el cinema, i que escriu pel simple plaer d’escriure, sense un objectiu definit.
En el seu cas, l’atzar la porta, primer, a l’Escola d’Escriptura del’Ateneu Barcelonès, que entre altres funcions té la d’endreçar, aclarir i dirigir la feina i els objectius dels alumnes. I segon, a conèixer en Joan Vives, de l’editorial Animallibres, un d’aquells editors que acompanyen als autors en el procés creatiu.


La Laia li mostra un plec de pàgines amb l’esbós d’alguns personatges i sobretot amb el to amb el qual vol embolcallar una història i l'editor l’anima a portar el projecte a port.
D’aquesta forma, neix la seva primera novel·la per a infants: Otto el nen que va arribar amb la neu (Animallibres, 2008). Dos anys després, la segona: En Lluc i en Fred DeSucre a l’illa invisible (Animallibres, 2010), que fou una de les obres seleccionades pel Premi Atrapallibres. I quatre anys més tard, ens arriba la tercera:

LONGAN, Laia. Jo que vaig dormir amb lleons. Il·lustr. Sonja Wimmer. Barcelona: Animallibres, 2014. (La formiga; 56)


En totes elles, s’hi entrelluca un to semblant, que cus la realitat i la fantasia d’una manera delicada i natural, i un pòsit deixat per la lectura de grans obres de la literatura infantil universal de tots els temps. No és gratuït quan ella afirma que hi ha un seguit d’aquestes obres que van influir en la seva trajectòria lectora: Peter Pan de J. M. Barrie, les obres de Roald Dahl, En Jim Botó i en Lluc el Maquinista de Michael Ende, El vent entre els salzes de Kenneth Grahame, o bé, Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain.
En aquesta tercera obra, on Longan fa un pas endavant en l’evolució del seu estil, ofereix al lector una obra del tot reeixida, a mig camí del realisme, l’aventura i la fantasia. Hi explica la història d’en Tom, un orfe que se sent cridat pels personatges d’un circ i que s’hi agafa com a un ferro roent amb l’objectiu de cercar el seu pare i els seus orígens. 
  
A la novel·la, hi ha una entradeta posada en la veu d’algú que interpel·la al lector i el condueix de bracet al món màgic del circ: “Acosteu-vos tots i escolteu aquesta història. Tot comença en una immensa carpa blava”.

Seguiu-m’hi i us presentaré alguns dels seus artistes, espais i habilitats, així com també els lligams que observo amb altres artistes, espais i habilitats de la literatura:

-    L’orfenat: En Tom és el protagonista i viu en un orfenat. Un nen rebel, una ànima lliure... com tants n’hem conegut (per exemple: la Sofia d’El gran amic gegant de Roald Dahl; el mateix Harry Potter de J. K. Rowling; o Oliver Twist de Charles Dickens)

-    El circ: és allò que fascina al protagonista quan el descobreix, i no dubta a seguir la invitació per formar-ne part. El circ ha estat sempre, en la literatura, una metàfora del món i de les relacions humanes. Aquest concretament té el suggeridor nom del Circ de la Nit i és capaç de fer somniar a tothom, com ho és qualsevol territori fantàstic i literari. (Moltes sèries de literatura infantil, començant per l’emblemàtica d’Els Cinc d’Enid Blyton tenen aventures en aquest espai. Si he recomanar, però, alguna obra ambientada en un circ, em quedo amb Conte de riure, conte de plorar de Joles Sennell, o bé, Jesus Betz de Fred Bernard i François Roca).


-       Lana: és l'altre protagonista. Una nena del circ que, com Peter Pan, apareix un dia a la finestra que dona a l’habitació d’en Tom, per convidar-lo a conèixer el circ, la seva Illa de Mai Més. Ella li mostra el camí per descobrir un univers que no li era del tot desconegut. Amb ella, compartiran aventures i intimitats. (com Peter Pan i Wendy de J. M. Barrie).

-     Un do especial: en Tom té el do de comunicar-se amb les feres del circ, com tants herois de paper. Aquest do els fa diferents i més poderosos que la resta. (com ara: Matilda de Roald Dahl, o bé, Momo de Michael Ende)

-      El dolent: en aquesta obra, el dolent és previsible i maldestre, com ho podria ser el pallasso sapastre de qualsevol circ del món. La seva, però, és una guerra secundària en el tramat del conjunt. (com el Màgic d’Oz de L. F. Baum, el qual porta a terme una lluita que no és secundària, però si falsa i sapastre).

-     L’amistat... i també l’amor entre els dos protagonistes són claus en el desenvolupament del relat, com en tantes i tantes altres obres de la literatura universal.

Jo que vaig dormir amb lleons intercala, de tant en tant, les il·lustracions en blanc i negre de Sonja Wimmer, detalls de la seva innegable personalitat i qualitat artística, que tot just comencem a descobrir i que transmeten amb eficàcia el realisme fantàstic de la Laia Longan. El seu paper hi és secundari, com ho és el del dolent de la novel·la i com ho són les imatges en els llibres de narrativa per a lectors d’aquesta franja d’edat, però col·labora en gran manera en l’entrada del lector en el benaurat i meravellós Circ de la Nit.
Tot plegat és... un regal!
                                                                                                                                      
                                                              Il·lustr. de Sonja Wimmer a Historia de una cucaracha (Cuento de Luz 2011)

Els avantatges de ser fill d'un llibreter

Rodrigo Muñoz Avia. El signe prohibit. Il·lustr. Javier Andrada; Trad. Elisenda Vergés-Bó. Edebé, 2015 (Tucà verd;12)
 
No és la primera vegada que Rodrigo Muñoz Avia (Madrid, 1967) guanya el Premi Edebé de literatura infantil. L’havia guanyat l’any 2007 amb Los perfectos i l’any 2010 amb Mi hermano el genio, una història que, en la seva traducció al català, també va seduir els participants del Premi Atrapallibres 2011 del Clijcat

La vida d'en Jordi fa un gir inesperat quan descobreix que la seva companya de classe i millor amiga ha desaparegut. Aleksandra és d'origen rus i viu en una residència infantil de la ciutat des del dia que va quedar orfe.
Els adults del seu entorn creuen la versió oficial, que uns tiets s'han emportat la nena a Rússia. Però en Jordi no s'ho empassa i decideix actuar.

Un infant qualsevol hauria fet una rebequeria, s'hauria tancat a l'habitació, s'hauria escapat de casa o hauria fet alguna malifeta a l'escola. Però els fills dels llibreters, per sort, tenen més estil.

En Jordi decideix seguir la tàctica dels escriptors oulipians que tant admira el seu pare. En concret s'enmirallarà amb George Perec (París,1936-Ivry-sur-Seine, 1982), una peça clau d'aquest moviment d'experimentació literària fundat per Raymond Queneau als anys 60.  
Davant la impotència que sent per la desaparició misteriosa de l'Aleksandra, en Jordi decideix eliminar la lletra A del seu vocabulari, així com Perec va el·liminar la lletra E de la seva novel·la La disparition (1969). [Us imagineu la dificultat d'escriure més de 250 pàgines en francès sense utilitzar ni una sola vegada la lletra E?] 

En castellà la lletra desapareguda és la A
Rodrigo Muñoz Avia justifica narrativament la decisió, una mica extravagant, del seu protagonista, explicant els motius que movien l'autor francès a escriure a partir de limitacions formals:

"Si Perec escrivia novel·les sense una lletra o amb una sola vocal o un palíndrom interminable és perquè volia capgirar el llenguatge d'una manera que no podia fer amb la realitat. I el resultat dels seus experiments són uns textos rars, difícils, d'atmosfera irrespirable, que era exactament el que ell sentia amb la realitat: que era estranya, difícil, irrespirable, que estava atrofiada, amputada des que la guerra li havia pres els pares". pàg. 113

El signe prohibit és un homenatge a George Perec, però també a la literatura i a la llengua. 
Té una part de misteri que t'arrossega a seguir endavant, a bon ritme, amb escenes emocionants i un protagonista disposat, si cal, a saltar-se les normes.
Però és sobretot una història sobre els ferms lligams d'amistat entre infants i la importància que té per a ells el sentit de la justícia.
Destacar també la figura del pare d'en Jordi, un pare que  Muñoz Avia ha fet eixerit, conversador, i disposat a escoltar els neguits del seu fill.
El trobareu atenent la Llibreria Perec.

I acabo amb un altre fragment del llibre, mostra del sentit de l'humor perecquià: 

"Per exemple, Perec deia que era un problema que no existís en francès una paraula que signifiqués "beure una copa de vi blanc amb un camarada de Borgonya, al cafè Deux-Magots, a les sis, un dia de pluja, parlant de la desraó del món, sabent que un acaba de veure el seu antic professor de Química i que al costat una noia diu a una companya: "Li vaig cantar les quaranta, saps?"" 
pàg. 205

Barcelona Ciutat de la Literatura

    Ahir, al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona, es va presentar la candidatura de Barcelona Ciutat de la Literatura. Davant d'un públic molt literari, que representava totes les baules de la cadena literària, des dels autors als llibreters, l'alcalde de la ciutat i el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya van comprometre's a llançar la proposta davant de la UNESCO. Ciutats com Edimburg, Dublín o Praga ja són ciutats literàries, i Barcelona no es vol quedar a part d'aquesta interessant inicitiva de caràcter internacional.
I la LIJ també hi era present! I és que en diferents moments dels discursos van citar la lectura i els petits lectors, així com també la presència de Reina Duarte, presidenta del ClijCAT. 
Molta sort! 

el primer rostre de l'àngel

OPAS ENGEL. Skizzenbuch. Jutta Bauer. Carlsen Verlag, Hamburg 2003.

Potser a causa de la meva formació en el camp de les arts plàstiques, sempre m’han fascinat els estadis primers, els esbossos i les provatures que fa un/a il•lustrador/a (també un pintor/a) abans d’enllestir i donar per definitiva una feina. Els primers temptejos, l’origen, les notes inicials, els traços fundacionals. És evident que poques vegades el lector d’àlbums il•lustrats té ocasió d’accedir a aquestes primeres versions de les històries que li arriben a les mans a través d’una edició definitiva.



Aquest estiu, a Hamburg, em va caure a les mans aquesta meravella de la que parlaré avui. No està editat en català ni en castellà i per tant, per als seguidors d’aquest bloc, deurà ser tot un descobriment. Carlsen, l’editorial de capçalera de la reconegudíssima il•lustradora alemanya Jutta Bauer, va publicar aquest Skizzenbuch o llibre d’esbossos sobre “El ángel del abuelo” (Lóguez, en castellà) el 2003. Es tracta d’una edició impecable, d’una resolució gràfica brutal, en la qual el traç de llapis sembla ben bé l’original i dóna una visió de l’esbós molt fidel als dibuixos previs a l’obra definitiva que va publicar la Bauer.








És exactament això, un llibre d’esbossos, la majoria força elaborats (com acostuma a treballar l’autora des de bon principi). A la primera pàgina hi apareix el text sencer, 21 línies (en alemany, és clar!) i a continuació 35 pàgines de dibuixos seguint l’ordre correlatiu de l’edició definitiva de la història. Al final, hi trobem una entrevista que Sibylle Hoffmann va fer a l’autora arran de la publicació de l’àlbum i on es parla del per què de la història, del per què de l’àngel de la guarda femení i com és que la història no va resultar tan divertida com en un començament ella havia planejat que seria. Pels que no la coneixeu, “Opas Engel” parla de l’àngel de la guarda que va acompanyar i protegir un avi alemany des que va néixer fins que explica, al llit de mort, aquesta presència màgica al seu nét. Una història que, com la que van viure els alemanys de la generació de l’avi, va passar per la guerra dels nazis i una postguerra duríssima.






Alternant llapis i tinta, però sobretot llapis, sense color, resulta fascinant veure sorgir sobre el blanc trencat del paper les formes i les figures, també la distribució de les pàgines i fins i tot d’algun fragment de text. Com en tota l’obra de la il•lustradora, dos aspectes centren l’atenció de l’espectador: per una banda el moviment, i per una altra l’expressivitat. L’esbós permet comprovar com la Bauer accentua, en diverses provatures, l’efectivitat d’aquest moure’s dels personatges mentre realitzen una acció, utilitzant, quan calen, línies cinètiques que el reforcen o l’amorteixen. Són, a parer de qui escriu, dibuixos d’una altíssima sensibilitat gràfica: no oblidem que l’àngel sovint ha d’aturar, reprimir o interrompre accions que, de no haver-hi intervingut, haurien causat danys irreparables (fins i tot la mort) en el protagonista. Aquestes escenes reclamaven la tensió justa de braços, de cossos, d’objectes a punt d’esclatar. Sempre hi ha la reacció de frenar, de tibar o d’apaivagar cops violents, i la Bauer ho aconsegueix en unes simples línies. Una proesa.






El mateix succeeix amb les expressions. Davant de la mesurada impassibilitat del protagonista (que no és conscient de l’existència de l’àngel protector), l’ésser imaginari ha de mostrar la ràbia, l’empenta, la sorpresa, el pesar o la incredulitat resultant de salvaguardar la vida del seu protegit. I la Jutta Bauer és finíssima, és oportuna en conferir, en un sol dibuix, tot el cúmul de sentiments i actituds que la situació del personatge reclama. I si ja ho és d’habitual en la seva obra final, és impressionant com ho tempteja en els esbossos. De vegades en té prou amb un ull obert, amb un corrugament del front. Tot en ells resulta encertat i necessari, com si no hagués pogut ser d’una altra manera. Per això els dibuixos tenen aquesta frescor i espontaneïtat tan natural, tan deutora del còmic i del dibuix seqüenciat. Els personatges de la Bauer no necessiten d’una ambientació general, d’un decorat, d’un entramat d’objectes, personatges o paisatges, sinó que són expressius per se. Ens ho transmeten tot gràcies a aquesta expressivitat i a aquest moviment, i això resulta molt evident en els esbossos.




Permeteu-me aturar el discurs i deixeu-vos portar per les imatges. Si aconseguim que el mitjà digital reprodueixi amb exactitud les imatges i el que transmeten, em sentiré recompensat. Ara bé, si mai teniu ocasió, adquiriu un exemplar en paper. No us cansareu de fullejar-lo, com em passa a mi, captivat per l’aparent generació espontània de les formes, els personatges i les accions dels esbossos. Tot aparentment tan senzill i tan real. Tot aparentment tan màgic.