Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Quan? Impressions i reflexions d'una estada

La lectura i les biblioteques al llunyà orient

Berenar amb la Pilarin

Compartim un tarda amb la il•lustradora Pilarin Bayés

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

La bibliotecària que totes voldríem ser

Un matí de principis d'octubre vaig deixar la família del 1r 1a a càrrec de la Petita My per poder assistir a la presentació del llibre Letras al carbón,  organitzada per l'Editorial Joventut i la llibreria Al·lots.
Irene Vasco. Letras al carbón. Il·lustr. Juan Palomino. Juventud,2015
L'acte, que va aplegar una vintena de cares conegudes, entre mestres, editors, escriptors, bibliotecaris, narradors i lectors en general, tenia com a punt fort la presència de l'autora colombiana Irene Vasco.   

A Irene Vasco només la coneixia de referència gràcies a una entrevista publicada per la revista Babar. Però la seva trajectòria com a promotora de la lectura em semblava un motiu de pes per no perdre'm la seva xerrada.

Irene Vasco va ser una de les fundadores, ara fa uns trenta anys, de la llibreria infantil Espantapájaros de Bogotà. Amb la llibreria, i amb la complicitat de Yolanda Reyes, van néixer també una revista i un seguit de tallers d'escriptura i lectura per a infants.  
Al llarg de tot aquest temps, la Irene no ha deixat de traduir, escriure, fer xerrades per transmetre la importància de la lectura i, sobretot, no ha deixat de viatjar per mig món per fer arribar llibres allà on no n'hi ha. 

Per començar la Irene va llegir el llibre que acaba d'editar, Letras al carbón, alhora que ens mostrava les il·lustracions del mexicà Juan Palomino i ens comentava com havia estat el treball conjunt i dialogat entre ambdós creadors i els editors. 

Letras al carbón explica una de les moltes històries que l'autora ha anat recollint al llarg dels seus viatges i mostra com l'accés a la paraula escrita ha canviat, a poc a poc, la vida d'algunes comunitats llatinoamericanes situades en zones allunyades i de difícil accés.

En el poble de Palenque quasi ningú sap ni llegir ni escriure.  Però quan la jove Gina comença a rebre unes cartes, que semblen d'amor, a ella i a sa germana, se'ls despertarà la necessitat d'aprendre'n.
Per sort, el senyor Velandia, el botiguer, les pot ajudar i les lletres que sempre les han envoltat, començaran a prendre sentit.

Tots sabem que és molt difícil resumir en un àlbum il·lustrat tota una vida, tota una filosofia de vida, però realment, amb poc més de trenta pàgines, Irene Vasco aconsegueix transmetre la importància de la seva tasca: la defensa de l'alfabetització com un dret bàsic.

L'edició del llibre és molt acurada, d'estructura clàssica, amb un format gran que fa molt agraïda la seva lectura compartida. La il·lustració, a banda de la història central, amaga detalls i altres petites anècdotes que un text final de l'autora ens permet descobrir.

El cert és que escoltant els editors de Joventut, Eloise Bourgeois i Luis Zendrera, es feia evident que l'edició d'aquest àlbum responia al desig de fer un homenatge a tota la feina, a vegades invisible, que fan els mediadors de la lectura arreu del món. De fet, no és la primera vegada que l'editorial Joventut posa de relleu aquesta tasca. Llegiu si no, Biblioburro o La senyora dels llibres

Entre l'auditori hi havia autors i narradors que coneixien la realitat colombiana de molt a prop i ens van fer cinc cèntims de les seves experiències. Sé que alguns dels veïns del replà també han viatjat a Medellín i han posat el seu petit gra de sorra per, com deia Irene Vasco, "apoderar" a través de l'escriptura els infants més desvalguts.

Per la meva part, només puc dir que vaig marxar tocada, amb el llibre sota el braç, i que un cop a casa, me'l vaig rellegir amb respecte i amb certa responsabilitat. La fe i la perseverança de persones com la Irene ens obliguen a no desanimar-nos i a continuar treballant malgrat el cansament.

Escrivint aquesta entrada m'han vingut al cap les paraules sempre sàvies de Jordi Artigal, dins un article sobre mediadors de la revista Faristol : "per fer una biblioteca pública es necessiten tres llibres, i una mica més, i un bon mediador, i no molts llibres mal triats voltats de bibliotecaris que ni tan sols són lectors".

Així que no val a badar. Tenim molta feina per fer!
 

Un tast de Barrenetxea

A pocs mesos vista de la celebració del centenari del naixement de l’escriptor gal·lès Roald Dahl, em cau a les mans una magnifica edició d’un dels seus contes més populars per a adults: La cata (Ed. Nordica, 2014).

En faig un tast ràpid i, de seguida, quedo pres per les il·lustracions d’un artista que no fa gaire temps que em té el cor robat, Iban Barrenetxea. De sobte, se m’encén una bombeta al cap i penso que m’agradaria convidar-lo a tastar un pastís suec de fruites del bosc al meu 1r 2a i, poc després, entrevistar-lo amb l’objectiu de donar-lo a conèixer a la resta de veïns i als visitants de Llibres al replà. Però, ai, las, innocent de mi! quan consulto la xarxa, tot i portar només cinc anys dedicant-se al llibre infantil –abans havia estat immers en el món del disseny-, me n’adono que moltes persones l’han descobert abans que jo, que d’altres l’han entrevistat i li han fet moltes més preguntes de les que jo m’atreviria mai a fer i tantes altres ja n’han parlat.
Apagada la bombeta que s’havia encès amb tanta força, em dedico, en primer lloc, a fer una cerca i a llegir allò que hi ha referent a Iban Barrenetxea (Elgoibar, 1973). Darrera dels seus dibuixos, trobo una persona apassionada, des de la infantesa, pel món de la literatura, tant pel text com pel dibuix, que em sorprèn per la seguretat i la coherència que demostra en les entrevistes i per la clarividència que mostra en tot allò referent a la literatura i la lectura. De tot plegat, n’extrec cinc perles, amb les quals m’hi sento totalment identificada:


  •      Abans que res, es defineix com a un lector.
  •     Sempre ha sentit l’impuls de dedicar-se d’una forma o altra a la literatura: llegint, dibuixant, o bé, escrivint.
  •     Per a ell, mai s’ha tractat de “dibuixar per dibuixar”. Dibuixar sempre ha estat una forma de continuar les aventures que havia vist en un film, o bé, llegit en un llibre.
  •      En la seva trajectòria, el que, per a ell, marca la diferència amb altres professionals és l’hàbit de lectura. Llegir i llegir. Si hagués d’aconsellar –diu- quelcom a algú, independentment de si és dissenyador, il·lustrador o pilot de naus espacials, és que llegeixi bons llibres.
  •      Treballa amb editors de capçalera, com ara els d’A buen paso o Nordica. Considera un llibre com un projecte comú, on se sumen experiències i coneixements.
El tast inicial em porta també a recopilar, a observar i a llegir allò que ha publicat i a fer-ne una interpretació pròpia de Pippi, filla de pirata. Començo pel conte de Roadl Dahl, com a representació d’aquells textos d’altres autors –Carroll, Doyle, Samaniego...- que ell ha il·lustrat:

A la Cata, Dahl ens presenta un grup de sis personatges dinant en una taula d’una casa aristocràtica. En l'àpat, dos dels comensals fan una aposta en relació a l’origen del vi que prendran. En joc, la mà d’una jove i dues propietats. L’estira-i-arronsa de l’aposta converteix el dinar en una tensa partida d’escacs entre els dos protagonistes i la mirada atenta dels altres quatre. Allò que compta en el text són les paraules precises que diu cadascú per evitar caure en els paranys de l’altre, el to de les mateixes i els seus moviments lleus. Allò que compta en la il·lustració, són els gestos precisos i un pèl exagerats de cadascun d’ells per respondre als moviments del text. L’il·lustrador que, cada dues o quatre pàgines, presenta una il·lustració a doble pàgina, ens planteja sempre el mateix escenari, inamovible, ple d’actors fins a l’escena final, per tal que el lector pugui apreciar els gestos, els efectes dels mateixos i les expressions. Tant en el text com en les il·lustracions, i això és el que més m’atrau, el lector esdevé un espectador davant d’una peça teatral on l’atenció requerida és màxima, per no perdre cap petit detall ni cap paraula, per banal que sigui, d’uns personatges de caire realista, estereotipats i un pèl caricaturitzats.


I segueixo per aquelles obres de les quals ell n’és escriptor i il·lustrador a la vegada. 
Encara que Iban Barrenetxea té alguna obra on el text és preeminent i la il·lustració l’acompanya, com la novel·la Brujarella (Thule, 2014), em centro en els contes il·lustrats, perquè considero que és el territori on el seu estil, tant en el text com en la il·lustració, brilla amb tot l’esplendor. Són tres en concret i tots ells publicats per l’editorial A buen paso: Bombástica naturalis (2010), El cuento del carpintero (2011) i El único y verdadero rey del bosque (2013).


Bombástica naturalis és la seva òpera prima, darrera de la qual hi ha molt temps d’elaboració, impensable en la major part de projectes editorials habituals. Imita l’aire d’un antic tractat de botànica a través del context i el paisatge de les imatges, el vestir dels personatges, però també amb el color envellit de les pàgines. El contingut és una barreja de realitat i la fantasia. A l’inici, presenta un professor que convertia les persones en plantes i aquesta Bombástica n’és el resultat: un recorregut per paisatges interiors i exteriors i per personatges de tota mena relacionats d’una forma o altra amb les plantes que va presentant. Convida a entretenir-se a cada detall i a cada definició.



L’estil de Barrenetxea, mostrat en la narració enciclopèdica Bombástica,Naturalis, esclata i es concreta en dos contes que beuen de la literatura popular –El cuento del carpintero i El único y verdadero rey del bosque- i que tenen molts elements en comú: 
  •  Com a La cata, el lector esdevé espectador d’una història, d’unes imatges i de tots els seus detalls. Aquí els personatges tenen més moviment, van d’un cantó a l’altre, gairebé sempre de perfil, per exteriors i interiors. L’artista, a través del text, et guia a observar els elements, i sembla com, des del seu teatrí de paper, interpel·li al lector tot demanant: Cap on s’ha dirigit el llop?
  •  L’humor i l’exageració és present en el dibuix i en el text. Ambdues obres el tenen per bandera i els embolics entre personatges són constants. Podríem etiquetar les històries com a vodevils. Sembla que l’autor jugui a veure qui la fa més grossa i a retratar l’absurd de la gran comèdia humana.
  • El context, el vestuari, les cares, el fons fred i boirós recorden intencionadament contes de Centreuropa –Prússia, Bohèmia...- o, fins i tot, de la llunyana Rússia.
  • Els fons són blancs, freds i nuvolosos, i no intercedeixen en els fets ni en el protagonisme dels personatges.
  • Les figures són allò més destacat. Semblen reals, gairebé fotogràfiques, però caricaturitzades pel caràcter que els dona el text i per l’exageració que els dona la imatge. Circulen d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Els arbres, les cases i altres elements són petits en relació a ells, com els d’un teatrí de cartró.


El cuento del carpintero està protagonitzat per un fuster que es veu obligat a elaborar i substituir les extremitats i parts del cos d’un general que va perdent al camp de batalla. El único y verdadero rey del bosque és una història de reis, pagesos i una guineu tan astuta com la de les faules de tota la vida.

El tast de Roald Dahl, i especialment de les il·lustracions d’Iban Barrenetxea, m’han portat a provar tots els plats que aquest ens ha servit durant cinc anys.

De l’àpat, n’acabo molt satisfet, i amb la il·lusió que n’arribin més. I quan decideixo tombar-me a l’hamaca per fer una becaina, un mail m’assabenta que
el dissabte, 14 de novembre, a les 18h, l’Iban Barrenetxea serà a la Llibreria Calders de Barcelona per parlar amb els lectors.
I qui no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.

Per a mi, serà una bona manera de cloure aquest llarg tast, o bé, d’iniciar-ne un altre.
Paraula de Pippi. 

El nom del porc





Bombi-Dandi. Text i il•lustracions: Maurice Sendak. Traducció: Miquel Desclot. Kalandraka, Pontevedra 2015.






Aquest àlbum en català que ressenyem avui es podria considerar el darrer de Maurice Sendak (1928-2012), els personatges més reconeguts del qual viuen en aquest tercer segona de la comunitat de Llibres al replà. A Bombi-Dandi (Bumble -Ardy, en anglès, Chancho-Pancho en castellà), publicat per primer cop el 2011, no hi habiten monstres, aparentment, sinó porcs. Tant en Bombi, que fa nou anys, com la tieta Concepció, com tots els amics que assisteixen a la festa d’aniversari del protagonista, són porcs, tot i que, o bé van vestits i es mouen com els humans, o bé es disfressen d’humans per a la festa. En altres paraules: Sendak connecta garrins i humans en aquesta desfilada carnavalesca, i per aquest motiu no podem deixar d’interpretar-la com una crítica a la societat com des de sempre han fet els artistes de la sàtira i el grotesc.


La història original és de 1970. Sendak i el seu amic Jim Henson van crear un curt d'animació per a Sesam Street. En ell, un nen celebrava d’amagat el seu novè aniversari en companyia de 9 porcs que deixaven la casa de la mare feta una porqueria, és clar. En aquest cas, els 9 porcs eren metafòrics.

Anem a pams: El fil argumental. El garrinet Bombi-Dandi està a punt de fer 9 anys (l’autor repeteix sovint el número 9 en aquest àlbum, i el número “nine” era essencial, també per a la rima del text, en el curt d’animació de 1970), però mai no ha celebrat cap festa d’aniversari com cal, o sigui, amb regals, amics, gresca, bretolades, menjar i beure a dojo. En un pròleg se’ns explica perquè. El cas és que ara que no viu amb els pares, sinó que se l’ha afillat la tieta Concepció, i ella l’ha obsequiat amb una disfressa de xèrif cowboy. En Bombi decideix muntar una festa, però sense dir-ho a la tia benefactora. Convida als porcs del barri que es disfressin i que vagin a casa seva a provar la temptadora pasta de segó que prepara la dona. Com sol passar, la colla de garrins amb ganes de gresca ho deixen tot fet una cort de porcs, mai millor dit, i quan la tia torna i veu el terrabastall posa el crit al cel i els fa fora tots. En Bombi, penedit, li promet que no tornarà a passar i es tem que l’any següent no celebrarà els 10.


Formalment, Sendak explica els fets a través d’un recurs utilitzat pels artistes que s’han dedicat a la representació satírica i al•legòrica (Daumier, Ensor, Nolde, Teniers): les desfilades, les mascarades, les representacions de grup.
James Ensor
James Ensor
Daumier
Emil Nolde
Brueghel
En forma de vinyetes sense marge físic, seqüenciades, veiem com en Bombi fa arribar la invitació als garrins i com aquests la reben. I a partir d’aquí, il•lustracions/retrats de grup, fotos fixes dels assistents amb un punt de caos, de desordre, però sempre encarats a l’espectador, sempre dirigint-se a ell a través de la mirada i de les al•locucions en forma de pancarta, cartolina informativa, grafiti. La majoria de garrins es disfressen de persona, com dèiem; rostres i cossos humans que ens remeten novament a les obres dels autors satírics, al•legòrics i/o didàctics (els abans esmentats i també Brueghel o Bosch), i tot plegat pot tenir moltes lectures i interpretacions que enriqueixen l’àlbum (les persones són com els porcs quan es deixen anar? És més propi d’humans que d’animals el fet de cometre malifetes quan ens reunim?). Hi ha molta expressivitat en les reaccions de la tia i en Bombi, i molta menys en els convidats, però hem de considerar que els rostres d’aquests són màscares, disfresses.

Teniers
Tornen a ser vinyetes seqüenciades l’arribada de la tia enfurismada, i es torna a parlar amb globus de diàleg. El perdó de la tia i la que haurà de ser l’abraçada final entre ella i el seu nebodet, ens retornen a la bonhomia agradosa i simpàtica de la història inicial, però el cas és que alguna cosa ens ha deixat tocats.




Bosch

Aquesta, pensem, és la gran conquesta d’aquest darrer Sendak: què fa que ens inquieti? Que fa que ens destorbi íntimament i ens obligui a passar les pàgines enrere per tornar a trobar-nos amb els espectres, els capgrossos, les màscares al•legòriques que ens guaiten entre innocents i temibles? Hi ha un component de pertorbació, de mirall de misèries humanes, de reflex de la part fosca de nosaltres mateixos en la reunió de porcs disfressats de persona, com hi és també en les mascarades grotesques de James Ensor, en els espectres muts de Munch, en els tragicòmics personatges del Goya més negre, els dels “Caprichos” i els “Disparates”. Quin significat tenen, sinó, les colles de capgrossos de la Fasnacht carnavalesca a Basilea que deambulen de matinada pels carrers de la ciutat amb els seus fanalets i les seves flautes? O la dansa de cadàvers pintades per Bent Notke a Lübeck o a Tallin?

Fasnacht Basel
Fasnacht Basel












Fasnacht Basel
Goya
Bernt Notke
Tots aquests exemples als qual remeten les dobles pàgines de Sendak a Bombi-Dandi disposen la societat davant de la seva pròpia imatge més obscura, l’enfronten a la seva tèrbola ombra estrafeta, retraten els seus integrants des de la seva nuesa primitiva, arcaica i no contaminada per les convencions, tot i que, curiosament, es faci ús d’una “reunió social” per exemplificar-ho.



Cal destacar la labor del traductor dels breus textos. En Miquel Desclot ha fet una bona feina. Amb brevetat, de manera directa i rigorosa, ha aconseguit transcriure, en vers, la mala llet i la ironia dels missatges de Sendak a un català entenedor. A la festa “No s’hi admeten criadors de porcs”, però se’ls diu “No vinguis tal com ets” o “Disfressat però abans rentat”. A la festa, els convidats “grunyen i bavegen, i fan porqueries” i la tia, enfadada i violenta, els escridassa “Au, compto fins a 9, garrins, perquè sortiu com un coet... o us faig a llesques de fuet”. És un àlbum, com advertíem al començament, farcit de veritat i de dolor, carregat de crítica i ironia. Potser tot això que hi ha (i que el fa destacable) no cal anunciar-ho per endavant. Fixeu-vos en les moltes diferències entre la imatge de la portada i la que apareix a la tercera pàgina i que fa les funcions de portadella: el mateix porquet, la mateixa situació (esclat, impetuositat), però farcida de detalls (l’expressió dels ulls, les dents...) que la fan terrible i anuncia què trobarem en aquesta història.

Un imatgiari amb molts sentits

FANI MARCEAU i JOËLLE JOLIVET
En el libro
Trad. a l’espanyol de Rafael Ros
Corimbo, Sant Joan Despí, 2015
Més de cinquanta elements apareixen representats en l’última obra per a primers lectors de Fani Marceau i Joëlle Jolivet que ha publicat Corimbo fa pocs mesos en català i castellà.  En el libro no és un imatgiari qualsevol: cada pàgina —o doble pàgina en el cas dels núvols, el tren, el tigre i la balena—, respon a una pregunta que no s’ha formulat, però que se sobreentén des de l’inici: «Estoy en la amapola, dice la abeja» i, a partir d’aquest moment, un munt d’objectes i animals enuncien el lloc on es troben, amb alguna sorpresa feliç com «Estoy en el zapato, dice la piedrecita», quan el lector espera que siga el peu o el mitjó. Per la formulació de les respostes i per l’omissió de la pregunta, l’obra té una estructura que recorda La gran qüestió, de Wolf Erlbruch, premi Bolònia 2004 en la categoria de ficció, on diversos éssers contesten des del seu punt de vista per què hem vingut al món.

Però si el text és important —un joc de paraules i de repeticions que comença en el títol i que conclou de manera circular en l’última escena—, són les imatges de Joëlle Jolivet les que converteixen el conjunt en un llibre singular. Coneguda pels seus fascinadors volums d’objectes i animals com Zoo lògic (Empúries) i Atuendos (Kokinos) i per haver il·lustrat 365 pingüinos (Kokinos), entre altres títols, en aquesta ocasió Joëlle Jolivet estableix vincles entre elements diversos —com un passador de cabell i un ocell, el pinyol d’un albercoc i un peluix, un autobús i un far, una locomotora i un bolet...— amb el recurs senzill però molt efectiu d’utilitzar els mateixos colors cada doble pàgina, de manera que el lector avança per blaus, verds, taronges, roigs, blancs, marrons i negres alhora que es mou d’un objecte a un altre en un atzar deliciós, amb petites sorpreses —la pedreta de la sabata, el forat del formatge, el pollastre rostit—, quasi com el viatger del tren que apareix a la meitat de l’obra. L’escena final, l’única en la qual canvia l’estructura de la frase, és un joc delicat de text i il·lustració: «Y yo, ¡estoy en tus brazos!», un jo que la representació remet a un xiquet en els braços del pare i, alhora, al llibre, a aquest mateix volum, en les mans de l’infant.





La coberta, la gran oblidada?


Sembla que a poc a poc les cobertes dels llibres es reivindiquen. Darrerament TV3 ha dedicat un petit reportatge, excel·lent, en el que l'Enric Jardí ens convida a conèixer el què i el com de l'embolcall dels llibres. 

No deixeu de fer-hi passada!
L'enllaç és el següent: 
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/la-coberta-tambe-importa/video/5553169/