Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

La paorosa petitesa de l'ésser


La llegenda de Zum. Text: Txabi Arnal. Il•lustracions: Roger Olmos. Nubeocho Ediciones, Madrid 2015. La casa inanimada. Text: Pere Llobera. Il•lustracions: Mònica Solsona. Sd Edicions. Barcelona 2015.





Ressenyem avui dos àlbums més aviat inquietants i de temàtica fosca. Dos elements són destacables en aquesta, diguem-ne, categoria de llibres: d’una banda, la multiplicitat de lectures que en podem fer, i d’altra, relacionada amb la primera, l’amplíssim target de lectors a qui van destinats. Si “La casa inanimada” tendeix a llibre d’artista, "La llegenda de Zum" no; en aquest aspecte és més clàssic, amb una estructura tradicional i amb la interacció física entre text i imatge que tenen els àlbums il•lustrats. Ambdós, però, tracten temes que no són divertits i exploren situacions vitals que tenen a veure amb l’absència i la desaparició.



L’autor vasc Txabi Arnal i l’il•lustrador català Roger Olmos uneixen esforços per donar veu i imatge a una llegenda. L’àlbum té ja recorregut editorial important: a més a més del català i el castellà, s’ha publicat en italià i en anglès als EEUU (exemplar que tinc jo a les mans). Zum és el poble més llunyà de la terra. Fou descobert per un intrèpid explorador i els seus descendents molts anys abans, i la seva particularitat és que, cada cinc anys, es veu afectat per un fenomen ben curiós: el primer dia de primavera de cada llustre, una boira espessíssima assalta el llogarret i s’endú tres coses. La primera flor de la temporada, la cançó que més canten els seus habitants i el nen o la nena més desobedient. Dos d’aquests elements tenen substitut de seguida: neixen noves flors i apareixen noves tonades. Però el nen o la nena escollits per la boira invasora, l’individu, desapareix per sempre i deixa desolats els habitants.






Aquest preu tan alt que es paga sembla que no tingui remei, i cada cinc anys es repeteix. Podem entendre la “llegenda” com un mite (l’home del sac). Però és també possible interpretar-ho com una “tradició”? Un llast, un sacrifici inevitable per continuar existint? No hi ha possibilitat de trencar amb allò que ha passat sempre? És inevitable no encarar el destí o fer-li front? Només cal resignar-se a l’esdevenidor? Aquestes preguntes són les que es formulen els autors a través del cas de la Sophie, la nena desobedient elegida o de la Dorothy, la seva amiga, que se sap més digna mereixedora del càstig...diví.






Giotto

 Roger Olmos fa un treball excel•lent amb il•lustracions a doble pàgina. Passa amb comoditat de l’al•legoria i la fantasia, a la realitat quotidiana. Zum és un paradís perdut de somni i alhora un poble occidental recognoscible, de la mateixa manera que la boira és un element informe (una abstracció) que, de vegades, té trets humans. Amb moltes referències a una història bíblica, hi ha una voluntat de mostrar imatges de la iconografia cristiana en els personatges, els paisatges i les accions, perquè penso que allò que ens expliquen els autors té molt a veure en conceptes com ara el perdó, la culpa, la redempció, el sacrifici o les plagues castigadores. Tot el que explica i el que es veu prové de conceptes cristians o catòlics: penso que “La llegenda de Zum” seria difícilment entesa per gent d’una cultura diferent. Pot ser només una lectura això que estem fent aquí, però ja hem avançat que de l’àlbum se’n poden fer moltíssimes. Amb sobrietat, sense estridències, Olmos retrata amb la mateixa consistència un ordinador que una campana de boira, un xandall infantil que un profeta, ja que a Zum hi conflueixen dos móns, el terrenal i l’espiritual.

Van der Weyden

Zurbaran



La història i la manera de representar-la ens embolcallen com un univers. No hi ha riures, no hi ha ni una engruna de felicitat en cap de les escenes. Hi ha soledat, desolació i melancolia i un estrany silenci (també còsmic) ens assetja per tot arreu malgrat les perspectives agosarades i els desastres atmosfèrics que s’hi viuen.



I silenci és també allò que podria definir l’aposta de Pere Llobera i Mònica Solsona a “La casa inanimada”. Silenci, desolació i absència: la d’una casa que és violada pel fill de la seva propietària quan aquesta es troba a l’hospital convalescent. El fill va a la casa de la mare a recollir roba, i es troba amb un món tancat que conté restes del seu propi passat i les empremtes inequívoques de la solitud d’una persona gran que viu sola. El fill, que té aparença moderna (un hipster, vaja) es pregunta pels mobles i els objectes: quina és la seva vida quan no hi ha la presència de la dona? Quin sentit té que hi siguin? També es qüestiona què serà de totes les andròmines quan la mare sigui morta (o quan ho estigui ell).









Enzo Cucchi

Un text introspectiu i poc esperançador a qui Mònica Solsona dóna forma amb molts blancs, negres i grisos, i molt pocs punts de color. Si el text de Llobera no és el típic d’un àlbum (infantil o no), les il•lustracions de Solsona també van per a una altra banda: són subtilíssimes composicions artístiques que beuen de fonts de la transavantguarda italiana (Enzo Cucchi, per exemple) o l’informalisme atmosfèric d’autors com Motherwell o el nostre Tàpies. Amb un traç de dibuix que es perfila per damunt de taques abstractes, Solsona mostra un peu, unes ulleres, un plat o una catifa com si fossin restes identificables d’un món no matèric que és a la vegada l’habitacle deshabitat i ment del protagonista. Les ombres , els buits i els reflexes prenen protagonisme als elements reals. Tot tendeix a la quietud, a la negror i, finalment, a la desaparició. Curiosament, hi apareixen també imatges inspirades en la iconografia cristiana (el fill de braços en creu; una mortalla).

Tàpies
Motherwell












Ja veieu, doncs. Dues apostes autorals interessantíssimes pel que tenen de peculiars: puntets de melangia i dolor enmig d’un món farcit de colors, d’anuncis, de reclams amb lletres grosses, de selfies efímeres, de hashtags sense transcendència. Com si algú de cop s’aturés al mig d’un bulevard ben il•luminat i ple de gent per parlar-nos, a cau d’orella, de la minúscula i paorosa petitesa de l’ésser humà.




La por que duem a dins

LEVI PINFOLD
El gos negre
Traducció al català de Pilar Viciana
NubeOcho Ediciones, Madrid, 2014
Premi Kate Greenaway 2013
Premi Kiriko 2014
Publicat per NubeOcho fa un any, El gos negre ha merescut fa poc el V Premi Club Kiriko que atorga una entitat que aplega més de noranta llibreries especialitzades en literatura infantil d'arreu de l'Estat espanyol a títols per a xiquets de sis a huit anys. Abans, l'obra ha rebut altres guardons, com la Kate Greenaway Medal, que s'entrega anualment des de 1955 i que ha reconegut autors com Helen Oxenbury, Anthony Browne, Quentin Blake, Helen Cooper o Emily Gravett, entre molts altres.

D'estètica retro, proper a l'hiperrealisme i amb un aire romàntic —un cert gust per la deformitat, l'acumulació, el caos, les tenebres i el misteri—, El gos negre conta la reacció de la família Esperanza quan, un matí d'hivern, apareix a la porta de casa un animal gegantí que creix i creix, a mesura que és descobert pels diversos habitants de la mansió. La bèstia és ja immensa quan, finalment, es lleva Xica, la filla petita, i sense escoltar els temors dels altres —«Aquest monstre et devorarà! Se't menjarà el cap! Mastegarà els teus ossos!»—, decideix eixir i veure qui és realment l'ésser que ha aterrit els pares i els germans. Amb la ingenuïtat pròpia de la infància, Xica juga a ser perseguida per aquest gos de talla hiperbòlica: perquè puga agafar la nena, el ca haurà d'empetitir-se si no vol enfonsar-se en el llac de gel, si vol endinsar-se en el bosc, baixar pel tobogan i, finalment, travessar la gatonera de la porta dels Esperanza.

L'àlbum combina el color —ocres, grisos, negres i rosats, sobretot— i el barroquisme de les cares senars i de les quatre doble pàgines centrals amb unes representacions de petit format en sèpia que enquadren els textos dels fulls parells; alguns d'aquests dibuixos recorden, per la col·locació i la forma, l'ornamentació de les lletres capitals d'alguns manuscrits de l'Edat Mitjana. Aquesta alternança compensa, amb espais en blanc, la intensitat i el detallisme de les il·lustracions principals. És l'argument qui determina el canvi d'estructura: la trobada cara a cara del gos i la nena i la posterior persecució ocupen les quatre grans escenes centrals a doble pàgina; al cap i a la fi, és aquí on s'esdevé el nus de la narració, l'evolució de les proporcions dels dos protagonistes. El text, senzill i mesurat, utilitza la repetició d'elements pròpia dels contes tradicionals —amb alguna divertida i sorprenent variació—; si de cas, s'hauria pogut prescindir del penúltim paràgraf i d'algunes línies de l'últim, moment en què s'explicita innecessàriament la valentia de la xiqueta: el lector de qualsevol edat ja ha percebut la curiositat i el coratge de la criatura en eixir de casa i palplantar-se davant de la bèstia negra.


Darreres lectures


Les biblioteques solitàries, sense lectors, amb els llibres abandonats, oblidats i que mai més seran llegits, sempre les relaciono amb els trens esventrats, aturats en vies mortes, a l’espera de viatgers; o a les piscines amb un cul d’aigua bruta a l’espera de nedadors. I és que la vida en aquest nou món que en Dídac i jo estem descobrint a passes forçades ens costa d’assimilar. Poder entrar en un cinema a l’espera d’una pel·lícula que mai es projectarà, asseure’s en un restaurant de luxe a l’espera d’un maitre que mai ens atendrà o poder entrar a una biblioteca i demanar en préstec un llibre que mai retornaré representa trencar alguns hàbits que de ben petita em van ensenyar a respectar.


És per això que endinsar-me a una nova biblioteca encatifada de llibres a l’espera de lectors a dia d’avui encara em costa. Tot i això, la lectura apassionant de les primeres pàgines d’alguns llibres caiguts, la visió de les belles il·lustracions que els acompanyen o les preciosistes cobertes que demanen a crits que els llegeixi aviat em fan perdre la vergonya. És aleshores quan, sense embuts, carrego alguns títols al cabàs i me’ls emporto per passar belles estones en companyia seva.

A continuació passo a relatar algunes de les darreres descobertes. Entre els més recents vull destacar un pòquer de lectures prou de bon pair.

En primer lloc un llibre que des del terra em demanava a crits “agafa’m!”. És Pèl de panotxa (Ed. Sidillà, 2015), un llibre escrit el 1894 per un dels escriptors francesos més reconeguts de tots els temps, Jules Renard, tot i que absolutament desconegut per a nosaltres. La mirada perduda d’en Pèl de panotxa a la coberta m’ha captivat, i és que obrir la primera pàgina i trobar-me la prosa directa que ens explica fil per randa la dura vida d’aquest infant de cabell pèl roig, menystingut per la mare i el pare, maltractat pel germà en un entorn rural on els valors es transgredeixen en cada pàgina m’ha colpit. Jo no vull un futur com el d’en Pèl de panotxa. Sidillà em permet conèixer allò en el que no hem de convertir el nou món. Una obra de lectura obligada pels amants de la LIJ però que hem de saber situar en el seu moment històric. Conèixer de primera mà la dura vida de la petita pagesia francesa del tombant del segle XIX i XX és una lliçó per conèixer i confiar en el futur de la humanitat. I és que quan una compara la infantesa de Pèl de panotxa i la de la mahoria d'infants del nostre entorn me n'adono el que vam aconseguir tots plegats. Pèl de panotxa sens dubte una lectur a seguir.

En segon lloc una singularitat: una novel·la en la que res és allò que sembla. Mentiders, d’O. Lockhart (Fanbooks, 2015), ens transporta a la típica història familiar on alguna cosa no balla al so que toca. La Cadence Sinclair, filla d'una família adinerada americana i una adolescent de divuit anys, ens relata els diferents estius que ha viscut a la petita illa familiar. Són estius d’aquells que tothom, per llei, hauria de viure: llargs, sense res a fer, per descobrir, inventar o imaginar cada dia. Estius per baixar a la platja, per asseure’s a la sorra a l’espera de l’hora de dinar o pescant meduses xipollejant. 
Però en aquest món idílic sempre plana un secret que el perfecte benestar de la família Sinclair fa els possibles per ignorar. I no és, com correspon a aquesta novel·la d’estructura diversa, a mig aire del dietari, el teatre o la narrativa clàssica, fins al final que es descobreix que res de tot allò que ens havia semblat és com correspon. Lockhart m’ha captivat tot portant-me de la mà pels camins de l’enganyifa i la mentida, mostrant-me com d’orbs podem ser si només passem per la literatura com un elefant per les seves pàgines. I és que els petits detalls, aquelles descripcions o diàlegs a cau d’orella, seran la clau per adonar-nos com de cecs havíem estat. No deixeu, doncs, de recórrer els camins de la petita illa privada a la recerca del secret més ben guardat de la família Sinclair.

En tercer lloc m’he emportat una ben construïda i tramada història de Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959). Aquesta biòloga de formació i guionista de professió ens proposa conèixer un dels fets més enigmàtics de la Segona Guerra Mundial: les tastadores del menjar del führer.
A partir d’una notícia de diari, Gisela Pou, amb La noia de la mitjanit (Edebé, 2015) ens proposa un viatge per l’Alemanya contemporània de la mà de la Sira Burg, una adolescent que desborda energia i que es posa entre cella i cella entregar a la nonagenària Gertrud el missatge que la seva àvia li va entregar. Aquesta tal Gertrud havia estat una de les tastadores del menjar d'Hitler. La tasca no és fàcil, però Sira converteix la recerca en una autèntica prova de foc. Una prova que posarà en joc la seva perseverança, motivació i la convidarà a prendre algunes decisions per endreçar el moment que viu. Sira descobrirà que l’amor es pot viure de moltes maneres i que les casualitats a voltes semblen posades per una mà divina a fi que hom conegui el seu destí. És així com pas a pas, entrebanc a entrebanc, Pou ens convida a acompanyar la Sira en la descoberta dels increïbles fets de la Segona Guerra Mundial. Una novel·la que manté molt bon ritme i que enganxarà de ben segur els adolescents.

Finalment voldria fer una petita nota del darrer Premi Gran Angular de Llorenç Capdevila (Cruïlla, 2015). Aquest professor de llengua i literatura a l’institut de Santpedor (Bages), ens fa una primera introducció d’un dels moviments guerrillers més oblidats de fa dècades: el maqui.
Alguns historiadors, com Ferran Sánchez Agustí, han elaborat un cens molt exhaustiu del fet guerriller que després de la Guerra Civil espanyola s’esdevingué per tot el territori espanyol. La voluntat del maqui era la de derrocar Franco aprofitant l’empenta de les forces aliades després de vèncer la segona Guerra Mundial. Per això van preparar la invasió de la Val d’Aran, tot un fracàs, i alguns sabotatges de cert pes com la voladura d’algunes torres d’alta tensió. Tot i això, l’hermetisme de l’època i l’opacitat del règim han portat gairebé a l’oblit històric a aquests homes que gairebé perseguint una utopia van fer ballar el franquisme fins a meitats dels anys cinquanta del segle XX. Capdevila ens relata un petit succés, amb ulls de nen, que s’esdevingué en un petit poble imaginari del Segrià. Aquells fets, però, encara resten a la memòria dels més grans de la vila i en Met, un noiet espigat i “intel•lectual” s’entestarà a descobrir sense saber que està a punt d’obrir la capsa de Pandora. Una narració de bons secundaris sustentada per alguns enginyosos jocs de paraules.

Els personatges positius de Maria Tarragó



La Maria Tarragó ha arribat carregada de bosses plenes d’objectes diversos i curiosos. Portava llibres il·lustrats, nines, fotografies,  artesanies i un vestit confeccionats per ella mateixa. Aquesta setmana he esmorzat amb la il·lustradora Maria Tarragó al barri de Gràcia de Barcelona.

La Maria és una il·lustradora molt activa i amb un univers personal molt particular i ple de personatges acolorits. El seu traç és espontani i els seus personatges estan creats des de l’emoció.

El seu univers personal, les seves figures, els objectes i els espais que representa s’apropen als lectors més petits i transmeten un sentiment de positivitat. Aquests se senten totalment identificats amb uns personatges plens de tendresa i força al mateix temps, i amb un gest ple d’ingenuïtat també. Les il·lustracions de la Maria els  atreuen per  la seva aparent simplicitat i per l'expressivitat dels personatges.

Publica per a diverses editorials i, a més a més, confecciona els seus personatges en forma de ninots de peluix. Jo diria que és incansable i, sobretot, una persona molt generosa, disposada sempre a col·laborar en qualsevol activitat artística i també altruista que li proposis. Viu la seva professió amb la il·lusió de qui comença cada dia de nou. És una dona molt fidel als seus amics, i els acompanya amb la seva conversa ocurrent i amb la seva disposició a ajudar-los sempre!


La recordo al 2007 en el projecte a l’hospital de la Vall d’Hebrón, pintant passadissos i habitacions de l’àrea matern infantil d’aquest hospital.

La Maria tenia temps per pintar a les parets els seus personatges, ajudar i coordinar la feina del companys i també per xerrar i fer companyia a alguns dels nens ingressats.
Va néixer al Priorat i ara resideix a Barcelona amb la seva família. Entrar a casa seva és com endinsar-se a una de les seves il·lustracions. Tot està ple de llibres, carpetes, dibuixos, els instruments musicals els seus dos fills i, sobretot, de molt color!

Des de l’any 2007 visita el Saló del llibre a Montreuil-París. Allí ha pogut conèixer l’obra de molts dels il·lustradors que li han servit com a referència i dels qui ella diu que ha après molt, com Olivier Tallec, Benjamin Chaud, Carl Cneut, Lisbet ZwergerKveta Pacovská, i especialment Marc Boutavant.

Esmorzem mirant els llibres i recordant detalls de la seva infantesa i del seu poble al qual torna de tant en tant.

Margalef de Montsant, al Priorat és un poble molt important per a tu, oi?


Sí, i tant que sí. Allí hi tinc tots els records d’infantesa. Hi vaig viure fins als 19 anys i encara hi vaig sovint a visitar els meus pares i els amics. A més a més, m’agrada molt passar-hi els estius, passejar amb la meva bicicleta BH que encara conservo, i banyar-me amb la meva mare al riu Montsant, en un racó que li diem la Peixera. M’agrada passar uns dies a la casa on vaig néixer, Cal Sevé, per remenar calaixos, pujar a les golfes i retrobar-me amb la meva col·lecció de nines. En tinc més de dues-centes. És com una passió que tinc des de petita i que comparteixo amb la meva mare. Ella em va fer agafar l’afecció a les nines i als clàssics del cinema. Moltes d’aquestes nines les he trobat al carrer o a botigues de segona mà, i d’altres són meves; les he restaurat i ara formen part d’aquesta col·lecció tan important per a mi.
També conservo molts contes il·lustrats pel Ferrándiz, per la Pilarin Bayes, i còmics del personatges que m’agradaven com Zipi y Zape, las Hermanas Gilda, Carpanta, la rue del Percebe... personatges de les revistes infantils de quan jo era petita i que em compraven els meus pares.

Les nines tenen a veure amb els personatges dels teus llibres?

Tot té a veure amb el que dibuixes: el lloc on vas néixer, els records, la família, la gent que t’has anat trobant per la vida... També els llibres que vas llegint o la feina d’altres il·lustradors que són els teus referents. Tot aquest còctel de coses i de circumstàncies et fan diferent a l’hora de dibuixar els teus personatges, perquè sempre hi poses una mica de tu i de la teva vida.
Les nines em traslladen a la nena que vaig ser i em porten moments de felicitat. Això és molt important per a mi. També torno a mirar algunes pel·lícules i sèries de quan era petita com Heidi, Pippi Langstrump, Verano azul i La casa de la Pradera. M’agrada molt tornar-les a mirar amb els meus fills i veure com reaccionen.

Quan vas començar a ser il·lustradora?

Ja vivia a Barcelona. L’any 2007 vaig començar a estudiar il·lustració a l’Escola de la Dona, i puc dir que allí la meva vida va canviar. Vaig aprendre la meva professió i vaig conèixer a grans amics i amigues que han estat companys d’aquest itinerari artístic fins ara. Són gent molt important per a mi com Pitu Álvarez, Núria Téllez, Núria Burrull, Roger Simó, Cristina Flórez, Maria Massó, Elvira Torrent i Vicki Robertson. També vaig conèixer a la Tomomi, una il·lustradora del Japó de la que he après moltes coses.


El meu pas per l’Escola de la Dona va ser clau, em va obrir moltes portes i vaig participar en un munt de projectes, exposicions, pintades als hospitals, fires d’il·lustració i artesania, xerrades... Fins que vaig publicar el meu primer llibre “Bocins de felicitat” amb l’editorial Sd Edicions.

"Bocins de felicitat" et va obrir altres portes?


Sí, aquest llibre i sobretot l’escola d’il·lustració. “Bocins de felicitat” és un llibre que va tenir molt bona acollida. De fet encara es reedita! Parlo de les petites coses que jo considero importants i que a vegades passen desapercebudes i són les que més sentit donen a la nostra vida. Després vaig sentir la necessitat de recordar la meva iaia, una persona fonamental a la meva vida, i vaig començar a pensar en un segon llibre.
Sempre parlava dels meus records amb ella, fins que un dia vaig decidir dibuixar-los. “La iaia” és un llibre molt especial.
De segur que molts lectors poden identificar-s’hi i recordar molts moments bonics amb els seus avis.
També està publicat per la mateixa editorial.

Com és la relació amb els editors? Entenen la part emocional continguda en la majoria dels teus llibres il·lustrats?

Vaig tenir la sort de començar a treballar amb la Maria Lluïsa Samaranch de l’editorial SD Edicions. La María Lluïsa és una editora molt generosa i molt sincera. Publica el que li agrada de debò i creu en la feina de l’il·lustrador. Ha descobert molta gent jove i els ha obert les portes al món editorial. Per a mi va ser com un trampolí, i li estic molt agraïda. També la Gemma Cera, de l’empresa de serveis editorials Somnins, va confiar en els meus projectes i fa poc he publicat amb l’editorial La Galera “Contes per llegir i jugar”.
Una carpeta amb quatre contes clàssics en forma de puzle. Amb la Lluïsa Samaranch estic a punt de publicar una edició en català del conte clàssic alemany “El Trencanous” d’Etta Hoffmann,”El viaje de los sueños” i un receptari de paelles. Els estic molt agraïda i crec que he tingut sort, són gent que em respecta i confia en la meva feina.


Tens llibres en anglès?


Això va ser gràcies al contacte que em va facilitar una amiga, la Rosana. Són llibres per a l’aprenentatge de l’anglès pensats per a nens de primària. Són dos llibres d’activitats de l’acadèmia d’anglès “Tedy Language Club”, amb cançons, plens d’il·lustracions i enganxines.
Amb aquests llibres vaig començar a composar i a posar color als meus personatges amb Photoshop. Els personatges d’aquests llibres representen molt bé la meva mirada afectuosa cap al món dels infants.

Exacte, les teves il·lustracions agraden molt als més petits?

Sí, n’estic molt contenta. Crec que té a veure amb el tractament del color i també en les composicions senzilles. Els xiquets i xiquetes es poden identificar amb molts personatges i amb aquests paisatges tan plens de color i on passen coses divertides. Jo vull que els resulti divertit i, sobretot, que els transmeti felicitat!

Dibuixes sempre molts xiquets i xiquetes i també animals humanitzats...


Precisament el proper projecte que aviat sortirà es tracta d’una colla de deu amics i són tots animalets que viuen junts moltes aventures divertides. Però sí que m’agrada dibuixar nens actius i plens d’energia, potser com els de Margalef quan jo hi vivia, però no tan trapelles!
Els meus fills també em donen idees i m’agrada molt veure la seva reacció quan els monstro els meus dibuixos. Són uns bons crítics!
M’agrada molt l’il·lustrador francès Marc Boutavant i el xinès Thé Tjong-Khing que tots dos dibuixen sovint animals. Els segueixo des de fa temps. També tinc llibres de la il·lustradora Beatrix Potter, em fascinen els seus llibres i les seves il·lustracions. Molt especialment m’agrada el cinema d’animació de Ladislav Starewich de principis del segle XX i el circ de Calder.


De fet també has creat una col·lecció d’animalons i nines de drap.


Sí. Vaig aprendre a cosir per a un projecte que vaig fer amb la Vicki Robertson, Núria Burrull i Núria Téllez. De mica en mica vaig començar a crear les meves nines i animals de drap.
Vénen a ser els meus personatges dibuixats, però en tres dimensions. Els venia a les fires d’artesania, i des de fa un parell d’anys també es venen al palau Güell de Barcelona, uns gats dissenyats exclusivament per a la botiga del Palau. També estic venent els meus productes il·lustrats i nines retallables a la botiga virtual “Los cuentos de Bastian”.


Com a anècdota, un dia la meva filla em va demanar que li fes un conill de roba amb un “parxe” a l’ull per regalar-li a uns youtubers, “Luzu y Lanita”. Els va agradar, i aquest conill ha sortit dues vegades a les seves intervencions al vídeos de Youtube. A partir d’aquesta anècdota, vaig decidir fer un conte del conillet amb el “parxe” a l´ull , amb una tècnica japonesa que es diu Needle Felt, és un brodat a mà, un altra tècnica nova amb la qual he experimentat. També estic contenta d’haver obsequiat les meves nines i animals de drap a nens i nenes de l’Àfrica i també a la Índia. Ja m’agradaria poder rodar tant pel món com els meus personatges! De vegades em pregunto en quina família i país hauran fet cap.


L’esmorzar ha durat gairebé dues hores, per poc ja dinem i tot. La Maria ha de marxar i segurament, de camí cap a casa seva, li vindran noves idees al cap, es trobarà algun personatge nou per als propers llibres o una nina bonica i suggerent per a la seva col·lecció!