Un fill, una mare i un gos

Al principi: Un fill

Un dia, un autor escriu un llibre. És una obra un pèl diferent a les que ha escrit fins aquell precís moment. El presenta a un premi de narrativa per a joves i el guanya. En aquest àmbit, gairebé ningú el coneix. Tampoc alguns lectors-prescriptors, els quals aquí tenen un cert pes específic.
L’autor es diu Alejandro Palomas, l’obra es titula Un fill (La Galera, 2015), i esdevé un altaveu que transmet el seu registre i el seu estil als habitants de territoris literaris distints als que estava habituat. Alguns el descobreixen aviat i se senten commoguts pel que hi llegeixen i sobretot pel que transmet. Té un aire fresc, diferent al que han llegit darrerament, capaç de captar i de captivar mirades de molt diverses edats. 
L’obra no parla de joves ni de les seves afeccions ni de les seves dèries, ni fa grans castells de focs fantàstics ni viatja a mons apocalíptics. Se centra en Un fill, un pare i una escola, com tants fills, pares i escoles hi ha en aquest món. A primera vista, tots semblants. Però quan hom grata en algun d’ells, sorgeixen les particularitats de cadascun. I l’autor grata a fons en un moment clau i fràgil de la vida dels protagonistes, investiga molt endins, capgirant l’aparença i la pel·lícula que el lector s’ha construït en un principi. Tot parteix d’una pregunta típica adreçada a un infant: Què vols ser quan siguis gran?, i d’una resposta atípica: A mi, m’agradaria ser la Mary Poppins.
A partir d’aquí, una mestra i, especialment una psicòloga, talment un detectiu, comencen a buscar, a analitzar, a preguntar, a no dormir per arribar a desemmascarar allò que s’amaga rere aquesta sorprenent resposta.
Com deia la llibretera Paula Jarrín, “Un fill és una fletxa directa al cor”, que dispara les emocions fins...

...més enllà: Una mare

El lector-prescriptor sempre que descobreix una nova veu que el captiva i el desafia, el que fa és gratar a fons, talment un detectiu, preguntar-se sobre els antecedents de l‘autor, i buscar i llegir altres obres que li aportin sensacions similars a les que li ha provocat aquell llibre, i constatar si aquell to, aquella veu, anaven de veres.
Després de consultar informació diversa, constata que Un fill és una obra única dins la trajectòria de l’autor, però que l’estil, les formes d’arribar al lector i de desvetllar les emocions es repeteixen en d’altres. És per això que entoma dues obres que acaben d’aparèixer en català. De tota la seva bibliografia, la primera és possiblement la que ha tingut més repercussió, té el títol d’Una mare (Columna, 2016) –publicada el 2014 en castellà per Siruela-, però tot i el pes de la mare, una família sencera n’és la protagonista. I poc temps després, entoma Un gos (Columna, 2016), acabada de sortir del forn, una novel·la en la qual hi troba el mateix món, la mateixa família, la mateixa mare i tot de petits detalls i de grans moments que el fan immensament feliç:
Ens agrada l’estretor, el contacte, la molèstia, els silencis que acaben esclatant i que després recordem bé.
I sobretot ens agrada la companyia.
Sense la companyia, fa temps que la barca que habitem hauria deixat de surar i no ens podríem enfrontar al que aquesta nit ens té reservat.
Sense companyia, no. No podríem.” 

I encara més enllà: Un gos

La llegeix d’una revolada, en un dia de festa. Un cop acabada, mira el cel que el vent ha escombrat i es para a pensar sobre un estil i unes característiques que ja s’han convertit en familiars i que ha retrobat en aquestes dues novetats. Les resumeix en cinc que acaben casualment en la síl·laba tat!, símbol de sorpresa en el món dels més petits:

1.    L’accessibilitat. Potser és una obvietat, però en les obres d’Alejandro Palomas es fa fàcil allò que és tremendament difícil: cosir mons i personatges sense que es vegin les costures, amb un llenguatge planer i una manera d’explicar sovint propera a l’oralitat, però també a la confidència.
  2.    La temporalitat. Tant una mare com un gos giren a l’entorn d’un moment molt concret –un sopar de cap d’any, en la primera, i una escena d’una tarda en un bar, en la segona-. El període de temps és molt breu, però l’autor en té prou per retratar en profunditat el tarannà i la història personal de cadascun dels integrants de la família. El temps esdevé una goma a les seves mans i el governa amb una destresa increïble.
  3.    La profunditat. Palomas és un mestre en l’art d’anar al fons de les relacions personals, dels sentiments, de les emocions, de la psicologia i de les actituds dels personatges.
4   4.    La proximitat. En llegir, el lector es troba en molts moments buscant similituds i paral·lelismes amb el seu món més proper, amb la seva quotidianitat  i amb la seva família.
5   5.    La sensibilitat... i el sentit de l’humor en la manera de tractar els innombrables temes que apareixen al llarg dels llibres.


Un cop ha llegit i ha reflexionat, el lector-prescriptor no para de recomanar-les, mentre ja va per abordar una altra obra que l’autor, en una trobada recent en un club de lectura a Manresa, va considerar el millor regal que ha ofert als seus seguidors: El tiempo que nos une (Suma de Letras, 2011).

1 comentarios :

Bravíssimo Pep!!! aquí una altra Palomas Fan!!!!

Publica un comentari a l'entrada