Perduts? Llegirem fins a trobar-vos

PUIG, P. La vida sense la Sara Amat. Ed. Proa, 16
La literatura és com una immensa mar blava on hi suren un munt d’autors i milions de personatges de ficció. A alguns d’ells, ja hem tingut el plaer de conèixer-los; a d’altres, preferim oblidar-los, i n’hi ha d’altres de perduts que esperen que, algun dia, algú de nosaltres es fixi en ells i els descobreixi.

Aquests darrers dies, des de la talaia del meu 1r 2a he albirat dos autors que no tenia el plaer d’haver llegit, i al seu voltant, un seguit de personatges una mica perduts que buscaven insistentment el seu espai al món i dotar de sentit  la seva existència. 

La vida sense Sara Amat

El primer és en Pep Puig (Terrassa, 1969), guanyador del darrer premi Sant Jordi de novel·la, i autor amb una trajectòria encara breu. Guanyar el Sant Jordi l’ha fet visible a molts lectors que no el coneixíem. La vida sense Sara Amat no és una novel·la per a infants i joves –com la majoria que exposem a l’aparador de Llibres al replà- que ha guanyat un premi per a adults, sinó possiblement el primer Sant Jordi que poden llegir els joves i potser també alguns infants de l’edat dels protagonistes. Aquests són bàsicament dos: en Pep Puig i la Sara Amat:

-              A partir dels fets, en Pep Puig, el narrador de dotze anys, trucarà a la porta de l’adolescència. Ell és un personatge perdut en un mar de dubtes i, sobretot, d’emocions i sentiments al voltant de la Sara Amat.


-              La Sara Amat és una noia intel·ligent que viu amagada de la resta del món en una habitació, i submergida en la lectura de Guerra i pau de Lev Tolstoi. Pels habitants del seu poble, ella està tan literalment perduda que se n’ha esborrat qualsevol rastre, però, al contrari d’en Pep, té molt clar de què i de qui fuig i la manera de portar el timó de la seva vida. “A la força havia de ser diferent de nosaltres, la Sara, si s’havia llegit tot aquell munt de llibres!”.

La novel·la és l’evocació, trenta anys després, d’un instant clau en la vida del protagonista, aquell en el qual la Sara, mentre juga a cuca amagar, desapareix del poble. Durant uns dies tothom la buscarà sense trobar-la. Seran els dies més intensos de la vida d’en Pep.
De la novel·la, m’ha agradat l’estil planer que l’embolcalla, la descripció i l’atmosfera de l’ambient estival d’un poble de principis dels vuitanta i especialment, allò que s’insinua més que no pas allò que es diu. I en aquest aspecte, Sara Amat n’és un paradigma.


El noi que nedava amb les piranyes


ALMOND, David. El noi que nedava amb les piranyes. Il·lustr. Oliver Jeffers. Trad. Bel Olid. Barcelona: Bambú, 2016

El segon és en David Almond (Newcastle, 1951). Malgrat que, al 1r 2a, no ens sonava gens ni mica, el 2010 se li concedí el premi Andersen, l’anomenat Nobel de la literatura infantil, per la seva llarga i reconeguda trajectòria al seu país. El noi que nedava amb les piranyes és la primera obra que d’ell ens arriba  en català, amb una traducció destacable de Bel Olid i amb les impagables il·lustracions del popular il·lustrador Oliver Jeffers.

En llegir-la, hom entén que la concessió d’un premi com l’Andersen no és gratuïta, i hom queda bocabadat, entre d’altres, davant la galeria i la descripció de personatges singulars i extravagants que circulen per la novel·la. Podríem etiquetar-los com a personatges marginals, alguns d’ells perduts i desorientats, que cerquen el seu lloc, encara que aquest sigui als suburbis del món. Un a un, heus aquí els figurants: 

-              Stanley Potts, Stan per als lectors. És un nen que queda orfe i ha d’anar a viure a casa d’uns tiets. Els fets el portaran d’un lloc a un altre, d’un personatge a un altre. Tot i que passa per moments incerts i complicats, i en algun instant, sembla perdut, el destí el porta de la mà i li ofereix una tranquil·litat i una autoestima sorprenents. Recorda algun dels grans personatges de Roald Dahl.


L'il·lustrador Oliver Jeffers
-              Tiet Ernie. Només començar es queda a l’atur i una mica perdut en aquest nou status. Es dedica en cos i ànima a una idea: enllaunar sardines. La feina el fa deixar de banda el seu nebot Stan.

-          Tieta Annie. La tieta veu el problema, però, perduda i superada per la situació, intenta fer de frontissa entre el tiet i el nebot. 

         DACS (Departament per l’Avulisió de les Coses Sospeixoses). Són uns “Ambistegadors” cràpules que obliguen a descarrilar iniciatives com la del tiet Ernie. Recorden a Mortadel·lo i Filemon, encara que tenen més mala fe. La seva forma de parlar és tremendament divertida. Sense voler-ho, provocaran que el tiet s’adongui de la seva dèria pel treball que el fa perdre els éssers més propers.

-              Dostoievski. És l’amo de la parada de pesca d’aneguets de la fira, el qual convenç a l’Stan que es perdi i fugi amb ell, seguint el seu destí. Possiblement el personatge més estable i convençut del seu paper.

-              Nitasha. És la filla d’en Dostoievski i està trista per la fugida de la seva mare. Tan perduda en les seves emocions que desitjaria ser la dona barbuda més horrible del món. L’Stan li encomanarà una mica de la seva autoestima.


-       Panxo Pirelli. És el súperhome que neda i no perd de vista les piranyes que l’envolten. Veu a l'Stan com a deixeble potencial. L’orgull per la feina que porta a terme no li deixa veure gaire res més al seu voltant.

Tota aquesta galeria de personatges, perduts o trobats en la immensa mar blava del món, ofereixen una història i unes vicissituds que a voltes ratllen l’absurd, que a voltes semblen allunyades a la realitat del lector, però que en el fons són reals i properes a ell, pels objectius que persegueixen i pels sentiments que contenen. Un llibre captivador i sorprenent que no val a deixar perdre. Valguin les nombroses i perdudes redundàncies!





0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada