El retorn de Lienas

Cadascú té la seva biblioteca personal –o l’hauria de tenir. Igual que cadascú té les seves pel·lícules de referència, el seu actor o actriu més desitjat, el seu pintor o escultora que és capaç despertar-li les emocions més fortes… Doncs en aquest món que al Dídac i a mi ens ha tocat reconstruir he pogut crear la biblioteca personal que sempre havia somniat, un espai de recolliment, d'acollida, una illa en mig d'un oceà on refugiar-me els dies de mal temps, les tardes de pluja a fora i a dins meu. És aquesta biblioteca la que m'explica tal com sóc, en la que reconeixo les meves fílies i fòbies. En Dídac, per la seva banda, també s'ha construit la seva, un espai propi que a poc a poc anem enriquint d'aquells volums que trobem en les biblioteques abandonades ací i allà i que a voltes compartim. Però, malgrat la recança que ens provoca, també manllevem alguns exemplars de cases particulars, de prestatgeries de joves adolescents que de ben segur aquells eren alguns dels seus tresors més preuats juntament amb els CD's dels Txarango o les fotos de Londres durant el viatge de final d'ESO.

Jo, entre algunes de les perles que en cap moment vaig tenir dubtes d’incloure, vaig escollir dues obres primerenques de Gemma Lienas (Barcelona, 1951):





Cul de sac (Empúries, 1986)



i 2 CV (Empúries, 1987, i Estrella Polar, 2010). 


Dues novel·les que afegien gruix en aquell realisme crític que a Catalunya trigà en arribar però que quan s’imposà ho feu amb força. Aquella veu jove, d’una escriptora compromesa, marcava la línia d’una autora que anys més tard es dedicà plenament a l’art d’escriure. Però, així mateix, la imperiosa necessitat de publicar va fer que, a poc a poc, jo perdés la fe en Lienas i que els posteriors diaris de colors d’un dels personatges més reconeguts, la Carlota -Així és la vida, Carlota, (Empúries, 1989)-, no van fer res més que confirmar el meu desinterès per la seva obra.

La seva obra, amb més de cinquanta títols al seu haver, s'estén per totes les edats. És així com trobem la col·lecció La fada menta (Estrella Polar), pels més petits, fins a títols tan potents com Vull ser puta (Empúries) per a majors d'edat, una provocació per a tots aquells que volen legalitzar l'anomenat ofici més vell del món.

Però he de dir que casualment, derivat de l’obligació que em vaig marcar de llegir els premis juvenils de la història recent abans del gran desastre, va caure a les meves mans La venjança dels panteres negres (Alzira: Bromera, 2016). Guanyadora del premi Fundació Bancaixa de Narrativa juvenil 2015, aquesta novel·la m’ha desvetllat de nou l’interès per una autora que, novel·lísticament -que no pel que fa als assaigs- havia trobat sempre excessivament esbiaixada vers les problemàtiques socials que massa vegades superaven la literatura, ha tornat amb una obra valenta, àgil, amb fonaments ferms que no deixa que el lector es separi d’aquest thriller de ritme trepidant ni un sol moment.

Tot comença quan l’Òscar, un noi amb l’autoestima baixa, sent que el seu futur només existeix en el si dels Panteres negres, una colla dominada pel Baldo, un líder ple d’odi vers en Daniel, ex membre de la banda que els denuncià fa tot just un any. Tot s’embolica quan al Daniel no se li acut res més que tornar al barri, on sap que si el troben serà eliminat, un retorn que l’Òscar aconsegueix descobrir i comunicar al cap de la colla. Però, per si això no fos prou, la intervenció d’en López, un policia de l’antiga escola, acabarà de fer el brou espès, potent, amb cares diverses que fan d’aquesta obra una novel·la juvenil amb tots els ingredients.


El retrat de les colles que ens dibuixa Lienas és corprenedor, de fidelitat a l'abús dels més forts vers els més dèbils, d’ús de la personalitat dels altres pel bé propi sense tenir en compte els mínims principis humans que, sortosament, encara viuen en el si de la nostra societat. Lienas, a més, col·loca amb saviesa el contrapunt d'en Daniel, un expantera que, després d'un període de reflexió, se n'adona que aquell camí només pot fer-lo anar pel pedregar. Però la venjança diuen que és millor servir-la freda i, rencorós de mena, en Baldo serà capaç de passar per damunt dels principis més bàsics d'humanitat per cobrar-se la vergonya soferta un any abans.

A partir d'una trama àgil, d'un lèxic i dibuix dels protagonistes adequats al seu entorn, d'uns secundaris de luxe i de la crítica social que, aquesta vegada, es manté a la reraguarda sense emboirar la història, Lienas ens ofereix una obra completa, de fàcil lectura que pot obrir interessants debats entre els lectors adolescents massa enlluernats, a vegades, per sentir-se acceptats. Una novel·la que m'ha fet recuperar la creença en les bones arts de Lienas.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada