Sense Títol

A Llibres al replà, entre moltes altres coses, hi trobareu articles sobre els principals elements d’entrada a una obra literària, com ara la coberta i els inicis. També sobre elements de sortida: els finals. Hi ha, però, algun altre element que encara no hem tractat i és clau per a captivar la mirada del lector quan aquest no sap quin llibre escollir: el títol.
Roland Barthes deia que el títol és “un aperitiu”, tot insistint en el seu paper d’obertura en direcció al text.
De títols n’hi ha tants com llibres al món. La majoria són informatius, com ara Història de Babar el petit elefant de Jean de Brunhoff (Ed. Pagès), o bé, Inventari de contes de Joan Mitjons (Piscina, un petit oceà)... però també n’hi ha alguns que van, deliberadament, un pèl més enllà, Hi ha un cocodril sota el llit de Mercer Mayer (Corimbo).  
Al 1r 2a, alguns d’aquests dies de pluja primaveral, m’he dedicat a elaborar una tesi casolana sobre el tema, a obrir paraigües per a cada tipologia de títols i a aixoplugar-ne uns quants a sota de cadascun d’ells... 

1.    EL SUBJECTE, o el protagonista
En els llibres infantils és molt habitual que el nom del protagonista coincideixi amb el títol, o bé, formi part d’aquest. Ho és pel seu pes específic en la història, però també perquè el seu nom s’utilitza com a crida a amics potencials.


La llista podria ser enorme. A tall d’exemple: Elmer de David McKee (Beascoa), Frederick de Leo Lionni (Kalandraka), Pippi Calcesllargues d’Astrid Lindgren (Joventut), Serena de Dolors Garcia Cornellà (Cruïlla), En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende (La Galera).

1.1.        El protagonista + 1 característica
Sovint, al nom propi del protagonista s’hi afegeix alguna característica que el fa diferent a la resta de mortals: La Nana Bunilda menja malsons de Mercè Company (Mars), Joana de les paraules clares de Muntsa Fernández (El Cep i la Nansa), Stina, la nena de gel de Lani Yamamoto (Babulinka Books).
  
1.2.        El protagonista anònim
A vegades, el protagonista no s’individualitza pel seu nom, sinó per la seva feina, o bé, per una determinada manera de fer. Val a dir que, en aquests casos, el misteri s’escampa al seu voltant: El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger (Empúries), o bé, Els tres bandits de Tomi Ungerer (Kalandraka).
  
2.     EL VERB, o l’acció
Un dels ingredients bàsics per a l’èxit d’un llibre per a infants i joves és l’acció, que se sol focalitzar en l’aventura. Sovint, aquesta ja es mostra des del títol, amb la presència del verb:
Nyam, nyam de Mar Benegas (Combel), Anem a caçar un ós de Michael Rosen (Ekaré), Corre, Maria, afanya’t! de N. M. Bodecker (Lumen), o bé, Ens enlairem! de Sean Taylor (Takatuka).


3. EL COMPLEMENT DIRECTE, o l’objecte
En algunes històries, sovint, hi ha un element, o bé, un objecte, que és clau en el desenvolupament de les mateixes i fins i tot en el desenllaç del nus creat. És tan important que acaba esdevenint títol: El molinet màgic (La Galera), La guia fantàstica de Joles Sennell (Animallibres), Sopa de pedra d’Anais Vaugelade (Corimbo), El punt de Peter H. Reynolds (Serres), o bé, Un mitjó diferent a cada peu de Joan Calçotets (Piscina, un petit oceà). 


Contes de la perifèria
4. ELS COMPLEMENTS CIRCUNSTANCIALS
4.1. De lloc
El lloc cap on ens condueix la història, moltes vegades, és el principal objectiu dels protagonistes, o bé, és l’escenari de les seves vicissituds, un lloc tan particular que mereix figurar amb lletres lluminoses a la porta d’entrada: Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak (Kalandraka), Alicia al país de les meravelles de Lewis Carroll (Baula), Oh! Que bonic és Panamà! de Janosch (Kalandraka), L’illa de l’avi de Benji Davies (Andana), Contes de la perifèria de Shaun Tan (Fiore)...
  
4.2.        De temps
El moment concret o el període de temps en el qual succeeix la història també és clau. És aquell temps o aquella època, i no podria ser cap altre: Quan el meu pare era un arbust de Joke van Leeuwen (Cruïlla), La nit que Wendy va aprendre a volar d’Andreu Martín (Bromera), En Martinet tenia ganes de fer pipi la nit de reis de Chema Heras (Kalandraka), Diumenge, al matí, al peu del salze de Dolors Garcia Cornellà (Barcanova), El dia que es van menjar en Lluís de John Fardell (Joventut).
  
         4.3.        De manera
A vegades, la forma o l’actitud amb què els protagonistes viuen els fets i superen les dificultats també té la seva importància i marca el devenir d’una història: Com peix a l’aigua de Daniel Nesquens (Thule), A tota vela! de Mar Virgili (Cruïlla), Córrer sense por de Giuseppe Catozzella (Sembra).

5.     LES FRASES SUBORDINADES
Hi ha també títols curiosos, amb frases subordinades, que, per ells mateixos, ja són com una història, com un micro-relat: El nen que va xatejar amb Jack Sparrow de Francesc Puigpelat (Bromera), Això és un secret que només ser jo d’Eulàlia Canal (Animallibres), La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap de Hans Werner Holzwarth (Kalandraka), Quan l’home més fort del món agafa el telèfon, tothom el confon amb la tieta Encarna de Roser Rimbau (Takatuka)...
  
6.     EL COMPLEMENT INDIRECTE, o el lector
El principal complement indirecte d’un llibre és el lector a qui s’adreça. El títol, molt sovint, també el té en compte, per si aquest no s’ha adonat que les històries van per ell. La manera com s’hi adreça, però, varia.


6.1.        La interpel·lació

De quin color és un petó? de Rocío Bonilla (Animallibres); On és el meu barret? de John Klassen (Milrazones); Quantes arrels de gerd necessites per ser feliç? de Montse Junyent (Comanegra); Respira d’Inés Castel Branco (Fragmenta).

6.2.        La confidència
Shhh! Tenim un pla de Chris Haughton (Milrazones); Però jo sóc un ós! de Frank Tashlin (Viena); Hi ha un nen al lavabo de les nenes de Louis Sachar (Cruïlla); Jo que vaig dormir amb lleons de Laia Longan (Animallibres).

6.3.        L’advertència
Prohibido leer a Lewis Carroll de Diego Arboleda (Anaya); Compte amb la granota de William Bee (Joventut); No vull sortir al pati! de Nathalie Kuperman (Estrella Polar); Els fantasmes no truquen a la porta d’Eulàlia Canal (Animallibres).

7.     RESUM, o una síntesi
Sigui quin sigui el títol que figura a la coberta del llibre, sigui més reeixit, més divertit, o bé, més eixerit, a continuació et trobes amb històries de colors i de textures diverses, que a vegades responen a les expectatives creades, però moltes vegades, no. I com a lector, pots arribar a valorar si l’elecció d’aquell títol ha estat pertinent o potser... impertinent!
Val a dir, però, que posats a triar, a mi, Pippi Calcesllargues, m’agraden aquells títols que amb una única paraula defineixen i sintetitzen amb precisió l’essència del llibre: Zoom d’Istvan Banyai (FCE); Flotante de David Wiesner (Océano); Emigrantes de Shaun Tan(Fiore); Salvatge d’Emily Hughes (Zorro Rojo); Un fill d’Alejandro Palomas (La Galera)...


I llestos.
I a qui no li agradin els títols triats, que en busqui d’altres, que, al mercat, n’hi ha per donar i per vendre. I en acabat, que ens els faci arribar a través dels comentaris d’aquesta notícia encara Sense Títol, d’Hervé Tullet (Kókinos).


7 comentarios :

Gràcies Pipi, molt ben trobat! A mi m'agraden molt els títols llargs i les confidències i sobretot els que descoloquen, com ara La dona que menjava mitjons o El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu.
1r 1a

Buenísimo. Ahora queremos una segunda parte con los títulos erróneos: los que hacen spoiler del final, los cacofónicos, los que se repiten... Un desafío. Saludos.

M'ha enamorat el "Quan l’home més fort del món agafa el telèfon, tothom el confon amb la tieta Encarna"... M'ENCANTA!

Hi afegiria una vuitena categoria, L'ESTIL, i un dels meus títols preferits: "Jo et curaré, va dir el Petit Ós".

Pipi, a mi m'agraden els titols que gairebé són una història com ara Diari d'un indi a mitja jornada o La meva germana viu sobre la llar de foc o Per què la senyora M. es va tornar tan malcarada... i com és que ara és tan simpàtica

Estimada Pipi,
Jo era molt tradicional en els títols, m’agradaven els sintagmes nominals evocadors, bé el protagonista anònim —'Les oiseaux'—, bé amb algun complement: 'Tres germanes lladres', 'El nen perdut', 'El príncep dels embolics'. Però ja fa tems que he canviat —l’edat, supose— i els verbs hi han entrat amb força: 'Moi, j’attends' (molt millor que no 'El hilo de la vida') o 'Per què vivim als afores de la ciutat'. Hi ha una categoria que és molt difícil que funcione, els jocs de paraules, per això 'Ós, un cau!' té tant de mèrit.

A mi m'agrada el sentit de l'humor de "La meva família i altres animals".

Publica un comentari a l'entrada