La bèstia i els humans de Max Velthuijs


MAX VELTHUIJS
El drac vermell
Traducció de Montserrat Camps Gaset
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2016

«La gent va córrer a veure què era aquella bèstia»: la gent sempre corre a veure el monstre i, de vegades, se senten veus que criden «Mateu el lladre»; en El drac vermell també. Quan escrivia per a xiquets, Max Velthuijs (La Haia, 1923-2005) no defugia les complicacions —«escric llibres per a nens que comencen a enfrontar-se als problemes de la vida», digué alguna vegada—, per això, els individus de les seues obres no són tots iguals, no conformen una massa indiferenciada brutal o bondadosa. En El drac vermell, publicat originalment en 1973 —premi Pinzell d’Or de l’Acadèmia de Belles Arts d’Holanda—, els habitants d’un poblet «a l’extrem del món» veuen alterada la seua existència pacífica —i també avorrida— per l’arribada d’un drac immens que cada dia arrasa la collita d’un camp; quan, per fi, descobreixen el responsable dels furts, els pagesos volen desfer-se’n; però arriba l’autoritat i hi posa ordre: «Ha transgredit la llei. L’hem de detenir! És de justícia». La integració del nouvingut no és fàcil: un ésser fort, difícil d’amansir i al qual li agrada, sobretot, menjar i gandulejar; després dels assajos infructuosos del general i de l’alcalde per treure profit de l’animal, serà un professor qui dissenyarà una màquina que permetrà transformar en energia elèctrica el foc que, de tant en tant, ix d’aquesta gola gegantina.
Amb els seus rojos i verds intensos sobre fons blancs, amb figures encarcarades com espantalls que, a mesura que avancen les pàgines, s’engrandeixen, adquireixen individualitat i perden la rigidesa —l’inventor o l’escena del lector, el xiquet i el gat—, Velthuijs parla d’alguna cosa més que de la discriminació i del respecte al diferent: la reacció immediata —lògica, fins un cert punt comprensible— dels damnificats, la necessària intervenció de la llei, el fracàs d’algunes bones intencions, la complexitat de viure en societat... Tot allò, sense perdre de vista la faç bonhomiosa i entremaliada de la bèstia, que conclou: «Els humans no són pas tan dolents com semblen!».




2 comentarios :

Quina merevella de llibre! Segur que els encant als futurs mestres d'infantil. Els mostraré la teua ressenya

Gràcies, Pilar, segur que els agradarà

Publica un comentari a l'entrada