El Chihiro Art-Museum d'Azumino...

... O com els japonesos tenen cura dels seus il·lustradors de referència

Imagineu-vos el país més lector del món, amb una població d’uns cent trenta milions d’habitants, que, en el subconscient col·lectiu, hi ha l’obligació de narrar contes als més petits de la casa abans d’anar a dormir. I això des de la dècada dels cinquanta del segle XX. Imagineu-vos, doncs, què pot suposar de bagatge, coneixement i devoció que els japonesos tenen per tots, siguin o no japonesos, els il·lustradors que han il·luminat la seva infantesa generació darrere generació. Doncs d’aquí neix, en part, el respecte que els lectors nipons tenen pels seus il·lustradors, persones que han estat capaces de transportar-los al món de la imaginació totes les nits de la seva infància. I com a mostra un botó: del llibre Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, l’editorial que en té els drets en porta venuts més de tres milions d’exemplars, o sis milions de llibres venuts d’una col·lecció que mai ha arribat al nostre país de dos ratolins amics i que ha esdevingut tot un clàssic al país.

I per fer memòria del pas d’algun il·lustrador i retornar-li el que ha representat per la història i la cultura del país els japonesos tenen un rosari de museus repartits per tot el país. Pel que hem pogut contrastar, sense cap mena de dubte, una de les artistes més recordades és Chihiro Iwasaki (1918- 1974) (http://www.chihiro.jp/global/en/) la qual podeu conèixer al Chihiro Art Museum.

Des de Catalunya poca cosa podem saber d’aquesta il·lustradora –com de la majoria d’il·lustradors nipons que es poden comptar amb els dits d’una mà els que són editats a casa nostra-, tan sols alguna imatge escadussera de les seves aquarel·les, i els més vells potser recordaran que se li va atorgar el premi de Bolònia per un famós llibre anomenat El bonic ocell.

La tècnica de la Chihiro Iwasaki evolucionà de forma constant, passant d’unes il·lustracions carregades de color i formes a unes vaporoses aquarel·les on intueixes més que veus allò que volen expressar. Convertida en una autèntica icona, no és estrany trobar actualment, més de quaranta anys després de la seva mort, segells o objectes decoratius de tota mena, a més de la bibliografia sencera en plena edició en totes les llibreries del país i biblioteques.

El Chihiro Art Musem està situat a Azumino, un petit poble al bell mig dels Alps japonesos, en un entorn idíl·lic que respira natura pels quatre costats. El perquè d’aquest indret és que l’artista passava els llargs estius en aquest petit poble de muntanya, allunyada de la calor insuportable de Tokyo on, també cal dir-ho, hi ha un altre museu dedicat a ella (http://www.chihiro.jp/global/en/tokyo/index.html).
Però no és un museu a l’estil mausoleu, ans al contrari. La fundació que el dirigeix, actualment presidida pel seu fill, té diverses i interessants funcions, i l’edifici on s’ubica així ens ho presenta. Les diverses sales que disposa, totes d’estil molt japonès –línies clares, rectilínies, il·luminació de tons suaus i petits i acollidors espais- exposen un recull d’il·lustracions de l’autora, així com exposicions temporals d’artistes convidats. També han destinat una sala sencera a una exposició permanent on es glossa, de manera gràfica i entenedora, la història de l’àlbum il·lustrat, des de l’antiga Egipte fins a l’actualitat, passant pels rotllos japonesos i les miniatures medievals.

Entre les altres tasques destaca especialment la col·lecció d’originals d’artistes d’arreu del món: acull més de 17.000 il·lustracions d’autors de trenta-tres països (!); així com una col·lecció de llibres d’arreu entre els que vam poder trobar alguns àlbums il·lustrats per Arnal Ballester, Fina Rifà o Gusti. Aquesta col·lecció no és oberta al públic, però de ben segur que amb la sol·licitud pertinent us la posaran a l’abast.

Us podem assegurar que descobrir les catacumbes del museu, trobar-se en mig de tanta riquesa gràfica, observar la cura amb la que guarden aquests documents únics –sales preparades per suportar terratrèmols, temperatura i humitat constant, armaris fabricants amb una fusta especial en la que no sobreviuen insectes...- ens explica com es mima el seu contingut. També es té especial cura de difondre i infondre l’obra a les escoles de l’entorn tot organitzant jornades de contacontes cada dissabte, o visites comentades a les exposicions.

També sorprèn la capacitat de pagar estades a artistes de renom que, generosament, deixen part de la seva obra al museu. Així, per exemple, literalment podem introduir-nos a l’obra que l’artista txeca Keta Pacovská, la qual deixà en els jardins un seguit d’escultures il·lustrades.


Recentment el Museu ha introduït altres elements com són el vagó biblioteca i el vagó escola en record de les escoles que utilitzaren aquestes instal·lacions durant la postguerra, o els jardins i horts on els nens i nenes de les escoles de l’entorn poden descobrir i gaudir de l’agricultura pròpia de la zona.

I com es suporta tot això? Doncs aquí hi ha un dels elements més significatius de tot plegat: amb les entrades al museu i les donacions, és a dir, no reben ni un sol yen de l’Estat. 
Imagineu-vos el que suposa suportar els sous de dues desenes de persones, les activitats, l’adquisició constant d’obra, etc., tot amb suport privat? Això diu molt del país. Quan podrem dir nosaltres quelcom semblant? Potser encara ens queda molt camí per recórrer, però no defallirem mai de seguir caminant. Ara, al menys, el Museu Chihiro ens mostra un horitzó assolible.


0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada