Dotar d'ànima... les coses!


Il·lustr. Maria Tarragó a Trencanous i el rei dels ratolins
Fa pocs dies, en una biblioteca, tot passant pel davant d’una pantalla, vaig veure la seqüència d’una pel·lícula de la factoria Disney, de la qual no sabria dir-ne el títol. En la mateixa, hi havia un seguit d’objectes com ara un canelobre, un plat, o bé, una forquilla, que cantaven i ballaven al voltant dels protagonistes.
Us he de confessar que fins aquell moment em disgustava enormement, i trobava postís, el fet que algú humanitzés els objectes. Fins i tot, ho havia arribat a odiar. Però just, en aquell instant, vaig frenar els meus prejudicis i vaig fer l’esforç de pensar en personatges similars que apareixien en la literatura per a infants, en objectes i coses que havien estat dotats d’ànima pels seus creadors.
Per sorpresa meva, vaig comprovar que gairebé totes les obres dels personatges que em van venir al cap s’havien convertit en clàssics o bé, en alguns casos, havien deixat petja important entre els lectors. A més a més, eren obres que sense elles, potser, jo no podria passar en una illa deserta, ni hauria esdevingut el mateix lector que sóc en aquests moments.

Coses clàssiques

Il·lustr. Pep Montserrat a Pinotxo
Dins de la categoria de clàssics, hi ha algunes coses protagonistes realment fantàstiques. Per exemple, en la història del Trencanous i el rei dels ratolins (SD, 2016) d’E. T. A. Hoffmann, una de les primeres novel·les per a infants de la història que es mou en dos plans, un de real i un de fantàstic, i que succeeix en una nit màgica com la de Nadal, on prenen vida coses que, de vida, no en tenen gens ni mica, com ara un trencanous amb forma i vestimenta de soldat. 

O bé, en la de Les aventures d’en Pinotxo (Combel, 2016) de Carlo Collodi, amb aquell llegendari tros de fusta que esdevé un titella, trapella i mentider. 
D’ambdues obres se’n publiquen contínuament noves versions, noves mirades. És el cas d’aquestes dues darreres edicions, il·lustrades per Maria Tarragó i per Pep Montserrat, respectivament.


També, podríem considerar clàssics, encara que més recents, el meravellós i inigualable Raspall d’en Pere Calders (Baula, 2012), aquell vell objecte, de tacte suau, recuperat a les golfes, capaç d’irradiar escalfor al seu amo i de suplir un gos que havia estat bojament estimat per aquest.
Il·lustr. Jorge del Corral

O bé, la Història d’una bala d’en Joles Sennell (Cruïlla, 2013), que va decidir capgirar la seva trajectòria per caure en un espai on no podia fer mal a ningú.


O fins i tot, el conte de Matrioska de Dimiter Inkiow (SM, 2001), una narració protagonitzada per unes nines russes que serveix per explicar-ne, de manera divertida i original, el seu origen i el seu significat. Una història que, amb el temps, s’ha popularitzat entre els narradors orals i que ha calat entre els oients i els lectors. Se n’han fet més de vint edicions i, per estrany que sembli, mai ha estat traduïda al català.


Coses contemporànies


De la producció literària dels darrers anys, em van venir al cap quatre exemples de coses increïblement animades i humanes:

-       La cosa perduda de Shaun Tan (Fiore, 2007). Si diuen que un clàssic és aquella obra que més que llegir, es rellegeix, perquè ofereix múltiples lectures i sempre hi descobreixes nous detalls i noves capes, aquest àlbum esdevindrà un clàssic. Com el protagonista, nosaltres, els lectors, seguirem buscant un lloc adient per a aquesta cosa perduda, i així tenir-la sempre a mà.
Il·lustr. Shaun Tan a La cosa perduda

-       Monsieur Gargot de Lyona + Marcus (Principal dels llibres, 2015), o el periple d’un gargot que es queda sense il·lustrador i és perseguit per una goma. Dotat de molt enginy i de molta imaginació pels seus creadors, s’ha de reinventar contínuament per a salvar els traços que el conformen.

-        - Júlia i la casa de les criatures perdudes de Ben Hatke (Norma, 2016). Tot i que la casa tan sols pren vida a l’inici, és un element que es presenta, de sobte, a la vora del mar per donar acollida a tot de criatures perdudes, a través d’una nena anomenada Júlia. Sí, es tracta d'una casa que va cap allà on la necessiten. Actualment, se’n necessitarien moltes per a acollir tantes persones que no en tenen. Humor, fantasia, però també alguns missatges subliminals.

-    - El banc blau d’Albert Asensio (Babulinka Books, 2016). Encara que aquest banc no és un element estrictament animat, si que, de manera intrínseca, ens ofereix la seva mirada sobre les coses que l’envolten, els seus pensaments i les històries que ha vist al llarg de la seva vida. Amb els dibuixos virtuosos del seu creador.
 
Il·lustr. Albert Asensio a El banc blau

Un cop anotat aquest grapat de títols, vaig pensar que alguns escriptors de literatura per a infants havien actuat com a mags, amb gran expertesa, per dotar de vida i d’ànima als éssers inanimats.
I jo, després de veure una seqüència cinematogràfica que més aviat em repel·lia, i d’aquest llarg i documentat raonament, vaig eliminar un prejudici i em vaig reconciliar amb les coses a qui alguna ànima caritativa havia dotat d’una ànima increïble.

    

3 comentarios :

Pep, vas veure un trocet de la Bella y la Bestia! ;)

Completament d'acord amb la Paula! L'escena en què parla la tasseta és una de les meves preferides... A mi sempre m'han agradat aquesta mena de personificacions i dotar d'ànima alguns objectes... A casa, per exemple, el rentaplats està batejat com a Sísif. I a vegades deixa missatges en forma de nota: "Engega'm, ja estic ple! Gràcies" que reciclem una vegada i una altra per recordar que toca posar-lo en marxa a una hora prudent. Un article ben interessant!

Què bonic, Pep... gràcies! :-)

Publica un comentari a l'entrada