De recuperar les ganes de jugar

Refugiada. L’odissea d’una família. Text: Tessa Julià. Il•lustracions: Anna Gordillo. La Galera, Barcelona 2017.
La Mariona i els seus monstres. Il•lustracions: Oriol Malet. La Galera. Barcelona 2017.






D’entrada, el fet de la publicació dels dos àlbums que avui ressenyem ja és una bona notícia: l’editorial La Galera, després d’un període de sequera en aquest camp, torna a publicar àlbums il•lustrats. La degana de les editorials catalanes aposta novament per aquest format i amplia el seu catàleg de llibres amb imatges (recordem, per exemple, les propostes innovadores i arriscades dels guanyadors del premi d’àlbum il•lustrat Hospital Sant Joan de Déu que l’editorial va publicar durant lustres).
 Les seves apostes per aquesta primavera 2017 són interessants, suggeridores i ben diferents una de l’altra. Anem a pams:



Pablo Picasso
Refugiada. L’odissea d’una família, àlbum de Tessa Julià i Anna Gordillo, parla de l’actual (i etern) drama dels refugiats. Conté molt poques paraules, una estructura a base de vinyetes de diferent forma i mida que el relacionen amb el còmic, i un color blau fosc dominant des de les guardes fins a la darrera pàgina. Un blau de desconsol, d’uniformitat, de malenconia, de cel/mar/nit. Un blau de pèrdua, misèria i tristor que intencionadament (suposo) ens remet al Picasso de l’època blava.

Refugiada parla de perdre-ho tot, de perdre’s fins i tot, i literalment, un mateix, i de recuperar-se gràcies a l’ajuda dels altres i a un procés d’adaptació a la nova realitat. Les guardes estan il•lustrades amb l’abans i el després, el que teníem i el que hem recuperat, i el tronc central del llibre abasta el que perdem (els hàbits, el poble, els amics, els veïns, la seguretat...). Amb un traç pictòric a l’estil Chagall i unes superfícies en les quals es nota l’acció directa de l’autora (ratlla, frega, difumina, raspa), l’aspecte que més ens fascina de les imatges és un punt de vista que sovinteja: el d’una nena petita que té els ulls a l’alçada de les cames dels grans i a pocs pams del terra, dels matolls i del camí.




Per una història tan desolada i fosca, agraïm la presència de les tres darreres frases que apareixen en pàgines successives: “Mare! Pare!”, “Mmm! Que bé!” i “Voleu jugar?”. Les autores cedeixen una part dels beneficis de la venda del llibre a la ONG Open Arms, que exposa els seus objectius i les realitats amb les que treballen a les pàgines que tanquen el llibre.


La Mariona i els seus monstres, d’altra banda, és un llibre ple de colors. La protagonista també és una nena i les il•lustracions també estan focalitzades des del seu punt de vista. Tampoc hi ha massa paraules: de fet, no n’hi ha ni una a part dels noms dels tres pintors que tempten la nena a deixar volar la seva imaginació en forma pictòrica i a les parets de casa seva. Miró, Rothko i Pollock. De l’obra informalista d’aquests tres mestres sorgeixen els monstres que la nena pinta a les parets i que cobren vida imaginària (i tridimensional). El poder fascinador de la creativitat i la imaginació, doncs, són la clau d’aquesta obra que Oriol Malet dedica (i de fet la fa aparèixer als crèdits com a coautora) a la seva filla Mariona. 



Malet aconsegueix crear el caos en aquella paret que el pare devia voler impol•luta gràcies a un descontrol de taques (les de la pintura) i formes (les dels monstres humanitzats amb braços, cames, ulls i boques). Són interessants les dues pàgines consecutives en les quals els monstres de la primera tornen a ser les taques de color planes a la paret de la segona: la presència del pare (de les cames del pare, insistim que tot està representat des de la perspectiva i alçada de la nena) trenca el joc imaginatiu i tornem a la realitat. 




En un text sense paraules, la lectura s’ha de basar en l’expressivitat de les formes, i Malet ho broda en les reaccions dels monstres trapelles, que primer es meravellen d’existir, després juguen a espantar i finalment es mostren mig avergonyits i mig cohibits quan arriba el pare. Aquestes expressions ens recorden una mica els éssers alienígenes a les tires còmiques de Ricardo i Nacho. 







Jackson Pollok
L’única pega que hi troba qui això ressenya és l’elecció de Miró, i sobretot Rothko, com a generadors d’aquestes monstruositats d’altra banda tan divertides: Rothko i Miró sempre m’han semblat dos pintors poètics, amb una forta càrrega introspectiva que remet més al silenci contemplatiu que no pas als crits i ensurts. Però en fi, benvingut sigui que les seves formes entrin a formar part de l’imaginar
i del lector encara que sigui com a generadors de monstres!



Joan Miró
Mark Rothko

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada