Quan el tigre toca a la porta


JUDITH KERR
El tigre que va venir a berenar
Traducció de Marta Borrás
Kalandraka, Barcelona, 2016
Des que vaig descobrir El tigre que va venir a berenar en les IV Jornades de Laboratoris de Lectura, organitzades per la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, tenia ganes de parlar-ne. No és novetat estricta, perquè aquesta edició de Kalandraka és de fa un any, però el llibre posseeix un encant especial, un ingredient que ha fascinat a molts autors —Borges entre ells: té l’encant del tigre. El felí més gran que existeix sobre la terra a la coberta, assegut a taula amb una xiqueta, amb les potes creuades educadament i un rostre estrany, somrient, entre humà i feréstec... Això, per a algú com jo, resulta irresistible, perquè entre les fantasies infantils —i no tan infantils—, hi ha la de relacionar-se amb total quotidianitat amb els animals, sobretot, amb els felins.
Conten que Judith Kerr (Berlín, 1923), ja amb nacionalitat britànica —la família, d’origen jueu, hagué de fugir d’Alemanya—, tornava de visitar el zoològic amb la filla xicoteta quan va concebre aquesta història en 1968: un dia que Sofia berena amb la mare, algú toca a la porta; la dona s’estranya ja que no són hores perquè passe el lleter ni perquè arribe el pare ni ningú que, habitualment, vinga a la casa. Així, doncs, la nena obri i s’hi troba un tigre gegantí, plantat sobre les potes del darrere, que li diu que té molta gana i li pregunta amablement si el convidarien a berenar. El tigre s’asseu a taula amb mare i filla i comença a engolir primer un entrepà, després tots els que quedaven, les magdalenes, les galetes, el té i la llet i, com encara té fam, es cruspeix el menjar de les cassoles i el que hi ha al frigorífic i al rebost... fins i tot es beu l’aigua de l’aixeta. Aleshores, ja satisfet, dóna les gràcies, s’acomiada i se’n va. L’argument continua de manera tan surrealista com ha començat, fins a un desenllaç no menys sorprenent. La mare, generosa com la filla, s’inquieta un poc quan es troba en una cuina desendreçada —l’insòlit comensal ho ha regirat tot— i sense cap aliment ni cap beguda. Hi ha un contrast encisador entre allò que fa el tigre, devorar els queviures de la família —això sí, sempre amb educació i amb un preciós somriure de gratitud— i les accions de la xiqueta: s’abraça al coll de l’animal —ara sí, a quatre potes—, i li agafa tendrament la cua mentre ell s’empassa el suc de taronja, la cervesa i tota l’aigua de la casa.
El tigre que va venir a berenar és un d’aquests àlbums en què el text i les il·lustracions —figuratives, clàssiques— no conten la mateixa història i només de la fusió dels dos elements sorgeix el sentit complet de l’obra; siga quin siga, perquè, en aquest cas, l’aparició torbadora de la fera que tan s’estima la filla, i també la mare, es presta a interpretacions diverses. Però a mi m’agrada el llibre en el sentit més literal, el més infantil segurament, perquè què no donaria jo a un tigre que tocara a la porta, s’asseguera a taula i es deixara abraçar amorosament el coll?





0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada