Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Quan? Impressions i reflexions d'una estada

La lectura i les biblioteques al llunyà orient

Berenar amb la Pilarin

Compartim un tarda amb la il•lustradora Pilarin Bayés

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

Dotar d'ànima... les coses!


Il·lustr. Maria Tarragó a Trencanous i el rei dels ratolins
Fa pocs dies, en una biblioteca, tot passant pel davant d’una pantalla, vaig veure la seqüència d’una pel·lícula de la factoria Disney, de la qual no sabria dir-ne el títol. En la mateixa, hi havia un seguit d’objectes com ara un canelobre, un plat, o bé, una forquilla, que cantaven i ballaven al voltant dels protagonistes.
Us he de confessar que fins aquell moment em disgustava enormement, i trobava postís, el fet que algú humanitzés els objectes. Fins i tot, ho havia arribat a odiar. Però just, en aquell instant, vaig frenar els meus prejudicis i vaig fer l’esforç de pensar en personatges similars que apareixien en la literatura per a infants, en objectes i coses que havien estat dotats d’ànima pels seus creadors.
Per sorpresa meva, vaig comprovar que gairebé totes les obres dels personatges que em van venir al cap s’havien convertit en clàssics o bé, en alguns casos, havien deixat petja important entre els lectors. A més a més, eren obres que sense elles, potser, jo no podria passar en una illa deserta, ni hauria esdevingut el mateix lector que sóc en aquests moments.

Coses clàssiques

Il·lustr. Pep Montserrat a Pinotxo
Dins de la categoria de clàssics, hi ha algunes coses protagonistes realment fantàstiques. Per exemple, en la història del Trencanous i el rei dels ratolins (SD, 2016) d’E. T. A. Hoffmann, una de les primeres novel·les per a infants de la història que es mou en dos plans, un de real i un de fantàstic, i que succeeix en una nit màgica com la de Nadal, on prenen vida coses que, de vida, no en tenen gens ni mica, com ara un trencanous amb forma i vestimenta de soldat. 

O bé, en la de Les aventures d’en Pinotxo (Combel, 2016) de Carlo Collodi, amb aquell llegendari tros de fusta que esdevé un titella, trapella i mentider. 
D’ambdues obres se’n publiquen contínuament noves versions, noves mirades. És el cas d’aquestes dues darreres edicions, il·lustrades per Maria Tarragó i per Pep Montserrat, respectivament.


També, podríem considerar clàssics, encara que més recents, el meravellós i inigualable Raspall d’en Pere Calders (Baula, 2012), aquell vell objecte, de tacte suau, recuperat a les golfes, capaç d’irradiar escalfor al seu amo i de suplir un gos que havia estat bojament estimat per aquest.
Il·lustr. Jorge del Corral

O bé, la Història d’una bala d’en Joles Sennell (Cruïlla, 2013), que va decidir capgirar la seva trajectòria per caure en un espai on no podia fer mal a ningú.


O fins i tot, el conte de Matrioska de Dimiter Inkiow (SM, 2001), una narració protagonitzada per unes nines russes que serveix per explicar-ne, de manera divertida i original, el seu origen i el seu significat. Una història que, amb el temps, s’ha popularitzat entre els narradors orals i que ha calat entre els oients i els lectors. Se n’han fet més de vint edicions i, per estrany que sembli, mai ha estat traduïda al català.


Coses contemporànies


De la producció literària dels darrers anys, em van venir al cap quatre exemples de coses increïblement animades i humanes:

-       La cosa perduda de Shaun Tan (Fiore, 2007). Si diuen que un clàssic és aquella obra que més que llegir, es rellegeix, perquè ofereix múltiples lectures i sempre hi descobreixes nous detalls i noves capes, aquest àlbum esdevindrà un clàssic. Com el protagonista, nosaltres, els lectors, seguirem buscant un lloc adient per a aquesta cosa perduda, i així tenir-la sempre a mà.
Il·lustr. Shaun Tan a La cosa perduda

-       Monsieur Gargot de Lyona + Marcus (Principal dels llibres, 2015), o el periple d’un gargot que es queda sense il·lustrador i és perseguit per una goma. Dotat de molt enginy i de molta imaginació pels seus creadors, s’ha de reinventar contínuament per a salvar els traços que el conformen.

-        - Júlia i la casa de les criatures perdudes de Ben Hatke (Norma, 2016). Tot i que la casa tan sols pren vida a l’inici, és un element que es presenta, de sobte, a la vora del mar per donar acollida a tot de criatures perdudes, a través d’una nena anomenada Júlia. Sí, es tracta d'una casa que va cap allà on la necessiten. Actualment, se’n necessitarien moltes per a acollir tantes persones que no en tenen. Humor, fantasia, però també alguns missatges subliminals.

-    - El banc blau d’Albert Asensio (Babulinka Books, 2016). Encara que aquest banc no és un element estrictament animat, si que, de manera intrínseca, ens ofereix la seva mirada sobre les coses que l’envolten, els seus pensaments i les històries que ha vist al llarg de la seva vida. Amb els dibuixos virtuosos del seu creador.
 
Il·lustr. Albert Asensio a El banc blau

Un cop anotat aquest grapat de títols, vaig pensar que alguns escriptors de literatura per a infants havien actuat com a mags, amb gran expertesa, per dotar de vida i d’ànima als éssers inanimats.
I jo, després de veure una seqüència cinematogràfica que més aviat em repel·lia, i d’aquest llarg i documentat raonament, vaig eliminar un prejudici i em vaig reconciliar amb les coses a qui alguna ànima caritativa havia dotat d’una ànima increïble.

    

El jardí de les meravelles

EL BOSCO. La extraña historia de Hieronymus, el gorro, la mochila y la pelota. Il•lustracions: Thé Tjong-Khing. Ekaré. Barcelona 2016.


Tot just fa uns mesos va finalitzar al Museo del Prado de Madrid una de les grans exposicions que s’han organitzat mai sobre l’obra de Hieronymus Bosch, El Bosco, un artista que va viure i treballar als Països Baixos a cavall entre els segles XV i XVI. Tot i ser una icona de l’art, la vida, les arrels artístiques i el seu pensament no havien estat mai tan investigats com fins ara. El seu prestigi i la enorme influència de l’imaginari del Bosco en les generacions posteriors fins arribar a la nostra és innegable. Un avançat al seu temps? Un precursor del surrealisme? Un visionari?

El Bosco. Fragment de El jardí de les delícies. Museu del Prado


Els més joves se senten atrets per l’obra de l’artista. Ho he comprovat moltes vegades en les visites escolars que he fet al museu de Madrid, un dels que més obres cabdals de l’artista té en el seu fons. Els nanos admiren Velázquez i Goya, però queden fascinats quan descobreixen el món de El Bosco, i més quan saben que va viure molt abans que tots els clàssics. “És tan modern!”, “És futurista!” acostumen a admirar-se. Crea éssers híbrids, mig animals i mig persona; representa situacions i accions pròpies del que avui coneixem com a distòpia. No renuncia a retratar l’horror, el salvatgisme, la tortura, i ho barreja amb la tendresa, la bellesa i l’espiritualitat. Els seus quadres contenen infinites històries; en ells interactuen multitud de personatges. El món animal fantàstic i mitològic conviu amb el món rural. Imagina construccions futuristes a partir de formes orgàniques de la naturalesa i uneix elements irreals, dissonants i esperpèntics amb escenes tan oníriques com inversemblants. Qui era l’home capaç d’inventar aquells móns a principis del 1500? 

Thé Tjong-Khing (esquerra) i fragment de El carro de fenc de El Bosco (dreta)


L’il•lustrador d’origen indonesi Thé Tjong-Khing ha sentit des de sempre una atracció brutal cap a l’obra de El Bosco. De jove es va traslladar a Holanda per estudiar i encara avui hi viu i hi publica. Resideix i treballa, doncs, a la mateixa terra que va trepitjar el pintor. Ekaré publica aquest seu àlbum sense paraules com homenatge al mestre flamenc. Un nen actual, Hieronymus, surt de casa seva disposat a jugar amb la seva pilota i s’estimba per un penya-segat. A la manera de l’Alícia de Carroll, la caiguda en vertical el porta a un món desconegut habitat per animals i persones directament inspirats en l’obra de El Bosco. Mig paradís i mig infern (una nova picada d’ullet a Carroll), l’espai per on el nen haurà de recuperar la gorra, la motxilla i la pilota que ha perdut en la caiguda és una recreació dels escenaris del pintor.


Thé Tjong-Khing

Serà, possiblement, el primer contacte que el lector jove actual tindrà amb l’obra original de l’artista. Aquest lector, gens avesat als quadres del mestre, intuirà que els escenaris són barreja de somni i realitat. Que provoquen de vegades serenor i de vegades neguit; que poden ser acollidors i perillosos alhora. Si en un principi gaudirà de la visió dels animals estranys i fantasiosos, en el transcurs de les pàgines i les accions els endevinarà temibles, especialment quan arriben la nit i les flames, i apareixen els monstres i les bruixes que es volen menjar els nens que es perden (Hansel i Gretel en versió El Bosco).

Thé Tjong-Khing

Les imatges de l’àlbum contenen una seqüenciació gràfica, i a l’esquerra de cada doble pàgina hi trobem restes de la doble pàgina anterior. Tot plegat impulsa a una lectura continuada, a un camí per recórrer. Del descobriment a l’alegria; de l’alegria a la por; de la por al drama, i del drama a l’alliberament final i el retorn a l’espai conegut de la realitat. Ens perdrem en els detalls i farem descobertes en cada nova lectura. Trobarem multitud de jocs imaginatius en aquests país de les meravelles post medievals.


Thé Jong-Khing (esquerra) / El bosco (dreta)
Haurem conegut un món. Les il•lustracions i l’anècdota ens hauran obert la porta a l’univers de l’artista. Sentirem curiositat per la seva obra. Al final de l’àlbum, l’il•lustrador ens informa dels quadres de El Bosco en les quals s’ha basat per confeccionar les imatges, i ens adjunta una breu biografia del geni. També inclou una reproducció de la seva obra mestra, “El jardí de les delícies”, del Prado. El lector, amb paciència, reconeixerà personatges, construccions i accions que ha visualitzat en els dibuixos del llibre, i entendrà que el món que va pintar Hieronimus Bosch existia, d’alguna manera. Potser en la seva imaginació, o en la imaginació dels seus contemporanis; en els relats i les llegendes de la seva època i la seva societat; en els anhels i les fantasies dels seus veïns. Per a qui això escriu, tots els intents d’explorar i d'apropar la història de la creativitat artística al jove lector són un regal, i la iniciativa editorial que ho fa possible, una tasca lloable.

Eñ jardí de les delícies. El Bosco. Museu del Prado.

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets


Le grand imagier de l'art
Concepció gràfica: Loïc Le Gall
Éditions Palette, París, 2016
Aprendre a reconèixer i a denominar els animals amb L’entrada a l’Arca de Noé (1613), de Jan Brueghel el Vell —i no solament el cavall o el lleó, sinó el rat penat, el lleopard, l’estruç o el duc, entre molts altres—; descobrir formes i colors en la Composició VIII (1923) de Kandinsky; mirar les construccions i l’agitació del port de Marsella, representat per Vernet el 1754 ; fixar-se en les parts del cos de Maya amb nina (1938) de Picasso, en els elements d’una habitació segons Van Gogh (1889) o d’una Granja generosa (1994) de Konstantin Rodko; detectar els insectes i vegetals de Flors en un gerro amb branca de pomer (1731) de Jan Van Huysum i les fruites i hortalisses d’un dels retrats d’Arcimboldo (1590); i observar els menjars i els utensilis de cuina d’un bodegó de Jan Davidsz de Heem (1640) o els edificis, vehicles, vianants, senyals de trànsit i publicitats dels carrers del Cyclistes Mural (2012) de Sam Nhlengethwa. 

Tot això a més de la sorpresa i l’emoció que causen moltes de les peces seleccionades és el que pretén Le grand imagier de l’art, un llibre per a primers lectors que reitera una seqüència senzilla i efectiva: una doble pàgina amb la reproducció de la pintura precedida de l’epígraf que s’hi proposa —els animals, el port, el cos, la ciutat...— i d’una llista vertical de dotze mots; al peu, discretament en una línia, el nom de l’artista, el títol de l’obra i la data; i la doble pàgina següent en què, sobre un color únic, sòlid i uniforme —sense ombres ni matisos—, destaquen en dotze cercles els detalls dels quadres a què es refereixen les paraules. Una estructura i una composició gràfica summament acurades, ja que hi ha també un joc de tonalitats prou encertat entre els textos, els olis i el fons de la segona part de la seqüència; si de cas, l’únic retret, haver triat el manierisme d’Arcimboldo per a la coberta.
Publicat per Palette en 2016, editorial parisenca especialitzada en llibres d’art, sobretot per a xiquets —1et 1 font trois, La nuit tous les chats sont verts, Le code de l’art—, Le grand imagier de l’art es troba, de moment, només en francès; esperem que, com passà amb Las (verdaderas!) historias del arte (Océano), algun segell perspicaç el traduïsca prompte.