La senyora que llegia a l'ombra d'un roure immens

Fins ara El Roure de la Senyora era el nom d’un arbre. Ara, també és el títol d’un àlbum il•lustrat

Dues cares de la maternitat

Poesia i humor per parlar del vincle entre mares i fills

Navegant per l'oceà de les històries

Claus per interpretar Haroun i les històries, de Salman Rushdie

Per a l’estiu…

Novel·les, còmics, àlbums il·lustrats, contes, llibres de coneixements i altres títols per a totes les edats

Homenatge al pare

Un còmic de Paco Roca sobre la mort, el pas del temps i la família

Sang a les butxaques

Una història a tres bandes sobre l'or blau

La senyora que llegia a l'ombra d'un roure immens

Aquest estiu, en algunes llibreries, he comprovat una mica perplex que l’edició de llibres s’atura més que en altres estacions i en altres temps, com el bosc davant de la sequera. I els llibres es mantenen quiets, exposats al sol més temps del que caldria, en una època en la qual la lectura esdevé plaer, sobretot sota l’ombra d’un roure immens.
En un aparador, m’ha cridat l’atenció un llibre il·lustrat, impregnat pel color verd de l’herba de la seva coberta, en la qual una dona llegeix un llibre asseguda en un banc i embolcallada per un arbre monumental. Es diu El Roure de la Senyora, un títol que descriu, sense sortir de la ratlla, el que hom veu a la coberta. En realitat, és el nom que rep un roure monumental que hi ha a tocar de Sant Boi de Lluçanès, a resultes que la senyora Lotgarda de Perdals, d’una casa pairal del poble anomenada el Vilar, s’hi acostava molt sovint i hi passava llargues estones llegint, o bé, fent ganxet.

El llibre el signen en Pere Selva, en Subi i l’AnnaObiols. El primer és un avi de més de vuitanta anys, el ferrer del poble, i els altres dos, una parella artística formada per un il·lustrador i una escriptora, que a l’hora són parella sentimental, i que han posat cara i veu a un munt de personatges d’innombrables contes i col·leccions de la nostra literatura per a infants. 

El Roure de la Senyora

Tot i que l’arbre i el seu nom són reals, la història que s’hi explica és inventada per en Pere Selva -un d’aquests personatges que coneix i manté vives les tradicions d’un poble- per donar resposta a les inquietuds d’un nét: la història d’una nena que es perd al bosc. Arribada la nit, l’arbre, amb les seves branques descomunals la protegeix de la foscor i d’un perill tan enorme com és un llop. 
El Roure de la Senyora podria ser com tantes altres històries i llegendes locals que, amb la voluntat de transmetre-les, són editades per ajuntaments i institucions. Per ignorància, i sovint amb bona fe, són escrites i dibuixades per gent amateur, perquè sovint es creu que això d’escriure i dibuixar per a la canalla és pa sucat amb oli i tothom n’és capaç. A vegades, amb aquestes iniciatives es perd una ocasió immillorable per elaborar un producte que traspassi l’àmbit local i doni a conèixer el seu patrimoni arreu.  
El llibre d’El Roure de la Senyora trenca una llança en contra d’aquesta dinàmica. A mitges, l’Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès i l’editorial berguedana L’Albí, de llarga i contrastada trajectòria, n’editen un llibre de qualitat, elaborat amb tota la cura del món, amb el text d’un gran coneixedor dels valors locals que és adaptat i il·lustrat per dos autors professionals de la literatura per a infants i que habiten al poble, l’Anna Obiols i en Subi. La cura s’observa en cada element del llibre, des de les guardes, passant per una pàgina d’informació sobre l’arbre en qüestió, i fins a una coberta que, com l’arbre, crida l’atenció a tot lector que hi passa pel davant.
A vegades, ens enamorem de les tradicions que venen de nord enllà, siguin víkings, gal·leses, o bé, frisones, i oblidem que el patrimoni català és ric en personatges, fets i paisatges. Tan sols és qüestió de creure-s’ho de bo de bo i treure’l a relluir amb dignitat.


En El roure de la senyora, en Subi i l’Anna porten la llegenda del roure al seu terreny, com tants altres temes que han abordat, amb un text sintètic i clar, que crea expectativa a cada pàgina. La il·lustració d’en Subi, en general, jo diria que té l’essència del món infantil. Els seus colors bàsics, les cares arrodonides i les expressions amables fan propers els personatges, però també uns paisatges que tot i que reconeixem com a reals, els copsem com a infantils.

Com a curiositat, explica en Joan Subirana –Subi-, que el dia en concret que l’autor, en Pere Selva, donava resposta al seu nét davant del Roure de la Senyora, sense saber-ho, ells dos i els seus tres fills es trobaven ben a prop, observant i dibuixant un camp de colza groc tan esplèndid com el mateix arbre.

L’Anna Obiols i en Subi
L’Anna i en Subi creuen que, en els temps que corren, viure a comarques no és cap impediment per exercir la seva feina i seguir creant i editant llibres.

La seva trajectòria i la seva bibliografia són extenses. L’Anna ha sabut estructurar, polir i embellir els projectes i les històries cada cop més i en Subi, amb un estil personal, ha sabut embolcallar-les i transmetre-les als infants i als lectors en general. Si analitzem la bibliografia, s’hi entrelluquen moltes idees que s’han fet realitat i que farceixen un munt col·leccions de llibres de trinxera, ideals per les sovint migrades lleixes de biblioteques personals i escolars.

Però també hi sobresurten obres mestres, com ara:
  •  Els colors de l’Àfrica (Beascoa, 2003) –el llibre que els va donar a conèixer, en el qual s’aborden les emocions-.
  • Charlie, nas de llautó (Destino, 2009) –premi Apel·les Mestres. Un àlbum sense paraules, minimalista, que gira a l’entorn dels populars gestos de Charlie Rivel-.
  • El petit Dalí... i el camí cap els somnis (Lumen, 2004) –Sobre l’univers dalinià. Ha esdevingut també una popular obra de teatre per a infants-.
  • La vaca cega i altres poemes (Baula, 2010) –il·lustració d’algunes de les poesies més conegudes de Joan Maragall, amb un registre il·lustratiu diferent al que en Subi utilitza habitualment-.
  • Llibre de les bèsties (Baula, 2016) –el mateix podríem dir d'aquesta adaptació de l’obra de Ramon Llull-.
  • Quina olla! Quina capsa! (Pagès, 2015) –proposta imaginativa per als més petits. Moltes de les coses que podem fer amb una capsa i una olla. Atractiva la idea, el format i l’ús de tan sols dues tintes-.



Mares i fills

L’estiu és una època convulsa quan tens infants a càrrec.
L’alegria de poder passar més temps jugant amb els petits de casa topa amb la necessitat vital de descansar, de desconnectar, d’aturar-se a pensar i de llegir tot allò que t’ha quedat pendent durant el curs.

No és estrany doncs que al 1r 1a, davant les novetats que comencen a treure el cap per les llibreries, la mare Mumin s’hagi enamorat de dos llibres que reflecteixen aquest sentiment contradictori envers els nostres fills.

Zullo, Germano; Albertine. Mi pequeño. Trad. Delfina Cabrera.
Buenos Aires: Limonero, 2016

Mi pequeño és un llibre que dura un instant però que explica tota una vida. 
Un llibre que podem llegir ràpidament, com si es tractés d’un flipbook o, pas a pas, assaborint cada un dels dibuixos d’Albertine i els petits textos de Germano Zullo

Un llibre sobre la maternitat, el vincle, la dependència, que va merèixer el Bologna Ragazzi Award 2016 de ficció.  Un passeig poètic que et remou, que encetes amb un somriure però que t’acaba provocant sensacions contradictòries. Potser Albertine ha trobat la manera de dibuixar l’amor maternal? És tan fràgil la vida i bonica i alhora tan trista! 

Aquesta petita joia és fruït d’un treball d’anys del tàndem, personal i artístic, Albertine i Germano Zullo. Dos artistes suïssos habituals al Salon du livre et de la presse jeunesse de Montreuil, que, gràcies al seu tarannà conversador i al seu bon humor, s’han convertit en una visita ineludible cada vegada que tenim la sort de visitar el saló. 

L’any 2014, mentre Albertine signava el seu darrer llibre, Bimbi (La joie de lire, 2014), va explicar que estava treballant en un nou llibre que culminava tot un procés de reflexió personal pel fet de no poder tenir fills. 
En veritat, Bimbi n’era la prèvia, perquè és una mena de llibreta d’esbossos, de moments robats del dia a dia d’un seguit d’infants. Treballant amb llapis gris sobre blanc, l’autora feia un exercici d’observació reproduint amb  intuïció i destresa els gests, els sentiments, les expressions de diferents escenes protagonitzades per infants i joves. Sense cap context ni fil narratiu. 

L’any 2015 va aparèixer Mon tout petit a Le joie de lire i el vam comprar amb molt de respecte, sabent que ens emportàvem els anhels i secrets més íntims d’una gran dibuixant.
Un any més tard, l'editorial argentina Limonero el publica en castellà.

 
Però la maternitat té moltes cares i és just que a l’altra banda de la balança trobem un llibre que l’editorial Kalandraka acaba de recuperar:

Murphy, Jill. Cinc minuts de tranquil·litat. Trad. Miquel Desclot. Pontevedra: Kalandraka, 2016




Recordo perfectament tenir a les mans l'edició en castellà d'Edhasa de l'any 1989 i jove com era jo, trobar moltes pegues al llibre: que si on era el Senyor Gros? Que si aquesta mare era l'estereotip d'una mestressa de casa, que si la bata i el casquet de bany demostrava que... 
Han passat vint anys i la família Mumin ha crescut i ara, el llibre de Jill Murphy, me'l miro amb uns altres ulls. 

Les imatges tenen l'estètica dels anys vuitanta, però la història d'aquesta mare elefant que es tanca al lavabo buscant cinc minuts de pau lluny dels seus fills em sembla que no ha perdut vigència. La necessitat de gaudir de moments d'intimitat i la capacitat de fer-se respectar l'espai vital em semblen dues de les preocupacions o lluites internes més difícils de la maternitat. 

Poesia i humor, els nostres desitjos des del 1r 1a per aquesta setmana.
Ah! i cinc minuts (mínim) de tranquil·litat per a tothom!

Navegant per l'oceà de les històries


HAROUN i EL MAR DE LES HISTÒRIES. Salman Rushdie. Traducció de Marta Pera Cucurell. Bromera, Alzira 2010.

El 14 de febrer de 1989 es va fer pública la fatwa que l’aiatol•là Jomeini havia dictat per condemnar a mort l’escriptor Salman Rushdie (Bombay 1947).

“Comunico a l’orgullós poble musulmà de tot el món que l’autor del llibre Els versos satànics contra l’Islam, el Profeta i l’Alcorà, i tots aquells que hagin participat en la seva publicació, estan condemnats a mort. Prego a tots els musulmans que els executin allà on se’ls trobin”.

Uns mesos abans, el dia que feia deu anys, Zafar, el fill de Rushdie, li havia demanat al seu pare que escrivís un llibre que ell pogués llegir. Rushdie li havia suplicat paciència: acabaria el llibre que el mantenia ocupat i després acompliria el seu desig. L’infern que va viure l’autor després d’aquell 14 de febrer i que es va perllongar gairebé una dècada, està magistralment narrat a Joseph Anton: Memorias, publicat en castellà a Mondadori l’any 2012, una mena d’autobiografia dels anys que va viure sota l’amenaça de morir assassinat en qualsevol moment. Joseph Anton és el pseudònim que l’autor va utilitzar mentre vivia amagat, i l’obra és una epopeia increïble plena d’acció i reflexió sobre la vida i la literatura.

Després d’un llarg període sense escriure (la seva vida consistia en fugir d’un lloc a un altre, sempre custodiat per la policia, sense autonomia ni espai mental per a la concentració) va decidir acomplir la promesa que havia fet al seu fill. Haroun i el mar de les històries va ser la primera novel•la que va escriure i publicar després de Els versos satànics.

   Les bones obres literàries tenen valor per elles mateixes i cal gaudir-les com a artefactes creatius que abasten la seva exacta dimensió (des de la primera línia fins al punt i final), sense tenir en compte l’abans o el després. Sóc del parer que tampoc cal tenir massa en compte la història, la personalitat o el pensament d’aquell o aquella que les ha generat. Ara bé, hi ha casos singulars que criden l’atenció, i el de Haroun n’és un: resulta fascinant analitzar la novel•la (el seu contingut, la seva forma) contextualitzant-la en el moment en que fou escrita. Un escriptor potent que acaba de generar una obra mestra com és Els versos satànics, amenaçat de mort, vivint aïllat i amagat de tothom, en un estat mental alterat i convuls i lluitant contra un món editorial que, per por, es negava a continuar-lo publicant. Què en pot sorgir de tot plegat? Què dimonis ha d’escriure una persona en les circumstàncies de Rushdie?

   La novel•la, en paraules de Grahan Greene, és “un dels pocs llibres, des de l’Alícia de Carroll, la fantasia del qual arriba tant als joves com als adults”. Alison Lurie, del New York Times afirma que “és una sort per a l’autor i per als lectors grans i joves que, malgrat tot, no s’hagi silenciat. El mar de les històries del qual n’ha extret aquest llibre divertit i commovedor, no està emmetzinat, sinó que continua fluint tan clar i brillant com sempre”.

   La novel•la està dedicada al seu fill Zafar. En un principi, el protagonista s’havia de dir com ell. A Joseph Anton. Memorias, hi trobem un munt de referències sobre el procés de gestació de Haroun. Rushdie solia explicar històries al seu fill mentre el banyava. La banyera era un mar, i el pare n’agafava tasses d’aigua i les vessava damunt del seu cos. Cada tassa contenia una història, i al final totes es barrejaven en l’interior de la banyera.

Haroun explica la màgica experiència d’un nano el pare del qual és un narrador d’històries per a la gent dels pobles. Un dia el pare es queda sense res a dir. Coincideix que la mare els abandona (Rushdie i la seva dona es van separar en aquella època) i Haroun pretén restaurar la facultat inventiva i oratòria del seu pare. “En un principi”, escriu Rushdie a la seva autobiografia, “pensava que havia de ser un llibre “modern” en el que la família trencada continuaria trencada i el nen s’acostumaria a la nova situació (...) però vaig decidir que havia de trobar un final feliç. Darrerament havia desenvolupat un gran interès pels finals feliços”.

Un ocell real que havia caigut per la xemeneia i havia alarmat tant l’autor com els policies que el custodiaven, deixa petja en el relat. També la idea d’una ciutat trista (“Vet aquí una vegada, en el país d’Alifbay, una ciutat trista, la més trista de totes les ciutats, una ciutat tan miserablement trista que fins i tot havia oblidat el seu nom. Estava situada a la vora d’un mar lúgubre ple de peixos taciturns que tenien un sabor tan insípid que et feien eructar de malenconia encara que el cel fos ben blau”, així comença la novel•la). “El llibre no va començar a fluir immediatament “, reconeix Rushdie, “el soroll de la tempesta a l’altre costat de les finestres de casa era massa estrepitós”. (Vull deixar constància que les traduccions al català són meves: l’edició que tinc de Haroun és la publicada el 1991 per Seix Barral i traduïda al castellà per F Roldán; i la de Joseph Anton. Memorias, com ja he esmentat, només existeix en castellà traduïda per Carlos Milla Soler)


Haroun és una al•legoria plena de jocs de paraules, de dobles sentits, d’onomatopeies i múltiples experiments lingüístics i argumentals. Hi trobem referències a autors i a gèneres de la literatura. “Rimes, acudits, un jardiner flotant fet d’arrels nuoses i verdures com un quadre d’Archimboldo (...) i un guerrer amb mal de coll la tos del qual sonava a nom de novel•lista, Kafkafka!, Gogogol!, i d’altres que no van arribar a la versió final com ara Gogh! o Waugh!”, escriu l’autor a Joseph Anton. Memorias. Alifbay prové de l’indi i vol dir alfabet. Molts dels noms dels personatges tenen significat en indi o en anglès (és una veritable proesa la traducció d’una novel•la així a altres llengües!). Interaccionen dotzenes de personatges que, marca de la casa de l’autor, tenen una part de realitat i una part de fantasia, i en general es mouen frenèticament per mons imaginaris que, d’altra banda, tenen molt de reconeixibles. L’ésser mes malèfic, Khattam-Shud, és qui pretén enverinar totes les corrents que es dirigeixen a l’Oceà de les històries, de manera que no en quedi ni una, o que totes siguin tristes i plenes de misèria. Haroun i el seu exèrcit de persones, animals i artefactes hauran de lluitar per evitar-ho a la Nau Fosca, un lloc on no hi ha llum (els treballadors duen una llanterna de foscor, o sigui, que per moure-s’hi utilitzen una llum encara més negra que la foscor), ni sorolls, ni veus (els seus habitants duen la boca cosida).

   La imaginació que conté Haroun és desbordant i incontrolable, i s’hi parla de llegir, d’escoltar, d’inventar. El seu gran tema és la literatura i la ficció. “Les històries comporten disgustos”, diu Khattam-Shud a Haroun, “un oceà d’històries és un oceà de disgustos. Respon a una pregunta: Quina utilitat tenen unes històries que ni tan sols són veritat? (...) He descobert que per a cada història hi ha una antihistòria. Vull dir que cada història té la seva ombra, i si afegeixes aquesta antihistòria a la història, s’anul•len recíprocament, i bingo! Final de la història!”

Il·lustració de Roger Olmos per a la coberta de Bromera
   “Per què odies tant les històries?”, pregunta Haroun a Khattan-Shud, “les històries són divertides...”. “No és Diversió allò que convé al món”, li respon el malvat, “sinó Submissió. Tots els móns existeixen per a ser dominats. I dins de cada història, dins de cada corrent de l’oceà de les històries, hi ha un món, un món imaginari que jo puc dominar”.


   De Haroun se’n poden fer moltes lectures, així com hi ha molts nivells de lectura per a gaudir-la. I passen els anys, i el món canvia, i la novel•la i les seves interpretacions continuen malauradament en vigor. El fonamentalisme, el fanatisme, la manca de llibertat d’expressió. Se’t glaça la sang quan, en un moment donat, apareix un personatge amb un cinturó d’explosius a la cintura i es fa rebentar.

A tenir en compte!!! (abans del retorn de Llibres al Replà)

Benvolguts, de ben segur que recordareu l'escena següent: en una baralla, on es reparteixen castanyes a mans plenes, hi ha un gerro de mides consi-derables que, per suposat, acabarà per terra just després que algú cridi: Vigileu amb el gerro!, és de la dinastia Ming! Doncs bé, si voleu saber què va ser i què va representar pel món de l'art aquesta dinastia xinesa, no deixeu de fer passada per l'exposició que fins el 2 d'octubre podeu visitar al Caixa Fòrum de Barcelona. 

Si a més sou il·lustradors o us agrada el treball fet amb rigor i d'un equilibri difícil d'igualar, heu sentit el mateix que els impressionistes davant d'una aquarel·la xinesa o encara us pregunteu com s'ho van fer els xinesos per arribar a aital perfecció en la realització dels seus gravats, encara teniu més motius per fer-hi passada. No us la perdeu!!!

Aquí parlen de nosaltres!!!


Ei, en aquest article la Teresa Colomer fa un repàs de les novetats dels anys 2014-2015 sobre les publicacions d'interès. Llibres al Replà, hi és present, al costat d'altres noms de renom com la revista Faristol, les tesis de la Lara Reyes o l'Emma Bosch, o el grup de recerca GRETEL. Felicitats a tots plegats!!! 

Colomer, Teresa. «Estudis i recerca sobre llibres infantils i juvenils a Catalunya (2014-2015)». Anuari de l'Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura, vol. 4 

Per a l'estiu...

1r 1a

MATSUMOTO, Taiyou. Sunny. Barcelona: ECC, 2010
Després de caure enamorada del primer volum (de sis) del manga Sunny no hi ha dubte que aquest estiu m'emportaré a la maleta la resta de volums publicats fins ara de la sèrie. Una colla de nanos coincideixen en una mena de casa d'acollida, "la casa de los niños de las estrellas", on conviuen amb les seves preocupacions, desitjos i fantasies. Mentre s'enyoren, creixen i imaginen que potser els seus pares tornaran a buscar-los, juguen dins un vell cotxe, un Sunny, aparcat davant de casa, símbol de tot allò que els depara el futur. 
De Matsumoto només dir-vos que té un estil molt poc convencional comparat amb el manga més conegut a casa nostra. De fet, els experts parlen de la influència que ha rebut d'autors europeus com ara Miguelanxo Prado, Enki Bilal o Moebius.





FOMBELLE, Timothée de. Vango. Barcelona: La Liebre de Marzo, 2015-2016. vol. 1. Entre cielo y tierra. vol. 2. Un príncipe sin reino

Una altra lectura imprescindible d'aquest estiu serà la segona i última part de Vango. Després de quedar-nos a mitges amb l'edició catalana, finalment podrem llegir el segon volum gràcies a la traducció d'Esteban Bernis a La Liebre de Marzo.
De Vango ja en vam parlar al replà i tota la crítica i els lectors coincidíem que ens trobàvem davant d'una obra extraordinària. Timothée de Fombelle posava en joc un munt d'històries paral·leles amb el rerafons de l'Europa del segle XX. Personatges entrenyables que giraven entorn al misteriós i valent Vango.
Trama complexa, ritme trepidant, personatges sòlids, misteri, guió cinematogràfic... Totes les expressions típiques i tòpiques que apareixen a les ressenyes dels bons llibres d'aventura es poden utilitzar per parlar de Vango.



CANAL, Eulàlia
Els fantasmes no truquen a la porta
Il·lustr. Rocio Bonilla
Barcelona: Animallibres, 2016

1r 2a


Els fantasmes no truquen a la porta és un àlbum il·lustrat que aparegué per Sant Jordi. Al replà, encara no n’havíem parlat, però és molt clar que ha de tenir una presència destacada al nostre aparador. El signen dues de les artistes més en forma del nostre panorama literari: Eulàlia Canal, com a escriptora, i Rocío Bonilla, com a il·lustradora. Els seus treballs s’entenen tan bé com alguns dels personatges del conte, ja que el tema que aborda és el de l’amistat. Entre els tres animals protagonistes, floreixen molts dels sentiments que genera l’amistat: complicitat, gelosia, generositat, amor... i per tot arreu, treuen el cap l’enginy, el riure i el somriure. Malgrat que hi ha alguna escena de neu i fred, és un bon conte per compartir a l’estiu.



LLULL, Ramon. Llibre de les bèsties
Il·lustr. Subi. Adapt. Anna Obiols
Barcelona: Baula, 2016

Aquest any, amb motiu de l’any dedicat a Llull, han estat diverses les propostes d’adaptació del seu llibre més popular i més adient per als infants: Llibre de les bèsties. Aquest exemplar, editat per Baula, i en format d’àlbum, ha estat el darrer en incorporar-se al mercat.  L’adaptació de l’Anna Obiols és acurada, sintètica i clara i les il·lustracions d’en Subi tenen una enorme força comunicativa. Hi destaquen els colors vius sobre un fons de paper d’embalar i uns animals humanitzats, amb postures molt rectes i senyorials, i una mirada seria i profunda. Un regal que enalteix l’obra de Ramon Llull.    

TJONG-KHING, Thé. El Bosco. Barcelona: Ekaré, 2016

El Bosco és un dels pintors renaixentistes més enigmàtics i influents de la història de l’art. Enguany se celebren els 500 anys de la seva mort, i el museu del Prado de Madrid, durant tot l’estiu, presenta una exposició antològica del seu univers, ofereix una ocasió irrepetible per accedir-hi.
Aquest mes de juny, Ekaré també publica un llibre sense paraules, on un noi anomenat Hyeronimus es perd en un món d’estranyes criatures i un paisatge fascinant. Si el seguim, pàgina rere pàgina, ens passejarem també pels espais del Bosco i coneixerem els personatges del pintor homenatjat.





2n 1a 


PÉREZ HERNANDO, Fernando. Armando. Il·lustracions de l’autor. Barcelona, Takatuka, 2016

Potser perquè al 2n 1ª tampoc juguem a futbol, però aquesta nova proposta de l’editorial Takatuka ens ha agradat molt especialment i ens ha fet recordar la nostra capacitat d’imaginació de quan érem petits, per resoldre moments conflictius. Una pilota pot suggerir maneres diverses de jugar-hi i molts somnis. El nen protagonista, Armando, ens fa pensar en un futbolista molt conegut, però ens sorprendrà com, a vegades, les semblances poden ser enganyoses. El seu pare vol que jugui a futbol i Armando trobarà la manera de fer-ho més propera als seus gustos. Un llibre necessari per a trencar estereotips!




VON DER GATHEN, Katharina
Explica-m'ho. 101 preguntes fetes per nens i
nenes sobre un tema apassionant
Il·lustracions d'Anke Khul
Barcelona: Takatuka, 2016
Aquí tenim un llibre perfecte per poder parlar amb els més petits d’un tema tan interessant i, a vegades, difícil com la sexualitat. Una oportunitat per obrir un debat entre pares i fills, adults i menuts. L’autora va estudiar educació especial i va realitzar una formació suplementària d’educació sexual. Responent a un seguit de preguntes de nenes i nens de tercer i quart de primària, Katharina Von der Gathen s’apropa amb sinceritat, un cert humor i amb molta delicadesa a diversos temes interessants, no només als més petits, relacionats amb el sexe.
I té la sort de comptar amb les il·lustracions plenes l’humor i expressivitat de l’Anke Khul, molt present a diverses publicacions de l’editorial Takatuka. L’hem de tenir a la nostra biblioteca particular!



2n 2a

VILAPALANA, Silvestre. La mèdium. Alzira: Bromera, 2016

Aquest autor, de tarannà tranquil en el ritme de les seves publicacions, ens regala títols de forma assenyada i pausada. Ja el vam descobrir, sempre sota el mateix segell de Bromera, a Els dimonis de Pandora o La Frontera Negra. És, sense cap mena de dubte, un dels autors del nostre panorama literari que sap controlar amb més destresa el ritme intern de l'obra; i és així com atrapa el lector i el submergeix en històries sempre amb un punt de paranormal. És per això que aquest estiu espero gaudir de valent amb la darrera novel·la de Vilaplana, una narració que s'inicia amb la mort del pare de la Leiza, una mort que ella ha endevinat. Existeixen els mèdiums?



HEMINGWAY, Ernest. El vell al pont. Il·lustr. Pere Ginard. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2016

Llegir un referent de la literatura universal sempre és un bany d'humilitat. Hemingway, amb aquest relat curt, ens resumeix l'estupidesa de les guerres de la mà d'un vell assegut en un pont que no entén el per què ha de fugir de casa on ha abandonat allò que més estima: el seu gat, les cabres i els coloms. Per què? es pregunta aquell home vell? Per què, ens hem de preguntar tots els lectors d'aquesta joia de la literatura que, acompanyada de les magnífiques il·lustracions de Pere Ginard, hauria de ser lectura obligada per a tothom aquest estiu. Jo ja me l'he comprat! 



ALEKSIÉVITX, Svetlana. Temps de segona mà. Barcelona: Raig Verd

La Nobel de literatura ha estat poc traduïda al nostre país. És per això que no en podem jutjar tota la seva trajectòria però jo m'he compromès a saber de què va això de les entrevistes literàiries o la literatura de l'entrevista. És per això que aquest estiu em comprometo a resseguir fil per randa les vides i misèries del poble rus acompanyat d'aquesta autora descoberta mercès al premi. Una literatura de petites històries que generen grans novel·les (espero). 



3r 1a

De bestioletes —aranyes, formigues, erugues...—, n’hi ha tot l’any, però és a l’estiu quan més en veiem i més ens afecten —que incòmode el brunzit del mosquit a l’orella a punt d’adormir-nos. Ara coincideixen dos llibres que permetran al lector distingir aquests animalons, catalogar-los i, endavant, reconèixer-los fins al punt de convertir-se’n quasi en un expert.

ALADJIDI, Virginie
Inventari il·lustrat dels insectes
Il·lustracions d'Emmanuelle Tchoukriel
Traducció de Mariam Chaïb
Pontevedra: Kalandraka, 2016
En l’Inventari il·lustrat dels insectes, les làmines precises, realistes, d’Emmanuelle Tchoukriel —que recorden els dibuixos clàssics dels naturalistes— i els textos de Virginie Aladjidi presenten una col·lecció de coleòpters, lepidòpters, dípters, himenòpters i altres insectes —tèrmits, panderoles, grills, etc.— amb una fitxa que consta, com a mínim, del nom comú i el científic, la mida i una descripció succinta però suficient per a identificar l’individu i que, en molts casos, inclou informació sorprenent, com que l’escarabat piloter és copròfag —menja excrements—; que les impressionants mandíbules del cérvol volant no li serveixen ni per a mossegar ni per a capturar, només per a lluitar contra altres mascles rivals; que la femella de la papallona zebrada pot arribar als set centímetres; que algunes libèl·lules volen ràpidament i àgilment perquè tenen dos parells d’ales independents, i que el pregadéu pot girar el cap triangular fins a poder veure al seu darrere. Després de mirar aquestes pàgines, ja no es pot oblidar, per exemple, el color roig intens de la larva de l’escarabat de la patata.








ZOMMER, Yuval. El gran llibre de les cuques. Traducció de Susana Tornero. Barcelona: Joventut, 2016

Yuval Zommer ha prefereit una aproximació més lúdica i en El gran llibre de les cuques representa, a més d'insectes, caragols i llimacs, aranyes, centcames i cucs amb un aire infantil i juganer, però no per això menys recognoscible, ja que cada espècie apareix caracterizatda en el seu hàbitat —aquàtic, nocturn, sota terra...— i sovint en les diferents fases del cicle de la vida. Zommer dedica les últimes pàgines a les cries —ous i larves—, a com es mouen les bestioles i a quines funcions tenen aquestes en la naturalesa —pol·linitzar, servir d'aliment a altres animals...—, així com a mostrar les cuques més comunes que es troben dins de casa; tanca el volum amb una terminologia bàsica imprescindible i un índex alfabètic, taula que també apareix, encertadament, en l'Inventari d'E. Tchoukriel i V. Aladjidi. Un plaer trobar tanta cura en dos llibres infantils de coneixements.



3r 2a


Des del tercer segona, recomanem dues novel·les com a lectura d'estiu. Una més aviat dirigida al públic juvenil i, l'altra, al públic adult. Ambdues han estat premiades: la juvenil amb l'Edebé i la d'adults amb el Llibreter 2015 i el Crexells 2016. Som-hi!


LEANTE, Luis. Fuig sense mirar enrere
Traducció d'Elenda Vergés-Bó
Barcelona: Edebé, 2016
Coneixem l'Enrique, que ens parla en primera persona i es dirigeix des de la línia 1 a un "tu" que no és el lector sinó, com anirem descobrint, el seu pare, policia mort en acte de servei i la desaparició del qual cinc anys enrere va donar inici a la rebel·lia i inadaptació del nostre protagonista. De mica en mica, Enrique recuperarà la figura d'aquest pare absent gràcies a la perillosa aventura en què es veu immers de mà d'un ex company del seu progenitor que ara és testimoni protegit en un cas de corrupió i violència. Leante aconsegueix uns capítols de ritme trepidant i adrenalina pura, del tercer al setè, que eprden pistonada quan la trama deriva cap a una història d'amics/amors/inseguretats/rivals pròpia de l'adolescència, alhora que abandona el thriller. Refer una personalitat és difícil. Redreçar una conducta també, però Leante ens deixa clar que col·legues i família són aquí per a ajudar-nos.







BENESIU, Joan. Gegants de gel
Barcelona: Ed. del Periscopi, 2015
Flamant guanyador (just la setmana passada) del premi Crexells, Gegants de gel és una història d'històries. Una novel·la carregada d'ambició i gens acomplexada, circumstàncies ambdues difícils de fer coincidir en la narrativa catalana més actual. Una colla de personatges es troben asseguts el 31 de desembre a la taula d'un bar a la ciutat d'Ushuaia, a l'Argentina, la població més austral del planeta. Què hi fan, allí, tot sols? Per què no són a casa, amb les seves famílies i amics? Què hi busquen, en aquest racó recòndit? Tot i que no sabem qui ens parla fins a la pàgina 42, d'entrada s'assembla una mica a l'acudit: "hi havia una vegada un anglès, un xilè, un polonès, un mexicà..." Tots es busquen a ells mateixos explicant-se als altres: les seves històries (d'una manera o altra envoltades de desig i violència) els perfilen i els fan de mirall. D'un avió transoceànic a un pis de Liverpool; del submón de la corrupció i els sicaris mexicans a la supervivència d'un escamot de l'exèrcit polonès a la segona guerra mundial, Gegants de gel i les dotzenes de referències culturals que l'acompanyen és un món globalitzat i en moviment. Un món carregat de solitud i de tristesa que avança surant com un iceberg pels mars de l'Argentina. I ja sabeu que d'un iceberg només en veiem la ínfima part que sobresurt de la superfície...
Bon estiu i bones lectures, seguidors del Replà!

Homenatge al pare

PACO ROCA
La casa
Traducció al català de Tina Vallès
Astiberri Ediciones, Bilbao, 2016
Si algú, de xiquet, ha passat els estius en una casa de camp, quan obri aquest volum s’hi retrobarà de sobte: l’interior en penombra —per controlar la calor—, quatre o cinc habitacions perquè càpia tothom, els mobles rústics i pràctics —alguns de plàstic—, un munt de figuretes i «trastos vells que els pares ja no feien servir i també les coses que els meus germans i jo ja no volíem», una persiana que se n’ix de la guia, l’ametler, la piscineta, el garatge amb ferramentes i andròmines. La quietud. De fet, La casa comença amb un silenci estremidor, el de l’únic habitant d’aquest casalot que se’n va i no torna; una primera seqüència muda que, subtilment però de manera impactant, anuncia el que vindrà: la mort del pare.

En La casa de Paco Roca (València, 1969), la imatge del progenitor es construeix  de manera fragmentària, es va fent nítida a poc a poc a través dels records dels tres fills que es reuneixen per agençar l’habitatge i posar-lo a la venda. Tots recorden un home que no podia estar-se quiet, «treballar era la seua única afició»; llevat de l’estructura de l’edifici, pràcticament tot ho va fer ell amb ajuda de la família: el fill escriptor confessa que «venir a la casa era com anar a un camp de treballs forçats». La personalitat del protagonista, doncs, però també la dels fills i, en segon pla —present, però difuminada— la de les parelles. S’hi plantegen qüestions doloroses, no solament l’assumpció de l’orfandat, sinó també la malaltia, els últims moments a l’hospital, les relacions fraternals, no sempre fàcils: retrets, interessos, recances covades amb els anys.

Amb uns diàlegs mesurats, versemblants —un encert que no hi haja narrador— i unes transicions acuradíssimes en què els objectes vinculen present i passat —la taula, la mànega de reg, una fotografia, la pèrgola—, La casa és un còmic colpidor sobre el pas del temps i sobre la complexitat de la família, alhora que, en certa manera, el retrat de la generació que nasqué en la dècada dels seixanta i que ara cinquanteja.


Sang a les butxaques!

En Dídac no sap, ni intueix, què hi ha darrere de la paraula globalització. A voltes he intentat explicar-li allò de que tot el món estava connectat per una xarxa immensa de fils invisibles que permetien parlar d’una punta a l’altra de la terra sense cap mena de dificultat. Si a això, a més, intento explicar-li que un folre polar, com el vermell que habitualment porta, portava al darrere tota una llarga història..., tot plegat es complica tant i tant que és impossible que ho entengui. Per sort, a voltes trobo petites joies de la literatura que em faciliten molt la feina, llibres que, a vegades de forma directa o d’altres a partir d’una bona història, afronten i ens mostren amb claredat diàfana problemàtiques que removien consciències arreu del planeta, i d’aquesta manera tot plegat és de més bon passar.

Entre aquests títols podria citar algunes de les obres d’un autor que per a mi és de referència: Jordi Sierra i Fabra. Entre l’extensa producció d’aquest escriptor, m’ha estat especialment útil per explicar la guerra al Didac En un lloc anomenat guerra (La Galera, 2002). Amb aquella història en Dídac va comprendre com a les guerres només hi ha perdedors, i aquests tenen molts noms però tots tenen la mateixa característica: aquella guerra els ha pres la innocència, l’alegria i la confiança amb els altres, és a dir, la fe en la humanitat. Una altra de les virtuts d’aquesta novel·la rau en la seva qualitat literària, en no quedar-se a mig aire com ha passat altres vegades en les que el tema pesa, i massa, molt més que l’argument.


Un altra d’aquests llibres és el mític La vuelta al mundo de un forro polar rojo (Siruela, 2010), una petita joia que ens mostra la rerebotiga del comerç mundial i de l’anomenada globalització en un objecte tan quotidià i bàsic com és un folre polar. Amb aquest llibre en Dídac va començar a entendre que ara pot ser difícil sobreviure en aquest món nou, però abans era una autèntica heroïcitat sortir amb el cap ben alt de la compra de qualsevol objecte d’ús habitual.


Aquestes dos exemples són una mostra del que entenc que han de ser aquest subgènere literària de la crítica social: o fem literatura o fem un llibre informatiu, però quedar-se a mig aire és com vol i de dol, com amagar l’ou. I és que el lector jove vol, i necessita, saber a quina partida està jugant, i això no sempre es dóna.

Recentment, però, gràcies als safaris que en Dídac i jo organitzem a la recerca i captura de llibres, he desenterrat un títol realment interessant: Connexions, d’Elisabeth Stewart (Cruïlla, 2015). Aquesta canadenca, dedicada al món del guió on ha sobresortit amb diferents sèries i, fins i tot, amb una pel·lícula, ens planteja una qüestió molt simple: t’has preguntat mai d’on procedeix el mòbil que portem tots a la butxaca? I per donar-ne resposta l’autora ens acompanya a conèixer el món de l'or blau: el coltan. Aquest mineral rar és imprescindible per a la fabricació dels telèfons mòbils i ordinadors que els meus pares usaven a diari, uns aparells que contribuïren en gran mesura a aquella globalització que explicava anteriorment.


Connexions, publicada al Canadà el 2014, va anar fent forat i fins i tot va ser seleccionada per formar part del pòquer de títols finalistes al premi Protagonista Jove del curs2016-2017. La novel·la ens exposa, de forma molt real i documentada, els passos necessaris per a la fabricació d’un telèfon mòbil, des de l’obtenció dels materials rars, com aquest coltan, fins al seu ús –o abús-, passant per engalzar totes les seves peces. I com presentar-ho de forma amena i al mateix temps realista? Doncs l’autora ens fa posar en la pell de tres noies adolescents que representen cada un d’aquests moments.

De la mà de la Sylvie coneixerem com la troballa de coltan al subsòl d’un poblat de l’Àfrica central engega una guerra de la que la seva família i, per extensió, tot el seu poble es veuen obligats a fugir i a refugiar-se al país veí. Amb els ulls de la Laiping coneixerem com gegantines empreses xineses fabriquen els nostres telèfons mantenint en règim gairebé d’esclavatge a les noies de la Xina rural que marxen a les grans ciutats a la recerca del Dorado. I de la boca de la Fiona, una canadenca innocent i molt enamorada, coneixerem els perills d’un ús inadequat d’aquest aparell. Tot i això, per suposat, els problemes d’aquesta darrera no tenen res a veure amb la pèrdua de vides humanes o de llibertat que pateixen les dues anteriors.

Stewart no ens demonitza el telèfon mòbil, ans al contrari, ja que en molts moments és la solució per comunicar-se, gravar imatges, fer fotografies o altres usos que permeten que les protagonistes trobin sortida a alguns dels entrebancs. I aquesta és una de les grans qualitats de l’obra: el defecte no està en l’objecte si no en el subjecte.

L’autora ens mostra com de divers era aquell món, com d’injust i desequilibrat es va convertir la terra en la que vivien els meus avis. I tot partint d’una narració àgil, en la que les tres històries avancen en paral·lel sense tocar-se massa però ajudant-se a comprendre més i millor el trencaclosques que ens il·lustren. Una novel·la commovedora que hauria de fer-nos reflexionar sobre si portem sang a les butxaques o, si més no, responsabilitzar-nos més i millor de cara a la nostra propera adquisició –hi ha alternatives! 

Un replaner a Croàcia

Des del Saló del llibre Infantil i Juvenil de Sibenik (Croàcia) compten amb l'Ignasi Blanch, veí de l'escala, com a il·lustrador convidat d'enguany en la  10a edició de la Fira.

Des del 17 al 29 d'aquest mes de juny, l'Ignasi presentarà una exposició retrospectiva de la seva obra  i oferirà tallers. Una bona notícia que ens agrada compartir amb els seguidors del Replà.


Rodant per Alemanya

Fa un parell de setmanes que he tornat del saló del llibre de Saarbrücken, a Alemanya. Hi vaig des de l’any 2001 i em faig càrrec d’un estand on presento les novetats de les principals editorials catalanes i de l’estat espanyol.
He conegut personalment molts il·lustradors d’altres països que fan unes propostes artístiques tan diverses com Ivan Gantschev, Roberto Innocenti, Julian Press, Benjamin Lacombe o Andrea Petrlik Huseinovic, entre molts d’altres.
Saló del llibre infantil i juvenil a Saarbrücken (Alemanya)
Durant aquests anys m’han acompanyat autors del nostre país, com el veí de l’escala Àngel Burgas, amb qui vaig començar aquesta aventura alemanya, i molts d’altres: Maria Rius, Federico Delicado, Jokin Michelena, Jordi Sierra i Fabra, Miguel Larrea o Laura Gallego.
En els darrers anys procuro compartir aquesta experiència amb joves il·lustradors de Catalunya i amb grups que tenen una proposta editorial realment alternativa a les editorials més convencionals i conegudes. Vaig presentar el grup Queixal edicions, la il·lustradora Eva Sánchez, i aquest any m’han acompanyat tres joves il·lustradors components del taller La Roda.

Arribada a Saarbrücken
Tot va començar en un bar del barri gòtic de Barcelona. Jan Barceló, Raúl Vélez, Ferran Orta i jo mateix vam quedar per fer volar coloms tot parlant de la possibilitat de viatjar conjuntament al saló de Saarbrücken del 2016. Havent sopat vam començar a dibuixar damunt d’un full plegat en forma d’acordió, un Leporello. Aquest llibre, senzill i dibuixat a quatre mans, el vam imprimir en serigrafia i en vam fer una sèrie limitada i numerada al taller de La Roda, del qual ells en formen part. El vam titular “Freunde” (amics) i l’hem presentat a Saarbrücken juntament amb totes les propostes creades amb la mateixa tècnica tradicional d’estampació al seu taller del barri de Sants.
"Freunde"de Jan Barceló, Ferran Orta, Raúl Vélez i Ignasi Blanch.
Així, doncs, els tres components de La Roda m’acompanyarien a Saarbrücken per presentar les seves propostes i participar en les activitats programades al saló.

A l’arribar a Saarbrücken vam organitzar l’estand amb els llibres de les editorials, La Galera, Planeta, Timun Mas, Anaya, Edelvives, Casals, Bambú i amb els editats al taller la Roda. El nostre llibre “Freunde” tenia un lloc especial i, de fet, va ser el més sol·licitat!

Ferran, Jan i Raúl dibuixant al saló
Aquest any el país convidat al saló era Ucraïna i vam poder conèixer a molts il·lustradors i escriptors d’aquest país. Un vespre vam tenir la sort de compartir un sopar amb la il·lustradora Kateryna Shtanko i amb els escriptors Volodymyr Arenev, Zirka Menzatjuk, i amb Lesja Voronyna. També ens acompanyava la Dra Uliana Baran, presidenta del Centre d’investigació de la Literatura infantil i juvenil de Ucraïna. Vam parlar dels nostres projectes, de l’actualitat catalana i també de la situació conflictiva al seu país. Veure com podem ser de diferents en l’expressivitat gestual i el to de les converses, va ser una experiència que no oblidarem mai.

Amb la il·lustradora Kateryna Shtanko
Kateryna Shtanko és una de les il·lustradores de referència a Ucraïna, i ha rebut infinitat de premis. Al Saló presentava els originals del conte “La princesa i el gripau” basat en un antic conte del seu país.


Les seves il·lustracions són d’un traç molt delicat i plenes de detalls, amb moltes ornamentacions, com ara les filigranes decoratives que envolten cada imatge. Sempre fa referència a tradicions i costums ucraïneses, ens va comentar. És una persona molt tranquil·la i fuig de la popularitat.


Kateryna Shtanko
Normalment treballa als vespres i li agrada escoltar música que li resulta suggerent per a cada feina, especialment bandes sonores de pel·lícules.
També vam poder estar uns dies amb els joves il·lustradors de l’Art Studio Agrafka, també d’Ucraïna. Són la Romana Romanyshyn i l’Andriy Lesiv. Viuen i treballen conjuntament. Els seus darrers projectes han estat reconeguts a fires internacionals, com la de Montreuil a París i la de Bolonya. Això ha estat un suport indispensable per a les noves generacions d’il·lustradors ucraïnesos, ens comenta també la il·lustradora de Kiev, Olena Staranchuk.

Romana Romanyshyn i Andriy Lesiv
Per als joves il·lustradors actuals, el treball de la Kateryna és un referent que tracten amb molt de respecte, però el seu interès va més enfocat a propostes vinculades al disseny gràfic i a la tipografia, com en el cas dels d’Art Studio Agrafka.
A més a més, vam tenir la sort de compartir experiències i de dibuixar conjuntament amb la il·lustradora Emily Hughes. Emily és molt popular gràcies al seu llibre “Salvatge” editat al nostre país per Libros del Zorro rojo. L’Emily va nèixer Hawai i viu i treballa a Londres.
Ella mateixa està sorpresa de l’èxit obtingut amb aquest llibre creat des d’un interès personal i resultat dels seus neguits. Sovint es pregunta si l’educació ens ajuda o ens determina i limita. Va crear “Salvatge” amb el propòsit de fer pensar i també de divertir als lectors. L’Emily dibuixa molt i abans de cada llibre fa molts esbossos per trobar les composicions més interessants i per familiaritzar-se amb els personatges.
Emily Hughes
La seva intenció, ens va comentar, és mantenir el traç solt i expressiu dels primers esbossos en l’obra final.
Un dels matins del saló del llibre vam estar dibuixant tots plegats, també amb l’Emily, per als nens visitants de diverses escoles de la zona.
Els il·lustradors de la Roda van poder compartir la seva experiència en impressió serigràfica amb Jérémie Fischer, un il·lustrador de França, que
presentava el seu llibre “Animaux”.
Jérémie treballa amb petites edicions personals creades al seu taller de Lió, i viatja sovint per fires de llibres d’editorials alternatives i creades des de la revaloració de tècniques tradicionals d’impres-sió.

Jérémie Fischer
Evelyne Laube
També vam compartir un sopar amb L’Evelyne Laube, il·lustradora de Suïssa que presenta el llibre “Die Grosse Flut”, una edició pensada com a carpeta d’imatges on tracta el tema del diluvi universal amb unes il·lustracions fetes a llapis i de gran format. Aviat gaudirem de l’edició del llibre en castellà.

El nostre veí d’estand era l’il·lustrador Ulf Keyenburg. Ulf K, com es fa anomenar, viu a Essen, Alemanya i és un reconegut dibuixant de còmics. Aquest any signava el nou exemplar del llibre “Neue Geschichten von Vater und Sohn”, una revisió del còmic creat als anys 30 per Erich Ohsersi molt respectat a alemanya.
Ulf K.
Ulf també presentava el seu llibret autoeditat i imprès en serigrafia, “Monsieur M.” on ironitza amb el personatge de la mort i la desconfiança de la seva companyia quan s’apareix a un individu inno-cent que passeja pel carrer.

Vam tancar el darrer dia del Saló dibuixant en directe en una festa on el menjar, la beguda i les nostres il·lustracions creades in situ, servien per recollir fons i donar suport als refugiats sirians, acollits a la Zona de Saarland.

Des del taller La Roda se seguiran fent propostes de qualitat, amb tècniques tradicionals d’impressió i amb la seguretat que l’edició personals de petit format té un llarg itinerari. Seguiran en contacte amb aquests nous companys de viatge del món de la il·lustració, i l’any vinent jo tornaré a Saarbrücken per 16a vegada per constatar que el món és gran i que hi ha tantes maneres d’entendre i viure la il·lustració com persones que hi treballem.

Jan, Raúl, Ferran i Ignasi amb Emily Hughes a Saarbrücken
Això tot just comença!