La bèstia i els humans de Max Velthuijs

Es recupera «El drac vermell», una de les obres mítiques del gran autor holandès

Al ventre de la balena

Crònica d’una visita a la Biblioteca Internacional del Llibre Infantil (Japó)

L'olor de la xocolata

Una veneçolana i un colombià il·lustren a Barcelona

La literatura musical, o un escriptor a la cort dels Grammy

Dos àlbums que transmeten música a través de les paraules i de les imatges

Crenshaw, l’amic imaginari que sempre està de guàrdia

Una història d’amistat, de gats gegants i de resiliència infantil

Teixir com a metàfora

Impedimenta publica un àlbum sobre la vida i obra de Louise Bourgeois

La bèstia i els humans de Max Velthuijs


MAX VELTHUIJS
El drac vermell
Traducció de Montserrat Camps Gaset
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2016

«La gent va córrer a veure què era aquella bèstia»: la gent sempre corre a veure el monstre i, de vegades, se senten veus que criden «Mateu el lladre»; en El drac vermell també. Quan escrivia per a xiquets, Max Velthuijs (La Haia, 1923-2005) no defugia les complicacions —«escric llibres per a nens que comencen a enfrontar-se als problemes de la vida», digué alguna vegada—, per això, els individus de les seues obres no són tots iguals, no conformen una massa indiferenciada brutal o bondadosa. En El drac vermell, publicat originalment en 1973 —premi Pinzell d’Or de l’Acadèmia de Belles Arts d’Holanda—, els habitants d’un poblet «a l’extrem del món» veuen alterada la seua existència pacífica —i també avorrida— per l’arribada d’un drac immens que cada dia arrasa la collita d’un camp; quan, per fi, descobreixen el responsable dels furts, els pagesos volen desfer-se’n; però arriba l’autoritat i hi posa ordre: «Ha transgredit la llei. L’hem de detenir! És de justícia». La integració del nouvingut no és fàcil: un ésser fort, difícil d’amansir i al qual li agrada, sobretot, menjar i gandulejar; després dels assajos infructuosos del general i de l’alcalde per treure profit de l’animal, serà un professor qui dissenyarà una màquina que permetrà transformar en energia elèctrica el foc que, de tant en tant, ix d’aquesta gola gegantina.
Amb els seus rojos i verds intensos sobre fons blancs, amb figures encarcarades com espantalls que, a mesura que avancen les pàgines, s’engrandeixen, adquireixen individualitat i perden la rigidesa —l’inventor o l’escena del lector, el xiquet i el gat—, Velthuijs parla d’alguna cosa més que de la discriminació i del respecte al diferent: la reacció immediata —lògica, fins un cert punt comprensible— dels damnificats, la necessària intervenció de la llei, el fracàs d’algunes bones intencions, la complexitat de viure en societat... Tot allò, sense perdre de vista la faç bonhomiosa i entremaliada de la bèstia, que conclou: «Els humans no són pas tan dolents com semblen!».




Al ventre de la balena. La Biblioteca Internacional del Llibre Infantil (Japó)

Que què coneixem del Japó?, ens podem preguntar. Molts seríem capaços d’enumerar alguns dels seus àpats més famosos –sushi, ramen, soba...-, alguns altres recordaran el terribles tsunami que va arrasar part de la costa nord-est del país, algú recordarà que el judo n’és un dels esports nacionals i, fins i tot, l’haurà practicat, d’altres que mantinguin una relació més estreta amb la seva cultura hauran llegit Murakami i algun manga –còmic en japonès- o, fins i tot, podran anomenar alguns autors de literatura infantil de renom com Mitsumasa Anno o Satoshi Kitamura. Però quants de nosaltres som conscients que el Japó té entre els seus autors quatre premis Hans Christian Andersen? I que, segons les estadístiques, és el país amb el percentatge més alt de lectors –el 91%-? O que té una Biblioteca Internacional del Llibre Infantil fundada el 1880? Doncs ara intentarem posar una mica de llum sobre aquest darrer aspecte.

La Biblioteca Internacional del Llibre Infantil...
Per imaginar on està la biblioteca hauríem de ser capaços de col·locar, de costat, ciutats com Roma, Barcelona, Madrid o París. Això és Tòquio, una immensa ciutat on viuen 13.000.000 milions de persones, però que al seu entorn en són més de 30. En un dels centres de ciutat que conformaria aquesta megapoblació hi trobem el parc de Ueno, centre cultural on hi ha els museus de més de renom. A tocar d’aquests hi trobem la Biblioteca. L’edifici actual és format per una ala noble i senyorial, vestigi de la primera construcció que havia de donar per resultat una biblioteca quatre vegades més grans però que la guerra amb Rússia del 1906 obligà a aturar, i una ampliació recent del 2015 de l’arquitecte Tadao Ando, un edifici amb pell de vidre i forma de quart de circumferència construït amb criteris sostenibles –tot i això sembla que poc pràctics ja que la mitja lluna obliga a redirigir els carretons de llibres que no estan dissenyats de fer la corba prescriptiva-.

La Naoko Nakajima ens acompanya en la descoberta de l’espai, des de la pell fins a les entranyes. De formació filòsofa, ens explica que el centre depèn directament del Congrés Nacional i que, per tant, la seva voluntat principal és la de preservar la riquesa literària del país i promocionar l’estudi de la mateixa. Ella és una de les cinquanta persones que hi treballen, trenta-vuit de les quals són fixes.

És dilluns, dia de portes tancades però de treball fatigós per deixar-ho tot a punt per la propera setmana. La biblioteca roman oberta la resta de dies de la setmana i, segons ens comenta la Naoko, els diumenges és un dels dies de més assistència de famílies, amb la voluntat de compartir amb els fills les hores –sempre poques- d’esbarjo en família.
Ens convida a penjar-nos el prescriptiu escapulari per quedar identificats davant dels demés treballadors i ens preparem per entrar a l’interior del “monstre”.  
Amb un ascensor a prova de terratrèmols i sorolls molestos, ens enfilem a la tercera planta de la mitja lluna, un edifici amb finestrals oberts a un claustre enjardinat enfocat a l’edifici històric.

... O com gestionar i preservar un dels tresors més preuats del Japó

Entrem a la sala de consulta, un espai silenciós on hi trobem, entre d’altres, les necessàries taules de treball i llibres, molts llibres: llibres de text d’enguany per consultar, llibres sobre literatura i lectura, llibres estrangers escollits amb molta cura, de més de 150 països –sabíeu que a Palestina o Nepal també es publiquen llibres infantils?-, un espai on sorprenentment ens apareixen títols d’alguns dels veïns del Replà que ni ells saben com han arribat.

A més, tot el lateral està folrat amb un exemplar de tots els títols editats al Japó el 2016 de llibres infantils i juvenils, és a dir, destinats a infants i joves d’entre 0 i 18 anys. I és que al Japó és obligació que quan un editor publica un llibre n’enviï un exemplar a la Biblioteca per seguir preservant els seus tresors –anualment són uns 8.000 títols nous. 

De nou a bord de l’ascensor descendim fins al ventre de la balena, el magatzem on es guarden gran part dels 450.000 títols que tenen en catàleg. Els arxivadors, com soldats perfectament alineats, guarden una autèntica selecció del bo i millor dels llibres històrics japonesos així com tots els exemplars publicats al país els darrers anys. Un autèntic tresor a l’abast de tots els estudiosos que així ho demanin. Ei, i us puc ben assegurar que l’espai està dissenyat a prova de terratrèmols, moviments que sovintegen al país més del que podríem sospitar.



Per un pas elevat saltem a l’ala noble, un edifici recentment restaurat. La primera parada és a la sala d’Exposicions, un espai ampli que ens deixa clar quin és una de les funcions d’aquesta biblioteca: preservar les obres seleccionades i donar-les a conèixer al món. En aquest moment tenen una vistosa i il·lustrativa exposició de llibres italians –la biblioteca en té més de 3.000- on podem trobar amics com el Roberto Innocenti. Les altres dues funcions de la biblioteca són obrir la literatura infantil a tothom i oferir un espai de trobades i xerrades a l’entorn del llibre amb aules i seminaris organitzats per aquesta finalitat.


I ara que hi caic, un espai com aquest conformat per dos grans cercles amb vitrines a cada costat, per què no es poden iniciar contactes a fi de traslladar l’exposició de llibres catalans de Bolònia de 2017 fins a aquest indret? Si us plau, si hi ha algú del ClijCAT que ho llegeixi, que n’agafi la idea!!!!
L’ala noble també té múltiples espais més com són Teen Research’s, sala de recerca per a adolescents on, per exemple, aquesta darrera setmana van anar-hi monitors del zoo de la ciutat a explicar i promocionar llibres sobre hipopòtams; Galeria de LIJ, una sala amb prestatgeries on podem consultar els llibres històrics; la sala de l’Hora del conte, un espai per narrar contes però només per a nens; l’Habitació de llibres per a nens, espai amb llum ambiental, amb més de 9000 llibres japonesos, conformada per un gran cercle amb prestatges exteriors –llibres de coneixements- i interiors –àlbums infantils-; Meeting de world, llibres en altres llengües de llibres japonesos i la col·lecció d’IFLA, entre d’altres.

Bé, com podeu comprovar, un espai únic en un país que té la literatura infantil i juvenil com a bandera. I nosaltres, la tenim?
Finalment no deixeu de fer passada pels lavabos de l’ala nova, autèntics espais d’enginyeria aplicada al noble art de fer de ventre o canviar l’aigua de les olives.

I com a anècdota a fi que siguem conscients de amb qui ens les havem, contar que durant el terratrèmol de 2011 que, com bé recordareu va provocar un tsunami i més de vint mil morts, a la Biblioteca Nacional van caure alguns prestatges. En total més de 2 milions de llibres per terra. Sabeu quan van trigar en tornar a col·locar-los degudament endreçats? Deu dies! I la biblioteca no va tancar mai el servei de préstec ni les seves portes.


L’olor de la xocolata

Hi ha gent a qui el gust i l’olor de la xocolata els transporta a la infantesa.

Aquesta setmana he proposat berenar xocolata desfeta a dos il·lustradors que recentment han arribat a Barcelona. Tots dos coneixen la xocolata amb xurros i els sembla una bona idea iniciar una conversa sobre el seu viatge particular compartint un berenar ple de bones olors i també de molts records.
Il·lustració de M. Elena Valdez

Maria Elena Valdez és de Caracas, Veneçuela i fa uns mesos que ha arribat amb el seu marit a Barcelona. Samuel Castaño ve de Medellín, Colòmbia i en fa només dos que és aquí. Tots dos són il·lustradors als seus països respectius i ara proven de descobrir les possibilitats que els ofereix la nostra ciutat.

Hem quedat a l’emblemàtica xurreria de Via Laietana, a la vora de l’escola de la Dona, on estudien il·lustració i on s’han conegut. Seiem a la barra i demanem tres xocolates amb xurros disposats a parlar dels seus viatges i del seu treball com il·lustradors.

Començo la conversa i els pregunto per què han vingut a Barcelona. Maria Elena diu que porta cinc mesos a la ciutat. Fa sis anys van venir els seus fills a estudiar, i ella ha anat viatjant per visitar-los fins que s’ha enamorat de la ciutat i ha decidit venir-hi a viure amb el seu marit. Té moltes ganes d’aprendre i Barcelona disposa d’una gran oferta tant en el sector editorial com en el d’escoles d’il·lustració. Samuel ha vingut per mostrar el seu treball fora del seu país. És la primera vegada que visita Europa i tot és nou per a ell. “M’interessa ser en un lloc on el món es mira des de l’altre costat”, diu.

Il·lustració de Samuel Castaño

Em parlen de Colòmbia i de Veneçuela, de la difícil situació social i política en ambdós països, i sobretot de les ganes d’aprendre i sentir-se dins d’una realitat diferent a la pròpia.
Samuel va estudiar disseny gràfic a la Universitat Pontificia Bolivariana de Medellín i dibuixa des de petit. Col·leccionava fotos de diaris i revistes. “No eren per fer collages”, ens explica, “però tot això ha acabat sortint en les meves il·lustracions”. Maria Elena va estudiar diversos cursos a l’escola d’Arts visuals Cristóbal Rojas de Caracas. També li agrada fer fotos, sobretot en blanc i negre.
Els dos proposen un treball d’il·lustració amb pocs colors i amb molta atenció per la figura.

Mentre xerrem, ens hem acabat la xocolata i el Samuel devora un parell de xurros que han quedat a la safata. Ens mostra el nou llibre que acaba d’il·lustrar per a l’editorial Tragaluz de Medellín, El tiempo de mi casa. Un llibre que Samuel ha dibuixat i escrit a partir de la mort del seu avi. Un tema emotiu i unes il·lustracions plenes de simbolisme on recupera algunes de les fotografies que retalla i guarda de tant en tant amb un delicat treball de llapis. Una historia que ens parla de l’absència d’algú que estimes i la sensació que el temps s’atura en un moment d’enyor.
Il·lustració de Samuel Castaño

Els pregunto pels seus referents, si hi ha algun il·lustrador o il·lustradora del seu país que els agradi especialment. M. Elena revela que Cristina Sitja Rubio li agrada molt pel to poètic dels seus personatges. També Gerald Espinoza per la seva imaginació, i les aquarel·les de Leonardo Rodríguez. Samuel parla de l’il·lustrador colombià Ivar da Coll i la seva sèrie Chigüiro, i d’un llibre, Tengo miedo, on tracta el tema de la violència i el camp a Colòmbia. Ens explica que, per a la seva generació, el dibuixant Jose Antonio Suárez és tot un referent.

Il·lustració de M. Elena Valdez

Ara li demano a M. Elena que ens mostri alguna cosa del seu treball. Porta una gran carpeta i haurem de vigilar amb l’escampada de tasses i culleretes. Els seus dibuixos estan fets a sobre de mocadors antics. Treballa a partir de la memòria i del record del passat, i amb un to ple de melangia accentuat pel color fosc dels mocadors que li serveixen de suport. Li agrada molt treballar amb llapis i amb colors suaus sobre suports variats.

Tots dos han estudiat disseny, i els demano des d’on dibuixen, d’on treuen les idees per a les seves il·lustracions. Samuel dibuixa des de les seves experiències personals, sobre coses que li han succeït o que li han explicat els de casa seva. Diu que li interessa molt llegir per a enriquir l’imaginari. Vol que la imatge estigui al servei del missatge. Li agraden les il·lustracions simples i clares, però no òbvies. Li agrada allò híbrid que apareix des d’un altre lloc, explica.
Il·lustració de Samuel Castaño
M. Elena pensa que és una combinació de tot: lectures, records, la música que escolta… moltes coses li poden ser el detonant. Li agrada el joc visual i fer que l’espectador també pugui jugar. El seu dibuix és figuratiu, representatiu i racional, però a vegades els personatges prenen una nova forma i es converteixen en una entitat nova en un nou univers gràfic.

Ara tenen previst seguir els seus estudis d’il·lustració a Catalunya i mostrar el seu treball al nostre país. Confessen tenir molts somnis. A Samuel li agradaria il·lustrar un conte clàssic com ara la Caputxeta, El vestit nou de l’Emperador, Pinotxo i fins i tot La ventafocs. També li agradaria il·lustrar autors colombians com García Márquez, Tomás Carrasquilla, Tomás González o Andrés Caicedo.

Il·lustració de M. Elena Valdez
M. Elena reconeix que estar en una escola d’il·lustració a Barcelona ja és un somni. Voldria poder fer un parell d’àlbums il·lustrats, alguna exposició i crear llibres d’artista.

Sortim de la xurreria i continuem la conversa visitant un parell de llibreries de literatura infantil. Aviat podrem gaudir de la seva feina creada a la nostra ciutat i tornarem a berenar xocolata plegats.

María Elena Valdez

Samuel Castaño


Una fira sobre biblioteques al Japó

Durant uns mesos, la comunitat de veïns del blog Llibres al replà tindrà el veí del 2n 2a, en Joan Portell -altrament anomenat Alba i Dídac-, com a enviat especial al Japó. Des d'allà, ens anirà enviant reportatges sobre la manera de viure els llibres i la lectura al país del sol naixent. Heus aquí el primer:

Una fira sobre biblioteques

Foto 1
Al Japó hi ha tantes biblioteques que fins i tot fan una fira de les novetats en mobiliari i altres estris per utilitzar en aquestes instal·lacions de reconegut prestigi al país (algun dia us explicarem com es desenvolupa la xarxa i les diferents tipologies de biblioteques). A continuació, presentem algunes singularitats que de ben segur us interessaran. 

Que els armaris arxivadors pesen? Que moure'ls amunt i avall és una molèstia? Doncs al Japó ja han dissenyat armaris que poden moure's amb un sol dit!, i a més estan folrats d'un plàstic que permet escriure tot allò que es vol amb un retolador de pissarra!!! 
-foto 1-
Foto 2




Que a la teva biblioteca vols crear racons íntims, aïllats de tot i de tothom? Res millor que la butaca raconera!  -foto 2-





Que t'agrada pedalar i alhora llegir? Que t'agrada emportar-te els teus llibres quan vas en bicicleta? Que t'agradaria convidar els teus amics a una lectura col·lectiva? Que voleu fer un club de lectura a la muntanya? O, fins i tot, necessites fer servei de préstec pel poble i no saps com portar els llibres? Res millor que la bibliocicleta! Una biblioteca transportable amb espai per a llibres! -foto 3-

Foto 3
Foto 4

Però, els japonesos, que són molt previsors, abans que haver de tornar a endreçar els documents per culpa dels freqüents terratrèmols (en puc donar fe!), res millor que dissenyar armaris arxivadors a prova de moviments sísmics! Aquí en teniu la prova. 
-foto 4-



Val a dir que la fira també serveix perquè moltes biblioteques tinguin un espai per presentar les seves activitats. Una idea que, per què no?, també podríem importar al nostrat Saló del Llibre per a Infants de Mollerussa, no? Són cartells del tamany d'una banderola on s'exposen les seves idees i reflexions, així com activitats que poden ser d'interès col·lectiu. -foto 5-
Continuarem informant! 

Foto 5


La literatura musical, o un escriptor a la cort dels Grammy

La concessió del Nobel de literatura a Bob Dylan ha generat opinions de tota mena, però no patiu, perquè al replà ja no hi donarem més tombs. Simplement us comentaré que, fa pocs dies, en una conversa distesa organitzada per la biblioteca del meu poble, l’escriptor Jordi Puntí va fer un comentari, amb to d’humor, que em va resultar inspirador: “seguint l’exemple del Nobel d’enguany, estaria bé que els organitzadors  dels Grammy es plantegessin donar el premi a un escriptor, l’estil del qual sonés bé, les paraules del qual tinguessin musicalitat”.
De sobte, em va venir al cap un concepte nou, el d’escriptura o literatura musical. I vaig pensar en com el podria definir i a quins autors jo suggeriria per a concedir-los-hi el guardó.
Com a lector habitual de novel·la, vaig pensar en aquells escriptors de literatura infantil i juvenil que utilitzen una prosa amb un enorme lirisme, en aquells que són grans evocadors d’imatges, en aquells que posen una mica de màgia a la realitat més quotidiana, en aquells que fan servir innombrables metàfores… I em va venir al cap un autor com Gabriel Janer Manila, o bé, un continuador seu, Miquel Rayó, o el gallec Agustín Fernández Paz, o Erri de Luca, o Peter Stamm, autor, entre d’altres, d’aquell fantàstic àlbum anomenat Per què vivim als afores de laciutat (Tàndem, 2008).


Més tard, vaig remenar la biblioteca, a la recerca de novetats més que no pas d’autors, i vaig topar amb dos àlbums il·lustrats que van com anell al dit per a il·lustrar la literatura musical com jo l’entenc. Tot i que l’estil és diferent, ambdós s’assemblen en el traç del dibuix, en els colors utilitzats, en la solitud dels dos protagonistes adults, i en el so que ens fan arribar.


"El cor del pescador era un pot de vidre ple a vessar”
CUEVAS, Michelle. El pescador d'ampolles. 
Il·lustr. Erin E. Stead. Trad. Núria Sales. 
Sant Cugat del Vallés: Símbol, 2016


El pescador d’ampolles és d’aquells llibres que busca més ser una història i un objecte bonics que no pas un conte que captivi amb l’acció i la intriga, que busca el quadre que et faci aturar al seu davant a través d’una proposta més romàntica que no pas versemblant. El protagonista viu una solitud aparentment volguda, centrada en la seva feina: “responsable d’obrir les ampolles que trobés al mar, de mirar si portaven algun missatge i d’assegurar-se que arribaven als seus destinataris”. Una feina tan poètica li serveix a l’autor per treure punta a la solitud del personatge –les imatges se centren en ell i en els espais buits del paisatge-, a la lluita contra el temps i l’envergadura de trobar els destinataris. El pescador d’ampolles és la poètica d’un personatge i d’un nord impossible: ell sol al món amb un objectiu enorme que l’omple a vessar.

De la seva il·lustradora, ja hi ha força obra publicada al nostre país. Al replà, ens vam fer ressò de Un día diferente para el señor Amos.


“Entre el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.”

BELLEMO, Cristina. Dues ales. 
Il·lustr. Mariachiara Di Giorgio. Trad. Anna Casassas. 
Barcelona: Combel, 2016

Dues ales és la historia d’un avi que viu una solitud aparentment sobrevinguda, i així ho interpretem perquè l’àlbum, des de les mateixes guardes, ens fa saber que viu i interactua amb la gent de la seva ciutat. Ell és un personatge calderià, que un dia, per sorpresa, troba unes ales que han brotat al seu jardí. Decideix cuidar-les i això dona sentit a la seva vellesa. Mentre ho fa, es pregunta pel seu origen, després de descobrir que han sorgit allà on ell havia enterrat un tresor amb tot de records de la seva llarga vida. I aquest fruit és probablement una de les diverses metàfores que guarda el llibre. Els escenaris, els decorats, els colors, el text, ofereixen un aire poètic a un personatge d’aspecte còmic, que recorda als dibuixats per Sempé. El llibre també busca la bellesa, el lirisme com l’àlbum d’El pescador d’ampolles, però també afina la intriga, l’enginy, la sorpresa i, especialment, la música de les paraules, des de la primera pàgina.

“I efectivament volava lleuger per sobre la ciutat que encara dormia.
Entre el vapor calent dels somnis que pujaven dels llits.
De l’olor de fruita que venia dels arbres.
Per sobre de les cases. I de tots els carrers.
I de totes les històries.
Lentes i apressades. Riques o enfredorides. Llargues i curtes com una exhalació.
D’humans, o de gats, o de flors.” 


Una porta és per obrir-la

De Katherine Applegate (Michigan, 1956) coneixia el llibre El único e incomparable Iván (Océano Travesía, 2014), premi Newbery Medal 2013, basat en la història real d’un goril·la convertit, durant més de vint anys, en l’atracció d’un centre comercial d’una autopista americana. 
Applegate, Katherine. Crenshaw. El gat invisible.
Barcelona: La Galera, 2016.

La història, explicada en primera persona pel propi goril·la, plantejava temes com la crueltat animal, la relació amb els humans, el vincle pares i fills, la comunicació a través de l’art... I ho feia amb uns capítols curts, de textos poètics, que aconseguien posar-nos a la pell d’aquell personatge tan i tan humà. 

Amb la història de l’Iván com a referent i atreta per l'atmòsfera de misteri de la coberta, vaig llançar-me a la lectura de Crenshaw. El gat invisible  amb moltes esperances.
I malgrat no ser la història que m’esperava trobar, tenint en compte el gat gegant de la coberta, el títol i un primer capítol un pèl esbojarrat, cal dir que el llibre va superar amb escreix les meves expectatives.

El nou llibre d’Applegate comparteix amb El único e incomparable Iván una mateixa pàtina de tristesa, aquella que embolcalla totes les històries que ens semblen injustes. Però en aquest cas no ens trobem amb un animal real sinó que Crenshaw és un amic invisible i, com a tal, tindrà un pes més simbòlic del que potser ens hauria agradat.

Jackson i la seva família passen moments complicats. El pare, músic de professió, té dificultats amb la feina arran d’una malaltia. I la mare, tot i treballar a dos o tres llocs, no guanya prou per arribar a final de mes. El menjar a casa és escàs i si no paguen aviat el lloguer, hauran d’anar a viure a la furgoneta.

El matrimoni intenta no traspassar els problemes i frustracions als seus fills, però Jackson, amb deu anys, és un nen molt madur.
Salvant les distàncies, aquest personatge ens recorda al Conor d' Un monstre em ve a veure (Sembra, 2015). Tot i que literàriament i a nivell narratiu Crenshaw és un llibre molt més simple que no pas el de Patrick Ness, la presència del gat invisible que burxa a en Jackson perquè reconegui la veritat, té una funció molt similar a la figura del teix convertit en monstre.

Krauss, Ruth. Un clot és per cavar-hi.
Il·lustr. Maurice Sendak.
Pontevedra: Kalandraka, 2016
Applegate ens mostra, amb un humor contingut i molta delicadesa, el retrat d’una família de classe treballadora que lluita, dia a dia, per a sortir de la pobresa.

Alhora, explora com la ment d’un infant busca suavitzar situacions  difícils de pair a través de la imaginació.I això que per a Jackson no és fàcil. El seu esperit científic malda per trobar respostes clares i úniques a tots els problemes.

No ens hauria d’estranyar que el seu llibre preferit, aquell que s’emportarà el dia que perdin el pis, és Un clot és per cavar-hi. Primer llibre de definicions, de Ruth Krauss i Maurice Sendak, reeditat recentment per Kalandraka.


Teixir com a metàfora

CANÇÓ DE TELA. La vida teixida de Louise Bourgeois. Text: Amy Novesky. Il•lustracions: Isabelle Arsenault. Traducció: Anna Gorina. Impedimenta. Madrid 2016.

Des d’uns anys cap aquí, acostuma a ser habitual trobar àlbums il•lustrats sobre artistes o moviments artístics en les botigues dels museus. N’hi ha de tota mena: els que parlen de l’obra d’un autor/a, d’una obra en concret, de la vida del creador/a... N’hi ha que es poden pintar i d’altres que proposen jugar amb l’estil o temàtiques que l’autor/a ha donat a conèixer.





dibuix de Louise Bourgeois
Cançó de tela” serà un d’aquests exemplars que es podran adquirir als museus. Les autores han homenatjat una artista mundialment reconeguda (segur que no ho és tant pel públic més jove), la Louise Bourgeois (París 1911- NY 2010), amb un relat il•lustrat de part de la seva vida. D’una Louise nena que viu a la casa a Choisy-le-Roi als afores de París i prop del Sena, a la (imaginem) Louise anciana a punt de morir amb 99 anys. Evidentment, una vida tan llarga i plena d’activitat artística i emocional és impossible d’ encabir en un àlbum de 40 pàgines, i el que fan les autores és rescatar un aspecte fonamental de la seva infantesa i que tindrà un innegable pes tant en la seva formació com en l’obra creativa posterior, i trenar, mai millor dit, un discurs metafòric sobre ell.


Aranya al Guggenheim Bilbao
Parlem del fet de teixir. La família Bourgeois té una empresa de restauració i venda de tapissos antics. Tota la família hi treballa, també la petita Louise. Cabdellar la llana, tenyir-la, tallar-la i teixir-la són activitats que Louise coneix prou bé i que aprofitarà per a les seves obres de creació. Teixir, doncs, com a metàfora de redreçar, unir, sanejar. Com una metàfora de viure i tirar endavant. Teixir com a metàfora també de recordar, com a representació física de la memòria. L’aranya com a imatge simbòlica d’una filadora és fonamental en l’obra de Bourgeois (en va esculpir i dibuixar moltes en la seva trajectòria. Una d’elles es pot admirar al Guggeheim de Bilbao).




Per a qui escriu, que coneix i admira des de fa molt de temps l’obra de Bourgeois, és evident que aquest teixir (viure) no va ser sempre un camí de roses. Alguns dels episodis de la infantesa de Louise que van deixar forta petjada en la seva personalitat i en la seva obra, no apareixen esmentats a l’àlbum que ressenyem avui, però sí que les autores n’han deixat rastres molt subtils, elements interpretables en les diverses lectures que se’n poden fer. El discurs (text i imatges) conté punts malenconiosos i nostàlgics; presències fugaces com ara el pare (“Gairebé mai no hi era, i això feia enfadar tant la Louise que un dia va decidir llençar-se al riu”); aranyes acollidores com la que reuneix Louise i la seva mare al voltant d’un munt de llana negra, i d’altres gegantines, agressives i amenaçadores, com les que ha construït arreu del món.


Les autores, doncs, expliquen i il•lustren molts aspectes i circumstàncies reals de la vida de l’artista, i d’altres els suggereixen poèticament. La natura, especialment el riu i les flors que creixen a la seva riba, fa d’eix conductor del relat al costat dels fils de llana i les teles que van omplir la seva infantesa. “Amb els retalls sobrants de la seva vida, la Louise va teixir dolces cançons de tela, va teixir el riu que l’havia vist créixer”.


Admirem traces de l’art de Bourgeois en els dibuixos de Arsenault, que fins i tot reinterpreta amb llapis i color algunes de les seves obres. Les trames, el color vermell, la línia (el fil), les espirals i les construccions (les seves dones-casa o les seves “cells”) són presents a l’àlbum.


Les autores tanquen el llibre amb una nota biogràfica sobre Bourgeois i un llistat de cites i fonts que han utilitzat per crear-lo. El lector té a les mans un bell artefacte literari i visual confeccionat a base de petits retalls d’una vida que va ser llarga i prolífica. Besllumem el món d’una dona, el seu imaginari, les seves pulsions. És una manera ideal per entrar, de mica en mica, en l’obra d’una creadora contemporània de reconegut prestigi. L’art modern tendeix a ser críptic, i és d’agrair que se’ns ofereixin pistes per interpretar-lo. En aquest àlbum n’hi ha moltes, em podeu creure. Altres artistes, com Pedro Almodóvar a “La piel que habito”, s’han submergit en el món teixit de Bourgeois per a donar sentit a les seves creacions, les seves pròpies metàfores del viure.

dibuix de Louise Bourgeois

El gat: fera o bestiola?


BRENDAN WENZEL
El gat Baltasar se'n va a passejar
Traducció de Núria Riera
Brúixola, Barcelona, 2016


Es podria dedicar tota una secció, en llibreries i biblioteques públiques i privades, a les obres protagonitzades per gats i així, els que sentim debilitat pels fèlids, hi aniríem directament quan, en moments de debilitat, necessitem retrobar-los, ni que siga en la ficció. Fa ja uns quants anys, Koko i All Ball —els veïns del 3er 1a— tornaren a casa amb Chat!, de Laurent Grisel i Benoît Jacques, un llibret de petit format que conta com el senyor Christian somia que és un xiquet de sis anys i que, jugant a quatre potes en el jardí de l’àvia, es transforma en un gat després de, sobtadament, haver-ne trobat un de cara. No és una història sofisticada, però sí té un to extravagant que sorprèn i que atrau; al final el nen s’adorm arraulit i feliç al terra, com un moixet. Hi destaquen unes il·lustracions en blanc i negre que imiten el traç, les proporcions i les perspectives dels dibuixos infantils a llapis. La identificació nen-felí és absoluta.

Il·lustració de Benoît Jacques en Chat!

Recentment, Koko i All Ball han descobert El gat Baltasar se’n va a passejar de Brendan Wenzel, un dels últims títols publicats amb el gat com a protagonista. Concebut per a primers lectors, aquest àlbum il·lustrat té la gràcia de mostrar el mateix animal des de punts de vista diferents: el del xiquet que l’estima, el del gos que el menysprea, el de la rabosa famolenca que se’l vol cruspir, el del peix espantat, el del ratolí aterrit, el de la puça satisfeta... A cada aproximació correspon una representació gràfica distinta: així, el que per a l’ocell des del cel és una bestiola diminuta per al paràsit és una immensa i acollidora catifa de pèl; l’efecte d’apropar-se i distanciar-se de Baltasar permet a l’autor d’emprar el collage —i així suggerir en una sola imatge les múltiples mirades sobre el gat—  i altres tècniques que recorden el puntillisme i el fauvisme. El llibre no és una obra rodona—sobraria l’escena que enuncia amb paraules allò que pàgina rere pàgina ja han suggerit les il·lustracions— però té l’encert d’abordar de manera senzilla i efectiva el relativisme i de revisitar, en un llibre infantil, alguns moviments pictòrics de les avantguardes.




katharina von der Gathen, "Explica-m'ho"!


El passat dimecres 19 d’octubre i a la sala d’actes de Rosa Sensat va tenir lloc una trobada amb l’autora del llibre “Explica-m’ho. 101 preguntes fetes per nens i nenes sobre un tema apassionant”, Katharina von der Gathen, i que ha publicat Takatuka en català. Segur que molts i moltes heu sentit a parlar d’aquest deliciós llibre divulgatiu sobre la sexualitat.


La pedagoga alemanya nascuda a Bonn fa 44 anys, imparteix tallers en escoles alemanyes (nens i nenes de primària especialment) on els estudiants reben classes de sexualitat dins el currículum des de l’any 1992. Von der Gathen ha recopilat les preguntes que, sovint anònimament, els nanos li deixen dins de la “capsa de les preguntes” que sempre deixa a la vista durant les trobades i ha procurat respondre-les de la manera més clara possible. “Quina mida té un penis?”, “Per què ens fem petons” o “Es pot fer sexe amb el cul o l’orella?” són algunes de les qüestions que se li van plantejar a l’autora que, amb l’ajuda dels dibuixos de la il•lustradora Anke Kuhl, ha contestat i formen part d’aquest volum. Començant pel coneixement del propi cos i servint-se de joguines i material específic sobre el tema, la pedagoga aposta per vèncer la vergonya i els prejudicis en la pre adolescència i parlar obertament, amb respecte i humor, sobre un tema que sovint ha estat (i és encara) tabú en la nostra societat.



Acompanyaren a Von der Gathen Amàlia Ramoneda, que va presentar l’acte; Cristina Correro del grup GRETEL, que va fer una intervenció sobre l’evolució de l’educació sexual a Europa i Mariona Trabal, bibliotecària de l’escola Orlandai de Barcelona. Patric de San Pedro de Takatuka, va oficiar no només com a editor del volum, sinó també com a traductor de l’alemany.

Un homenatge a tenir en compte


Coneguda especialment com a una de les promotores de l'escola Isabel de Villena, escola que recuperà durant els primers anys de la dictadura franquista l'ideari i l'esperit pedagògic de l'Escola Nova d'abans de la guerra, es va inaugurar el passat 15 de setembre l'exposició Parlaré a classe en homenatge a Carme Serrallonga (Barcelona, 1909-1997). 

Carme Serrallonga va esdevenir, durant dècades, la mà que portava el timó d'una escola que s'entestava en no deixar en l'oblit l'herència transmesa per aquella escola que la República difongué arreu de Catalunya. 

La feina no era pas fàcil, però la tenacitat de l'equip i l'ajut dels pares que confiaven cegament en la línia de l'escola, va permetre mantenir la flama encesa d'aquella escola renovadora que havíem gaudit durant alguns anys abans del silenci imposat pel franquisme. 

Però, per quin motiu citem aquesta exposició a una pedagoga en un bloc de LIJ? Doncs perquè des de Llibres al Replà no podem oblidar que Carme Serrallonga conreà amb encert una altra faceta molt menys coneguda de la seva persona: la de traductora. 


De les seves mans en van sortir alguns dels autors de la literatura infantil i juvenil europea de més renom. És així com, mercès al seu domini de les llengües -va traduïr de l'alemany, el francès, l'anglès i l'italià, a més de conèixer el llatí, el grec clàssic, l'hebreu, l'àrab i el basc, i d'estudiar el rus durant els darrers anys de la seva vida-, Serrallonga va traduïr obres tan emblemàtiques com En Jim Botó i en Lluc el maquinista d'Ende, Estimada iaia, la teva Susi i Històries de Franz de Nöstlinger, o Berni de Mira Lobe. 


Una vitrina de l'exposició ens recorda tots els títols que Carme Serrallonga traduí. Un estol de lloms que ens fan present els bons moments que molts de nosaltres hem viscut de la mà d'aquests títols. 

No és una gran exposició, pel que fa a superfície, ja que està situada a la petita Sala 4 del Palau Robert de Barcelona, però sí que és una exposició a una de les grans que, malauradament, pel fet de ser traductora ha quedat en un segon pla. Un just homenatge -o donatge, com deien aquells- a una escriptora que ens ajudà a descobrir autors que han esdevingut referents per a molts de nosaltres.