Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

El cartró pot ser literari?

Arran d’una interessant discussió que va engegar la nostra veïna Miss Dewey a l’ascensor i que va continuar a la tertúlia de la llibreria Al•lots, m'ha semblat convenient dedicar l’entrada de la setmana a parlar del meravellós món dels llibres de cartró per a petits lectors.

Si així de cop i volta algú ens parla de llibres de nadons, o per a infants de 0 a 2 anys, és fàcil que el primer que ens vingui al cap sigui un tipus de llibre molt concret:


La sensació que pot quedar-nos és que la riquesa i varietat formal i estilística dels llibres que trobem en les altres etapes del recorregut lector no es troba en aquests primers llibres de cartró. Potser sí que l'oferta de llibres existent segueix majoritàriament aquesta mateixa intencionalitat i estètica: colors alegres, bebès somrients, textures i línies clares. De fet, vindria a ser la que habitualment associem al món del nadó, ja sigui a l’hora de decorar l’habitació, comprar robeta, joguines o llibres per a la banyera.

Sóc conscient que aquí al replà, de peu dret, no és el moment de parlar extensament dels imatgiaris, de la importància de la lectura de la imatge, la seqüenciació de la il•lustració, del paper de l’adult davant d’aquest tipus de llibres, etc. Tot això ja ho hem parlat al Faristol i ens ho han explicat algunes amigues i expertes del barri de la literatura infantil. 

Però com que sé que molts de vosaltres us agrada participar de les discussions replaneres vull obrir el debat tot convidant-vos a respondre una pregunta directa i senzilla: els llibres de cartró per a petits lectors poden arribar a sorprendre'ns i a enamorar-nos? Hi ha vida més enllà de Guido Van Genechten  Liesbet Slegers? És possible més varietat i riquesa literària i estètica en aquests llibres de cartró?

A partir de la meva experiència com a mare Mumin, que va iniciar el recorregut lector d'alguns infants ben assessorada pel projecte Nascuts per Llegir, us voldria presentar breument una selecció de llibres de cartró per a primeres edats que demostra que si espigolem entre la gran oferta editorial (cosa que ben mirat fem amb totes les altres franges lectores: infantil, juvenil o adults) podem trobar exemples d’autors que exploren totes les tècniques i vies comunicatives: la poètica, l'experimental, la documental, l'enginyosa, l'empàtica...
Potser són pocs, però els suficients per adonar-nos que si no hi ha més varietat no és perquè no sigui possible o adequat, en tot cas es deu a criteris comercials.


Xavier Deneux i l'elegància del blanc.
L'editorial Combel presenta la col·lecció Calaix d'imatges sobre primers coneixements que parla de nombres, contraris, colors i formes utilitzant encaixos molt ben pensats i resistents, jugant amb el volum de forma subtil i sobretot, traient partit de l'elegància del color blanc. Potser ara que hem abusat tant dels colors plans i saturats hem de tornar al blanc dels 80 de l'Helen Oxenbury. 


Albert Asensio i la funció documental de l'il·lustrador. 
La col·lecció "On viuen els animals?" de l'Editorial Juventud va rebre el Premi Junceda 2012 en la seva categoria d'obra "científica", fet que demostra que el dibuix realista també té el seu paper en els llibres de petits.
No cal donar-los sempre imatges simplificades d'animals. A vegades, de tant fàcil que ho volem fer, arribem a un grau d'abstracció que es fa difícil diferenciar un conill d'un gat!

Iniciació a la poesia
Res millor que una col·lecció com "De la cuna a la luna"  per a introduir els infants al llenguatge poètic. Antonio Rubio i Óscar Villán signen aquesta col·lecció que acaba de reeditar Kalandraka i que ofereix poemes visuals, textos poètics acumulatius, poemes jocs per a recitar amb les mans...

                                                      La força literària i plàstica de la mà de Jutta Bauer
Els grans autors de la literatura infantil també tenen el seu lloc en els llibres de cartró per a petits. En aquest cas Jutta Bauer edita amb Lóguez una bonica història d'amistat entre animals, que recorda aquella cançó popular que cantàvem de petits: "Des de casa un cervató, mirava pel finestró, va veure passar un conill, fugint del perill..." Us sona?
Les tècniques més pictòriques també són ben rebudes en els llibres de cartró, més enllà del traç fi, de la línia negra que ressegueix les formes.
Mireu què diuen d' Una pequeña casa en el bosque alguns dels veïns del replà.

L'humor i l'enginy del tàndem Nesquens-Arguilé
Y tú ¿cómo te llamas? de Anaya és obra d'uns autors que saben que la metàfora, els jocs de paraules, l'humor intel·ligent no té edat. Mai és massa d'hora per a les picades d'ullet. I el color marró també pot agradar als infants!


 
Col·leccions d'esperit "gamberro" com la francesa Tête de lard d'Editions Thierry Magnier

El llibre de Grassa Toro i Isidro Ferrer Una casa para el abuelo va editar-se a França per primer cop com a llibre de cartró l'any 2001. Cinc anys després, el recupera Sins Entido en castellà en un nou format més gran, en paper, i guanya el "Premio Nacional de Ilustración 2006".

O Futbolín, un llibre divertidíssim d' Antonin Louchard, que va traduir El colibrí al 2005, i que ensenya a comptar a partir dels jugadors d'un partit de futbol. 

L'experimentació d'Hervé Tullet
La col·lecció "Juego de" editada primer per Kókinos i posteriorment per Phaidón és un exemple de com el cartró a les mans d'un artista juganer com Hervé Tullet pot donar-nos encara moltes sorpreses i alegries. Qui sap? potser encara no ho hem vist tot.

Els dissenys de Martine Perrin 
Qui o què i Sota les estrelles, editats per La Galera, van apropar l'original treball d'aquesta autora francesa als més petits. Llibres encunyats que combinats amb formes i elements molt simples aconsegueixen crear unes endevinalles visuals de molta qualitat i elegància.

 

I podríem seguir amb...
l'humor surrealista de Uno, dos, tres ¿qué ves? de Nadia Budde (Faktoría K de Libros, 2005
la poesia de Petites météorologies d'Anne Hérbauts (Casterman, 2006),
l'enginy d'un imatgiari com Davant de casa meva de Marianne Dubuc (Joventut, 2010),
la força rítmica i l'humor d'Ernestina la Gallina de Yolanda Reyes i Aitana Carrasco (Océano, 2010),
qualsevol de les obres de Kveta Pacovská que Kókinos ha tret en cartró,
l'empatia i enginy que desprenen personatges com el gat Maulet de Kitamura editat per Símbol,
clàssics com l'erugueta goluda d'Eric Carle (Kókinos, 2012),
l'enginy de Cristina Losantos en els desplegables de la col·lecció "Espais" de La Galera ,
la intel·ligent mirada de Xavier Salomó en la col·lecció "Els sons de..." de Combel,
la paleta de colors d'Isabel Pin a Un día de lluvia en el zoo (Lóguez, 2007),
els imprescindibles llibres "promenade" de Susanne Rotraut Berner,
...
i... bé, si has arribat fins aquí m'agradaria conèixer la teva visió: Quin és per a tu el llibre de cartró més literari o imprescindible?


ILAN BRENMAN A BARCELONA

L’escriptor brasiler Ilan Brenman, autor de “Les princeses també es tiren pets”, “Els animals també es tiren pets” o “Mamaaa!”, va ser el cap de setmana passat a Barcelona convidat per Ànima Llibres. Venia de fer tour per Madrid i València i, abans de marxar cap a Sao Paulo el dimarts a primera hora, va poder acudir a l’Escola de la Dona de Barcelona i xerrar amb els alumnes d’un dels cursos d’il•lustració impartits pel “replanero” Ignasi Blanch.
Desimbolt, ocurrent i proper, Brenman va explicar que, treballant en una escola mentre estudiava psicologia, uns nens li van demanar que els expliqués un conte i ell no en sabia cap. “Per què no te n’inventes un?”, li van demanar. I això és el que ha fet des d’aleshores. Contes que parteixen gairebé sempre de la relació que té amb les seves dues filles i pels que sol precisar sempre de la col•laboració d’un il•lustrador còmplice. “Exigeixo per clàusula contractual conèixer i fer un seguiment de la feina del dibuixant que il•lustra els meus textos”, precisa. Bona mostra és la relació de fa anys que manté amb Renato Morcone, amb qui ha fet “Teléfono descompuesto”, “Badall” o “O Alvo” entre altres. Brenman s’estima més partir de l’experiència personal que no pas fer al•legats contra situacions de la societat on viu. Per això, aclareix, “El pare és meu” (Ànima llibres) no té les seves arrels en el tema de la separació o divorci (“no té esperit de dirigir el lector cap a una determinada interpretació”, explica) sinó que, com comentàvem abans, també té l’origen en una experiència familiar. Preguntat per l’Ignasi sobre la situació actual del món del llibre a Brasil, Brenman confirma que es tracta d’un país emergent que aposta pels seus autors i que ja no rep tanta influència d’autors estrangers. Els àlbums, però, encara no es fabriquen amb tapa dura. Entre els seus autors preferits, esmenta els “no didàctics”: Dahl, Rodari o Lindgren i, entre els compatriotes, Ana Maria Machado o Ziraldo. Li agradaria treballar frec a frec amb il•lustradors com Suzy Lee, Tony Ross o Benjamin Lacombe. I realment se’l veu identificat amb els dibuixos d’aquells que han donat forma als seus personatges mentre mostra i comenta els llibres als estudiants barcelonins. Abans d’acabar, fins i tot, pacten amb l’Ignasi la possibilitat de fer-los arribar un text inèdit perquè els alumnes l’il•lustrin. El seguiment serà, en tot cas, a distància i via telemàtica.

L'EXISTÈNCIA DE LYDIE

LYDIE. Guió: Zidrou. Dibuix i color: Jordi Lafebre. Traducció i retolació: Albert Agut. Norma Editorial. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-679-1097-1. PVP: 15 euros. Pàg: 102.


Abans que res, permeteu-me sincerar-me: és el primer cop a la vida que em disposo a ressenyar un còmic. No ho havia fet mai abans i no sé exactament quins paràmetres s’acostumen a seguir. Primera, perquè no llegeixo habitualment ressenyes o crítiques de còmic, i és així perquè tampoc en llegeixo sovint. De còmics, vull dir. Són obres de ficció; són narratius i seqüencials, i es basen en la il•lustració, tots ells temes sobre els quals escric des de fa temps. Però no n’havia fet mai cap comentari, i és per això aquest avís a navegants: divagaré sobre Lydie des del punt de vista d’un habituat a ressenyar llibres i àlbums il•lustrats. Els puristes m’hauran de disculpar (sóc un nouvingut, no seré metòdic ni normatiu, ni podré esmentar referents) i perdonar, en qualsevol cas, les meves gosadies o llicències. 

Comentaré Lydie per diversos motius. El primer és que Llibres al replà m’ho permet. Aquest és un bloc obert, receptiu a fusionar i experimentar (aquesta era una de les primeres idees a l’hora de crear-lo), i legitima la feina dels seus col•laboradors i seguidors. El segon motiu és que Lydie m’ha agradat i interessat molt. Es tracta d’una obra amb més d’una lectura possible (això la fa rica) i que aposta formalment (tant el guió com els dibuixos) per una narrativitat cinematogràfica que m’havia seduït quan, en una època de la meva vida, sí que llegia habitualment còmics (penso en “Bis auf die Knochen” o “Der bewegte mann”, de Ralf König, per exemple). El tercer motiu és que Lydie té molt a veure temàticament amb el món de la invenció, la ficció i la mainada. El darrer motiu és que el còmic és de producció catalana per la part del dibuixant, en Jordi Lafebre, uns dels joves il•lustradors que despunten ara mateix dins del panorama nacional. Lydie fou publicada a França el 2010 per edicions Dargaud i Norma l’ha tret enguany en castellà.
Què explica Lydie? És la història d’una jove que perd el seu fill en el part i, poc després, decideix que la seva filleta, una nena, Lydie, no és morta. Lydie no existeix per a la realitat, però sí per a la seva mare. La dona, amb un passat complicat i prenyada per un desconegut, se salva de la depressió gràcies a la bogeria de simular tenir una filla que no té. La gent propera decideix seguir-li el joc i “veuen” també la nena fantasma. Passen els anys, i Lydie resulta ser una realitat tan real com les altres. Tant que... i fins aquí podem explicar.
El punt de vista triat pel belga Zidrou (Benoit Drousie) per explicar la història de la nena fantasma és el d’una verge decorativa que llueix dins d’una fornícula en el carrer on viuen família i veïns. Una figura no viva explica la història d’una nena no viva, això ja és interessant. Cap al final del còmic, la verge de guix recupera el seu fillet de guix gràcies a una recol•lecta veïnal. Aleshores ens adonem (aquest còmic és fascinant per totes les sorpreses que la seva narració depara) que la posició dels braços estàtics de la verge era perquè li faltava una segona figureta, la del seu fill, que es devia haver perdut temps enrere. La veu narradora, doncs, també recupera un fillet de mentida.
Tres aspectes brillants de la narració són per a mi els següents:
1- La manera tan elegant del discurs. Una elegància cinematogràfica que, gràcies als dibuixos dels que parlaré després, atorguen un moviment gairebé perceptible a les escenes. Com si fos una càmera, passem d’un personatge a un altre, d’una acció a la següent, sense salts ni el•lipsis. D’una manera natural.
2- La delicadesa i intel•ligència del guionista a l’hora d’enriquir la trama amb escenes metafòriques que la fan més punyent i complexa. Un exemple és la del nen Jesús de la verge de guix esmentat abans. Un altre seria la del veí que mata els gatets acabats de parir per la seva gata (i el moment en què deixa de fer-ho).
3- L’evolució dels personatges respecte a l’existència fictícia de Lydie, que sempre sorprèn al lector: la mestra el primer dia que Lydie va a escola; el revisor de tren que obliga la mare de la nena a comprar un bitllet “perquè Lydie ja té edat de pagar el trajecte”, etc. Hi ha un munt de personatges secundaris (relacionem aquest aspecte amb les trames secundàries o metafòriques que dèiem abans) que fan créixer els protagonistes, com ara els nens trapelles, el metge o la vella borratxa del bar.

Parlem dels dibuixos. Jordi Lafebre ha triat les gammes fredes de les velles fotografies en sèpia (ja descobrireu la importància de les fotografies en aquesta història), i les grises i blavoses dels vells documents enregistrats. Ens trasllada al passat (la història comença l’any 1932) amb les vestimentes, els estris i els vehicles, i és força conservador quant a distribució de vinyetes. Juga molt amb la que ocupa, en horitzontal, el llarg de la pàgina, més cinematogràfica també. Lafebre destaca especialment en els tractaments de la llum (i de les ombres): els ambient gèlids hivernals, els claustrofòbics interiors i els comerços farcits de gent. Molt espectacular es mostra l’il•lustrador davant dels fenòmens meteorològics (en aquestes escenes es fa poètic i un punt sobrenatural): la pluja en picat sobre la mare desolada; la nevada del final de la història i els raigs de sol filtrant-se a través de les blanques i pigallant amb valentia els personatges i els objectes.


Els habitants del “carreró del nadó amb bigoti” (una altra interessant referència als recent nascuts en el nom del carrer on viuen els protagonistes) són persones comuns, alhora diferents i alhora similars, com passa en qualsevol comunitat petita. Lafrebre se’ls estima, i això és nota. No els ridiculitza, però tampoc els dóna cap tret especial. Aquest naturalisme és eficaç per explicar una història estrafolària com la de la mare de Lydie, que té una resposta tan curiosa per part dels que l’envolten. La inicial inversemblança aconsegueix fer-se creïble, i amb la mateixa naturalitat que tenen figures i espais, llisca el desenllaç final en les tres darreres pàgines. El sentit crític del lector, perfectament acompanyat pel guió i els dibuixos, es deixa portar, agraït, pels camins volgudament realistes d’aquesta trama tan poc realista, de la mateixa manera que els ulls de l’espectador cauen rendits davant l’incongruent àngel de “Qué bello es vivir” de Frank Capra. Perquè els nostres ulls i la nostra consciència saben perfectament que tenen entre mans una ficció que també és metàfora. Una realitat que, d’entrada, és mentida. Un relat que va més enllà del que diu, i que ens fa adonar-nos de com costa ser feliços si no tenim gent al costat que vol la nostra felicitat. La Lydie és un fantasma necessari per a la supervivència, de la mateixa manera que, com dic sempre, la ficció és indispensable per sobreviure a la realitat.


Aneu de seguida a buscar el llibre. L’edició de Norma té un apèndix amb un text de Lucie-Anne Quenon i una galeria d’esbossos de Lafebre. Lydie ens fa a tots una mica més grans...




És tan complicat cuinar un bon còmic?

La situació del còmic en català és desesperada, i no entenc el perquè.

Per una banda, el còmic a Espanya està vivint una època gloriosa. Es tradueixen les obres més significatives del panorama internacional (fins i tot obres arriscadíssimes com el Building Stories de Chris Ware, la publicació del qual s’espera per 2014), i els autors nacionals publiquen històries que no tenen res a envejar a les d’autors forans (busquin per exemple Ardalén, el còmic de Miguelanxo Prado premiat recentment amb el Premio Nacional de Cómic).

Per altra banda, la literatura en català, tant la infantil i juvenil com la d’adults, tant la traduïda de llengües estrangeres com la produïda a casa nostra, també gaudeix d’una relativa bona salut.

(Val a dir que tots dos àmbits estan patint, i molt, una crisi econòmica, entre altres circumstàncies adverses, que està obligant a editors, llibreters i agents culturals a fer mans i mànigues per arribar a finals de mes…)

Però la combinació còmic + en català, per alguna raó que, com deia al començament, no entenc, no acaba de funcionar. I és que es publica poc. Molt poc. O els autors locals prefereixen el castellà o, més probablement, es troben amb portes tancades quan proposen la publicació en català a unes editorials que encara estan treballant per ampliar la seva base de lectors. I es tradueix encara menys: oblidin-se de trobar en català aquella novetat de la qual tots els blocs de còmic van plens (de la llista dels 25 còmics essencials del primer semestre de 2013, triats per l’ACDCómic? Ni un…)

No és d’estranyar, doncs, que quan la mama Mumin, no fa gaire, em va demanar que li recomanés algun còmic infantil o juvenil en català de recent publicació, una servidora, que repassa setmana rere setmana les novetats de còmic, a l’espera d’un nou Seth o un flamant José Carlos Fernandes (la gola de Liniers la manté a ratlla gràcies a Internet), es trobés sense paraules. O més concretament, sense títols. Sense ni un sol títol que realment valgués la pena recomanar…

De tant en tant, però, apareix una agulla al paller. I entre els Narutos i els Barrufets – que, no em mal interpretin, no estan malament pels dies de cada dia, igual que la patata amb mongeta o la carn arrebossada – fa escassos mesos va aparèixer l’agulla que m’ha portat avui fins aquí.



























PONS, Carme. El senyor Romaní. Il·lustr. Miguel Bustos. Barcelona: Editores de Tebeos, 2013. 64 p. ISBN (978-84-9947-673-5). Preu: 13,95 €

Es tracta del còmic que va guanyar el passat 2012 la Beca Carnet Jove Connecta’t al Còmic, que permet cada any a qui la guanya publicar algunes tires al setmanari El Jueves i publicar un llibre amb EDT, una de les editorials més reconegudes al nostre país (i que, de tant en tant, encara publica quelcom en català). Dos joves i interdisciplinaris autors (Carme Pons Calvet i Miguel Bustos, autors, il•lustradors, dissenyadors gràfics… tot sembla indicar que vinculats a les terres de l’Ebre) són els responsables de El senyor Romaní, un còmic que ens proposa una història sobre les històries… i és que la temàtica d’aquest còmic és, precisament, la narració oral, la màgia de la paraula, els contes, sentits i gaudits en companyia i gràcies a la veu d’algú que ens transporta a un altre món.

Si els sorprèn la temàtica, deu ser que han llegit pocs còmics, o que es deixen endur pel prejudici de qui encara pensa que els còmics o són de superherois o no són...

“Aquesta història es va contar quan els homes i dones encara es reunien a la vora del foc per explicar-se històries. Quan es coneixien les estrelles com els palmells de les mans, i quan els palmells de les mans guardaven la direcció dels seus somnis.” 

Amb tres vinyetes que contenen aquest text, i tres vinyetes on veiem els oients d’una història narrada a les fosques, a la vora del foc, arrenca aquest El senyor Romaní. El còmic ens convida a convertir-nos en un oient més, i de la veu de l’àvia de la trena llarga i blanca, rememorar l’emoció de deixar-se endur per una bona història.

La història dins la història és la del personatge que dóna títol a l’obra: un entranyable vellet que somia amb unir la seva passió (les plantes) amb la de la seva dona (la música). Un vellet incomprès pels seus veïns, però que amb paciència i perseverança, veurà recompensat el seu esforç. Un vellet que demostra el que fa dos dies deia una de les meves nebodes, que tot just acaba de fer quinze anys: “està bé ser iaia… quan ets iaia, ja t’és igual el que la gent pensi i pots fer el que et doni la gana”.

El senyor Romaní és un gran còmic perquè al darrera hi ha una bona història i dues persones que l’han sabut explicar. Només els han calgut dues tintes, i molt poc diàleg (pràcticament tot el còmic és una narració, per altra banda, lògic i coherent per altra banda que forma i contingut vagin de bracet), però demostren una exquisida planificació de l’acció sobre la pàgina i un domini total de l’ús dels recursos visuals del còmic (el color i l’ombra, en positiu i en negatiu; el ritme de la narració, en la seqüenciació de les vinyetes; la varietat de plànols i punts de vista utilitzats…). Bé, potser sí que cal alguna cosa per fer un gran còmic: bona matèria prima i les quantitats justes de cadascun dels ingredients.

Ah.
I una última cosa.
Es tracta d’un còmic apte per tots els públics.
Preferentment, per llegir en companyia!

PS: recordint-me que un dia els parli una mica més de perquè crec que els còmics i els àlbums il·lustrats haurien de sortir plegats més sovint...

M'exalta el nou i m'enamora el vell

Pilarín a la presentació
Estem d'enhorabona!!!! En motiu dels 50 anys de La Galera, aquesta editorial ha tingut l'encert de reeditar tres títols IMPRESCINDIBLES de la literatura infantil catalana: Les aventures d'en Flor i en Mosqueta, Els tres cavallers altsLa fabulosa història d'Eixerit 1er i la seva carrossa. Escrits per Antoni Cuadrench i il·lustrats per la Pilarín Bayés, aquests tres títols suposaren la consagració d'aquesta entranyable il·lustradora osonenca. 
Enquadrats en la col·lecció Nous Horitzons, són tres volums plens d'il·lustracions de traç fresc, lleuger, amb un bi to -groc, vermell i blau respectivament- que en paraules de la mateixa il·lustradora "era molt difícil de treballar ja que el color el fèiem en un paper vegetal i l'afegíem a sobre del dibuix, de manera que no sempre coincidia". Però aquesta sensació que color i traç van en direccions oposades després ha estat utilitzat de forma conscient per altres il·lustradors permetent donar una sensació de moviment a la il·lustració. 
En la presentació tots els presents ens vam quedar amb la singular forma que Marta Mata, la directora pedagògica en aquells moments de l'editorial, aplicà per descobrir possibles artistes emergents de la il·lustració. Un dia la Marta Mata s'atensà a Belles Arts mentres els alumnes estaven fent apunts al natural d'un gitano en tanga! La Marta, mentres els alumnes feien un descans, s'acostà a tots els treballs que en aquell moment restaven en els cavallets i escollí dues artistes per col·laborar a La Galera: van ser Maria Rius i Pilarín Bayés! Dues de les tres, juntament amb Fina Rifà, que iniciaren la recuperació de la LIJ catalana de la mà de La Galera. 
El nou i el vell
Així, doncs, si sou seguidors dels origens de la nostra petita literatura, si sou incondicionals de la Pilarín, si us enamora el disseny -especialment la coberta de La fabulosa història d'Eixerit 1er i la seva carrossa-, si sou simples lectors amants de les belles i singulars històries de reis republicans o si simplement us agrada descobrir antics tresors, no deixeu d'adquirir aquesta trilogia imprescindible. Unes obres que ens descobreixen la Pilarín més autèntica, més bella i més fresca que mai es pot imaginar. Tres perles que cal tenir. 
PD: resulta que una de les primeres crítiques que va rebre la Pilarín per la seva obra corresponia a les il·lustracions de El zoo d'en Pitus: "per què feia figures tan petites?". Ella mateixa, a la presentació de dimarts, va assumir que potser tenien raó i va explicar el perquè. Resulta que, despistada de mena, va pensar que les il·lustracions de l'obra d'en Sorribas tenien la mateixa mida que aquests tres títols de la col·lecció Nous Horitzons, quan la primera és una mida DIN A5 i aquesta són fulls de tamany foli!

X Jornada de Crítics de la revista Faristol

Pep Molist, Mercè Alsina, Trinitat Gilbert i Andreu Sotorra
Aquest cap de setmana es va celebrar, a la seu del Gremi d'Editors en Llengua Catalana i amb l'organització del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, de la mà de la revista Faristol, la X Jornada de crítics de literatura infantil i juvenil. L'assistència va ser molt nombrosa, amb més de quaranta persones de gremis tan diferents com el món de la llibreria, les biblioteques, l'educació o els mitjans de comunicació. 
La jornada va començar afrontant un nou repte: conèixer què fan les "altres" crítiques. Per això es va convidar a l'especialista i crítica d'art Mercè Alsina, a la crítica de gastronomia Trinitat Gilbert i al crític de teatre Andreu Sotorra. Cada un d'ells va aportar el seu punt de vista i criteris a l'hora de valorar el camp que li és propi ressaltant-ne, especialment, l'honestedat i imparcialitat relativa de la seva feina, una situació difícil de sostenir, i tenir sempre present que darrera de qualsevol feina hi ha l'esforç del qui la presenta. 
Màrius Serra
A continuació vam tenir l'honor de comptar amb la presència i capacitat de comunicació de l'escriptor i crític Màrius Serra. Va centrar la seva xerrada en un anàlisi d'algunes crítiques de la revista Faristol, valorant-ne la utilitat, la limitació de l'espai i la capacitat de no defugir la part valorativa i la funció informativa de la mateixa. La seva tesi va concloure en ressaltar com en l'actualitat les comunitats de lectors tenen noves i marcades eines per saltar-se els històrics mecanismes de mediació, eines que cal utilitzar per plasmar l'opinió pròpia i que cada vegada és més consultada. 
Els participants a la X Jornada

Allau 1714..., i encara estem al 13!

La celebració del tricentenari de la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques de Felip V el 1714 ha encès una metxa d'edicions commemoratives que fa feredat. I encara estem al 2013!
Durant dècades la pólvora semblava mullada, ja que només ací i allà es van editar alguns títols, especialment destinats al públic adult i estudiosos del tema. I si no que demanin als joves dels vuitanta i noranta si sabíem què va passar l'11 de setembre. El desconeixement era fantàstic, digne d'admiració en un país que ha basat part de la seva identitat en aquella derrota. 
I com a mostra un botó. I és que només Jaume Cabré amb La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980, amb reedicions el 1990 i 2013) havia creat una obra per a joves centrada en els fets de 1714 abans del segle XXI. Alguns autors hi havien passat de puntetes, com Josep Vallverdú remenant la història del bandoler Carrasclet, Sebastià Sorribas amb un petit manual per a adolescents a Barcanova, o el mateix Oriol Vergés, homenatjat en el V Congrés de LIJ catalana. 

Permeteu-me fer un punt i a part en aquest article. I és a l'entorn de la reedició de La història que en Roc Pons no coneixia. A tall de reflexió, no deixa de ser curiós que un títol que tenia 120 pàgines a la primera edició, amb il·lustracions incloses d'en Joan Andreu Vallvé, de sobte, pel pas del temps, s'hagi engreixat fins a les 160 pàgines, i sense il·lustracions! Per descobrir el perquè de l'augment de pes només cal que observeu el cos de lletra i la col·locació dels títols dels capítols en la nova edició. A més l'han enquadernat amb tapa dura, gravat acolorit d'època i li han afegit un 1714 al peu del títol que no hi constava en la primera edició. I per què? Doncs ni més ni menys que per donar una segona oportunitat a un llibre d'un Jaume Cabré ara consagrat que passà, potser justament, sense pena ni glòria pel món de les lectures juvenils. I fa quinze dies estava entre els més venuts en català! Quin ull els de La Galera. 
Però és a mesura que s'acosten els tres cents anys, els números rodons que tant ens agraden, que com bolets, apareixen ací i allà títols sobre la diada i els fets del setge de Barcelona. 


Potser un dels precedents més notori del present esclat és l'interessant i a voltes menystingut còmic de l'Oriol Garcia Quera, Barcelona 1714. L'Onze de setembre (Casals, 2007), una obra de referència per amants del còmic que una determinada pedagogia s'ha encarregat durant anys de posar-li la llufa batejant-la de no lectura.
Així mateix també podem citar el curiós volum de la col·lecció La popular (La Galera, 2004) que portava per títol El cant dels ocells. L'11 de setembre de 1714 d'Oriol Vergés i il·lustrat per en Joma. 


Però l'esclat, la petardà, arriba aquest any. Són moltes i variades les obres que apareixen. Podem fer referència a l'àlbum d'en Jordi Sierra i Fabra i l'Ignasi Blanc, 1714 (La Galera, 2013) -ja referenciat en aquestes pàgines-; la diverdita proposta, treient ferro a la tragèdia, Aquell dia de 1714 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013) de Jordi Munné i Óscar Julve; L'Onze de setembre d'Anna Canyelles i Roser Calafell (La Galera, 2013); o obres que enfoquen així mateix la festa nacional com són L'onze de setembre de Núria Font i Jordi Sunyer (Cruïlla, 2013) i L'auca de la diada d'Estel Baldó (Barcanova, 2013). Ja veieu, per triar i remenar i per totes les edats. 
Josep Gregori, Agustí Alcoberro i
Andreu Martín
En aquest calaix de sastre, però, destaca des de fa algunes setmanes Cicatrius 1714 (Bromera), obra d'Andreu Martín. Com ja vam citar en aquestes mateixes pàgines, la presentació de la novel·la en el marc del Museu d'Història de Catalunya va donar el tret de sortida a una narració que, feta amb rigor, obre una nova finestra al coneixement dels fets del setge de Barcelona.

Ja és coneguda per tothom la trajectòria i obra d'Andreu Martin, especialment per ser el pare d'un dels personatges juvenils de més de renom: en Flanagan. Un autor que va ser capaç d'introduir i fer popular el gènere policíac entre els joves lectors, sempre amb un deix de crítica social però mai arribant a la truculència de la seva germana gran, la policíaca per a adults.

Una faceta més oculta de l'autor és la capacitat de pouar en la història per regalar-nos aquest Cicatrius 1714. La narració acompanya la vida i aventures d'un jove Lluís Sistach, fill d'un prohom de Barcelona, que es veu obligat a fugir de la ciutat i refugiar-se a casa els seus oncles a l'altre cantó del riu Besòs on es veu envoltat de tropes borbòniques, traïdors, espies... Tots ells personatges que converteixen aquesta trama en una típica història d'inciació juvenil. I és que tant per l'edat del protagonista com pels fets narrats, així com per l'estil i veracitat de referents històrics, podríem haver trobat aquesta novel·la formant part de la famosa col·lecció L'Esparver clàssics, coberta amb coberta amb El darrer dels mohicans o Robinson Crusoe. Una novel·la d'estil clàssic, ben documentada, que desperta l'interès del lector ja que ningú és el que sembla. Una història que manté un equilibri difícil entre historicisme i argument passant d'un plat de la balança a l'altra per construir una narració que, singularment, les darreres setmanes és present en les llistes dels més venuts a Catalunya.

Per acabar res millor que esperar noves edicions sobre els fets del 1714 sense oblidar, però, i tal com es va dir en el V Congrés de LIJ catalana, que són moltes les èpoques per explorar de la nostra història, i més encara les històries per escriure. I és que això de l'any de... a voltes té el peatge de veure'ns envoltats d'un tema per, immediatament, oblidar-lo. Potser sí que som un país tan petit que només podem tenir un poeta, un pintor i, potser, un sol fet històric per commemorar.