Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Aquest Nadal els veïns i veïnes de l'escala recomanem...

Benvolguts i benvolgudes veïns i veïnes,

El nostre pessebre al Replà
Un any més ja tenim el pessebre instal·lat a l'entrada de casa. Recordeu que és una feina de tots conservar-lo, tot i que alguns dels membres del bloc no sou creients. Així mateix enguany, degut a les reivindicacions ecologistes de l'Alba i en Dídac, no hi haurà el nòrdic arbre de Nadal tal com vam acordar en la darrera junta de propietaris. 
Aquest any, si us plau, demanem que la nit d'any nou el graciós de torn s'abstingui de substituir el nen Jesús per una llauna de Red-bull o similar. Un disgust del que la senyora Anglada encara no s'ha recuperat. Així mateix, família Mumin, si algun dels seus fills vol completar el pessebre amb un Clic de Famòbil, un Tiranosaure o l'Spiderman, si us plau, que mantingui les mesures i no superi el mig metre d'alçada. Finalment, benvolguda Pippi, recorda que el senyor Nelson no es pot enfilar al pessebre ni mastegar les figures. I és que no voldríem haver de comprar figures de plàstic, importades de la Xina, en comptes de les nostrades de fang de la Bisbal d'Empordà. 
Desitjant a tots i totes que el 2014 sigui, si pot ser, millor que el 2013, els recomanem alguns llibres de referència per fer unes festes més lectores. 


En primer lloc una molt bona recomanació nadalenca. La recentment desapareguda degana de les lletres catalanes Joana Raspall (1913-2013) publica un recull de poemes de tema nadalenc. Els poemes de Raspall són, de fet, una presència habitual en aquestes dates. Quants de nosaltres no hem escoltat fills, filles, nebots, nebodes, néts i netes recitar un poema de la Joana després del dinar familiar del dia 25 de desembre? Una poesia volgudament senzilla i clara, però per això mateix efectiva i rodona, que sempre obra finestres, que és àgil i directa, i que resulta eficaç tant pel que la llegeix com per al que l’escolta. El replanero Ignasi Blanch l’acompanya en aquesta darrera publicació en vida de l’autora a través de furgar, com fan els versos, en l’experiència universal del passat compartit. Els dibuixos de Blanch són la imatge de l’emoció sense contaminar de les festes nadalenques; són ell i els seus germans fent el pessebre; són els jerseis d’hivern de tota la vida; són l’arbre, el tió, l’estrella i la neu de sempre; dels records i dels somnis, de la imatge immaculada de tot allò que per a un nen representa la màgia del Nadal. 

Tant en els poemes com en els dibuixos, hi trobem també signes del present que no funciona, de la solitud dels que no tenen res o no tenen ningú, o dels nouvinguts que proven de situar-se. Perfecta simbiosi de text i imatge, que encerta en la difícil tasca d’encendre la llumeta humanista que tots portem, encesa o mig apagada, a prop de les costelles.

RASPALL, Joana. Divuit poemes de Nadal i un de cap d'any. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2013. 


LA FAMÍLIA MUMIN RECOMANA...
Des del 1r 1a us volem recomanar dos llibres que, tot i no ser nadalencs, tenen l'escalfor i l'esperit ideal per a ser compartits durant aquestes festes.

Heus aquí un conte d'aquells que et captiven des de la coberta, on les lletres del títol fetes amb llana ja ens avancen quin serà el to i l'estètica de la proposta.
És hivern i molt a poc a poc entrem a la història d'aquest poble... Una nena acaba de trobar una capsa misteriosa que amaga un cabdell de llana que no s'acaba mai. Comença a teixir jerseis per a tothom. I després dels jerseis vénen les gorres i a poc a poc, com si fos una "guerrillera del ganxet", va abrigant arbres, cases i animalons.
Aviat aquesta capsa despertarà algunes enveges i hi haurà qui se la voldrà quedar. Però ja se sap que en els contes, en general, la màgia està de part de les bones persones i finalment tot acabarà bé.
En un moment de la història, just quan apareix un ós, molts de vosaltres identificareu el traç de l'autor: "Ep, si és l'il·lustrador del divertidíssim On és el meu barret? (Milrazones, 2012)". Doncs sí, es tracta de Jon Klassen.

BARNETT, MacLlana a dojo. Il•lustr. Jon Klassen. Barcelona: Joventut, 2013

La segona recomanació és un recull de cinc petits contes que agradarà a tots aquells lectors que han gaudit amb les aventures entranyables del Petit Tigre i el Petit ós de Janosch, o amb els contes del mussol o els ratolins d'Arnold Lobel. Històries la mar de tendres protagonitzades per una nova parella d'amics, un ós i un ocell, que comparteixen pors, passions i amistat.
Igual com passava amb Lobel, l'autora d'aquest llibre és capaç d'escriure uns contes aparentment simples, fàcils d'entendre fins i tot per a lectors molt petits, però alhora, amb gran densitat literària i molta força emotiva. En aquests contes els infants hi trobaran actituds molt properes al seu dia a dia i segur que s'identificaran amb les pors, excuses o mentides que l'ós i l'ocell s'empesquen per anar tirant mentre, a poc a poc, es van fent grans.

DUBOSARSKY, Ursula. Contes de la Mel i l'Ós. Il•lustr. Ron Brooks. Barcelona: Corimbo, 2013.

LA PIPPI LANGSTRUMP RECOMANA...
Des del 1r 2a, la Pippi Langstrum, us recomana un llibre del sud, on els autors poden anar sovint en pantalons curts, i un del més enllà, amb un príncep que habita un planeta petit i que viatja per l'univers a bord d'un estel fugaç. Serà el que guia als reis d'Orient?

A vegades, acostumem a fixar-nos més en autors de fora que en els de casa, ens fa la sensació que ens aporten visions noves, exòtiques i més fresques. Potser és així, perquè als d'aquí, de tan sentir-los i de tan llegir-los, ens sembla que ja són de la família, que ens ho tenen tot dit, però, a nivell d'escriptura, tenen poc a envejar. 
La col·lecció D'on vinc permet conèixer els orígens i la infantesa de personatges destacats: Joaquim Nadal, Albert Manent... Joaquim Carbó. El llibre Pantalons curts d'aquest darrer ens descobreix el món que va viure de petit -la família, la guerra, l'escola, els mestres...- i tot allò que el va portar a esdevenir un dels grans escriptors de literatura infantil i juvenil en català, autor d'una bona pila de llibres, d'entre els quals destaca especialment La casa sota la sorra, i un que a mi em va captivar especialment: L'home que es va aturar davant de casa.  

CARBÓ, Joaquim. Pantalons curts. Barcelona: Ara Llibres, 2013. (Memòries. D'on vinc)

Des de fa anys, sóc col·leccionista inconstant d'exemplars d'El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry, en diferents idiomes. De ben segur que és un dels llibres més traduïts del món, però ha estat molt poc adaptat, i les il·lustracions que difereixen de l'original són més aviat escasses. En aquest sentit, L'estrambòtic Petit Príncep és un experiment, en el qual els autors se'n surten de forma brillant. Comença a imatge i semblança de l'original, amb una breu introducció, que en aquest cas presenta uns viatgers espacials que arriben a un planeta governat per un Rei. Aquest els regala un llibre, de mida generosa, de quan ell era el jove Petit Príncep, i comença la narració amb el contingut d'aquest clàssic. El text està molt sintetitzat i hi són presents els personatges i algunes de les escenes mítiques del llibre, amb unes il·lustracions que ens donen una nova i atractiva visió dels mateixos, un pèl caricaturitzada. 

PINTO & CHINTO. L'estrambòtic Petit Príncep. A Coruña: Bululú, 2013

LA Sra. ANGLADA RECOMANA...

L’editorial Ekaré acaba de publicar aquest nou llibre de la jove il·lustradora i dissenyadora del Japó,  Akiko Miyakoshi.
Un primer concert de piano pot ser una experiencia molt especial per a la petita Momo. Tot són nervis, però una colla de ratolinets l’ajudaran a viure un moment paral·lel ple de màgia i que farà que la Momo es sentí tranquila plena de felicitat.
Un llibre molt a punt per regalar aquest Nadal, amb unes il·lustracions fetes a llapis i amb un toc de vermell per arrodonir l’equilibri formal i fer-lo més suggerent per aquests dies familiars.

MIYAKOSHI, Akiko. Concert de piano. Edicions Ekaré. Barcelona, 2013. 


Un llibre sobre nens entremaliats que en fan de les grosses! Amb versos curtets i il·lustracions plenes d’humor, aquest nou llibre de l’editorial Takatuka ens recorda al clàssic alemany Struwwelpeter (Pere el grenyut) del  metge alemany Heinrich Hoffmann, escrit al 1845.Són set històries escrites per fer pensar i per a provocar molts tipus de sentiments a tots els de casa. Les il·lustracions són d’un traç molt fresc i amb molt de color.
Llibre guanyador del Premi LIBERISLIBER Xic 2013.

VON BREDOW, Wilfried. La Lola vola i altres històries horripilants. Il·lustracions: Khul, Anke. Editorial Takatuka, 2013.


L’any passat ens van sorprendre aquest grup d’il·lustradors i dissenya-dors amb la creació de la nova editorial Queixal edicions i el seu primer llibre El petit Zoo. Un llibre fet a mà, creat totalment de manera artesanal i imprès amb serigrafia, utilitzant tinta feta amb terra natural i paper reciclat. Ja en vam parlar al nostre Bloc, just quan va sortir!
Em sembla indispensable tenir a un espai destacat de la nostra biblioteca aquest llibre dels Queixal, ple d’amor a les tècniques tradicionals d’impressió i on tracten la importància de tenir bons  amics per aprendre. Molt aviat ens presentaran una nova proposta, també feta per ells d’una manera totalment artesana.
El petit Zoo està a les llibreries especialitzades de literatura infantil i juvenil.


BARCELÓ, J. Kunde, K. Pla Jèssica, Durà F. El petit Zoo. Queixal edicions, Banyoles 2012.

L'ALBA I EN DÍDAC RECOMANEN...

Per començar la nostra selecció res millor que una història d’aventures, d’aquelles de samurais i cultura japonesa que tant agrada a alguns. I és que Sanada I: la conquesta de l’imperi és una d’aquelles històries que ens transporta al dolent Fu Man Chu (tot i ser xinès) o, a un nivell més culte, a Els set samurais, d'Akira Kurosawa, una obra mestra de la filmografia universal.

Tot comença quan el gran samurai Akechi Yukimura, defensor de l’Emperador, troba un nadó entre les restes calcinades d’una parròquia cristiana per l’atac dels bandits. El nen tenia els ulls molt rodons; uns ulls com no havia vist mai, i la pell, un to pàl·lid que li va semblar insà. Sí, era un nen estranger, i tanmateix l’Akechi el va adoptar com a fill. Li va posar el nom de Sanada. I en Sanada va créixer feliç, amb la seva germana i els seus pares adoptius, fins a convertir-se en un jove, sense saber que els Llibres Antics ja havien anunciat el seu destí. Per això, l’Akechi el va enviar a formar-se en el camí de la perfecció i de l’espasa amb el seu mestre Oda Hideyori. Eren temps de guerra i eren molts els perills que l’esperaven... Però no estaria sol en la seva aventura.

Primera part d’una història que promet.

Martín,ESTEBAN. Sanada. La conquesta de l'imperi. Barcelona: Edebé, 2013

En segon lloc una petita perla d’un autor molt nostrat: Miquel Rayó i el seu nou llibre Les verges del sol. Rayó, després de L’enigma Altai (Edebé), ens torna a enviar a pujar muntanyes. Així com en el títol anterior marxàvem vers l’est, en aquest saltem l’oceà i ens enfilem per les afilades muntanyes dels Andes a la recerca d’antigues mòmies inques. Una novel·la de ritme trepidant, una polifonia de personatges que ens aborden les dificultats de les cultures ancestrals per sobreviure al domini del sempre present colonialisme.
Tot comença quan Cristina, una arqueòloga del museu de Cusco, es veu involucrada en un assassinat rodejat de nombrosos misteris. Una situació que la porta a descobrir vells rituals incaics envoltats de bogeria i restes de Sendero Luminoso. Una novel·la exemplar per la seva pulcritud i bellesa en el llenguatge on els enamorats de la muntanya s’hi sentiran com a casa. Només un però, nosaltres en comptes de botes Bastard trobaríem més de marca haver seleccionat les Asolo.

RAYÓ, Miquel. Les verges del sol. Alzira: Bromera, 2013

Finalment una novel·la per remoure consciències en aquestes dates nadalenques: El mur. Una història on s’afronta el latent conflicte del pròxim orient entre palestins i israelians. Un conflicte que s’expressa encara amb més força quan el qui enfoca la mirada sobre el mateix és la innocència d’un nen israelià, en Joshua. William Sutcliffe (d’ell en podeu llegir-ne una interessant entrevista) realitzà dos viatges a palestina per conèixer de ben a prop el conflicte dels que n’ha nascut aquest interessant volum (que ha ha rebut les seves crítiques per la mirada esbiaixadaa per part de pro israelians). Una història que neix seguint el fil d’una pilota que inesperadament creua l’alt mur que separa ambdues societats tan veïnes físicament i alhora tan allunyades. 

SUTCLIFFE, William. El mur. Barcelona: Fanbooks (Ed.62), 2013. Traducció de Marc Rubió.

MISS DEWEY RECOMANA...
Arriba el Nadal i els pares i mares es troben amb criatures que demanen als Reis Mags allò que tanta por els fa: una mascota. Normalment, volen un gatet o un gosset. Sovint, potser un hàmster, un conill, o algun altre rosegador. Més estrany és que els infants demanin peixos o ocells. I encara n’hi haurà alguns que s’atreviran a demanar animals exòtics com serps. A les taules de novetats de les nostres llibreries, trobem la solució.
Pels qui es decanten per la mascota de tota la vida, el millor amic de l’home, els recomanem ¡No!, de Marta Altés. De moment, només ha aparegut en castellà, però es preveu que Thule el publiqui aviat també en català. Aquesta catalana resident al Regne Unit ens torna a robar el cor amb aquest àlbum (ja ho va fer amb El meu avi). I és que no ho podem negar: ens agrada quan text i il·lustració van cadascun pel seu compte, i quan el narrador no se n'adona del que està passant però nosaltres, lectors intel·ligents que som, sí. Una història amb protagonista bordador i molt d’humor ideal per llegir plegats el matí del dia 6 de gener al peu de l’arbre de Nada (o del pessebre de l'entrada del bloc!).

ALTÉS, Marta. ¡No! Barcelona: Thule, 2013.

Però no volem deixar de banda els amants de l’aventura i l’exotisme que s’atreveixin a ficar dins casa seva un autèntic rèptil. Això és el que fa la família del deliciós La meva boa Bob, amb text de Randy Siegel i il·lustracions de Serge Bloch. Una mare escèptica, un pare convençut, un infant gratament sorprès i una boa exemplar, val a dir que molt ben redibuixada per adequar-se al nostre idioma (hauran de llegir-lo per saber a què em refereixo, però no vull deixar de felicitar l’editorial, perquè cansada estic de trobar-me “pegotes” a les il·lustracions que requereixen traducció i aquest cas és tot el contrari, o sigui que bravo!). En conjunt, de nou un llibre divertit, d’un humor intel·ligent i quotidià, per exòtic que en sigui el seu protagonista animal.
Si els Reis no estan convençuts que un animal sigui el millor regal aquesta temporada, potser podran apaivagar els ànims dels infants amb aquestes dues perles de la millor literatura infantil d’aquest 2013.

SIEGEL, Randy. La meva boa Bob. Barcelona: Joventut, 2013.


EN MAX & ELS MONSTRES RECOMANEN...
Fernando Lalana, sempre amb un peu dins el gènere de la novel·la negra, publica aquesta novel·la juvenil de protagonista adolescent que vol esdevenir un investigador privat seguint les passes de la seva mare, una novella en l’ofici. L’humor és l’aspecte a destacar, però reconeixem que la trama ordida per l’autor és molt completa, ambiciosa i està ben resolta.
Un satèl·lit, el CUENCASAT, que ha de desintegrar-se amb una explosió planificada després d’haver complert la seva missió en òrbita, s’acosta perillosament al METEOSAT i amenaça amb danyar-lo. El tinent Manley prova d’evitar-ho amb l’ajuda del científic amb alzheimer que el va programar i que no recorda què fer per evitar el desastre. Paral·lelament, el mateix científic resultar ser el primer client de l’agència de detectius que obre a Cuenca la mare del protagonista: el vell desmemoriat li encarrega la recerca d’un gos que ha perdut. Les dues trames s’entrellacen sorprenentment (i de manera eficient i versemblant), també a nivell personal i emocional. L’única pega, segons el meu parer, és que aquest espavilat investigador jove, en Fèlix, té expressions (gracioses i ocurrents) més pròpies d’un senyor granadet (l’autor?) com ara “estaba espléndida: parecía Grace Kelly”. Però tot avança amb ritme i interessa el lector, cosa molt d’agrair.

LALANA, Fernando. 13 PERROS. Barcelona: Bambú, 2013.



El lleó Leònides s’ha quedat sense feina: el circ on treballava plega definitivament la carpa. Leònides, el lleó a l’atur, decideix anar a l’Àfrica a buscar la seva família per part de pare. Hi va amb avió (és un lleó molt senyor!) i allí es troba que els seus cosins tenen feina: treballen com a figurants en una pel·lícula que es roda a la sabana africana. El lloc li agrada, i al director de la pel·li li agrada el nouvingut. Tot arreglat: en Leònides torna a tenir feina!
Núria Homs descriu amb una ironia molt subtil el pobre paper que els animals salvatges han de desenvolupar en la nostra societat i lamenta que, fins i tot en els seus habitats naturals, la societat capitalista hi deixa sentir el seu poder.
Mercè Canals concep uns espais amables (i voluntàriament artificiosos) per a situar els protagonistes, amb domini dels colors taronges i rosats i les línies corbes. Amb unes composicions efectistes i efectives, i un suggerent tractament de les ombres en les pàgines “africanes”, els lleons, les zebres i els altres animals dibuixats, encaixen perfectament amb els humans i les seves màquines (càmeres, focus, avions, maletes) en aquest món globalitzat on la representació (l’artifici) té el color i la forma d’una llaminadura.

HOMS, Núria. Un lleó a l'atur. Il·lustracions de Mercè Canals. Barcelona: Edebé, 2013

BON NADAL I BON ANY 2014
i els deixem amb una bona nadala

Ens tornem a trobar aquí després de Reis


Premi Lazarillo 2013

Ja tenim guanyador del Premi Lazarillo d'enguany.
Aquest prestigiós guardó, el més antic de l’estat espanyol pel que fa a la  literatura infantil i juvenil, va ser convocat pel extingit INLE l'any 1958 amb la finalitat d'estimular la creació de  bons llibres per a infants i joves. Des de l'any 1986 és l'OEPLI l'encarregada de convocar‐lo  anualment, amb el patrocini del Ministerio de Educación Cultura y Deporte, en les seves  dues modalitats: Àlbum Il∙lustrat i Creació literària. La dotació de cada un dels premis és de  3.000 euros. 

PREMI LAZARILLO 2013 DE CRECIÓ LITERÀRIA
MANUEL BALLART PIQUÉ (Tarragona, 1953), és llicenciat en Filologia Catalana i professor de Llengua i Literatura. Ha publicat tres llibres: Un músic al jardí (Columna, 2001) amb el que va guanyar el Premi Pere Calders de Literatura Catalana; Manies a contrallum (Pagès Editors, 2003) guanyador del premi de Prosa Les Talúries i Un riu d’espigues (Bromera, 2005), Premi de Novel∙la Històrica Juvenil El Far de Cullera.ç
Cada gra de raïm esta integrat per dotze narracions, un senzill trencaclosques en el que els mesos de l’any són l’escenari on transcorre l’amistat, les peripècies de la vida escolar, l’amor incipient, els conflictes familiars d’uns joves estudiants de Secundària. Cada gra de raïm és  una  obra  realista,  amb  pinzellades  de  fantasia,  que  la  mantenen  en  la  frontera  entre  l’explicable i l’imaginari. Amb una estructura original, destaca el llenguatge net i el to irònic i 
tendre alhora.  

PREMI LAZARILLO 2013 ÀLBUM IL∙LUSTRAT 
Es  va  fallar  el  12  de  desembre  a  Madrid.  El  Jurat  presidit  per  Sara  Moreno  Valcárcel, copresidenta de OEPLI, estava integrat per Antonio Seijas, Bernat Cormand, Leire Urbeltz i Sally Cutting designats per les quatre seccions de l’OEPLI. Va actuar com a secretària, sense veu ni vot, Ana Cendán, Secretària Tècnica de la OEPLI. En aquesta edició del premi s’han presentat 26 projectes i  els guanyadors han estat:

IRATXE LÓPEZ DE MUÁIN i PABLO ALBO per l’obra La mujer más alta del mundo

IRATXE LÓPEZ DE MUÁIN (Pamplona, 1985),va estudiar Belles Arts a Barcelona. S’interesa per  la  Il∙lustració,  professió  que  uneix  les  seves  dues  grans  passions:  la  literatura (especialment els contes i  relats breus) i el dibuix.Actualment compagina la seva feina d’il∙lustradora amb la docència i la realització de tallers. Ha  treballat  per  a  diverses  editorials  i  les  seves  il∙lustracions  han  estat  premiades  i seleccionades en diferents certàmens. www.iratxeilustracion.com 

PABLO ALBO (Alacant, 1971), és escriptor i des de 1994 es dedica a la narració de contes. En el 2002 es va decidir a escriure les històries que explica.  Des d’aleshores ha publicat més d’una  trentena de  llibres  infantils  i un parell de juvenils pels que ha rebut diversos premis. Ha centrat el seu treball en els contes, concretament en l’àlbum il∙lustrat. En el 2008 va guanyar el  Premi  Lazarillo  en  la  modalitat  de  creació  literària  per  l’obra  Diógenes  editat  per Kalandraka. www.pabloalbo.com 

A La mujer más alta del mundo el format vertical del llibre hi juga un paper important i crea el joc “amunt i avall”, al passar les pàgines. La protagonista creix i ocupa més espai a mesura que transcorre la història. Una obra sobre la diferència i la cerca de la identitat individual que sorprèn, escena rere escena, pel dinamisme de les composicions i el tractament contrastat  del color. Les il∙lustracions demostren un gran domini de dinàmics canvis de pla, coherència en la gama de color, variació de punts de vista i la utilització de l’espai en blanc com a recurs 

Organitza:
OEPLI. i ClijCAT. Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil

Sempre ens retrobarem a París!


Aquest any en Nils, un nen noruec, ha aconseguit que li regalin una nina Barbie pel seu aniversari. El seu pare estava capficat en obsequiar-lo amb una pistola de plàstic, per jugar com fan els nens com cal. Però en Nils només somia en el món dolç de les Barbies i no sabria que fer-ne, d’una pistola. Finalment juga feliç a casa seva, escoltant les quatre frases que pot pronunciar la nina de color rosa. Tot es torna d’aquest color a casa d’en Nils.

Aquesta és la historia del protagonista d’un dels àlbums il·lustrat que aquest any he pogut gaudir al Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Montreuil, París. Editat per Albin Michele Jeunesse, Nils, Barbie et le problème du pistolet, és una de les novetats d’aquest any al saló de la capital francesa.

Al Salon du livre et de la presse jeunesse Seine-Saint-Denis de París es poden trobar llibres il·lustrats amb temàtiques diverses i amb tot tipus de registres gràfics. Des de l’any 2000, hi vaig tots els anys amb més de 40 alumnes d’il·lustració de l’Escola de la Dona. A tots ens provoca un sentiment d’enveja sana quan descobrim la diversitat i la riquesa tan gran de llibres i àlbums il·lustrats que hi ha al país veí comparant-ho amb l’estat espanyol o Catalunya. Tot i així, tornem amb la sensació d’haver aprés molt i amb ganes de canviar alguna cosa a casa nostra; de ser més oberts , més creatius i més actius dintre de les possibilitats que l’entorn editorial d’aquí ens permet.

Des de l’any 1984 i a final de novembre, trobem al barri de Montreuil de París, una mostra de les principals novetats en literatura infantil i juvenil editades a França. Un saló per a professionals, escriptors i il·lustradors i també per a famílies i escoles.

Aquest any al saló hem pogut visitar la mostra sobre els herois de la nostra infantesa i les noves interpretacions que s’han creat posteriorment en registres diferents o en suports diversos, com ara en cinema, còmic i dibuixos animats…. Creats des del 1858 fins al 2010, podem trobar a la Pippi Langstrum de l’Astrid Lindgren, al Max d’Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak , a Loulou, el personatgede Grégoire Solotareff o al petit Sam Sam de Serge Bloch.
També hem gaudit de l’exposició amb obra original de cinc il·lustradors actuals i de referència Entre elles, l’obra en blanc i negre i de traç solt de l’Olivier Tallec; els còmics de Marjane Satrapi i les aquarel•les de gran format i colors molt vius de la Loren Capelli.

Com tots els anys, no disposem del temps necessari per veure tots els llibres que voldríem.
Hi ha editorials on és obligat passar-s’hi una bona estona, com Editions du Rouerge, aquest any amb la presència de Christian Voltz i els seus llibres amb il·lustracions ingenioses, fetes amb collage. A la mateixa editorial també hi ha la il·lustradora d’Estònia Piret Raud, que presenta dos reculls de contes propis il·lustrats per ella mateixa.

Passem per l’estand de Pére Castor, on seguim apreciant les edicions de clàssics com els de Gerda Müller. Repassem les col·leccions d’àlbums sense text d’ Autrement Jeunesse , aquest any amb el nou libre de la il·lustradora francesa Princesse Cam Cam, Une Reencontre.

També visitem l’estand de L’École des Loisirs on, any rere any, recollim i col·leccionem els seus petits catàlegs amb la biografia d’alguns il·lustradors i visitem la creixent editorial Sarbacane, aquest any amb moltes novetats il·lustrades de manera representativa i figurativa per la jove il·lustradora Christel Espie.
Per primera vegada està present al saló de París l’editorial Csimota de Romania, amb els seus llibrets de petit format, sense text i amb interpretacions lliures de contes clàssics dels Grimm i de Perrault fetes per il·lustradors de països diversos. Una petita joia que coincideix amb la proposta de l’editorial valenciana Milimbo, per tercer any al saló, que també hi presenta llibres sense text però amb un registre més conceptual.

Entre editorial i editorial, podem mirar als passadissos les vitrines amb la feina de Vladimir Cruells, que presenta uns personatges amb tècnica mixta, ninots que provenen dels còmics americans i japonesos amb els caps o part del cos substituïts per utensilis habituals i material de deixalla. Un món com a metàfora de l’actualitat, com a crítica als temps que ens ha tocat viure, diu l’autor.

Personalment busco llibres que m’ajudin a eixamplar la meva biblioteca de literatura infantil i juvenil, prou extensa. Busco llibres amb formats diferents, obres dels petits editors com Jean Vincent Sénnac i Benoît Jacques que s’editen els seus propis treballs i, sobretot , les noves propostes d’alguns il·lustradors francesos dels que en sóc un seguidor fidel, com ara Benjamin Chaud, Olivier Tallec, Nicole Claveloux o Renaud Perrin, entre d’altres...Intento que els nous libres siguin una aportació a la meva formació constant com a il·lustrador i que repercuteixin directament en la formació dels meus alumnes de Barcelona.


Faig un repàs d’algunes novetats que han arribat a casa aquest any des del saló de Montreuil.
Al nou llibre d’Éric Veillé , il·lustrat per Pauline Martin, Le Bureau des Papas perdus, el jove protagonista ha perdut el seu pare, i gràcies a un detectiu expert en pares perduts, retrobarà el seu progenitor i revisarà la diversitat de maneres d’entendre la vida dels molts pares perduts que ronden per l’oficina del detectiu expert.

Marianne Dubuc, autora i il·lustradora, em dedica el seu llibre Le Lion et l’Oiseau. Un cant a l’amistat amb presència de dos protagonistes ben oposats, representats per dos animals de naturalesa ben diferent, un llaó i un ocell.

A La joie de Lire, trobem una novetat de la il·lustradora alemanya Rotraut Susanne Berner amb text de Jürg Schubiger, Quan la mort est venue. Un llibre sense concessions que parla de la mort d’un nen.

L’Anniversaire és el nou títol del llibre escrit i il·lustrat per Pierre Mornet. Unes il·lustracions figuratives, plenes de detalls, on presenta un món oníric ple de nenes que ens fan pensar, sens dubte, en les fotografies de Lewis Carroll.

La jove il·lustradora Joanna Hellgren, que els tres darrers anys ha anat editant la seva novel·la gràfica Frances, ens sorpren amb una novetat il·lustrada a tot color, Le Châle de grand-mère, amb text de Asa Lind. Un llibre que parla de la importància de jugar i de l’amistat de dues cosines que s’amaguen rere una mantó brodat de la seva iaia i deixen volar la imaginació just uns dies abans que la dona es mori.

En l’apartat de llibres il·lustrats per a adults, ens trobem amb tot un seguit d’obres que tenen com a referent l’estil Lowbrow, tal com m’explica un alumne meu. Il·lustracions relacionades amb la premsa alternativa i l’Street Art. Dents, pèls, imatges explícitament sexuals, còmix, vòmits...
El llibre Le Lac sombre, de Tom de Pekin, ens mostra una ambientació fosca, amb personatges misteriosos coberts amb caputxes negres i el cos nu, que es relacionen i es comuniquen de nit i envoltats d’arbres al bell mig d’un llac. Un treball inquietant, ple de bellesa i realitzat només amb carbonet per l’autor nascut a París.

Aquest any he tornat a casa amb una doble alegria: he comprat de la il·lustradora Nicole Claveloux, a qui admiro, Les aventures d’Alice au Pays des Merveilles de Lewis Carroll, És un llibre de l’any 1974 que ha reeditat Grasset G Jeunesse. Unes il·lustracions molt típiques de la dècada dels setanta, amb una estètica que beu del pop i la psicodèlia, amb un gust per la ornamentació que contrasta amb una composició ordenada, més geomètrica, que ens recorda una mica a Heinz Edelmann, il·lustrador alemany del musical Yelow submarine, basat en el grup The Beatles, o a la manera de fer de Seymur Chwast, dissenyador , il·lustrador i tipògraf americà.
Les aventures d’Alice au Pays des Merveilles, de Nicole Claveloux, va guanyar la Golden Apple a la Bienal de Bratislava, l’any 1976.

Abans de marxar em trobo amb l’il·lustrador i amic Renaud Perrin. Acaba de publicar per a Rue du Monde. El seu darrer llibre, Des deux Côtes du monde, parla de dos joves d’ indrets llunyans, Espanya i la Patagònia, que viatgen . Les seves vides es creuaran, al costat de monstres marins, balenes i moltes aventures. Renaud ha realitzat unes xilografies amb una tècnica precisa i impecable. Narrativament, el llibre presenta dues històries paral·leles que poden ser llegides per separat o fer-ne una lectura creuada. Amb Renaud ens veurem molt aviat a Barcelona !

I tornaré a París cada any amb l’esperança de retrobar-me amb tot l’ample univers de la literatura infantil i juvenil il·lustrada de qualitat. Sobretot per continuar aprenent i descobrint, i per poder aportar, ni que sigui una mica, una alenada de novetat al món editorial del nostre país, bastant més reduït.
Es tracta d’anar avançant, sense pauses i amb il·lusió. I sempre ens podrem retrobar al Saló del llibre infantil i juvenil de París.

Macedònia de Nadal... regada amb algun final


Tot i que jo sóc de l’opinió que unes bones postres menjades a mitja tarda són més gustoses que no pas al final d’un àpat de festa, habitualment és aquí on ens les acabem cruspint. Per arribar-hi, has de creuar un llarg dinar, tot intentant dosificar la gana i guardar un forat per poder copsar-ne el sabor amb tota la intensitat que es mereixen.
Fa unes setmanes, en aquest mateix replà, us oferia un arròs de cementiri, cuinat a foc lent, amb principis literaris com a ingredients. Tenint en compte la corrua de visitants que van córrer a tastar-lo, i amb vistes al Nadal, he tingut la pensada de fer-ne la continuació i elaborar unes postres banyades amb finals d’històries.
Però, així com els principis solen ser sintètics, efectius i contundents, es poden treure fàcilment de context i esdevenen una manera atractiva de convidar a la lectura de l’obra en qüestió, no succeeix el mateix amb els finals.
És més complicat posar exemples, perquè sovint es necessita la història per entendre’l, tot l’àpat sencer que el precedeix per captar-ne el sentit. I sinó és el cas, cal explicar-ne l’argument amb alguns pèls i força senyals. A més a més, hom es queda amb la mala consciència d’aixafar la guitarra al lector que el vulgui tastar, esbombant el final de l’obra als quatre vents.
Per tant, he decidit que les postres siguin lleugeres, de bon baixar i de millor pair, per no embafar el personal ni haver d’explicar bastament la prèvia. He escollit oferir-vos bocinets de fruita del temps, regats amb el final d’alguns àlbums il•lustrats, amb la darrera imatge, acompanyada d’algun fragment si això és possible, i de la meva explicació. A l'estil d'aquest cascavell que pertany a:

                                                           - VAN ALLSBURG, Chris. L'expres polar. Ekaré, 2004 

Abans, però, d’entrar en matèria, voldria retre un petit homenatge a un autor del qual m’agraden els finals de les seves novel•les –i evidentment, i molt, el conjunt de la seva obra-. És alemany i es diu Michael Ende, que dit en català seria Miquel Fi. Coneixedor d’aquest fet, l’autor l’utilitza, per exemple a Momo i en alguna altra obra, per cloure la història.

Llavors se’n va anar fent quatre saltirons i va buscar un racó fosc i tranquil. Va amagar el cap i les quatre potes i, a sobre de la closca, escrit en lletres que hi van aparèixer a poc a poc i que no eren visibles per a ningú més que no sigui el lector d’aquesta història, deia:

                                                     - ENDE, Michael. Momo. Bromera, 2013


Durant uns dies, he cercat pels racons i les enciclopèdies reals i virtuals i no he trobat una tipologia clara i estudiada de finals d’obres de ficció. Fracassat en l’intent, m’he dedicat a un estudi de camp, a parlar amb lectors de confiança i de trinxera, i he establert una molt bàsica i relativa classificació tipològica de finals. Segons la qual, trobaríem històries:

1. Que acaben bé, amb la resolució dels casos, l’assoliment dels objectius promesos o el retrobament dels protagonistes...

N’hi ha molts, especialment, entre els populars. Per exemple, en Patufet. 
Després de l’aventura, ve el retrobament, i es repeteix la tornada, tants cops sentida en l’anar i venir de casa a la botiga.



- En Patufet. Adapt. Olalla González; Il•lustr. Marc Taeger. Kalandraka, 2008



Dels actuals, heus aquí una imatge sense paraules que mostra el fruit recollit per la feina de La senyora dels llibres: On hi havia un lector, ara n’hi ha dos:


- HENSON, Heather. La senyora dels llibres. Il•lustr. David Small. Joventut, 2010



2. Que acaben malament, amb la no resolució dels casos, el fracàs en l’objectiu establert o la desaparició d’un o més dels protagonistes.

No són tants com els del primer apartat, però els que hi ha, tenen un punt d’originalitat.



A Compte amb la granota, tots els personatges acaben essent engolits, com unes postres de Nadal. No resta ni l’apuntador. Acaba amb un rot de satisfacció, un únic supervivent i molta solitud.

- BEE, William. Compte amb la granota. Joventut, 2008



3. Que deixen les coses tal com estaven, que seria una manera d’acabar bé.

És el cas de la famosa talpeta, la protagonista que aconsegueix a la fi venjar-se del seu adversari, tot deixant les coses al seu lloc. Ningú se li ca... al damunt a una talpeta!

- HOLZWARTH, Hans Werner. La talpeta que volia... Il•lustr. Wolf Erlbruch. Kalandraka, 2005






4. Amb final oberts, que deixen que cada lector hi digui la seva. A Noms robats, un àlbum d’execució impecable, el protagonista, després d’abocar-se a la barana del pis de dalt que dona al celobert, es mira els ulls del lector i li etziba:

“ Però tu,
que has volgut parar atenció
a les coses que em passen,
saps prou bé que només els ocells volen.
Gràcies per recordar-m’ho.
Com et dius?”     


Interpretacions de tota mena a:
- TÀSSIES. Noms robats. Cruïlla, 2010

5. Amb diferents finals per escollir. Tal com feia Gianni Rodari, deixen al lector l’opció de triar entre dos o més finals. Això succeeix a Finn Herman, una mascota carnívora que menja tot el que troba pel camí sense que la seva mestressa se n’adongui.

 

- LETÉN, Mats. Finn Herman. Il•lustr. Hanne Bartholin. Libros del Zorro Rojo, 2009


6. Amb una postdata. Un cas no gaire habitual, però simpàtic. El conte de La princesa i el pèsol, per exemple, acaba amb un típic casori entre príncep i princesa i un repic de campanes. 


L’autor, però, deixa la glòria final a un protagonista secundari, el pèsol, amb una mena d’incís, de postdata. 
En la darrera versió apareguda, Miss Clara li dedica la darrera doble pàgina i unes guardes farcides de pèsols.


- ANDERSEN, H. C. La princesa i el pèsol. Adapt. i Il•lustr. Miss Clara. Baula, 2013

En tots els finals, sempre hi ha una resposta o altra a les preguntes narratives que l’autor ens ha plantejat. A Corre, Maria, afanya’t!, la protagonista no para de feinejar a les ordres de la veu en off d’un marit que no veiem fins a la fi.
La vermellor de les galtes de la Maria va in crescendo i el nostre sentiment d’injustícia també. Com a conseqüència, un barret ben original per al reietó de la casa.
                                     

 - BODECKER, N. M. Corre, Maria, afanya’t! Il•lustr. Erik Blegvad. Lumen, 2001



A vegades, quan un escriptor no sap com posar fi a una obra, diuen que utilitza la mort, o el comiat del protagonista. No era el cas de Raymond Briggs, que sabia ben bé el que es feia, encara que El ninot de neu finalitza amb una trista i inevitable sortida
 - BRIGGS, Raymond. El ninot de neu. La Galera, 2007

L’escriptor Jaume Cabré deia a La matèria de l’esperit (Proa, 2005):

Quan acabem de llegir un llibre i el tanquem, durant uns segons o uns minuts ens deixem portar pel record de la lectura. Sabem que a partir d’aquell moment som el que som més la nova lectura que ens ha marcat”.

Durant uns minuts, assaborim el gust que ens ha deixat el llibre al paladar, com qui assaboreix les postres de Nadal.

Bones festes! que en aquest cas és com dir Bones lectures!

PD: i com deia fa unes setmanes al replà, si algú hi vol afegir algun final o algun tipus d’acabament per completar aquesta incipient tesina, ens ho pot fer arribar a través dels Comentaris d’aquesta entrada.