Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Aquest estiu llegim...

Marxem de vacances!

Sisplau, si algú de vosaltres pot passar a recollir el correu i a donar menjar al gat us estarem eternament agraïts.


Però no patiu, per a aquests dies de vacances els veïns del replà us deixem alguns suggeriments lectors perquè no ens trobeu a faltar...

La Família Mumin, del 1r 1a, recomana:
Aquest estiu anem a passar uns dies amb els parents de Finlàndia. Portem la maleta plena dels llibres que ens han deixat els nostres veïns d'escala i aprofitarem les vacances per llegir en família cada vesprada.
Ah! i també portem tres llibres per regalar als cosinets trolls de Hèlsinki, tres llibres que ens han robat el cor:
 
MELOY, Colin. Les cròniques de Wilwood. Il·lustr. Carson Ellis. Madrid: Alfaguara, 2012. p. 576. ISBN 978-84-2040-243-7.  Preu: 16.95€
Ell, l'autor, és el cantant i lletrista d'un grup anglès, rotllo indie, que es diu The Decemberists. Ella, la Carson Ellis és il·lustradora. Aquesta és la seva primera novel·la. Potser sí que és una barreja del principi de la pel·lícula Dentro del laberinto i d'altres històries com Nàrnia. Potser té algun gir argumental una mica estrany però bé, a mi m'ha agradat molt conèixer la boscúria impenetrable, plena d'aventures i personatges suggerents. Una bona lectura, amb una edició molt i molt cuidada, per a lectors a partir de nou, deu anys.

CIRICI, David. Molsa. Il·lustr. Esther Burgueño. Barcelona: Edebé, 2013. p.156. ISBN 978-84-683-0897-5. Preu: 8.60€
Un premi Edebé, al meu entendre, molt merescut. Una història realista protagonitzada per un gos que veu com la guerra el separa de la seva família. Després de malviure per la ciutat, el bosc i fins i tot un camp de concentració, la Molsa és capaç de retrobar els infants amb qui va créixer. Un relat emotiu explicat des del punt de vista d'un gos.


BARRETS, Joan. Carrer del mar. Il·lustr. Mar Borrajo. Tarragona: Piscina. Un petit oceà, 2013. ISBN 978-84-616-2924-4. Preu: 16 €.
 "Al carrer del mar s’expliquen set-centes trenta històries a l’any; dues per dia. Sempre les mateixes 730 històries, però mai no són iguals". En molt poques pàgines els autors suggereixen un munt d'històries, personatges, jocs literatis... per omplir les tardes d'estiu de poesia.


Pippi Langstrump, del 1r 2ª, recomana:
Abans de fer-vos la recomanació de tres llibres per a l’estiu, necessito aclarir-vos una cosa. Si heu llegit les meves aventures, o heu vist algun capítol de la sèrie de televisió, us haureu adonat que allò que més m’agrada és anar a contracorrent.
És per això que les obres que us suggeriré no són gens o gaire estiuenques, sobretot pel que fa a la temàtica, però si que són lectures que difícilment us decebran.
Paraula de Pippi.
Extravagant, si; però, de confiança, també.

DURAN, Teresa. Les tres reines d’Orient. Il•lustr. Lluís Farré. Barcelona: La Galera, 2012. 40 p. Preu: 7,95€
Una història de per riure i somriure, centrada en la llegenda dels tres reis d’Orient. El pinyol del conte és el qüestionament, per part de les tres mullers dels reis, dels populars regals –or, ensems i mirra- que fan al nen Jesús. Aquest debat sustenta un conte hilarant, original, fantàsticament ben escrit i il•lustrat, que no deixa, en cap moment, d’explicar la llegenda. Un regal de Nadal que també pot ser adient per acompanyar les vesprades d’estiu.

LEEUWEN, Joke van. Quan el meu pare era un arbust. Trad. Gustau Raluy i Caroline de Jong. Barcelona: Cruïlla, 107 p. (El Vaixell de vapor. Sèrie Taronja; 188) Preu: 7,90€

Joke van Leeuwen és una autora holandesa que ens va sorprendre fa anys amb una novel•la original i estranya anomenada Ip! (Cruïlla, 2004). Aquesta nova entrega no té la mateixa dosi d’originalitat, però si que té la virtut de la diferència. El tema és l’arribada d’una guerra i com la nena protagonista ha de fugir al país veí. Tant la pèrdua del pare –que ha d’anar a lluitar amb un manual de camuflatge sota el braç!-, com les peripècies del viatge i els personatges que troba, mantenen un bri d’originalitat que la diferencien d’obres de temàtica similar. A més, hi ha un ingredient d’ironia i de poesia que accentuen la diferència. L’aventura no és com la de tantes altres obres estiuenques. Parteix d’un fet més dramàtic, però tant el que hi succeeix com el ritme i l’estil en fan un llibre recomanable.

BONDOUX, Anne-Laure. Les llàgrimes de l’assassí. Barcelona: Baula, 2012. 185 p. Preu: 14,90€
Diuen que llegir és viatjar. En aquest cas, anem a un territori extrem, el sud de Xile. El que hi passa és cruel, però també emotiu, centrat en el que succeeix a l’interior dels protagonistes: en Paolo, un nen que es farà adult, i l’Àngel Alegría, un assassí sense escrúpols.
L’inici és colpidor, quan l’Àngel apareix i, sense miraments, mata els pares del primer. Per ambdós, el noi i l’assassí, i així ho diuen, aquell és el dia que van néixer. La relació que s’estableix entre ambdós provoca una tempesta al seu interior, especialment en el de l’assassí. L’amor que se li desvetlla envers el menor li dibuixa un present inesperat. El personatge tendre d’en Paolo fa patir pel que viu al costat d’un assassí, encara que la seva relació esdevingui gairebé de pare i fill. Un viatge a ciutat modelarà la personalitat del Paolo, alhora que aprofundirà en la batalla interna de l’Àngel.
En el rerefons, hi hauria el missatge de com l’amor pot canviar les persones. En la superfície, un treball fantàstic de narració que no deixa indiferent al lector.


La Sra. Anglada, del 2n 1a, proposa prendre un gelat amb la il·lustradora Kitty Crowther.
Recentment hem tingut la sort d’apropar-nos una mica al món de la il·lustradora belga Kitty Crowther. El dia 11 de juliol va estar a la llibreria Casa Anita, parlant del seu treball i de la seva mirada atent i compromesa amb la professió.
Una jove il·lustradora que dibuixa el que sent. Kitty dibuixa cada dia i crea personatges per intuïció que poc a poc van prenent vida pròpia i expliquen històries també personals i a vegades, surrealistes. Són els seus amics, els qui l’acompanyen sempre, diu. Realitat i ficció, es poden confondre o ajuntar, va explicar-nos.
Estima la natura, les plantes, la diversitat, les persones amb caràcter i poc convencionals. Li agrada parlar i dibuixar sobre temes difícils i poc habituals en la literatura infantil, la mort, la por, la diversitat cultural... Dibuixa amb materials diversos, retoladors, llapis de colors, ceres...Però no perd temps explicant-t’ho, prefereix parlar de continguts.
Us proposo conèixer millor la seva proposta artística i aquest estiu tenim la possibilitat de gaudir dels títols editats a Barcelona per l’editorial Corimbo i també a Madrid per “Cuatro azules”.
Editats per l’editorial Corimbo:
Mi amigo Juan
I doncs?
Theo y Dios
¡Scric scrac bibib blub!
Editats per Cuatro azules:
Col·lecció Poka i Mina
Bon estiu i a gaudir de la Kitty, i del gelat!!!


Des del 2n 2a, en Dídac i l'Alba, creuen que us poden agradar: 
GISBERT, Francesc. La muntanya invisible. Alzira: Bromera, 2013. (Col·l. Espurna, 106). Preu: 9,50€.

Una història trepidant en mig de la selva amazònica, frontera entre Argentina i Brasil, on es desenvolupa una guerra silenciosa a la recerca d'un màgic medicament que permeti curar el càncer. Tot embolcallat per interessos farmacèutics que passen per damunt de les tribus dels homes invisibles els quals malden per mantenir la seva independència allunyats de la "civilització". Una narració que manté un bon ritme, escrita per la magistral mà de Francesc Gisbert qui ja ens va enganxar amb la seva narrativa històrica de Els secrets de l'alquimista (Bromera). Una novel·la de bon passar, per deixar petja en el lector i remoure consciències i afrontar el futur amb optimisme, ja que hi ha molt per fer i tot és possible. 

I, a més, ara que el dia és llarg i hom i dona té el cap menys pesant i pot albirar el futur, també és bo fer una aturada en el camí, un repòs que convidi a la reflexió com la que la professora de la universitat de València, la Gemma Lluch, ens regala en aquest magnífic volum: 

LLUCH, Gemma. La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques. València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013 (Biblioteca Sanchis Guarner, 78). Preu: 15€. 
Una obra que està cridada a convertir-se de referència on es recull molta de la tasca d'investigació d'aquesta professora. El llibre, estructurat en tres grans blocs: història, investigació i polítiques, és un manual introductori i al mateix temps un treball rigorós adequat per a novells i experts del món de la literatura infantil i juvenil catalana. Seria bo, doncs, que tothom qui d'una o altra manera remena per aquest món de la lectura dels més petits fes parada aquest estiu en aquest volum i conegués de primera mà què s'ha cuinat i què s'està cuinant en el món de la LIJ. 

Ei, i per acabar, res millor que treure la pols a algun Anna Karenina, El roig i el negre o Donna Leon que tingueu oblidat en una lleixa i gaudiu de l'estiu a pleret.

Miss Dewey, del 3r 1ª, recomana:
En un mes de vacances hi hem d'encabir moltes experiències. El viatge, el sol, les tempestes d'estiu, les pluges d'estrelles, la platja o la muntanya, el descans, els vermuts dels grans, els gelats dels petits, les migdiades... i els llibres! Així com els llibres no són l'únic suport de lectura (cada vegada hi ha més gent que per fi pot emportar-se tots els llibres que voldria sense haver-se de preocupar pel sobrepes de la maleta gràcies als lectors electrònics), els llibres no només poden servir per llegir. Amb un llibre pots fer molt més! Aquest estiu des del 3r 1a us proposo tres llibres que us entretindran tant o més que l'app més fantàstica que hagueu descarregat pel vostre flamant ipad.


NAVARRO, Àngels; BONJOCH, Eloi; PUIG, Miquel. Laberints. Barcelona: Estrella polar, 2010. p. 24. ISBN 978-84-9932-224-7. Preu: 21,95 €
Només apte pels qui NO viatgin amb Ryanair, perquè dubto molt que la mida permeti fer-lo entrar com a equipatge de mà.

 
MARTÍ, Meritxell. L'illa de les 160 diferències. Il·lustr. Xavier Salomó. Barcelona: Cruïlla, 2011. p. 20. ISBN 978-84-661-2883-4. Preu: 15,50 €
Es podrien passar tot l'estiu entretinguts buscant la diferència de la última pàgina i no trobar-la...



TULLER, Hervé. Un llibre. Barcelona: Cruïlla, 2010. p. 58. ISBN 978-84-661-2628-1. Preu: 13 €
Per mi, l'obra mestra de Tullet. Un veritable llibre interactiu, i sense pestanyes ni imatges que es moguin miraculosament. Uns quants punts de colors, i un text que et va indicant què has de fer. Simplement brillant.



En Max, del 3r 2a, recomana:
NESBO, Jo. El doctor Proctor i les pólvores tirapets. Traducció del noruec de Meritxell Salvany. Il•lustracions de Per Dybvig. La Galera. Barcelona 2013. 221 p.  Preu: 12’95 euros
Nesbo (Oslo 1960) es va iniciar amb la LIJ amb aquesta sèrie del doctor Proctor i els seus experiments esbojarrats. Aquesta novel•la d’humor, de fàcil i distreta lectura, té un punt fort que enganxarà, ben segur, a la seva audiència: va de pets. Unes pólvores que et permeten tirar-te uns pets espectaculars, sorollosos, que no fan pudor i que, si esculls la, diguem-ne, gamma alta (petarronautes), et poden empènyer cap endavant en l’espai i fer que et desplacis. Et foraden, això sí, els pantalons.
Àgil, amb ironia i desimboltura, Nesbo ens presenta una història a la manera clàssica: un protagonista espavilat, en Bolet, un nen amb pocs amics i família desestructurada; dos col•legues de pes, el doctor inventor (estrafolari, una mica boig) i la Lise, una companya de classe no gaire popular; tres antagonistes de més pes encara, els bessons Truls i Trym, i el seu pare Sr Trane (tots tres grassos, sense escrúpols i curts de gambals), i uns quants secundaris entre els que destaca una anaconda voraç que viu a les clavegueres de la ciutat. La història? La invenció, robatori i posterior utilització de les pólvores tirapets durant la festa major de la ciutat, el 17 de maig. Impagable l’escena de la guàrdia reial d’Oslo vinclada endavant disposada a tirar-se pets per substituir els canons i poder honrar el rei durant la salva del dia gran. Tot acompanyat de les delicioses il•lustracions de Per Dybvig amb grafit negre i grafit vermell, amb la immediatesa de l’esbós, tan delicades i tan sensibles. Una lectura apta per l’estiu després d’ingerir un riquíssim empedrat de mongeta seca!!!

BASSAS, Àngels. Els contes d'en Patatu. Il•lustracions: Pedro Rodríguez. Barcelona: La Galera, 2013.  48 p.  Preu: 6’95 euros.
L’Àngels Bassas és una actriu molt coneguda. L’Àngels té un fill que es diu Martí. L’Àngels des de sempre que ha inventat contes per a en Martí. Com ens passa a molts escriptors que expliquem (inventem!) contes per als nostres fills, nebots o nets, n’hi ha uns, vés a saber per què, que es queden al nostre imaginari. A l’Àngels (i al Martí) se’ls va quedar en Patatu, un pallasso que viu dalt d’un turó i que baixa al poble de tant en tant a fer el pallasso i a fer que els nens s’adormin sense tenir malsons. Aquest personatge, a qui li encanten les patates, és barreja de molts altres (el pallasso tanoca del circ, el pare Noel, l’àngel de la guarda...) i l’Àngels (i en Martí) li van veure prou entitat com per a iniciar una sèrie sobre la seva figura i els seus amics. Així s’inicia la col•lecció Patatu, de la qual La Galera ja ha publicat 4 volums aquest any. Text senzill però efectista, amb il•lustracions molt adients i que funcionen (detallistes, riques compositivament i molt entenedores, em permetreu que un dia en parli amb deteniment des del 3r 2a), i uns quants jocs (buscar diferències, resoldre laberints) i uns quants cromos per col•leccionar. Un llibre-joc, senzill, barat i ben fet que està resultant tot un èxit editorial.

REIZAC I JÖRG, Grégoire. Tic-Tac. Traducció del francès: Pere Comellas. Barcelona: Takatuka, 2013. 32 p. Preu: 14 euros.

Un àlbum curiós, aquest.
Té un concepte al darrere, la concepció del temps (el seu valor, el seu significat, el seu rendiment) per part d’una nena, que malinterpreta (o interpreta a la seva manera) el concepte de temps del que parlen els grans.
Resulta enginyós i divertit (la mare li dóna “deu minuts per endreçar l’habitació”; el pare “perd hores als embussos de tràfic”) i la nena compta i descompta hores i minuts pensant que tenen un valor que es pot quantificar (“El temps és or”, li diu el pare, i per tant, pensa ella, el puc posar a la guardiola i fer-me rica). Les il•lustracions a doble pàgina no són curoses, sinó que tenen un punt destraler, precipitat o d’anar per feina, que, d’entrada, desorienta. Els dibuixos resulten espontanis, sí, una mica fugissers com el temps que compta la nena, però són alhora molt barrocs, carregats de color i moviment, amb composicions agosarades i caòtiques que, si per una banda encaixen amb el text, d’altra no deixen petja en l’espectador: se les mira i les oblida, com un acompanyament purament funcional a allò que s’explica. Sí, una mica “de pressa, de pressa”, com el títol de la pel•li de Saura...


Bones vacances!

Tornem al setembre!

Una arquitecta que fa llibres

Puc ensenyar-te el meu treball? Només serà un moment, em va dir la Pia.

A partir d’ aquesta pregunta vaig tenir la sort de conèixer la Pia Wortham. Va ser en motiu del 6è Festival del llibre d’autoedició i llibres d’artista ILDE que se celebra al Pati Llimona de Barcelona. Una proposta creada per la il·lustradora italiana Elisa Pellacani per tal de presentar petites edicions, creades des de l’enginy, el talent i amb pressupostos gairebé inexistents.

Els creadors dels llibres d'artista dibuixen, retallen, cusen, teixeixen, enquadernen, foraden, construeixen. Utilitzen suports i objectes diversos per transmetre una idea, per proposar un concepte i formalitzar la seva pròpia visió del món.
Es pot considerar Llibre d'artista a gairebé tot allò que l'artista decideix i nomena com a tal. Els creadors dels llibres d'artista parlen de la vida i de la mort, dels records, de la memòria, de ser o tenir, de les pors i dels plaers, dels viatges i dels espais propis, de les mancances i dels somnis utilitzant suports diversos, materials alternatius i amb un acabat impecable.

Vaig passar per aquesta mostra de llibres autoeditats una tarda del mes d’abril. L’Elisa em va demanar que fes una xerrada que tingués alguna cosa a veure amb la capacitat de dibuixar i la possibilitat d’editar o fer visible la proposta artística pròpia.
Abans d’iniciar aquesta comesa, vaig tenir una estona per veure les taules dels diversos artistes. Vaig gaudir de molts llibres fets a mà, altres amb dibuixos espontanis fets per dibuixants no professionals, llibres-objecte, llibres i joies, alguns impresos amb tècniques tradicionals, carpetes amb obra gràfica, postals...


Pia Wortham tenia una parada molt petita, però plena de llibres d’un acabat exquisit i d’un equilibri excel·lent entre forma i contingut. Va mostrar-me els seus llibres d’artista impresos a casa seva, amb una enquadernació delicada i molt personal. Em va parlar de connexions, de vinculacions entre temes diversos i de les seves il·lustracions de plantes. Un treball científic, fruit de l’observació i de la minuciositat que, possiblement, li ha proporcionat el seu treball com a arquitecte.

Em va semblar molt suggeridora i atractiva la proposta d’una arquitecte que crea els seus llibres, prenent en consideració la capacitat d’observació dels il·lustradors científics, la seva passió pel detall amb l’intent de representar tots i cadascun dels elements més petits del subjecte representat, i la concepció del temps. Paral·lelament, Pia Wortham també ha creat la sèrie LITTLE BOOKS KITS, una idea a l’abast de tothom per construir el teu propi llibre d’una manera fàcil, particular i molt didàctica.


-Pia, una arquitecta que fa llibres?
Sí, per què no? A l'escola vaig adquirir el gust per construir el que havia imaginat i dibuixat, encara que només fos una maqueta. Va ser una descoberta sorprenent.


-Té a veure l'arquitectura, doncs, amb la narrativa visual?
Si penses un edifici com un recorregut per l'usuari, sens dubte. No has de considerar l’arquitectura com la construcció d’una peça aïllada a l'ordinador.


-És una manera semblant d’actuar i de pensar la d’un arquitecte i la d’un il·lustrador, creador dels seus pròpis llibres?
Per a mi sí. Sempre començo amb dos elements bàsics, la narrativa i l'estructura del llibre. En arquitectura hi ha dues qüestions principals a considerar, els objectius marcats i la consideració de l’espai. En un llibre la idea i els objectius els trio jo. Normalment penso en connexions de coses que m'interessen i analitzo la manera d’explicar-les, o com puc adaptar-les a una estructura en forma de llibre. També passa al contrari, tinc estructures o formats de llibres que estan esperant una idea. Aquestes dues parts creixen i es desenvolupen paral·lelament amb la investigació i en forma de maqueta. Així neixen els meus llibres.

-Em parles de connexions. A què et refereixes exactament?
Em refereixo a conceptes que tenen una relació per una raó especial. Com per exemple una relació simbiòtica d'una espècie de formigues i una planta. O la connexió del plomatge dels ocells amb el nostre propi vestuari humà. Una connexió també pot ser un intercanvi de punts de vista d’un mateix concepte. A vegades, una comparació convida a la reflexió o pot sorprendre per la seva juxtaposició d’idees. És molt interessant…

-Ets una gran lectora. Quins autors són els teus referents i als qui acudeixes sempre?
El meu preferit en qüestions d'història, ciències i natura és Stephen Jay Gould, un biòleg de l'evolució, paleontòleg i històric de la ciència. També parlo amb la meva germana, Erica Wortham, doctora en antropologia que em suggereix lectures. Vaig fer tres llibres basats en un capítol de "La Societat de l'Espectacle" de Guy Debord que semblava ser un pas endavant en els llibres de plantes.


-Els teus llibres estan tots fets a mà? I impresos directament a casa teva?
Si. Treballo amb el meu marit, soci i suport tècnic, l'arquitecte Joan Callís. Ho imprimim tot amb la impressora per als planols. El paper i cartró no requereixen eines diferents a les de fer maquetes per al despatx. És diferent d’estampar sobre cuir on es necessiten eines més especialitzades per l’enquadernació.

-Algun llibre dels teus és molt especial dintre de la teva trajectòria?
Si, però no ho havia pensat abans d’aquesta pregunta; El llibre "La Naturalesa Humana" ha estat un pas important perquè va ser una combinació dels llibres de plantes anteriors i el text de Guy Debord. Són les imatges que m'agraden i m’interessen més.

-I la idea dels LITTLE BOOKS KITS?
Aquesta idea va sorgir a partir de la col·laboració amb una mestra de català de l'Escola Italiana de Barcelona, Maria Palma. El projecte ¨ Libri Creativi ¨ consisteix a establir uns exercicis pràctics per tal de construir un llibre. Va ser Maria qui va fer una proposta concreta. Després vam pensar juntes quin tipus de treball, exercicis pràctics i mètode, caldria proposar per crear un llibre personal. Jo vaig dissenyar l'estructura del llibre i normalment també penso i preparo les peces per què cada alumne construeixi el seu propi llibre o el pugui il·lustrar.

Els kits són una proposta acabada i comercial d'aquesta idea, creada entre les dues. Tothom pot fer el seu llibre amb els LITTLE BOOKS KITS!





-Per a viure dels llibres autoeditats has hagut de fer algunes concessions?

Per arribar a fer dos o tres llibres l'any, cal treballar molts caps de setmana, però quan creo un llibre, no penso en els diners. Els projectes que sorgeixen a les escoles, xerrades, cursos, propostes noves entre els nens i les mestres són estimuls i també m’ajuden a avançar i a creure en el projecte personal. Aquesta és també una manera de viure dels llibres.




-Acudeixes als records de la teva infantesa per crear llibres, per narrar?
Si, sobretot en els llibres de plantes. Les meves vacances a Mèxic eren com expedicions a llocs desconeguts. La necessitat d'observar i catalogar la naturalesa ve de família. El meu avi i els meus oncles feien col·leccions de petxines, orquídies i insectes... És molt important per a mi i per això voldria poder transmetre la importància de la curiositat als meus alumnes.

-Hi ha elements de la natura, propis dels diversos països on has viscut?
Les tres plantes que vaig triar per als meus llibres són plantes molt importants en el record de la meva infantesa a Mèxic, (Acacia cornigera, Mangle vermell, Parota o Guanacaste a Costa Rica. Tot em recorda la sorpresa que vaig sentir quan el meu avi em va ensenyar la simbiosi. Després mentre em documentava i investigava per a crear el llibre "Torito" vaig descobrir, no només la trajectòria de l'evolució d'una planta especifica, també la de la simbiosi en general. Per exemple des del desenvolupament d'una planta en un ecosistema d’una fauna gegant i ara extingida, fins a la importància de certes plantes en la cultura precolombina. Un ventall de punts de vista que m’agrada ampliar, que segueix creixent i que està sempre present en el meu treball artístic i en la recerca de connexions.

-Un projecte ideal per a Pia, quin seria?
M'agradaria fer un llibre sobre Madagascar i descobrir la seva flora i fauna, sempre amb pinzell a la mà.

Gràcies Pia! Seguirem atents als teus llibres i a les teves propostes, creades des de l’observació i des d’una actitud compromesa, atent amb la natura i imaginativament activa. Una manera delicada i minuciosa de construïr llibres a partir del silenci i del rigor.

Enllaços:



Una caixa de Pandora a la botiga de joguines.

LA CAIXA DEL PORT. Text: Gemma Martí. Il•lustracions: Meritxell Duran. Editorial A Buen Paso. Barcelona 2013. ISBN 978-84-940533-4-4. PVP: 19 euros. Pàg: 40.


Aquest àlbum de A Buen Paso conté moltes de les característiques que un servidor agraeix quan té un llibre il•lustrat a les mans. La caixa del port és la concreció d’un desig en forma de regal (sorpresa, acumulació, evolució) farcida de referents, ben seqüenciat, detallista i d’una claredat envejable. És una història sobre el desig, sobre allò que volem i no sempre aconseguim, sigui bo o nociu per als altres.

La caixa arriba al port. No té propietari (no porta remitent) i així anem coneixents els possibles candidats a quedar-se-la. Pensat a doble pàgina, a cada banda dreta apareix un nou personatge que opta a ser-ne propietari. A cada banda esquerra, hi trobem la vista fixa del port, la de la caixa, i la dels treballadors del port que la custodien (i finalment l’obren). Dins de la caixa hi veiem, com en una radiografia, el desig del nou possible candidat a posseir-ne el contingut: la senyora fina imagina que conté el seu vestit de festa; la soprano pensa que hi ha el piano que espera rebre; el mossèn fantasieja que hi ha les relíquies del sant a qui venera la seva parròquia; el banquer pensa que hi ha un tresor; la bibliotecària un munt de llibres o el militar un arsenal. Aquests i molts altres, resten a l’espera, a la banda dreta de la doble pàgina, fins que la caixa s’obri. I quan l’obren, resulta que no hi ha res. O sí, hi és tot: hi ha “una remor, un brogit. És la cançó del mar infinit”, hi ha l’esperança, la possibilitat que aquells desitjos finalment s’acompleixin un dia o un altre. La vara que duia l’alcalde ha quedat plantada a terra i s’ha transformat en un arbret quan tothom ha marxat, i l’amo del museu de cera, que duia una metxa al cap, s’ha desfet i n’ha quedat només la petita flama als peus de la caixa buida.

Sobre un fons blau clar uniforme, la Meritxell Duran fa interactuar els seus personatges. N’hi ha un que és el narrador i de qui només veiem l’ombra a cada pàgina (fantàstic recurs narratiu), i els altres interaccionen indiscriminadament sempre a la banda dreta de cada doble pàgina. Són personatges amb entitat, simples però molt reconeixibles per a totes les edats (la bona utilització del tòpic!), i sovint s’hi permet jocs visuals com l’esmentada metxa al cap de l’amo del museu de cera, o que el militar és una figura de soldadet de plàstic amb els dos peus fixats a una base, o que el científic té cara en forma de poliedre. L’evolució temporal la distingim en lleus moviments a la part esquerra, la del port, amb cordes que van amunt i avall, descàrregues d’embalums i moviments de petits helicòpters i maquinària de descàrrega. Duran inclou també animals com ara coloms, un gosset de companyia, una mena de mico i un tucà dins (i fora) d’una gàbia. La multitud de personatges no guarden relacions de proporcionalitat i quan hi són tot (aquest àlbum, com ja he comentat, té la gran virtut de ser acumulatiu i apte per a primers lectors) formen una mena de capsa de figuretes de mides i colors diferents, la mena de joguina exposada a l’aparador d’una botiga que sempre crida l’atenció. Qui ressenya aquest àlbum, queda tan fascinat per aquesta caixa de ninots com per l’altra, la dels desitjos.


El text de Gemma Martí està escrit en prosa rimada, efecte que facilita la lectura i comprensió també als més petits. Amb tipografia senzilla, mai crida massa l’atenció (potser només quan està inclòs dins de la caixa) i resulta tan efectiu com discret en la visió del conjunt. La part escenogràfica de les il•lustracions de Duran (el vaixell ancorat al port, les caixes i embalums, fins i tot els treballadors) recorden l’estètica de Sasek, però el gruix de personatges ocasionals (els ninots de la caixa!) són ben diferents els uns als altres, pintats amb colors plans i de totes les gammes, tot i que domina un to fred general molt d’acord amb l’ambient portuari descrit.

Es tracta, doncs, d’un àlbum per mirar i remirar en família; per buscar els mil detalls que hi ha, per aprendre sobre tòpics de la societat, per comptar figures. La metàfora final, el no res de la caixa reinterpretat com el tot de les onades que entren o surten d’ella en forma de cargol de mar que ens apropem a l’orella per escoltar (imaginar) la seva immensitat, és efectista. Emocionalment abstracte (aquí em pregunto si aquesta abstracció pot arribar a distorsionar el missatge que fins ara se’ns presentava amb formes tan concretes) i universal. Una mica també com la caixa de Pandora, on s’hi encabeixen totes les coses bones i totes les coses dolentes que la nostra societat pot generar.

Una tarda amb Kitty Crowther a Casa Anita.


La il•lustradora belga Kitty Crowther va ser el dijous 11 a Barcelona. Va omplir de gom a gom l’agradable pati de la llibreria Casa Anita, i va parlar de la seva vida i la seva obra en una llarga conversa que va mantenir amb l’il•lustrador (i veí del replà!) Ignasi Blanch. Coneguda arreu, amb un munt de títols publicats i traduïts també al català i castellà, la il•lustradora va començar parlant de la seva discapacitat auditiva i com aquest fet ha marcat la seva trajectòria tant vital com professional. Els seus dibuixos, tal com l’Ignasi ens va fer veure, contenen silenci. I aquest silenci està arrelat al de la nena que no va parlar fins als 4 anys, que no va dur un audiòfon fins als 6, i que va desenvolupar la observació i la gestualitat en la seva manera de relacionar-se amb el món i amb els altres. El seu pare, un excel•lent narrador oral de històries inventades i fantàstiques, va fer que la nena aïllada i imaginativa s’acostumés a conviure amb personatges irreals, molts dels quals encara avui són presents en les seves obres. “Començo habitualment amb dos personatges, un que existeix i un altre que no”, va dir l’autora. Convertida molt aviat en una lectora voraç, la Kitty reconeix que escriu i il•lustra les seves pròpies històries sota la influència de les que de petita li explicava el seu progenitor. No es considera escriptora, sinó més aviat narradora, i assisteix, com a testimoni emocionat, a la vida pròpia que prenen els personatges en un moment donat de la creació. Escriu en anglès, la seva llengua materna, perquè és un idioma directe, que va a allò essencial i que es deixa de floritures. En la seva tasca com a il•lustradora predomina el contingut per damunt de la forma; defensa la senzillesa tècnica i ha aprés que les històries la busquen a ella i no pas a l’inrevés. Troba a faltar el recés que suposa llegir en un món dominat per la imatge vertiginosa i fugissera, de digestió fàcil, i als seus àlbums ha tocat temes com ara la mort o l’apropament a primeríssims visualitzadors d’imatges, els nadons, que busquen sobretot els ulls dels personatges i la possibilitat de poder-los comptar. Al narrador d’aquesta crònica de porteria li va fer gràcia saber que a l’àlbum Lutin Veille, amb text d’Adstrid Lindgren i encara no traduït en cap de les llengües de l’estat, hi ha un homenatge a Maurice Sendak i el seu Max i els monstres, que va morir mentre la Kitty l’estava creant. Un vespre d’allò més agradable que va comptar amb una bona traducció del francès que parlava l’autora al català, i que va a acabar amb copa de cava estiuenca oferta per la sempre eficaç Oblit de Casa Anita i les seves companyes, mentre la Kitty es feia un fart de dibuixar dedicatòries als llibres dels assistents.

Kitty Crowther a Barcelona


Després del seu pas per Ilustratour, a Valladolid, la il·lustradora Kitty Crowther ha aterrat a Barcelona. Els veïns del replà, que en som fidels seguidors, no hem deixat perdre l'ocasió de conèixer aquesta gran autora. Miss Dewey va anar fins a Valladolid per escoltar-la.

La família Mumin l'ha conegut avui mateix en una xerrada a la Biblioteca Sant Ildefons de Cornellà (veieu-ne les fotos de Marta Roig)...


I demà dijous 11 de juliol a les 19h, la veïna Sra. Anglada, conversarà amb ella a la Llibreria Casa Anita.



De veritat, feu el possible per no perdre-us aquesta trobada, Kitty Crowther és una artista molt interessant i conèixer la seva infància és entendre de ple la seva obra i el ric món dels infants.

Tres eren tres

Hi havia una vegada una escriptora (entre moltes altres coses...) a qui tothom, fins i tot ella mateixa, anomenava Pruden...
Vinc del camp de la gestió cultural, de sempre m’han interessat les relacions entre educació i cultura i m’agrada treballar en equip. No sóc una “autora” de llibres infantils tal i com se sol entendre. [Pruden, escriptora.]
La Pruden coneixia la Sònia i el Josep, que junt amb la Magda formen l'estudi La Page, i...
...ens va comentar que li agradaria escriure una col·lecció de contes i que seria molt interessant explicar com es fa un llibre, la importància de com creiem que es pot utilitzar el paper per tirar el mínim possible, etc. La col·lecció tenia per a nosaltres una intenció clara, explicar també una forma d'entendre el nostre treball, no només es tractava de fer un bon disseny sinó també un disseny bo per a la societat. [La Page, dissenyadors.]
Un dia, la Pruden va visitar El Tinter i...
...es va reunir amb l'Àngel, un dels socis cooperativistes fundadors i actual gerent. L'Àngel li va explicar una realitat que es dóna massa sovint i és que quan un llibre està perfecte, s'acostuma a valorar o alabar la feina del disseny o l'escriptura; en canvi, quan hi ha una "errata", sigui del tipus que sigui, es tendeix a culpar a la impremta. Calia doncs, reivindicar el paper de les persones que imprimeixen llibres, i cal conèixer què és el que fan exactament. [Jordi, editor de Pol·len.] 
Tres eren tres els agents implicats en la creació d'un llibre.


Però, i ja ho han dit alguns abans que jo: aquest no és un llibre qualsevol.

Personalment, crec que no ho és per dues raons, una evident i una altra que he descobert gràcies a les respostes a unes quantes preguntes que amablement aquests tres mosqueters m'han fet arribar per correu electrònic.

La raó evident és que pocs cops la forma (el disseny, l'aparença, la tècnica i els materials emprats en la il·lustració, el paper de les fulles i el cartró de la coberta, etc...) s'ajusta tan bé al contingut, i especialment al missatge, com en aquest llibre.
Vàrem optar per un format petit, sostenible i amb il·lustracions molt conceptuals i alhora amb molts detalls gràfics del món de les impremtes. [Pruden]
Volíem utilitzar el mínim paper possible i ens vam plantejar la idea de treballar amb un gramatge de 60 gr., però ens vàrem trobar amb la particularitat que lògicament el paper transparentava. Això que per als impressors és un gran inconvenient, per a nosaltres va ser un valor expressiu a explotar. El paper va passar de ser un suport a ser un llenguatge. [...] Les il·lustracions estan totes elles fetes amb paper o la matèria primera per fer paper, la fusta. La utilització del paper comunica la filosofia del projecte. Segurament perquè som més dissenyadors que il·lustradors el nostre treball està plantejat d'una manera diferent a les il·lustracions tradicionals. [La Page]
Elles tenien clar que a un llibre amb aquest contingut, li calia un continent d'acord amb els valors del llibre, i van acudir a Pol·len edicions, que és el segell editorial on El Tinter experimenta l'ecoedició. [Jordi]























La raó oculta, és el treball en equip que s'amaga darrera l'elaboració d'aquest llibre.

Això requereix, abans de continuar, un incís: una servidora, que és naïf fins a límits insospitats, creia que el normal en l'elaboració d'un llibre era que els tres mosqueters anessin de bracet per aconseguir un resultat rodó i saborós com una cirera de Sant Climent. Però resulta que això és més l'excepció que no pas la norma. El món editorial va ple de llibres escrits, més o menys en solitari, per una persona; il·lustrats per una altra que, el més normal, és que no hagi tingut cap mena de relació amb l'autor o autora del text; i fent d'enllaç entre tots dos, els tercers en discòrdia, els editors, que es dediquen simplement al "por aquí me entra - por aquí me sale" en versió manuscrita - és a dir: reben el text per una banda, el passen a l'il·lustrador per una altra, i confien que tot anirà bé perquè fer-ho d'una altra manera porta més feina, i més feina són més diners invertits, i com més diners invertim segurament menys en guanyarem.

Doncs bé, aquí estan la Pruden, La Page i Pol·len per demostrar que el que jo considero l'ideal - un equip de persones que treballen plegades per escriure, il·lustrar i crear una obra d'art - és possible i, tot i que molt rarament, encara succeeix en algun indret del planeta llibre.
Vàrem treballar sense presses al llarg d’un any i mig, escrivint i reescrivint, fent proves, sintetitzant, discutint (tranquil·lament) sobre les imatges… [...] Com he dit, el text i les il·lustracions han avançat plegats com també el projecte de col·lecció Gingko. Únicament en un clima d’entesa i total llibertat es pot crear un tipus de conte com aquest. Cada reunió de treball provoca noves reflexions, idees i suggeriments. [Pruden]
Una cosa interessant del projecte és que es va treballar en equip; l'elaboració del llibre es va anar enriquint amb l'aportació, cada un en el seu camp, de totes les persones col·laboradores. [La Page]
En el procés creatiu per part de la història, crec que el diàleg més profund, constant i interessant, es dóna entre la Pruden, qui escriu la història, i la Sònia i en Josep, que són els qui il·lustren i dissenyen el conte.
Nosaltres intervenim relativament amb el contingut [...] i és amb la Sònia i en Josep amb qui parlem més de papers, formats, formes d'enquadernació... Per cert, que és un procés molt interessant i fructífer, doncs com a estudi de disseny La Page treballa sota la certificació EMAS, i nosaltres també, més la norma ISO:14006 d'ecodisseny. Això fa que partim d'una mateixa sensibilitat ecològica, i que ens nodrim les unes de les altres pel que fa a la sensibilitat estètica. [Jordi]
Això, senyores i senyors, que hauria de ser l'habitual quan parlem de llibres il·lustrats ja siguin per infants o per adults, es tracta en el fons d'un procediment poc habitual en les editorials de casa nostra, i m'atreviria a dir que únicament practicat per alguns dels editors més petits.

Errata és doncs un llibre com pocs. O, com dèiem en començar, no és un llibre qualsevol. És...

... un llibre sobre llibres (ja els vaig avisar: són la meva debilitat!)
... un llibre de fulles plegades que no s'han d'obrir.
... un llibre on el que es mostra juga amb l'ombra del que s'amaga.
... un llibre on tipografia, imatge, suport i contingut són inseparables.
... i el primer llibre d'una sèrie de cinc títols que volen tractar diferents aspectes de la producció dels llibres (propera parada, Un pot, sobre la tinta, companya indiscutible del paper...)

Esperem les properes entregues de la col·lecció Ginkgo amb ganes i molta molta curiositat i, encara que no la necessitin, desitgem a aquests tres mosqueters tota la sort del món!

Alguns enllaços d'interès:

[La llibreria Al·lots ens ha facilitat l’exemplar del llibre Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim per poder realitzar aquest apunt. Moltes gràcies!]

PANADÈS, Pruden. Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim. Il·lustr. La Page. Barcelona: Pol·len edicions, 2012. 34 o 68 p. segons com les compteu. (Ginkgo). ISBN (978-84-86469-27-6). Preu: 18 €

La Joana Raspall ha fet 100 anys!!!



Com va dir el seu nét, Ernest Cahué, després de rebre la medalla centenària de la Generalitat de Catalunya de mans del president Mas, a la Joana Raspall, centenària aquell mateix dia 1 de juliol, li hauria encantat ser-hi. Feia mesos que esperava amb delit que arribés aquell dia i l’homenatge que se li feia al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Però la degana de les lletres catalanes no estava bé de salut i es va haver de quedar a casa. Com va dir Mas, en certa manera la Joana sí que hi era. Era ben present als records i als parlaments de la gent que seia a la taula i que glosaven la seva vida i la seva obra: el Conseller Mascarell, la Neus Munté, Consellera de benestar social i família; la Carme Arenas, comissària de l’any Raspall, en Jordi San José, alcalde de Sant Feliu de Llobregat, població de la Joana, i en Feliu Formosa, amic i poeta. És per això que hi faltava en presència, però hi era arreu. També en les emocionants imatges d’un vídeo sobre la nostra autora centenària i les veus dels que allí sobre ella parlaven. La veu de la poetessa va ressonar sovint de llavis dels que van llegir els seus versos i del cor infantil Tic-Tac, que va cantar-ne i musicar-ne un parell. Entre un públic nombrosíssim que omplia no només el Saló Sant Jordi, sinó també dues sales més condicionades a corre-cuita amb circuit de televisió, un munt de santfeliuencs, familiars de la Joana i molts autors, autores, il•lustradors i il•lustradores que vam voler ser-hi per retre també homenatge a aquesta autora, absent per raons de causa major, el dia que feia 100 anys i que el país en ple va voler celebrar. Per molts anys, Joana Raspall!


 

L'au fènix

Recentment, per qüestions de feina, vaig tenir la fortuna d'haver de rellegir dues novel·les que sense cap mena de dubte han marcat la història de la literatura catalana: La punyalada, de Marià Vayreda (MOLC, 1983), i Les veus del Pamano (Proa, 2005), de Jaume Cabré. La primera, llegida fa força anys, quan encara existia un curs anomenat COU, va suposar per mi obrir una finestra a la novel·la rural i al simbolisme de la narrativa com a paràbola de la vida; la segona, seguidor com sóc de l'obra del més que favorit candidat al Nobel Jaume Cabré, va suposar descobrir com es poden trencar les normes narratives instituïdes fins aquell moment, i jugar amb l'espai-temps en una mateixa frase, així com poder jugar amb les paraules a pleret, més enllà de la poesia.
I per què me'n vaig a girar el món i tornar al Born?, us podeu preguntar, doncs ni més ni menys que per fer-me adonar com d'important pot ser l'exercici de rellegir, de tornar a navegar de la mà de l'Esparver per les muntanyes de l'Alta Garrotxa o de sentir la maldat de l'Elisenda i gaudir més profundament dels seus tripijocs. I és que rellegir, un exercici poc habitual en la narrativa juvenil degut a l'allau de novetats que em veig amb l’”obligació” de llegir, és un “atureu el món que baixo” reparador, alliçonador i, en definitiva, un gaudi que malauradament sembla només practicable durant les tardes caloroses d'estiu.
(Obro parèntesi: Si em llegiu i em permeteu un consell, aquest estiu, a part de la pila del greix on s'acumulen les novetats, feu un espai a un Jim Botó, a un Huckleberry Finn o a un Hobbit i podreu observar com la seva relectura us obre un nou món. Tanco parèntesi)
El rellegir obre noves finestres, una nova percepció com la que he viscut aquesta darrera setmana amb la lectura de la reedició, per part del El roure de Can Roca, de Sota el signe de Durga.
-DELGADO, Josep-Francesc. Sota el signe de Durga. La Garriga: El roure de Can Roca, 2013. 478p. 13,95€
Aquest segell editorial, de nom tan singular, és una aposta personal del mateix Josep-Francesc Delgado i de la seva dona, l'Hermínia Mas, centrat principalment en la reedició dels títols que ambdós autors tenen descatalogats i que, a criteri dels editors, mereixen el dret d'existència. Un símptoma més que molts personatges de la nostra “petita” literatura sobreviuen oblidats al purgatori literari tot i que alguns s'entesten, malgrat tots els tripijocs de les novetats editorials, a recuperar-los i a col•locar-los de nou a l'altar de les lectures. I és que si un tal Luigi Pirandello va escriure aquell cèlebre Sis personatges a la recerca d'autor, algú altre hauria d'escriure Milers de personatges a la recerca d'editor, perquè si no, com deia el meu avi, a cada bugada es perd un llençol, i a la nostra LIJ estem a punt de perdre tot l'aixovar si no hi posem remei.
Sortosament, però, l'Heura, l'Edmond o l'Estel han retornar al primer pla i han sortit del purgatori per recordar-nos que, igual que pujar a l'Everest, la consecució d'un objectiu és una tasca difícil, àrdua i perillosa i que aquesta tasca moltes vegades no està en arribar al cim si no en aprofundir en el propi interior al llarg del camí. I tant es pot viure a Pokhara com a La Garriga.
Però entrem una mica en matèria.
Sota el signe de Durga va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura. Només aterrar a les seves pàgines hom (o dona, com diu l’Empar Moliner) se n'adona que és a punt d'iniciar un camí per una obra de referència, una novel·la en la que haurem de desplegar les nostres millors arts lectores a fi i efecte de no deixar-nos arrossegar només per una trama en la que ens narra l'ascens al sostre del món, i aprendre que l'art de la narrativa és oculta al darrere de cada una de les seves frases. Una obra només apte per a gurmets de la LIJ, d'aquelles novel·les que tard o d'hora ens hi hem d'afrontar per poder esborrar de la llista d'imprescindibles. Delgado teixeix una teranyina de personatges amb objectius diversos i plens de dubtes. Personatges de gran relleu, mai plans, on fins el més petit detall és observat i explotat per explicar-nos, en diferents plans, una història de superació personal a la recerca del propi destí. I si a tot això hi afegim la gosadia d'explicar les deïtats de la inabastable mitologia budista i hinduista, Sota el signe de Durga és, sense cap mena de dubte, una novel·la per merèixer ser estació de pas de tots els lectors de LIJ. I dic els lectors de LIJ a consciència, més que no pas els lectors joves actuals.
Sota el signe de Durga demana unes arts, una pràctica lectora, un hàbit literari més propi del XIX que no pas de la narrativa veloç, accelerada i de cosmètica hollywoodiana a la que ens han mal acostumat. Ja no és només el volum de l'obra, de gairebé cinc-centes pàgines, ja no és l'ús, que no abús, d'un lèxic i d'una fraseologia complexa, ja no és una trama que es ramifica i torna a convergir en diversos moments, ja no és el rerefons i el gruix dels personatges, ja no és..., i així un llarg etcètera, el que fa la seva lectura un repte és tot plegat. Una narració complicada, aconsellable per a l'estiu que s'acosta i, molt especialment, pels afeccionats a la muntanya que de ben segur en quedaran atrapats.
I, si us plau, no oblideu de rellegir, rellegir i rellegir!

Centres mèdics il·lustrats


Quaranta il·lustradors dibuixen i pinten directament als sostres de les habitacions, parets i passadissos de 2 plantes de pediatria dels Caps de la Guineueta i el Besòs de Barcelona.
L'il·lustrador Ignasi Blanch, veí de la nostra escala, coordina el projecte “Centres mèdics il·lustrats”. Una proposta de l'Institut Català de la Salut (Àmbit d'atenció primària de Barcelona Ciutat) i de l'Àrea d'atenció a les persones de la Diputació de Barcelona. Tots els il·lustradors són alumnes de l'Ignasi Blanch a Escola de la Dona.

L'any 2007, l'Ignasi va coordinar el projecte “Humanitzem els hospitals” conjuntament amb l’associació AACIC (Associació d’ajuda als afectats per cardiopaties infantils de Catalunya). Un projecte per facilitar el procés d’hospitalització dels nens i la relació que s'estableix entre infants, famílies i metges, decorant totes les habitacions de 4 plantes infantils de l’ Hospital de la Vall d’Hebron, amb dibuixos.
 notícia a El Periódico