Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

10 llibres pendents de traducció

Divendres passat, a l'ascensor, la veïna del tercer primera em comentava una llista dels vint-i-cinc llibres en llengua anglesa editats durant el 2013 que seria de justícia que arribessin a casa nostra durant aquest 2014.

Mrs. Dewey m'animava a fer un exercici similar però a partir dels descobriments literaris en llengua francesa que vam fer a la Fira del llibre infantil de Montreuil just aquest desembre.
Com que la veïna Sra. Anglada ja va fer la crònica del Saló de Montreuil 2013, la meva llista de desitjos literaris abastarà més anys.

Heus aquí, doncs, la meva proposta:
10 llibres d'edició francesa que no han estat traduïts i m'encantaria tenir en català:

Anne Herbauts. Petites météorologies. Casterman, 2006
Tot i l'extensa producció d'Anne Herbauts (Brussel·les, 1975) ens han arribat molt pocs dels seus llibres. Els seus àlbums parteixen normalment de petites anècdotes, instants, excuses, que amb molta sensibilitat es converteixen en poesia il·lustrada. 
He triat aquest llibre, però també hauria pogut triar: Les moindres petites choses. Casterman, 2008 o De quelle couleur est le vent? Casterman, 2010

Albertine. La rumeur de Venise. La joie de lire, 2008
Albertine és una de les il·lustradores habituals de la Fira de Montreuil que signa i dedica els seus divertidíssims llibres sense parar, normalment escrits conjuntament amb Germano Zullo.
El meu preferit, però, és aquest llibre acordió que va fer en solitari, que mostra com els rumors creixen i creixen i s'escampen i cada vegada s'allunyen  més de la realitat.  Tant, que fins i tot una petita sardineta acabada de pescar pot arribar a ser una majestuosa sirena!

Alain Serres. Le petit chaPUBron rouge. Il·lustr. Clotilde Perrin [et al.] Rue de Monde, 2010
No cal dir que cada any es troben a la fira dos o tres noves versions de caputxetes.
Doncs bé, la caputxeta que us proposo és una versió amb anuncis incorporats. Al text de Perrault, els autors hi han afegit petits reclams publicitaris. Si acceptem que les pel·lícules porten anuncis, perquè no posar-ne també als llibres? Vols saber on compra la roba l'àvia? I la marca de les galetes que porta la caputxeta al cistell? Telèfons mòbils, la millor solució per si se't menja un llop i necessites trucar, cobertura assegurada!

Nelly Chabrol Gagne. Filles d'albums. Les représentations du feminin dans l'album. L'atelier du poisson soluble, 2011.
Capítol a part són tots els manuals sobre literatura infantil i juvenil que s'editen en francès i no ens arriben. En aquest cas és un estudi sobre la imatge de la dona en els llibres il·lustrats, però podríem parlar dels manuals que ha editat Sophie Van der Linden, clars, amens i amb molts exemples de llibres coneguts que ens serien de gran utilitat.
Sophie Van der Linden. Lire l'album. L'atelier du poisson soluble, 2006.
Sophie Van der Linden. album[s] Éditions de Facto/Actes Sud, 2013 

Georges Perec. Quelques-unes des choses qu'il faudrait tout de même que je passe. Il·lustr. Bruno Gibert. Autrement, 2009
Bruno Gibert agafa la llista de les coses que segons Georges Perec cal fer abans de morir i les il·lustra amb un recull de postals antigues, tirant a horteres, retocades amb les seves il·lustracions...
Un llibre molt i molt divertit, que a casa guardem al costat de l'extraordinària edició que al 2002 va fer  Gallimard Jeunesse dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau, un altre autor amic oulipià de Perec que tenim una mica oblidat al nostre país.
Per cert, aquest any a Montreuil hi havia una exposició dedicada als herois de paper on vam poder veure imatges de la versió en còmic de la Zazie dans le metro de Queneau. 

Serge Bloch. Le collectionneur. Bayard images, 2012
Heus aquí un llibre per als amants de les col·leccions: medalles, clauers, gerros, paraigües, culleres, navalles, postals, plomes... Impossible no sentir-se retratat i una mica estúpid tot mirant la fal·lera d'aquest home col·leccionant coses realment inútils. Un llibre que m'ha canviat la vida!

Gwénola Carrère. ABC des petites annonces.Thierry Magnier, 2009
Podria haver triat qualsevol abecedari perquè, sens dubte, és un dels temes preferits de l'edició infantil francesa. Cada any en descobrim mitja dotzena, no us enganyo, i conviuen abecedaris de tota mena i estils. Entenc que poden ser difícils de traduir i demanen una adaptació, però què voleu que us digui, fan una mica d'enveja.
M'he decidit per aquest abecedari de Gwénola Carrère justament perquè diria que la il·lustradora és inèdita al nostre país i perquè la presentació de les lletres a partir de petits anuncis de classificats dels diaris em sembla genial.
Gilles Bachelet. Madame le Lapin blanc. Seuil, 2012



De Gilles Bachelet ja ens han arribat alguns llibres: recordeu aquell gat que tenia tota la pinta d'elefant d'El meu gat és el més bèstia. (RBA, 2007)? Doncs fa un parell d'anys Bachelet (de qui hem descobert uns duels i acudits gràfics molt enginyosos...) es va atrevir a donar vida a la dona del famós conill blanc de l'Alícia de Lewis Carroll. Una dona sacrificada, cuidant sempre la família, la casa, i farta de tenir un marit que no només sempre va  tard, sinó que es presenta a casa amb unes jovenetes ben estranyes.

Jesse Klausmeier. Ouvre ce petit livre. Il·lustr. Suzy Lee. Kaléidoscope, 2013
Aquesta petita meravella també surt a la llista dels desitjos en anglès del principi de l'entrada, de manera que esperem que sigui el primer d'arribar en català! Una nova proposta il·lustrada per Suzy Lee que, juganera com sempre i experimentant amb el format, ens convida a entrar dins un llibre, dins un llibre, dins un llibre, dins un llibre...

Pascal Rabaté. Fenêtres sur rue. Éd. Soleil, 2013 (Noctambule)
I per últim un llibre que ens va sorprendre aquest 2013 i que em va fer pensar molt amb el nostre replà. Es tracta d'un llibre acordió que mostra un tall de carrer, amb els portals, un bar, negocis... A través de les finestres podem espiar els veïns que hi viuen i per una banda veiem què fan durant el dia, i per l'altra,  tot allò que fan quan és de nit. El llibre és ple de referències cinematogràfiques, detalls i molts misteris, fins i tot un cadàver!
Si enteneu una mica el francès podeu llegir aquesta entrevista a Pascal Rabaté, l'autor, i copsareu la magnitud de la proposta.

I fins aquí la meva carta als reis, tardana.
I vosaltres? Teniu algun llibre per casa que creieu que hauria de ser traduït?

P.D. No m'oblido de la continuació de Vango!!

Premis Edebé. XXII edició.

David Nel·lo i Pedro Riera 
Dijous 23 de gener fou la cita anual de l’editorial Edebé amb el món cultural per donar a conèixer els guanyadors del premi Edebé en les dues modalitats infantil i juvenil. Unes dues-centes persones van omplir l’auditori AXA a la Diagonal de Barcelona per escoltar el veredicte de la seva XXII edició, felicitar els guardonats i rebre l’anunci oficial de la XXIII edició per boca de la seva directora de publicacions Reina Duarte.
Antonio Garrido, Director General del grup Edebé, va ser el primer en parlar. I ho va fer amb referències a la crisi que pateix el sector (per primer cop l’acte no va comptar amb el tradicional cocktail), la disminució de vendes, la poca eficiència de les administracions a l’hora de lluitar contra la pirateria i fins i tot va comentar l’aparició de la plataforma APE contra la socialització del llibre de lectura a l’aula. Un panorama força desolador que, malauradament, sentim retratat sovint en actes de tota mena. Però s’ha de seguir endavant, i al mal temps bona cara. I bons llibres.
Rosa Navarro
Després d’una intervenció més aviat autocomplaent de l’Alba Espot, Directora General d’Educació Infantil i Primària de la Generalitat, el punt de màgia el va posar l’emotiva xerrada de Rosa Navarro Durán, catedràtica de literatura espanyola a la UB, que va fer una aferrissada defensa del fet d’escriure i llegir utilitzant la figura d’Ulises: l’heroi es va estimar més abandonar el present feliç de l’illa de Ogigia per seguir rumb cap a Ítaca. Va ser un plaer escoltar-la i deixar-se seduir per les seves paraules. Com bé va improvisar Toni Puntí, presentador de l’acte, va valer la pena abandonar el tema del dia, la dimissió de Sandro Rossell, per habitar, durant uns minuts, la terra inabastable de la mitologia i la ficció. Reina Duarte va donar els noms dels guanyadors d’enguany: David Nel·lo, Edebé infantil amb “La nova vida del senyor Rutin” i Pedro Riera, Edebé juvenil amb “La tumba de Aurora K”.
David Nel·lo
Tots coneixem en David Nel•lo, la seva versalitat i excel•lència. Va parlar d’una estada a Suècia d’on va sorgir la idea del recepcionista avorrit Rutin, un home decidit a trencar la rutina vital abandonant l’ús de certes paraules molt comuns i les situacions rocambolesques que la seva decisió comporta. Per la seva banda, Pedro Riera, nascut a Barcelona i que ha viscut dos anys a Bòsnia, ha rebut el guardó per una obra que parla dels estralls posteriors al conflicte bèl•lic als Balcans, amb un pare i una filla a la recerca de la tomba de la mare. Les dues novel•les seran al mercat el proper mes de març.
Reina Duarte 
La cita anual d’Edebé aconsegueix reunir molta gent del món de la LIJ. Editores i editores, autors i autores, il•lustradors i il•lustradores, agents literaris, llibreters, bibliotecaris, crítics, aquesta vegada sense copa de cava a la mà, van compartir amb Reina Duarte i la gent d’Edebé la celebració dels seus premis, dos dels darrers dels quals, César Mallorquí i Maite Carranza, han estat guardonats posteriorment amb el Nacional del ministeri.

Recuperació dels clàssics

Les aventures d’en Flor i en Mosqueta. Els tres cavallers alts. La fabulosa història d’Eixerit 1er i la seva carrossa. Text: Antoni Cuadrench. Il•lustracions: Pilarín Bayés. La Galera. Barcelona 2013.
El ogro de Zeralda. Text i il•lustracions: Tomi Ungerer. Traducció: Araya Goitia Leizaola. Ekaré, Barcelona 2013.


Comencem aquest 2014, al tercer segona, amb dues recuperacions d’àlbums dels anys 60. Són reedicions acurades d’obres cabdals de la il•lustració que apareixen casualment a finals de 2013 i que, tant per les seves característiques formals com per a la importància que tingueren en les trajectòries dels seus autors respectius, presenten molts punts en comú que ens agradarà comentar.

Es tracta, d’una banda, de l’edició facsímil de tres rondalles d’Antoni Cuadreny il•lustrades per Pilarín Bayés que ha publicat La Galera en motiu del seu 50è aniversari. Sota la direcció de Marta Mata i en la col•lecció Nous Horitzons, les primeres edicions foren publicades als anys 1965, 1966 i 1968 respectivament. Es tracta de: “Les aventures d’en Flor i en Mosqueta”, “Els tres cavallers alts” i “La fabulosa història d’Eixerit 1er i la seva carrossa” (ressenya notícia en aquest mateix bloc).

D’altra banda, Ekaré ha reeditat “El ogro de Zeralda”, de Tomi Ungerer, publicat per primer cop en alemany (“Zeraldas Riese”) a l’editorial Diogenes de Zurich el 1963. Imprescindible i sempre recordat en la trajectòria de l’autor nascut a Estrasburg, algunes imatges i característiques d’aquest llibre són a l’imaginari de molts afeccionats a la LIJ (la llibreria especialitzada en LIJ de la ciutat alemanya de Saarbrücken, on des de fa 15 anys es fa un saló del llibre infantil i juvenil, es diu “Zeralda”, per posar només un exemple).

Enfocarem l’article sobre què veu l’espectador actual de 2014 en aquestes obres que tenen gairebé 50 anys i es poden considerar clàssics. D’entrada, cal valorar l’aspecte tècnic. 50 anys són molts en el camp de l’edició, com són moltes i radicals les transformacions tecnològiques, materials i gràfiques que separen les impressions actuals de les d’abans. Tant Pilarín Bayés com Tomi Ungerer van il•lustrar (i les editorials respectives van imprimir) utilitzant dos fulls diferents, un per traç en blanc i negre, i l’altre pel color. El que aleshores era una limitació gràfica, avui resulta sorprenent en el cas de la catalana. “Les aventures...” només tenen color groc; a “els tres cavallers” l’única tinta extra és la vermella, i a “La fabulosa història...” el color que hi ha és el blau. Els tres primaris coloren els tres llibres, així de simple, concís i efectiu. El fet de treballar en dues capes diferents dificultava, paraules de la Pilarín, la conjunció exacta del color sobre la línia. Si aleshores la pròpia autora ho considerava un greuge, amb els ulls d’avui és una riquesa que fa els dibuixos molt més contemporanis. El traç visible dels pinzells i la barroera distribució de les taques i les aiguades confereixen un valor extra als dibuixos de la Pilarin i els omple d’una espontaneïtat que, ben segur, en obres posteriors de registre més acurat (i figures més perfilades) van anar perdent. En el seu cas, els dibuixos d’aquest tres llibres els podem arribar a relacionar amb l’obra de Janosch (1931).


El cas d’Ungerer és similar. La seva tècnica era pintar en color sobre un full de paper de dibuix, fer el traç en tinta en un paper de còpia vegetal, i superposar les dues imatges. Podeu consultar totes les il•lustracions dobles originals (les de color i les de traç) a la web del Musee Tomi Ungerer, centre international de l’illustration d’Strasbourg. Aneu a la secció "livres pour enfants" i, a partir de la pàgina 4, podeu admirar, un per un, tots els dibuixos de “Le geant de Zeralda”. És admirable, com en tota l’obra de l’autor, l’eficaç manera de representar el volum amb aquestes línies peculiars que tanta repercussió o influència van tenir, i tenen encara, en els dibuixants de còmics i fanzines.


Tant el text d’Ungerer com les narracions per Antoni Cuadrench tenen en comú la temàtica rondallesca, amb l’aparició d’ogres, gegants, castells (Ungerer) i reis, corts, bruixes, encanteris, gagants i cavallers (Cuadrench). El regne imaginari de Pallússia i un poble centreeuropeu són els escenaris del català; una població rural és l’espai escollit per Ungerer. Només el temps i el lloc escollits per Cuadrench a “Les aventures.d’en Flor i en Mosqueta” són coetanis a l’època dels autors. En Flor i en Mosqueta “eren dos nens que vivien en un poble del nord de Catalunya” i, suposem, als anys 60. La Pilarín dibuixa guàrdies civils amb tricorni, i els carros i les bicicletes del poble conviuen amb els cotxes i taxis que admirem, en picat, en una perspectiva de la ciutat de Barcelona. La relació dels nens amb la mort també lliga aquesta obra amb la d’Ungerer: si en ell els nens pateixen el canibalisme de l’ogre i han d’amagar-se per no ser endrapats pel salvatge, en el de Cuadrench un innocent episodi del nen a qui uns globus enlairen cap el cel i no torna més a la terra (i al qual segueixen tot seguit el seu amic i els dos animals que sempre els acompanyen) ens convida a interpretar que, d’una manera o una altra (un accident de trànsit a Barcelona? Un accident a lloms de la burra Blanqueta?) els nens moren al final de la història: “...em van explicar que a dalt del cel, veient com eren bons i populars entre els àngels, els van dir si s’hi volien quedar per fer-los companyia”. La darrera imatge, tan inesperada com suggeridora, de la resta de nens del poble contemplant un estrella dalt del cel, té tanta càrrega emocional com la darrera il•lustració de “El ogro de Zeralda”, molt reconeguda i famosa: l’ogre, que gràcies a la perspicàcia culinària de la nena Zeralda deixa de menjar nens i s’estima més menjar els plats que ella cuina, finalment es casa amb ella i tenen descendència. Un dels fills, però, mostra a l’espectador el ganivet i la forquilla que amaga a l’esquena tot contemplant el seu germanet acabat de néixer.

De “El ogro de Zeralda” comentar també el fet d’incloure menús, receptes, ingredients, estris de cuina i plats cuinats entre les seves pàgines, clars antecedents de les obres actuals que, paral•lelament a la trama central, aporten continguts diversos que eixamplen el sentit de la lectura.


Per acabar, parlem del registre gràfic dels dos il•lustradors. Els dibuixos amb figures senzilles, composicions efectistes, claredat de traç i l’ús aclaparador del detall, han fet de Ungerer i Bayés dos autors recognoscibles a primer cop d’ull. Ungerer, però, és un il•lustrador rotund, concís, de línia ferma i gens vacil•lant. La Pilarín, en canvi, és tot sensibilitat i lleugeresa. Els seus dibuixos permeten la improvisació, el dubte i el suggeriment. La d’Ungerer és una mostra de definició i concreció.

Tots dos tenen una obra extensíssima. Tots dos són molt reconeguts als seus països i han portat la il•lustració més enllà de les pàgines impreses d’un llibre. Cinquanta anys de trajectòria que aquestes reedicions volen recordar i que són un homenatge merescut i necessari als seus autors, a la feina realitzada i a la influència que avui perdura en el món del llibre il•lustrat per a nens i grans.

LECXIT: Infants + Lectura = Èxit educatiu

Uns dies abans que els veïns d’aquest replà tanquéssim la paradeta per dedicar-nos al bon menjar i el bon beure dels quals hem pogut gaudir aquest Nadal, va tenir lloc a Barcelona una jornada que val la pena explicar per tots aquells que no hi van poder assistir, i recordar pels que sí que hi vam ser presents. Va ser el 14 de desembre, al Cosmocaixa, i ens referim a la segona trobada pedagògica organitzada dins del marc del programa LECXIT, promogut per la Fundació Jaume Bofill, l’Obra Social “la Caixa”, i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

La jornada va tenir una introducció a càrrec d’un representant de cadascuna d’aquestes tres institucions, que ens van parlar dels fonaments i els resultats que està tenint el programa LECXIT, que “té per objectiu incrementar l'èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora.” L’equip de voluntaris que treballen directament i individual (en la majoria dels casos) amb els infants, i la implicació de l’entorn en aquest treball (famílies i comunitat educativa), són les claus del funcionament del LECXIT.

Hi va haver dues ponències individuals, a càrrec de dos convidats de luxe.

Després de la introducció de les autoritats va fer la seva intervenció la Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, directora del grup de recerca Hermeneia de la UB, professora de teoria de la literatura i literatura comparada, àvida piuladora i un llarg etcètera. Ens va parlar del gran canvi en l’àmbit de la paraula (i, per tant, de com accedim al coneixement) que està vivint la nostra generació amb l’aparició de les TIC i, especialment, d’Internet. En una intervenció farcida d’exemples virtuals d’aquesta evolució de la societat del món de la paraula escrita al món de la imatge en moviment, ens va fer una veritable demostració de com s’ha de treballar l’economia de l’atenció: informacions breus, directes, pam pam pam, sense donar-nos ni mig segon per respirar.

Una intervenció que no podia distar més de la que va tancar la jornada, a càrrec de Gustavo Martín-Garzo. Sense cap recolzament digital, el reconegut autor i especialista en contes de fades ens va parlar de Literatura, de contes, de fantasia, i sobretot dels infants: dels infants de debò – en contraposició a allò que els adults creuen que els infants són o necessiten –, del que amaguen als seus cors , dels seus somnis i de les seves pors, i de com la Literatura ha de buscar apel•lar a tots aquests sentiments, i no negar-los o amagar-los perquè poden espantar o provocar dolor. Ens va parlar de l’origen dels contes, i de com la ficció ens permet no només viure la nostra limitada vida, sinó viure’n moltes, milers, tantes com llibres ens atrevim a llegir.



























[La sala d'actes del Cosmocaixa durant la intervenció de Laura Borràs. Fotografia de la Fundació Bofill.]

Entre una ponència i una altra van tenir lloc dues taules rodones simultànies, de les quals jo només els podré parlar de la que portava per títol Com crear un ambient lector a l’escola?. Les tres participants a la taula són també les autores d’un imprescindible manual que du el mateix títol que la ponència, i que pot descarregar-se de manera gratuïta i íntegra, en pdf fent click a l'enllaç anterior.

Mònica Baró, professora a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, es va encarregar de fer una justificada defensa, per una banda, de les biblioteques escolars als centres educatius, i per una altra, de la importància de la presència dels llibres de coneixements en els itineraris lectors dels infants.

A l’escola, la biblioteca és un entorn privilegiat per al contacte entre els llibres i els lectors i, per a molts nens i nenes, aquesta serà la primera vegada que disposaran d’un nombre significatiu de llibres i d’una gran varietat de propostes: llibres per a totes les edats, triats amb cura d’entre l’oferta editorial; llibres de narrativa, de poesia, llibres de coneixements –sobre els temes curriculars, sí, però també sobre tot allò que els atrau o els interessa–; llibres amb imatges i amb il•lustracions ben variades, llibres amb elements manipulables, tan bonics però tan cars que a casa difícilment en tindran... llibres, en definitiva, de tot tipus. 
Els nois i noies tenen apetències lectores molt diverses, sovint allunyades de la literatura de ficció, generades per la seva pròpia experiència personal, per la seva curiositat o per les seves necessitats d’informació i de coneixement, que els porten, directament, als llibres de coneixements. I en aquest punt, ens hauríem d’interpel•lar sobre les pràctiques escolars en relació amb aquest tipus de llibres: on queda la lectura dels llibres de coneixements, a l’escola? En tenim una col•lecció prou nodrida i variada, a la biblioteca? Acceptem que els lectors triïn obres de coneixements quan proposem fer lectura lliure? Parlem d’aquest tipus de llibres a l’aula, els comentem? Tenim en compte que el mercat ens ofereix una gran varietat de propostes? En coneixem les múltiples funcionalitats, derivades de la seva pròpia complexitat?

Glòria Gorchs, responsable de l’àrea infantil de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, tot i que va començar dient que la Laura Borràs ja li havia fet tota la feina parlant de la importància de la lectura de la imatge a la societat actual, va saber contagiar-nos el seu entusiasme pels objectes il•lustrats més poderosos – els àlbums i els còmics – i defensar-ne la seva presència en els itineraris lectors, tan familiars com escolars.

L’àlbum il•lustrat i el còmic, o novel•la gràfica, poden ser un producte literari i artístic de molta qualitat, que pot donar a l’alumnat, a banda de bons moments, unes habilitats en lectura visual que els farà més aguts i crítics a l’hora de mirar el món que els envolta. 
Les imatges ens posen a prova, ens pregunten, ens fan pensar, parlar i interpretar. La il•lustració té la capacitat d’aturar el temps. Amb una imatge fixa podem observar coses que en la vida diària passen massa ràpides: com el vol d’un ocell. O massa lentes: com el naixement d’un nadó. Els il•lustradors són fotògrafs de la realitat canviant, que atrapen instants.
Les imatges que ens acompanyen al llarg de la nostra infància juguen un paper clau en la formació del gust estètic. La decoració de la nostra primera habitació, les influències familiars, d’amics, l’escola, les visites als museus, els viatges... marcaran d’alguna manera la nostra concepció de la bellesa. Igual com passa amb el gust musical, el gust estètic no es té en néixer, sinó que s’adquireix i s’educa. 
Per això és important que al llarg de tot el recorregut lector dels infants i joves posem al seu abast una selecció de llibres il•lustrats de qualitat, rics en estils, tècniques i intencions. Una bona selecció despertarà la seva sensibilitat i els donarà eines per valorar matisos i lluitar contra estereotips.

Cristina Aliaga, investigadora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), ens va parlar no tant de continguts (il•lustració o coneixements) com de suports: de com la lectura en pantalla és aquí per quedar-se i com aprofitar la seva presència a les aules en benefici de la millora en la comprensió lectora dels infants, a més de com ensenyar els infants a desenvolupar-se en el món digital.

Els nostres alumnes de primària habiten un món que és digital, interactiu i que està ple de pantalles que centellegen. Bona part de les seves rutines familiars i practiques de lleure després de l’escola transcorren al voltant de dispositius tecnològics diversos: dibuixen amb el dit a les seves tablets electròniques, juguen amb la Nintendo DS o a la Wii, veuen els dibuixos de manga en televisors de pantalla plana, llegeixen còmics amb un E-reader, entren al portàtil familiar per buscar cançons al Youtube, juguen a jocs d’ordinador... i els més grans comencen a descobrir la màgia de la comunicació instantània electrònica enviant-se missatges de WhatsApp que s’escriuen des dels smartphone dels pares o dels cangurs. 
La societat de la informació en què els nostres alumnes viuen reclama noves necessitats de formació en alfabetització digital. Avui dia, llegir en línia ha esdevingut una activitat més complexa i variada que llegir en paper perquè, tot i que sigui més fàcil accedir a la informació, és força més difícil saber-li donar significat (Cassany, 2006). De fet, si ho rumiem una estona, la tecnologia del llibre és simple davant de la de les noves tecnologies. L’escola no pot donar l’esquena a aquesta realitat: s’ha d’arremangar una mica per aconseguir que els alumnes siguin cada vegada més bons lectors i més bons usuaris de la xarxa, i que la lectura en paper convisqui, a l’aula, amb les noves maneres de llegir i d’aprendre en pantalla.

Aquests són només uns tastets de les introduccions als diferents apartats del manual Com crear un ambient lector a l’escola?, la lectura del qual recomanem a tots aquells mediadors (bibliotecaris, mestres, voluntaris, educadors, pares i mares) preocupats i interessats pel paper de la lectura en el desenvolupament dels infants.

Va ser una jornada plena d’estímuls, rica i diversa. Igual que un bon llibre, ens va fer reflexionar; a estones ens va espantar, perquè el futur sempre fa una mica de por, però tam
bé ens va donar eines per enfrontar-nos a aquesta por amb valentia i saviesa; ens va fer somriure, perquè entomar la vida amb bon humor és bàsic per no caure en la desesperació; vam acompanyar els personatges durant una part del seu recorregut, i ens vam identificar amb ells i vam creure que la seva causa era noble i que valia la pena lluitar per ella; i finalment, vam posar-hi fi amb una sensació de tristesa per haver de deixar-los marxar, però de joia per haver viscut una experiència única i irrepetible. Talment com si haguéssim llegit un clàssic dels que deixen petjada en la nostra història personal…

Un premi que sona molt bé

HERNÀNDEZ, Pau Joan. La balada del funicular miner. Barcelona: Cruïlla, 2013 (Gran Angular, 172). Premi Gran Angular 2013

Una de les virtuts dels bons llibres és que et desperten velles lectures. Llibres capaços de fer reviure records amagats ens els replecs del cervell associats a imatges que algun Stevenson, Mallorquí o Rayó van dibuixar amb gran destresa. I el darrer premi Gran Angular, La balada del funicular miner, de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), és probable que passi a formar part d’aquests exclusiu rosari de llibres de l'imaginari propi. Una característica difícil de trobar, però que aquesta novel·la m’ha permès traspassar antics i recents camins lectors de molt bon record. 
I és que la literatura ja ho té això: no només desperta la nostra imaginació recollida en les nostres neurones i recuperada per enllaços sinàptics, sinó que amb ella també hi van associats un gavadal de sentits que ens traslladen al moment precís d’aquella lectura. Un moment carregat a voltes d’olor de llet bullint, d’estius que s’han escolat estirats a la platja i de grans de sorra que resten entre les seves pàgines o de migdiades mandroses al peu d'una noguera. Són, en definitiva, aquells moments que ens permeten assegurar que la lectura va més enllà d’un simple entreteniment i, amb els anys, té la capacitat de despertar-nos la nostàlgia, la reflexió i la revisió de les nostres experiències. Com deia aquell, quina sort que té el qui encara no ha llegit el Quixot, però quina sort que tinc que encara he de descobrir molts dels Quixots que hi ha pel món
Però centrem-nos en l’obra. I per això farem un exercici com el del bon sommelier que, en obrir un Gran Reserva del Priorat, hi detecta aromes de fruits vermells mesclats amb fulla seca de tardor i un deix de clau. Un exercici que permet posar negre sobre blanc l’univers interior, en el meu cas reflectit en diverses lectures, de cadascú. Un univers sempre diferent, sempre canviant, depenent de l'experiència lectora pròpia. 
I doncs, d’on poua el Pau Joan Hernàndez? 
Doncs a parer meu crec que hem d’anar força endarrere en l’univers literari. Jo, des de la meva experiència, hi flairo en la novel·la algunes dosis d’aromes de Lovecraft, especialment per la descripció i suggeriment del més enllà, dels móns immaterials que s’oculten darrere de les paraules d’una vella trementinaire, secundària de luxe que per si sola mereixeria una novel·la. 
Així mateix també hi detecto uns efluvis de MAL, d’aquell mal insondable, intangible, que omple la narració d'un mantell fred i negre, representat en forma de bèstia. Uns aires que podem identificar a La punyalada de Marià Vayreda o en l’estil literari d’Aire negre, de l’Agustín Fernández Paz.
Així mateix també hi trobo un gust de boca potent, durador, que identifiquem amb la trama de La mala bèstia, de l’Antoni Garcia Llorca, amb tocs de ruralisme d'El salvatge del mateix autor. També hi detecto un rerafons gustatiu d’acció propi d’en Sierra i Fabra, especialment de les seves novel·les més compromeses com En un lloc anomenat guerra (La Galera, 2002), amb olors de les localitzacions de Pep Coll i el seu El salvatge dels Pirineus i un desenllaç espolsat de canyella de les Maletes perdudes de Jordi Puntí. Tot plegat, i deixat reposar en bota de roure francès durant llargs mesos, dona com a resultat aquest brou que baixa per la gola deixant un record inesborrable. 
Tot comença quan l’Alda, una professora de matemàtiques, arriba a la vall de Tamasca, algun indret perdut dels Pirineus catalans, tot amagant-se del propi passat. Integrada aviat en la vida singular de l’indret, mescla de modernitat i tradicions ancestrals, descobreix dia a dia una simfonia de personatges a quin més singular i únic. Entre aquests destaca una història mai explicada a la Mei, una noia de ciutat que degut a les circumstàncies econòmiques es veu obligada a tornar al poble d’on és originària la seva mare. Un retorn que li portarà sorprenents descobertes i un final de traca i mocador. Paral·lelament un assassí pren la vall com a nou hàbitats on instal·lar-se i comença a atacar despiadadament els animals de la comarca. Una simfonia de petites històries que avancen a l'uníson i que conflueixen en un final tensionat al màxim que Hernàndez resol amb destresa i, potser, un excés de bonhomia. 
Hernàndez ens presenta una novel·la adulta, ben construida i ambiciosa. Una obra mereixedora d’aquest premi que, malgrat uns darrers anys deserts, enguany ha aconseguit mantenir el bon nivell iniciat amb El racó de Penèlope de Pasqual Alapontpremi 2012 
Pau Joan Hernàndez, molt conegut pels que eren adolescents a finals dels vuitanta i de la dècada dels noranta per Tot et serà pres (Empúries, 1985), ens regala una de les seves obres més completes. Juntament amb L'ombra del Stuka (Empúries, 1998), probablement aquesta serà una de les seves novel·les de referència obligada. Un llegat que també ha deixat petja en les seves traduccions del castellà, el francès, el gallec i, fins i tot l'èuscar. 
Salut!