Què llegiràs aquest estiu?

Al Replà et proposem...

Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

100.000 visites al Replà. És Nadal!

Per Sant Jordi de 2013, obríem les portes del nostre edifici i convertíem la nostra escala en un bloc anomenat Llibres al replà, per compartir les lectures, que tots els veïns portàvem a terme de manera habitual, amb tots els lectors del món mundial.
Trenta-dos mesos després, per l'escala han passat més de 100.000 visites, i aquest és un motiu per celebrar-ho amb alegria i per continuar endavant amb la mateixa empenta, per seguir descobrint noves i velles veus, per seguir compartint mirades diverses i contagiant passions.
Cadascun dels veïns del bloc Llibres al replà vol donar les gràcies a tots els visitants que ens heu fet costat, desitjar-vos un bon any i... RECOMANAR-VOS LLIBRES:

1r 1a
Des del 1r 1a, la família Mumin us volem donar un consell: regaleu llibres! El Nadal és temps de trobada... Aprofiteu aquests dies per portar llibres a tots aquells que us estimeu.

YAMAMOTO, Lani. Stína: la nena de gel. Trad. Jordi Martín Lloret. Barcelona: Babulinka Books, 2015

Amb una edició excel·lent, ens arriba aquest text breu des dels països nòrdics protagonitzat per Stína, una nena que sempre té fred. 
Estiu o hivern, no hi fa res, perquè el fred de Stína és d'aquells que s'instal·la a dins nostre i costa molt de treure.
Un llibre poètic que segueix la línia de Babulinka, una editorial que, a poc a poc, va confegint un catàleg exquisit.   




MINHÓS MARTINS, Isabel. Halte, on ne passe pas! Il·lustr. Bernardo Carvalho. Genève: Notari, 2015

Descoberta la versió original portuguesa gràcies a Librosfera vam córrer a comprar la traducció francesa d'aquest àlbum en el darrer Saló del llibre de Montreuil.
Una història divertidíssima sobre un general que dóna ordres estúpides i un pobre soldat que intenta fer-les complir. 
Això no seria cap novetat, però la gràcia és que un aspecte formal del llibre és alhora la peça clau del contingut. El plec central de les pàgines es converteix en una frontera. El general pretén que cap dels personatges de la història ocupi la pàgina dreta del llibre, però la pàgina de l'esquerra es va omplint, omplint i...


CARROLL, Lewis. Alícia. Il·lustr. Sir John Tenniel; acolorides per Harry Theaker i Dix Wallis; Trad. Salvador Oliva. Barcelona: Baula, 2015


I per celebrar els 150 anys de la publicació del clàssic de Lewis Carroll, us volem recomanar l’edició excel·lent que acaba de publicar l'editorial Baula.
El llibre inclou les dues obres: Alícia al país de les meravelles i A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar. A banda, hi trobareu un pròleg de Philip Pullman i una breu història il·lustrada sobre la creació i primera publicació d'Alícia. 
Text complet amb el cos de lletra gran, molt agradable de llegir i les il·lustracions clàssiques de John Tenniel.



1r 2a
Malgrat “fer un fred que pela es cul de ses llebres”, al 1r 2a, us volem recomanar tres novetats, el contingut de les quals té lloc a l’aire lliure. Abans de llegir-les, abrigueu-vos bé. Obrir un llibre, sovint, és com obrir una finestra:

TORRENT, Dani. Àlbum per a dies de pluja. Figueres: Cal·lígraf, 2015

Dani Torrent, que ja ens havia ofert mostres del seu talent i personalitat artístiques a Piu-piu (Cal·lígraf, 13) i a Mi abuelo Marcelo (Kalandraka, 11), ens ofereix un àlbum amb un fons sípia com els àlbums de fotos d’antany. I és que el protagonista retrata moments de goig i de llibertat el darrer dia de vacances que els integrants de la família passen plegats. Un àlbum d’acurada i bella factura, amb diversitat d’enfocaments, per a compartir en família.   


CABRÉ, Jaume. En Pere i el bosc. Il·lustr. Júlia Sardà. Barcelona: Estrella Polar, 2015

En Pere és un nen que, una nit, s’endinsa al bosc tot buscant el seu camió de bombers. Diversos animals l’ajudaran en la seva recerca. El gran Jaume Cabré ens planteja un conte que es mou entre la realitat i la fantasia. Aquesta permet a en Pere parlar amb els animals i ficar-se en un cau de conills. L’embolcall de regal i les il·lustracions de Júlia Sardà, amb colors foscos i ocres, donen una volada enorme al conte. 


PARR, Maria. Tania Val de Lumbre. Il·lustr. Zuzanna Celej. Trad. Cristina Gómez-Baggethun. Madrid: Nordica, 2015

Amb aquest títol, l’editorial Nordica comença a publicar llibres per a infants, amb la mateixa cura que aplica als llibres d’adults. Tania Val de Lumbre és una novel·la d’una autora noruega contemporània, on presenta una de les poques nenes que viu en una vall freda i nevada. La comparen amb mi, Pippi Calcesllargues, té molts amics, la major part adults, i fa el que calgui per passar-s’ho una mica bé i estar a gust amb els que l’envolten.



2n 1a
PERRIN, Renaud. La femme à barbapapa. Arles: Rouergue, 2014

Des del 2n 1ª, i havent passat pel Saló del llibre a París, us proposem el nou treball de l’il·lustrador Renaud Perrin. Un llibre ple dels personatges habituals de l’univers irònic i oníric de l’artista francès, que aquesta vegada els situa en el món de les atraccions de fira. Il·lustracions creades amb linòleum i impreses amb una paleta dels colors primaris que ofereix al llibre un estil gràfic aparentment retro, atrevit i ple de força. Difícilment serà traduït al català, però el podeu gaudir en francès i demanar-lo a la llibreria Abracadabra de Barcelona, que us el farà arribar amb molt de gust!


SÁNCHEZ, Eva.  Dip. Más allá de la oscuridad. Madrid: Edelvives, 2015. Premio Internacional Álbum Ilustrado Edelvives 2015

Ja podem gaudir del nou àlbum premi Edelvives a càrrec de la il·lustradora Eva Sánchez. A Llibres al replà hem parlat amb l’Eva en diverses ocasions, i ara és l’autora i il·lustradora de l’àlbum que proposem. Ja podem conèixer aquesta història que l’Eva va crear inspirant-se en una llegenda del poble de Pratdip a Tarragona. Els Dips són una mena de llops vampir que xuclen la sang del bestiar i atemoreixen la comarca. Curiosament, aquesta llegenda és anterior a “Dràcula”.
Unes il·lustracions fetes amb llapis i aquarel·la i amb el traç solt i decidit de la il·lustradora, que ens apropa a la millor il·lustració catalana de tots els temps.


GÓMEZ REDONDO, Susana. Heli amb hac. Il·lustr. Armand. Trad. Txell Freixinet i Raspall. Barcelona: Takatuka, 2015
Quin enrenou  representa l’arribada d’un germanet a casa? Els llibres de pares joves amb criatures que han d’ensenyar als seus fills a conviure plàcidament, estan de moda. L’editorial Takatuka ens presenta una història de gelosia del primer fill, en aquest cas és una nena, l’Estrella quan li arriba el germanet petit a casa, l’Heli.
A l’il·lustrador, l’Armand, li agrada reutilitzar els objectes i reciclar, i ha fet unes il·lustracions plenes d’expressivitat gràcies a la conjunció de recursos gràfics diferents, collage, taques, traç. Un llibre amb molta força i sense cap concessió a la sensibleria, per a fer-nos entendre que l’arribada d’un nou ésser petitó a casa ha de ser motiu de joia i que tots tenim un lloc a l’espai!


2n 2a


BAKKER, Gerbrand. Les pereres fan la flor blanca. Barcelona: Raig verd, 2015

Del guanyador Premi Llibreter 2015 ens arriba una novel·la juvenil de gran impacte. Els bessons Klaas i Kees i el seu germà petit Gerson juguen sovint a «Negre», un joc en què la regla principal consisteix a no obrir els ulls. Un dia, en Gerson perd la visió en un accident de cotxe, i es veurà obligat a jugar a «Negre» la resta de la seva vida. Serà capaç d’adaptar-se a la seva nova vida amb l’ajuda del seu gos? Un final sorprenent oferirà una solució, però és la millor?


NESS, Patrick. Un monstre em ve a veure. Carcaixent: Sembra, 2015

Mereixedora de dues medalles a Anglaterra pel text i les il·lustracions, aquesta novel·la ens explica com de profund i d’amagat pot arribar a refugiar-se el dolor i la mentida. Tot comença quan a les dotze i set minuts de la nit el teix del jardí del veí pren vida i visita el jove Conor. El monstre esdevé aleshores l’inconscient que el protagonista intenta tapar sota capes i capes de dolor que, d’una o altra manera, afectarà tot el seu entorn. No us perdeu el trailer de la pel·lícula que en Bayona ha fet del llibre!


BURGAS, Àngel. La mirada indiscreta. Barcelona: Bambú, 2015 (Grans lectors; 12) 

En paraules del propi autor, diem que “és una novel·la negra que em va encarregar la meva editorial, i jo no sóc lector d’aquest tipus de literatura, però m’agrada molt el cinema i aquest llibre és tot un homenatge a l’obra de Hitchcock, perquè per exemple el títol, ‘La Mirada Indiscreta', fa referència a una de les seves pel·lícules, ‘La ventana indiscreta'”. Un autèntic thriller que us enganxarà des de la primera pàgina.


3er 1a

Des que fa uns anys, Koko i All Ball trobaren a París Le musée en 10 couleurs, cada vegada que tornen en hivern a la ciutat del Sena busquen altres llibres que apropen l'art als xiquets.

CURTIL, Sophie. Le musée en 10 couleurs. Toulose: Milan Jeunesse, 2006

En Le musée en 10 couleurs, Sophie Curtil vinculava deu obres d'art a deu colors, repetint una seqüència de sis pàgines que descobreix, a poc a poc —primer per un forat, després en una imatge parcial i, finalment, a través de la fotografia de l'obra sencera— des de Le Rhinocéros roig brillant de Xavier Veilan fins al Pugno Fosforescente de Gilberto Zorio, passant pel desconcertant Giant Ice Bag de Claes Oldenburg i set peces més d'art modern.


PÉGHAIRE, V. La nuit tous les chats sont verts. Palette, 2011

En una línia semblant, els veïns del 3er 1a han trobat La nuit tous les chats sont verts, de Vincent Péghaire, un altre imatgiari per a primers lectors en què cada dia de la setmana, en espais ben diferents —el saló de les Lampes rouges, de Lichtenstein; la carretera del Roadscape 72, de Julian Opie; el jardí A Lawn Sprinkled, de Hockney...— els nens aprenen que existeixen animals de colors impossibles, com el llop blau de Cracking Art Group, l'ós groc de Nathan Sawaya, el gos rosa de Michel Blazy o el gat verd de Warhol. Preciós joc de pàgines en les quals es relacionen pintures i escultures recents a través de la sorpresa i el color.



GUERIF, Andy. Le code de l'art. Paris: Palette, 2013

I també, Le code de l'art, un llibre sense paraules en què Andy Guerif enllaça humorísticament obres de totes les èpoques —fonamentalment pintures però també altres peces— amb icones actuals de tota mena: al costat de l'Adan i Eva de Cranach veiem els símbols característics dels lavabos d'homes i dones; la senyal que informa d'una gasolinera acompanya el Gas d'Edward Hopper; la icona de restaurant amb una fotografia d'André Kertész; la senyal de prohibit amb un quadre de Rothko i així fins a seixanta obres en un divertit i agosarat recorregut per la història de l'art.



3r 2a
LIE, Bjorn R. Tout Shuss! Trad. Pascale Mender. Paris: Thierry Magnier, 2011


Descobert (i comprat) al darrer Saló del Llibre de Montreuil-París fa un parell de setmanes, us parlem d’un àlbum, del noruec resident a Bristol Bjorn R Lie, que en francès han titulat Tout schuss! i que és una meravella. Arranca amb la vista aèria d’un poble de muntanya nevat, just a trenc d’alba i a quatre graus sota zero. Ja hem descobert per la portada que serà un àlbum de neu, d’esquí alpí, i vet aquí que no anem errats. Tout schuss! és un món dins d’un llibre: sense abandonar mai la pràctica de l’esquí, les estacions recreatives, el telecadires i el bosc, se’ns parla dels que hi viuen, dels que hi van, de l’amor, de la por, de la natura, de la roba, dels aparells, dels actes socials, d’aprendre, de compartir... 

 Aquesta mena d’imatgiari deliciós acaba amb l’arribada de la nit quan es buiden les pistes, i una sentència: “Demà també preveiem una jornada fantàstica...”. Una il·lustració contemporània, amb elements que sobten fora de context, amb barreja de personatges humans i animals humanitzats, amb una riquesa de matisos, colors i perspectives fascinants, i una atractiva mirada ingènua que permet tantes lectures i interpretacions com lectors tindrà la història.



SALVADOR LLOPIS, Alba. La cançó de les balances. Il·lustr. Ignasi Blanch. Barcelona: Takatuka, 2015

Josep Maria Carandell va composar “La cançó de les balances” per al seu amic Ovidi Montllor, que la va incloure en el seu primer disc l’any 1968. Es va convertir en una referència dins de la Nova Cançó i fins i tot el mateix Carandell en va fer una adaptació per a teatre que es va estrenar el 1974. Moltes generacions han cantat aquest gran tema reivindicatiu, i ara Takatuka ha tingut l’encert de convertir-lo en àlbum il·lustrat. La cançó l’ha adaptada Alba Salvador i hi ha posat cares, escenaris i colors el nostre veí de replà Ignasi Blanch.


Hi descobrim un Ignasi colorista, que ha gaudit com un xaval, com diu ell, davant d’una capsa de llapis de colors Caran d’Ache (la que ben segur no tenia de nen quan pintava a casa o a l’escola) i de la que n’han sortit aquests grocs resplendents que simbolitzen la brillantor vàcua dels calés i les xifres que manega el rei, el poderós, que s’estima més comptar el que té que no pas ajudar a aquells que ho necessiten. Tot és viu, a l’àlbum de Takatuka, Tot és possible si comencem des de zero donant prioritat a les coses que realment són importants. Quina bella lliçó pels temps nous que vivim al país. Bon Nadal a tothom!

Els secrets d'en Llorenç Capdevila

M’assabento que un veí del barri acaba de guanyar dos guardons literaris de categoria (Premi de novel·la de misteri Ferran Canyameres i Premi Gran Angular de novel·la juvenil) en pocs dies de diferència. Surto del pis, travesso el replà, m’entrebanco amb la catifa dels veïns nòrdics que proclama “Visca Lapònia lliure”, baixo les escales, surto al carrer i amb deu minuts sóc a casa seva per felicitar-lo. I també perquè m’expliqui un seguit de secrets que no m’ha explicat mai i que m’agradaria que els seguidors d’aquest replà també coneguessin.

El meu veí...

... es diu Llorenç Capdevila, és nascut a Alpicat, al Segrià, i resideix a Manresa, al Bages. Amb una sòlida trajectòria en narrativa, on hi figura alguna novel·la per a joves i alguna per a infants, és encara poc conegut en aquest darrer territori, cosa que dona més rellevància a les seves confidències.
En Llorenç em rep amb un somriure, quatre croissants i un suc, que accepto de bona gana. I tot seguit començo a preguntar:

-                     D’on et ve la dèria d’escriure?
Escric perquè sóc lector. No m’imagino escriure, sense ser-ho; però, si que em puc imaginar llegint sense escriure. Quan una afició és quelcom més que això, hi ha un moment que vols passar a l’altra banda i explicar tu les històries.

-                     Quan comences a posar-t’hi?
Cap a la trentena. Sense saber res del món editorial, escric una novel·la i, animat per l’Alba, la meva dona, el presento al Premi Vila d’Ascó. Guanyo i esdevé el meu primer llibre: Racó de món (Médol, 00)

-                     Quines foren les teves primeres lectures?
De jove, llegia, encara que sense cap criteri ni guia. A casa, tan sols hi havia els llibres que donaven les caixes d’estalvi. Les meves primeres lectures són novel·letes de quiosc, les obres d’Agatha Christie i altres de misteri. A través de les lectures obligatòries de la meva germana més gran, vaig descobrir Pedrolo i Calders. Jo era un adolescent amb els interessos habituals de l’edat, i un estudiant més aviat mediocre. L’únic que em diferenciava de la majoria era el fet de ser lector, una de les raons que em va impulsar a estudiar Filologia Catalana. A la Universitat, vaig començar a interessar-me a fons pels estudis i fins i tot a despuntar-hi.

-                     I quins els referents?
Sóc un lector eclèctic. Quant a gènere, la novel·la negra és la que em va marcar més. En els meus llibres, la trama sovint és més de narrativa negra que d’històrica. M’agraden autors molt diferents. Sempre m’han fascinat les obres de Paul Auster. També Jaume Cabré i Jesús Moncada. Aquest darrer em va influenciar a l’hora d’ambientar la meva primera obra en un poble fictici que s’assembla al meu Alpìcat natal. L’anomeno Vilanova del Tossal.
El poble el vaig recuperar a l’obra Tothom a terra! (L’Albí, 11). Aquest joc em permet no ser del tot fidel a l’Alpicat actual. La Mequinensa de Moncada va quedar colgada per l’aigua de l’embassament; Alpicat pel ciment de la bombolla immobiliària dels noranta. A Vilanova del Tossal, hi he situat les obres que han guanyat el Gran Angular i el Ferran Canyameres: L’herència del vell pirata (Cruïlla, 15) i Pacte de silenci (Pagès. Propera aparició, març de 2016), respectivament.


-                     En la teva trajectòria, la novel·la històrica és el gènere que hi té més pes?
Com a lector, no és un gènere que m’hagi interessat especialment. I com a escriptor, val a dir que, des del 2007, que no he publicat cap novel·la històrica. Hi ha un debat sobre si la Guerra Civil i la Postguerra hi entrarien. Per a mi, una novel·la històrica és un relat sobre fets dels quals ja no queden testimonis. 
Des de la universitat, la literatura medieval em va interessar Per exemple, Bernat Metge, com a personatge, més que com a introductor de l’humanisme a la Península. Era un conseller del rei Joan I, i un dels acusats de la mort del rei. Mentre estava a la presó va escriure Lo somni per guanyar-se els favors del nou rei Martí L’humà. El meu interès va ser l’origen d’El color del crepuscle (Columna, 01), on ell apareix com a secundari. M’hi vaig sentir còmode i vaig acabar escrivint dues novel·les més ambientades en la Baixa Edat mitjana: O rei o res (Columna, 03) i Ànima de llop (Proa, 04). Després, vaig escriure Serrallonga, l’últim bandoler (Proa, 06) i El secret del bandoler (Cruïlla, 07). En aquesta darrera, premi Gran Angular 2007, em vaig centrar més en l’aventura que en la història, ja que els espais i l’època ja els tenia assimilats del treball anterior. L’aventura em va fer pensar que podia interessar als joves.

L'herència del vell pirata

Avui, visito a en Llorenç Capdevila a casa seva, també perquè la lectura de L’herència del vell pirata m’ha colpit gratament. En Met, el jove protagonista, assisteix al comiat d’una persona propera: el seu avi, posseïdor d’una biblioteca envejable i amb qui tenia una relació especial. L’avi acostumava a posar-li enigmes. Després de mort, l’avi li deixa en herència un seguit d’enigmes més, que el portaran a gratar en la seva història, en la seva aventura relacionada amb els maquis però també en la història del poble durant els primers anys de la postguerra. 

-                     A L’herència del vell pirata, què hi ha de veritat i què de ficció?
El que hi pot haver de realitat, hi és de forma inconscient. M’hauria agradat conèixer un personatge com el padrí d’en Met que m’hagués ajudat a créixer.
Posteriorment, hi he reflexionat. Com el Met, jo també vaig viure la meva primera mort cap als setze anys. El meu avi, però, poc tenia a veure amb el seu.

-                     I les lectures, podríem dir canòniques, que figuren a la biblioteca de l’avi?
Les he llegit de gran. L’illa del tresor, per exemple, que és un dels fils de la novel·la, em va fascinar. Especialment el personatge de John Silver, un dels millors de la literatura universal.

-                     Quin procés creatiu has seguit?
A l’hora de treballar sóc eclèctic, com en la lectura. No sempre escric. Passo temporades sense fer-ho. Ara mateix, fa un any i mig que no he escrit res.
Pacte de silenci el vaig escriure durant dos anys. Després va venir L’herència del vell pirata. La primera redacció la vaig escriure d’una tirada, l’estiu de 2014, cosa que m’ha passat ben poques vegades. La portava al cap des de feia temps. Després, la vaig revisar i presentar al Gran Angular.

En Llorenç Capdevila al seu estudi.

-                     Com la recomanaries?
El que té d’aventura, els enigmes que inclou, pot captivar als joves. De pas, pot acabar provocant allò que pot provocar en un lector adult: entrar en el que hi ha de reflexió i de debat sobre la recuperació de la memòria històrica, sobre si el passat s’ha d’oblidar o superar.

-                     Tu que treballes com a professor d’institut, com creus que els joves viuen la Guerra civil i la postguerra?
Com diu en Toni, un dels personatges de la novel·la, “tot això forma part de la prehistòria”. Els queda lluny. Però, de la mateixa manera que a cada classe n’hi ha dos o tres que són lectors empedreïts, també n’hi ha dos o tres que s’interessen per la història. La major part, amb prou feines saben que hi va haver una dictadura que, entre d’altres, prohibia de parlar en català.

-         -  Tens alguna història entre mans?
Entre mans, no. Al cap, si, però res començat.

 “Tots els pirates que arribem a vells conservem el tresor que hem acumulat al llarg de tota la vida” assegura l’avi d’en Met. El seu tresor és el que ens regala en Llorenç Capdevila a tots els lectors, amb un seguit d’enigmes i una pila de fils, capaços de desvetllar la curiositat de tots nosaltres.

La família de la Calpurnia i altres animals

L’any 2010 l’editorial La Galera va publicar L’evolució de la Calpurnia Tate, una obra primerenca de l’autora nova zelandesa Jacqueline Kelly. Les bones crítiques i el boca orella van fer que aviat molts de nosaltres caiguéssim enamorats de la protagonista: una nena d’onze anys que lluita per canviar el destí que la societat conservadora de finals del XIX li té reservat. 

Calpurnia Tate viu a Fentress, Texas, en una granja propietat dels Tate, al costat de sis germans, tots nois. Mentre el pare manté el negoci familiar de cotó i bestiar que els ha convertit en una família adinerada, la mare es dedica a torturar a Calpurnia perquè aprengui a brodar, a cuinar i a tocar el piano. 

Som a l’estiu de 1899 i el futur de Calpurnia està escrit: convertir-se en una noia de profit, ser presentada en societat als divuit anys i casar-se amb un jove pròsper. 
Però Calpurnia té un esperit científic. Inspirada pel seu avi i per la lectura de L’origen de les espècies de Darwin vol convertir-se en naturalista. 

Escrit en primera persona, amb un llenguatge descriptiu, una prosa àgil i un ritme pausat, L’evolució de la Calpurnia Tate ens explica com aquesta nena, amb una llibreta i un llapis sota el braç, està decidida a llaurar-se una carrera científica al costat del seu avi, l’únic conscient de la injustícia que viu la seva néta. 

El llibre relata un any intens de la vida de Calpurnia, però la riquesa del personatge és tan gran, que era necessària una continuació. Per sort, cinc anys després, l’autora publica El curiós món de la Calpurnia Tate que comença l’any 1900, just quan acaba la primera part. 


Malgrat entrar al segle XX, ens trobem allà mateix. Calpurnia es fa gran i cada cop té més clar que a casa seva és una ciutadana de segona. Però el seu món s’amplia i, intel·ligent i enginyosa com és, comença a jugar les seves cartes. 
En aquesta segona part la figura de l’avi queda en un segon pla, tot i que es manté sempre ferm al costat de la Calpurnia, i prenen força tres nous personatges molt interessants: 

En Travis, el seu germà petit 
Calpurnia és invisible per la majoria dels seus germans, excepte per en Travis, l’únic que no es comporta com un cràpula. En Travis és un enamorat dels animals i viu en una cerca constant de la mascota ideal: un armadillo, un ós rentador... Podria estudiar veterinària, però en Travis no pot veure sang sense desmaiar-se. Calpurnia l’ajuda, el protegeix... i d’alguna manera, la contraposició entre aquests dos personatges li serveix a l’autora per mostrar com l’esperit científic no té res a veure amb el gènere. 

La cosina Aggie, amb la seva màquina d’escriure Underwood 
L’autora se serveix d’un fet històric de la història dels Estats Units, l’huracà de Galveston de 1900, per justificar l’arribada de la cosina Aggie, una jove a punt de fer els divuit anys, que s’instal·la a casa dels Tate, just a l’habitació, al llit de la Calpurnia. Tot i que no tenen gaires coses en comú, la visita de la cosina ofereix a la Calpurnia informació molt valuosa pel seu futur. L’alliberament de la dona demana, no només un caràcter fort i les idees clares, sinó certa independència econòmica. I això vol dir que s’ha de buscar una feina. 

El doctor Pritzker 
La desgràcia de l’huracà també porta al poble el doctor Pritzker, que exerceix de veterinari i es converteix, sense voler, en un nou mestre per a la Calpurnia. La recerca naturalista queda una mica de banda i la jove protagonista se centra en l’estudi dels animals i les seves malalties i tractaments. 
Tot i les reticències inicials, el doctor Pritzker haurà de reconèixer que Calpurnia podria ser una gran professional de la medicina veterinària

Calpurnia Tate és una noia intel·ligent, lluitadora, valenta, amb un gran sentit de la justícia, disposada a capgirar el seu destí. Una protagonista de luxe que pot servir d’exemple, malgrat el tòpic, a moltes generacions. 
Pel que fa al llibre, llegeixo algunes crítiques que troben que El curiós món de la Calpurnia Tate és una mica dispers, que no arriba al nivell de la primera part. Pel meu gust, està tan ben descrit l’ambient on es desenvolupa tota l’acció, l’entorn de la família Tate, que no m’ha fet falta un guió més tancat. Al contrari, la suma de nous personatges secundaris però atractius, em fa pensar que encara necessitem un tercer llibre més de Calpurnia, i un quart...


Kelly, Jacqueline. El curiós món de la Calpurnia Tate. Trad. Jordi Vidal i Tubau. Barcelona: La Galera, 2015 (Bridge)
Kelly, Jacqueline. L’evolució de la Calpurnia Tate. Trad. Jordi Vidal i Tubau. Barcelona: La Galera, 2010

La paorosa petitesa de l'ésser


La llegenda de Zum. Text: Txabi Arnal. Il•lustracions: Roger Olmos. Nubeocho Ediciones, Madrid 2015. La casa inanimada. Text: Pere Llobera. Il•lustracions: Mònica Solsona. Sd Edicions. Barcelona 2015.





Ressenyem avui dos àlbums més aviat inquietants i de temàtica fosca. Dos elements són destacables en aquesta, diguem-ne, categoria de llibres: d’una banda, la multiplicitat de lectures que en podem fer, i d’altra, relacionada amb la primera, l’amplíssim target de lectors a qui van destinats. Si “La casa inanimada” tendeix a llibre d’artista, "La llegenda de Zum" no; en aquest aspecte és més clàssic, amb una estructura tradicional i amb la interacció física entre text i imatge que tenen els àlbums il•lustrats. Ambdós, però, tracten temes que no són divertits i exploren situacions vitals que tenen a veure amb l’absència i la desaparició.



L’autor vasc Txabi Arnal i l’il•lustrador català Roger Olmos uneixen esforços per donar veu i imatge a una llegenda. L’àlbum té ja recorregut editorial important: a més a més del català i el castellà, s’ha publicat en italià i en anglès als EEUU (exemplar que tinc jo a les mans). Zum és el poble més llunyà de la terra. Fou descobert per un intrèpid explorador i els seus descendents molts anys abans, i la seva particularitat és que, cada cinc anys, es veu afectat per un fenomen ben curiós: el primer dia de primavera de cada llustre, una boira espessíssima assalta el llogarret i s’endú tres coses. La primera flor de la temporada, la cançó que més canten els seus habitants i el nen o la nena més desobedient. Dos d’aquests elements tenen substitut de seguida: neixen noves flors i apareixen noves tonades. Però el nen o la nena escollits per la boira invasora, l’individu, desapareix per sempre i deixa desolats els habitants.






Aquest preu tan alt que es paga sembla que no tingui remei, i cada cinc anys es repeteix. Podem entendre la “llegenda” com un mite (l’home del sac). Però és també possible interpretar-ho com una “tradició”? Un llast, un sacrifici inevitable per continuar existint? No hi ha possibilitat de trencar amb allò que ha passat sempre? És inevitable no encarar el destí o fer-li front? Només cal resignar-se a l’esdevenidor? Aquestes preguntes són les que es formulen els autors a través del cas de la Sophie, la nena desobedient elegida o de la Dorothy, la seva amiga, que se sap més digna mereixedora del càstig...diví.






Giotto

 Roger Olmos fa un treball excel•lent amb il•lustracions a doble pàgina. Passa amb comoditat de l’al•legoria i la fantasia, a la realitat quotidiana. Zum és un paradís perdut de somni i alhora un poble occidental recognoscible, de la mateixa manera que la boira és un element informe (una abstracció) que, de vegades, té trets humans. Amb moltes referències a una història bíblica, hi ha una voluntat de mostrar imatges de la iconografia cristiana en els personatges, els paisatges i les accions, perquè penso que allò que ens expliquen els autors té molt a veure en conceptes com ara el perdó, la culpa, la redempció, el sacrifici o les plagues castigadores. Tot el que explica i el que es veu prové de conceptes cristians o catòlics: penso que “La llegenda de Zum” seria difícilment entesa per gent d’una cultura diferent. Pot ser només una lectura això que estem fent aquí, però ja hem avançat que de l’àlbum se’n poden fer moltíssimes. Amb sobrietat, sense estridències, Olmos retrata amb la mateixa consistència un ordinador que una campana de boira, un xandall infantil que un profeta, ja que a Zum hi conflueixen dos móns, el terrenal i l’espiritual.

Van der Weyden

Zurbaran



La història i la manera de representar-la ens embolcallen com un univers. No hi ha riures, no hi ha ni una engruna de felicitat en cap de les escenes. Hi ha soledat, desolació i melancolia i un estrany silenci (també còsmic) ens assetja per tot arreu malgrat les perspectives agosarades i els desastres atmosfèrics que s’hi viuen.



I silenci és també allò que podria definir l’aposta de Pere Llobera i Mònica Solsona a “La casa inanimada”. Silenci, desolació i absència: la d’una casa que és violada pel fill de la seva propietària quan aquesta es troba a l’hospital convalescent. El fill va a la casa de la mare a recollir roba, i es troba amb un món tancat que conté restes del seu propi passat i les empremtes inequívoques de la solitud d’una persona gran que viu sola. El fill, que té aparença moderna (un hipster, vaja) es pregunta pels mobles i els objectes: quina és la seva vida quan no hi ha la presència de la dona? Quin sentit té que hi siguin? També es qüestiona què serà de totes les andròmines quan la mare sigui morta (o quan ho estigui ell).









Enzo Cucchi

Un text introspectiu i poc esperançador a qui Mònica Solsona dóna forma amb molts blancs, negres i grisos, i molt pocs punts de color. Si el text de Llobera no és el típic d’un àlbum (infantil o no), les il•lustracions de Solsona també van per a una altra banda: són subtilíssimes composicions artístiques que beuen de fonts de la transavantguarda italiana (Enzo Cucchi, per exemple) o l’informalisme atmosfèric d’autors com Motherwell o el nostre Tàpies. Amb un traç de dibuix que es perfila per damunt de taques abstractes, Solsona mostra un peu, unes ulleres, un plat o una catifa com si fossin restes identificables d’un món no matèric que és a la vegada l’habitacle deshabitat i ment del protagonista. Les ombres , els buits i els reflexes prenen protagonisme als elements reals. Tot tendeix a la quietud, a la negror i, finalment, a la desaparició. Curiosament, hi apareixen també imatges inspirades en la iconografia cristiana (el fill de braços en creu; una mortalla).

Tàpies
Motherwell












Ja veieu, doncs. Dues apostes autorals interessantíssimes pel que tenen de peculiars: puntets de melangia i dolor enmig d’un món farcit de colors, d’anuncis, de reclams amb lletres grosses, de selfies efímeres, de hashtags sense transcendència. Com si algú de cop s’aturés al mig d’un bulevard ben il•luminat i ple de gent per parlar-nos, a cau d’orella, de la minúscula i paorosa petitesa de l’ésser humà.




La por que duem a dins

LEVI PINFOLD
El gos negre
Traducció al català de Pilar Viciana
NubeOcho Ediciones, Madrid, 2014
Premi Kate Greenaway 2013
Premi Kiriko 2014
Publicat per NubeOcho fa un any, El gos negre ha merescut fa poc el V Premi Club Kiriko que atorga una entitat que aplega més de noranta llibreries especialitzades en literatura infantil d'arreu de l'Estat espanyol a títols per a xiquets de sis a huit anys. Abans, l'obra ha rebut altres guardons, com la Kate Greenaway Medal, que s'entrega anualment des de 1955 i que ha reconegut autors com Helen Oxenbury, Anthony Browne, Quentin Blake, Helen Cooper o Emily Gravett, entre molts altres.

D'estètica retro, proper a l'hiperrealisme i amb un aire romàntic —un cert gust per la deformitat, l'acumulació, el caos, les tenebres i el misteri—, El gos negre conta la reacció de la família Esperanza quan, un matí d'hivern, apareix a la porta de casa un animal gegantí que creix i creix, a mesura que és descobert pels diversos habitants de la mansió. La bèstia és ja immensa quan, finalment, es lleva Xica, la filla petita, i sense escoltar els temors dels altres —«Aquest monstre et devorarà! Se't menjarà el cap! Mastegarà els teus ossos!»—, decideix eixir i veure qui és realment l'ésser que ha aterrit els pares i els germans. Amb la ingenuïtat pròpia de la infància, Xica juga a ser perseguida per aquest gos de talla hiperbòlica: perquè puga agafar la nena, el ca haurà d'empetitir-se si no vol enfonsar-se en el llac de gel, si vol endinsar-se en el bosc, baixar pel tobogan i, finalment, travessar la gatonera de la porta dels Esperanza.

L'àlbum combina el color —ocres, grisos, negres i rosats, sobretot— i el barroquisme de les cares senars i de les quatre doble pàgines centrals amb unes representacions de petit format en sèpia que enquadren els textos dels fulls parells; alguns d'aquests dibuixos recorden, per la col·locació i la forma, l'ornamentació de les lletres capitals d'alguns manuscrits de l'Edat Mitjana. Aquesta alternança compensa, amb espais en blanc, la intensitat i el detallisme de les il·lustracions principals. És l'argument qui determina el canvi d'estructura: la trobada cara a cara del gos i la nena i la posterior persecució ocupen les quatre grans escenes centrals a doble pàgina; al cap i a la fi, és aquí on s'esdevé el nus de la narració, l'evolució de les proporcions dels dos protagonistes. El text, senzill i mesurat, utilitza la repetició d'elements pròpia dels contes tradicionals —amb alguna divertida i sorprenent variació—; si de cas, s'hauria pogut prescindir del penúltim paràgraf i d'algunes línies de l'últim, moment en què s'explicita innecessàriament la valentia de la xiqueta: el lector de qualsevol edat ja ha percebut la curiositat i el coratge de la criatura en eixir de casa i palplantar-se davant de la bèstia negra.


Darreres lectures


Les biblioteques solitàries, sense lectors, amb els llibres abandonats, oblidats i que mai més seran llegits, sempre les relaciono amb els trens esventrats, aturats en vies mortes, a l’espera de viatgers; o a les piscines amb un cul d’aigua bruta a l’espera de nedadors. I és que la vida en aquest nou món que en Dídac i jo estem descobrint a passes forçades ens costa d’assimilar. Poder entrar en un cinema a l’espera d’una pel·lícula que mai es projectarà, asseure’s en un restaurant de luxe a l’espera d’un maitre que mai ens atendrà o poder entrar a una biblioteca i demanar en préstec un llibre que mai retornaré representa trencar alguns hàbits que de ben petita em van ensenyar a respectar.


És per això que endinsar-me a una nova biblioteca encatifada de llibres a l’espera de lectors a dia d’avui encara em costa. Tot i això, la lectura apassionant de les primeres pàgines d’alguns llibres caiguts, la visió de les belles il·lustracions que els acompanyen o les preciosistes cobertes que demanen a crits que els llegeixi aviat em fan perdre la vergonya. És aleshores quan, sense embuts, carrego alguns títols al cabàs i me’ls emporto per passar belles estones en companyia seva.

A continuació passo a relatar algunes de les darreres descobertes. Entre els més recents vull destacar un pòquer de lectures prou de bon pair.

En primer lloc un llibre que des del terra em demanava a crits “agafa’m!”. És Pèl de panotxa (Ed. Sidillà, 2015), un llibre escrit el 1894 per un dels escriptors francesos més reconeguts de tots els temps, Jules Renard, tot i que absolutament desconegut per a nosaltres. La mirada perduda d’en Pèl de panotxa a la coberta m’ha captivat, i és que obrir la primera pàgina i trobar-me la prosa directa que ens explica fil per randa la dura vida d’aquest infant de cabell pèl roig, menystingut per la mare i el pare, maltractat pel germà en un entorn rural on els valors es transgredeixen en cada pàgina m’ha colpit. Jo no vull un futur com el d’en Pèl de panotxa. Sidillà em permet conèixer allò en el que no hem de convertir el nou món. Una obra de lectura obligada pels amants de la LIJ però que hem de saber situar en el seu moment històric. Conèixer de primera mà la dura vida de la petita pagesia francesa del tombant del segle XIX i XX és una lliçó per conèixer i confiar en el futur de la humanitat. I és que quan una compara la infantesa de Pèl de panotxa i la de la mahoria d'infants del nostre entorn me n'adono el que vam aconseguir tots plegats. Pèl de panotxa sens dubte una lectur a seguir.

En segon lloc una singularitat: una novel·la en la que res és allò que sembla. Mentiders, d’O. Lockhart (Fanbooks, 2015), ens transporta a la típica història familiar on alguna cosa no balla al so que toca. La Cadence Sinclair, filla d'una família adinerada americana i una adolescent de divuit anys, ens relata els diferents estius que ha viscut a la petita illa familiar. Són estius d’aquells que tothom, per llei, hauria de viure: llargs, sense res a fer, per descobrir, inventar o imaginar cada dia. Estius per baixar a la platja, per asseure’s a la sorra a l’espera de l’hora de dinar o pescant meduses xipollejant. 
Però en aquest món idílic sempre plana un secret que el perfecte benestar de la família Sinclair fa els possibles per ignorar. I no és, com correspon a aquesta novel·la d’estructura diversa, a mig aire del dietari, el teatre o la narrativa clàssica, fins al final que es descobreix que res de tot allò que ens havia semblat és com correspon. Lockhart m’ha captivat tot portant-me de la mà pels camins de l’enganyifa i la mentida, mostrant-me com d’orbs podem ser si només passem per la literatura com un elefant per les seves pàgines. I és que els petits detalls, aquelles descripcions o diàlegs a cau d’orella, seran la clau per adonar-nos com de cecs havíem estat. No deixeu, doncs, de recórrer els camins de la petita illa privada a la recerca del secret més ben guardat de la família Sinclair.

En tercer lloc m’he emportat una ben construïda i tramada història de Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959). Aquesta biòloga de formació i guionista de professió ens proposa conèixer un dels fets més enigmàtics de la Segona Guerra Mundial: les tastadores del menjar del führer.
A partir d’una notícia de diari, Gisela Pou, amb La noia de la mitjanit (Edebé, 2015) ens proposa un viatge per l’Alemanya contemporània de la mà de la Sira Burg, una adolescent que desborda energia i que es posa entre cella i cella entregar a la nonagenària Gertrud el missatge que la seva àvia li va entregar. Aquesta tal Gertrud havia estat una de les tastadores del menjar d'Hitler. La tasca no és fàcil, però Sira converteix la recerca en una autèntica prova de foc. Una prova que posarà en joc la seva perseverança, motivació i la convidarà a prendre algunes decisions per endreçar el moment que viu. Sira descobrirà que l’amor es pot viure de moltes maneres i que les casualitats a voltes semblen posades per una mà divina a fi que hom conegui el seu destí. És així com pas a pas, entrebanc a entrebanc, Pou ens convida a acompanyar la Sira en la descoberta dels increïbles fets de la Segona Guerra Mundial. Una novel·la que manté molt bon ritme i que enganxarà de ben segur els adolescents.

Finalment voldria fer una petita nota del darrer Premi Gran Angular de Llorenç Capdevila (Cruïlla, 2015). Aquest professor de llengua i literatura a l’institut de Santpedor (Bages), ens fa una primera introducció d’un dels moviments guerrillers més oblidats de fa dècades: el maqui.
Alguns historiadors, com Ferran Sánchez Agustí, han elaborat un cens molt exhaustiu del fet guerriller que després de la Guerra Civil espanyola s’esdevingué per tot el territori espanyol. La voluntat del maqui era la de derrocar Franco aprofitant l’empenta de les forces aliades després de vèncer la segona Guerra Mundial. Per això van preparar la invasió de la Val d’Aran, tot un fracàs, i alguns sabotatges de cert pes com la voladura d’algunes torres d’alta tensió. Tot i això, l’hermetisme de l’època i l’opacitat del règim han portat gairebé a l’oblit històric a aquests homes que gairebé perseguint una utopia van fer ballar el franquisme fins a meitats dels anys cinquanta del segle XX. Capdevila ens relata un petit succés, amb ulls de nen, que s’esdevingué en un petit poble imaginari del Segrià. Aquells fets, però, encara resten a la memòria dels més grans de la vila i en Met, un noiet espigat i “intel•lectual” s’entestarà a descobrir sense saber que està a punt d’obrir la capsa de Pandora. Una narració de bons secundaris sustentada per alguns enginyosos jocs de paraules.