Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Hereus de Minarik, Lobel i Janosch

Aquesta setmana, des del 1r 1a, us volíem recomanar dos llibres que ens han robat el cor:


Dubosarsky, Ursula. Les noves aventures de la Mel i l'Ós. Il·lustr. Ron Brooks. Corimbo, 2014 (edició original 1998)

Tellegen, Toon.¿No hay nadie enfadado? Il·lustr. Marc Boutavant. Edelvives, 2014
(edició original del llibre 2013; edició dels contes 2002)



Parlar d'aquests llibres ens obliga a fer un pas enrere i citar també l'obra de tres grans autors que els precedeixen: Else Holmelund Minarik (Dinamarca 1920-Carolina del Nord, 2012), Arnold Lobel (Los Angeles, 1933-1987) i Janosch (Zabrze, Polònia, 1931)
Amb els seus llibres, d'alguna manera, van reinventar el gènere de les faules, aquelles aventures quotidianes de petits animalons que funcionen com a mirall del comportament humà.


Minarik, Elsa Holmelund. El petit ós. Il·lustr. Maurice Sendak. Alfaguara, 2003 (edició original 1957)
Lobel, Arnold. Històries de ratolins. Kalandraka, 2000 (edició original 1972)
Janosch. Jo et curaré, va dir el petit ós. Kalandraka, 2015 (edició original 1985)

Tot i que cada una d’aquestes obres té el seu propi univers personal i, cada autor el seu estil, hi ha uns elements en comú que els converteixen gairebé en un gènere literari, un fil invisible que els uneix a tots: 

Univers afectiu
Els protagonistes d’aquests contes solen ser animals antropomòrfics que porten una vida idíl·lica en plena natura, en paisatges pintorescs i envoltats de bosc. Es tracta d’un univers acollidor, quotidià, sense tecnologia, governat per la seva pròpia lògica. 
Alguns lectors pensaran que és un món molt conservador. D’altres, es meravellaran de la seva capacitat d’evocació. 

Els personatges 
No hi ha ni bons ni dolents, ni superiors ni inferiors. Els protagonistes d'aquestes històries no tenen maldat ni rancor. Diuen el que senten i expressen la seva perplexitat davant allò que no comprenen. Busquen solucions als petits drames de l’existència, que per molt banals que puguin semblar, mai no es banalitzen. 
I sobretot, sempre compten amb l’ajuda o el consell dels altres animals. 

L’esperit infantil 
Quan aquests autors s’interessen per les activitats domèstiques dels personatges, en veritat estan donant molta importància a les petites penes i alegries ordinàries que, al cap i a la fi, són l'essencial de la vida. Petites aventures plenes d’ingenuïtat i innocència.
Les emocions infantils esdevenen matèria literària i el fet de compartir-les esdevé, per als infants, un gest molt alliberador. 

La filosofia 
Llegeixo a Aux petits enfants les grands livres (AFL, 2007) que es refereixen a Arnold Lobel com el “Becket pour enfants”, perquè planteja preguntes existencials com ara: un món perfecte és possible? Pot haver-hi plaer en la tristesa? 
Aquesta és l’essència d’aquests llibres: parlar de coses universals, de tries fonamentals que hem de fer al llarg de la nostra existència.

Elements narratius
Formalment aquests llibres també presenten una estructura similar. La majoria dels contes comencen amb dos o més animals que s’enfronten amb un petit problema. Parlen, dialoguen, pot haver-hi fins i tot una discussió o una petita baralla.
Finalment, però, torna la pau. I la vida continua. A vegades fins i tot el problema persisteix però s’aprèn a viure amb ell.
Els diferents contes poden ser inconnexos però acaben tenint una lògica que els uneix. És impossible no sentir-se part de les històries. De fet, els diàlegs constants ens conviden a participar en les discussions, a posicionar-nos a favor d’un personatge o l'altre.
El mèrit d’aquests llibres és la capacitat de crear un món tan ric i evocador a partir d’un vocabulari bàsic, amb frases simples, sense gairebé subordinades. Text i imatges van confegint un únic discurs, en un mateix ritme i to, destacant les emocions dels personatges a partir del gest i les actituds.

Els llibres de Toon Tellegen (Brielle, Països Baixos, 1941) i Ursula Dubosarsky (Sydney, Austràlia, 1961) s'inscriuen dins d'aquesta tradició i mereixen el seu lloc al costat dels clàssics.
Els dotze contes de ¿No hay nadie enfadado? són increïblement divertits i enginyosos, però a més a més l'edició i les il·lustracions de Marc Boutavant són impecables.
Les cinc Noves aventures de la Mel i l'Ós mantenen la qualitat del primer volum, i ens  han omplert de nou d'optimisme i seguretat.

Els infants també necessiten històries introspectives. No sempre necessiten acció i grans girs argumentals.



A vegades "reconforta veure com una història banal desemboca imperceptiblement cap a l’absurd o la fantasia"(Aux petits enfants les grands livres (AFL, 2007) p.65-69)

Les petites baules de la cadena o Crònica de la segona festa de Llibres al replà

Hem celebrat el nostre segon aniversari!!!


Dos anys de vida blogaire, i els inquilins d’aquest immoble estem la mar de feliços. Primer, perquè sabem que comptem amb la vostra fidelitat i la vostra complicitat de lectors i lectores encuriosits. I segon, perquè els sis veïns continuem tan engrescats i ben avinguts  com el primer dia, amb ganes de seguir endavant amb el projecte i esperançats amb tot el que ha d'arribar. Volem agrair a les editorials que ens donen suport a través del bloc, així com a tots els que ens llegiu i deixeu comentaris en els posts. I especialment a tots i totes els que ens vàreu acompanyar el passat dissabte 16 de març a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (gràcies també a la Raquel i al personal de la biblio que hi va col·laborar!) per celebrar amb nosaltres aquest segon aniversari.

   Enguany la proposta era trobar-nos, esmorzar plegats, i presentar-vos set petites editorials, noves (la més “vella” es va crear el 2004 i la més “jove” just l’abril passat), alternatives, independents i dedicades a la LIJ. La Biblioteca ens va cedir una sala enorme, lluminosa i ben condicionada, i també la sala d’actes. En el primer espai vam crear dos ambients: en un, cada editorial va exposar el seu fons; en l’altre, es van muntar tallers oberts a la participació dels visitants. Durant les més de dues hores de trobada i interacció en aquest espai, Llibres al Replà va parlar amb els editors o representants de les editorials, així com amb els artistes que els acompanyaven. Aquí us deixem la crònica de la jornada.



Queixal Edicions té la seu a Banyoles. La Karo Kunde, una de les seves creadores juntament amb en Jan Barceló i Ferran Durà, ens explica el tret distintiu de Queixal: la participació directa i artesanal en totes les fases de producció d’un llibre. Valoren l’objecte llibre i en tenen control manual des del principi de la concepció. S’ho fan tot ells, vaja, fins i tot la tinta amb la qual imprimeixen. La Karo somnia, a la llarga, en fabricar ells mateixos el paper (ara n’utilitzen un d’ecològic, fet a mà, però no per ells). La Karo havia treballat en un museu del paper i confessa que és la passa que els manca per acompletar el valor de la seva producció, una barreja exquisida d’àlbum il•lustrat i llibre d’artista. Del primer que van publicar, “El petit zoo” (ressenya a Llibres al replà), en duen exemplars i serigrafies per vendre. Sobre la taula, trobem també mostres de llibres autoeditats, de petit format i de caire experimental (alguns són ben bé jocs), i la maqueta del que serà el seu segon àlbum, “El taxista sardina”, que tracta el tema de la mort i que compte, com el primer, amb il•lustracions de Jan Barceló a base d’impressions a tinta.



En Jan, precisament, és qui munta un dels tallers durant la festa. Utilitzant la tècnica litogràfica, però amb materials quotidians i senzills, en Jan explica als curiosos que decideixen experimentar al taller què faran: convertiran primer una simple cartolina gruixuda en una planxa. Com? La forraran amb paper d’alumini, i damunt d’ella hi aplicaran traços, taques i colors amb materials que, o bé repel·len l’aigua, o bé l’atrauen (ceres, retoladors permanents...). Després mullaran la planxa en Coca-cola, l’entintaran i la passaran per un tòrcul, de manera que el dibuix quedarà estampat sobre paper. Aquests papers, units pel marge, es convertiran en un llibre col·lectiu.



Mentre els talleristes treballen, parlem amb Laura Espot i Xavier Blanch, editors de Fil d’Aram, que va néixer a Barcelona l’any 2008. Tots dos provenien del món de l’edició i es van conèixer ocupant càrrecs de responsabilitat a l’editorial La Galera. “No ens considerem una editorial petita”, matisa en Xavier, “sinó minúscula. Ens sentim com aquell editor que un dia vam conèixer en una fira internacional quan treballàvem a La Galera. L’home duia una bossa de plàstic a les mans i li vam preguntar si allí hi duia les novetats. Ell va aclarir que no, que a la bossa hi duia tot el fons de l’editorial!”. Fil d'aram és el material amb el qual es fan els cables de coure, que són conductors. “Com nosaltres, el nostre objectiu: ser conductors o mediadors o intermediaris entre el llibre i el lector”. Han publicat una desena de títols, tots diferents: àlbum il·lustrat, col·lecció de rodolins, relats, poemaris i fins i tot un llibre de no ficció. “Fem el que volem. No ens mana ningú, i això és llibertat. Com moltes de les petites editorials, també oferim serveis editorials i assessoraments. Ara traurem un llibre de cuina, i el nostre objectiu a la llarga és deixar de ser minúsculs i passar a ser petits”.


Els acompanya en Danide, il·lustrador que ha treballat amb Fil d’Aram a “En Matadegolla”, la història d’un bandoler que va escriure la Teresa Duran. En Danide fa un taller de punts de llibre que atrau l’atenció d’un munt de visitants: sobre un cartró manipulat per l’artista, els assistents deixen anar la seva imaginació i transformen aquella mena de número 1 en un munt de personatges.


 










Pipiripip van néixer al Bages, a Manresa, i en vam parlar al bloc. Ho van fer fa molt pocs dies, per Sant Jordi passat, concretament. Han editat un magazin, Pipiripip, que preveu una periodicitat mensuals i que compte amb un munt de col·laboradors (alguns fixes, altres eventuals) “que cobren, encara que sigui simbòlicament, per la seva feina”, destaquen l’Isaac Bosch i l’Anabel Sardans, els editors. El projecte va tirar endavant gràcies a un Verkami i es mantindrà a base de subscriptors. Ja en tenen un munt, però reconeixen que encara no són prous. Hi ha una versió digital del Pipiripip que em mostren en el seu portàtil. “No és una aplicació, encara no ens ho podem permetre. Hem tret suc d’un pdf!”. A la versió digital del magazin s’expliquen contes, s’escolta música, cançons i sons, i fins i tot es pot fer ioga amb instruccions. El target a qui s’adrecen són lectors de 0 a 10 anys. “Busquem subvencions d’institucions o biblioteques, i ara per ara estem molt contents amb l’acceptació que ha tingut el magazin per part de mitjans i públic. Si no arribem als subscriptors necessaris per finançar el projecte, passarem a un pla B. Però el que tenim clar és que lluitarem per tirar endavant el nostre somni”.




Yekibud Yekinabud tenen un llibre al mercat (“Shen y la tienda de besos”) i ara estan en preproducció del segon. Nascuts el 2013 i amb l’objectiu d’unir sinèrgies entre autors, il•lustradors, dissenyadors, editors, conta-contes i més creatius, les obres que, una a l’any, pretén publicar l’editorial són punts de trobada. “Confluències. Espais d’encontre”, diu en Ramiro, un dels dos socis fundadors que avui és a la Bonnemaison. Tenen una web i un bloc i aquest darrer Sant Jordi van viure una experiència gratificant per l’esperit d’aquesta editorial: durant dos dies, en un pis del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, es van reunir tots els col•laboradors de Yekibud, es van conèixer personalment i van compartir experiències i tallers. Treballen, assessoren i fins i tot distribueixen llibres d’altra gent. “Així és com ens entenem: som col·laboradors, fem coses junts i intercanviem el que sabem, sigui de la disciplina que sigui”. A en Ramiro l’acompanya la Noemí Batllori, la il·lustradora del que serà el segon àlbum de l’editorial. Es dirà “El animal más grande del mundo” i el text serà de Pere Joan. La Noemí ens mostra originals i proves del llibre.



Bang és la veterana de les editorials que participen a la festa. Va néixer el 2004 i està especialitzada en còmic. Dins de Bang, l’Stéphane ens presenta els títols que han aparegut fins ara a Mamut, que és la col·lecció de còmic infantil i que va néixer el 2008. Còmic infantil? Sense paraules, és clar, en les obres dirigides als més petits de casa (a partir de 3 anys). Mamut publica llibres per a + de 6 i + de 9 anys, i ja tenen una cinquantena de títols entre català, castellà i francès. Els editors busquen autors amb qui els interessa treballar i els fan propostes, però també comencen a rebre ofertes d’artistes que, assabentats de la línia editorial, volen treballar amb ells. La veritat és que tenen un molt bon planter d’autors i títols. Els fundadors van ser quatre amics, dos argentins, un català, i ell, l’Stéphane, que és francès. “Ni tan sol en les obres de Mamut pensem que ens dirigim només a nens. No. Ens dirigim a tothom, a grans i petits. És la nostra manera d’entendre les històries”. Aquesta afirmació de principis la sentirem més tard, i feta per més d’una persona, a la taula rodona que posarà punt i final a la trobada.


 




Bang/Mamut ha vingut acompanyada d’en Pep Brocal, autor d’un parell dels seus llibres. En Pep prepara un taller, i de seguida que ho té muntat atrau molts visitants. S’utilitzarà un sistema d’estampació mitjançant tampons confeccionats per ell i tinta de dos colors. Formes geomètriques molt senzilles seran els signes que, combinats, generaran les composicions. I tot s’estamparà sobre un paper tallat de tal manera que, en plegar-lo, tindrà forma de llibre desplegable. Pura màgia.











En Patric de San Pedro i la Marina Steen van crear Takatuka el 2008. Es van conèixer en la primera (i única) setmana del llibre infantil i juvenil que es va organitzar l’any 2007 al CCCB. Tots dos eren d’arrel alemana, i per això els primers títols que van publicar foren obres traduïdes d’aquella cultura. “Perquè la coneixíem i perquè era novetat aquí descobrir coses fetes a fora”. Ara, amb els anys, el 40% de les publicacions ja són de producció pròpia, i treuen entre 10 i 12 títols l’any. Malauradament, la Marina va morir dos anys després de crear Takatuka i en Patric és el responsable de la seva supervivència. “Aquí la temàtica dels àlbums era més reiterativa, hi havia més temes comuns. De tota manera, no és tan important el tema com la manera de tractar-lo, i en això la línia editorial de Takatuka no ha canviat gens. Sempre ens interessa el punt de vista social. Ara aviat publicarem “Planeta Willy”, sobre la síndrome de down, i enguany hem tret “Per què la senyora M es va tornar tan malcarada”. En Patric ens mostra l'àlbum, pàgina a pàgina, sobre una vella (el tema de l’ogre) que, de cop i volta, recorda que de nena era diferent. I un dia al parc, mirant les evolucions d’una nena poruga com ho era ella de petita, recupera el seu jo solidari i tendre. Una preciositat d’història, sí senyor.






Finalment coneixem en Júlio Aliau, il•lustrador, que ve en representació de l’editorial Piscina. Un petit Oceà. Són de Tarragona, i van sorgir arrel d’experiències teatrals. “Sí, en això som diferents de tothom: els nostres àlbums provenen d’obres de teatre. És un pas d’un gènere a un altre que, normalment, es fa en sentit contrari”. En Julio no s’atreveix a parlar massa de l’editor de Piscina ni de l’autor de tots els títols publicats i que són damunt de la seva taula. “No sé fins a quin punt vol revelar certes coses”, es justifica. Tot sona una mica a teatre, la veritat sigui dita. Sí que em fa veure que l’autor sempre es diu Joan, però sempre té un cognom diferent. “Fixa’t que els cognoms tenen una relació”. Cert: hi ha històries de Joan Barrets, Joan Camises, Joan Calçotets, Joan Mitjons... Un paio, sigui qui sigui, que nu del tot no va mai. En Júlio m’informa que l’il·lustrador de cada llibre és qui dissenya la portada (marca de la casa); que no tenen local, i que treuen dues novetats l’any. Aquest 2015 un dels seus àlbums ha rebut el premi Crítica Serra d’Or. Després en Julio és qui parla a la taula final, i qui això escriu dubta una mica de tot el que li ha explicat abans... Coses del teatre. Sí que desvetlla, però, que l’editor en cap de Piscina és en Joan Rioné.





Mentre sóc amb ell a la zona d’exhibició, m’adono que, posats a fantasiejar, cada editorial té un estil de portades. Que si ara mateix em posessin sol en una habitació i em duguessin un llibre, sabria a quina de les set editorials pertanyia.




A les 12’45 donem per finalitzats els tallers i mentre els expositors recullen, convidem els visitants a passar a la sala d’actes. La Karo Kunde, de Queixal Edicions, és l’encarregada de presentar la taula dels editors. En la seva introducció parla de la llibertat impagable de publicar el que volen sense haver d’encaixar mai en una línia editorial. També apunta que la majoria d’editorials alternatives ha sorgit en temps de crisi. Que tenen en compte qüestions com ara la proximitat o la sostenibilitat a l’hora de fer un nou llibre, i que viuen envoltats de dificultats (especialment econòmiques) per tirar endavant els seus projectes. Però tots ells són fruit d’una il•lusió enorme, i estan fets amb passió i necessitat, i per això l’esperit de supervivència no té aturador.

La Karo Kunde, la primera per la dreta.


Dóna paraula a les editorials, a les que pregunta no només per les dificultats sinó també pels objectius i el futur. Coincideixen totes en la idea de “tenir cura del missatge” i en la de “no dirigir-se només a nens”. Lamenten (qui no) la invisibilitat de la LIJ als mitjans de comunicació tradicional; valoren les noves experiències en xarxa gràcies a la tecnologia i tenen un respecte enorme per la figura del llibreter, que és qui té cura dels seus llibres i els pot recomanar al lector.


Ens quedem amb dos comentaris. El primer el deixa anar en Patric de Takatuka. “Tot i que estem segurs que és molt més barat publicar a la Xina, ens estimem més fer-ho aquí. La noció de proximitat ens afecta, és un valor que estem satisfets de defensar”. L’altre el fa en Ramiro de Yekibud, i té molt a veure amb el comentari anterior. “Som les baules dèbils de la cadena del llibre. Però destacaria la generositat entre les baules d’aquesta cadena per què no es trenqui i sobrevisqui. Les editorials petites i alternatives ho tenim molt clar: de l’autor al llibreter, hem de ser generosos i col•laboradors els uns amb els altres”.


   Us deixem a continuació, les conclusions que la Karo Kunde, moderadora de la taula final, ens ha fet arribar a Llibres al replà. Li volem agrair el gest d'aquesta labor de síntesi i la il·lusió que ha posat en la seva tasca. Gràcies, Karo!



Conclusions de la Taula Rodona de la 2ª Festa de Llibres al Replà
Karo Kunde

Abans de presentar una sèrie de punts, que crec que destacaven en la taula rodona de la 2ª Festa de Llibres al Replà, m’agradaria aprofitar per tornar a donar les gràcies a l’equip organitzador, que amb la seva feina edificant, tant en el bloc com en la mateixa festa, proporcionen un espai per la Literatura Infantil, sovint ignorada pels mitjans de comunicació. Especialment en aquesta 2ª Festa han donat la possibilitat a editorials infantils tan petites (o minúscules, com deia Xavier Blanch de Fil d’Aram) de presentar-se. És important, encara que difícil, per aquestes editorials independents i alternatives adquirir visibilitat per ensenyar les seves petites joies publicades amb tota llibertat artística-cultural, gràcies a la seva idiosincràsia.
          En aquest últim punt ja he començat a mencionar el que totes aquestes petites editorials –Bang ediciones; Takatuka; Fil d’Aram; Piscina, un petit oceà; Queixal edicions; Yekibud, Yekinabud; i edicions del Pipiripip, per anomenar-les totes– tenen en comú: la poca visibilitat en el mercat, així com una feina editorial especial. Gràcies a la seva independència editorial, però sobretot econòmica (ja que quasi cap d’ells guanya diners amb la venda dels llibres i per tant no s’han de preocupar per la seva viabilitat) poden publicar tot allò que els agradi. Com deia Xavier Blanch “publiquem tot el que pugui ser considerat d’interès cultural, sigui quina en sigui la tipologia editorial”. Però malauradament és difícil trobar-los en les llibreries. I encara que hi són, queden pocs llibreters d’ofici, que realment saben el que tenen en les seves mans i recomanar entre la gran diversitat de publicacions, com deia Patric de San Pedro, editor de Takatuka. Hi afegeix Stéphane Corbinais, de Bang ediciones (la més veterana entre les editorials) que per sort aquests pocs es converteixen, amb els anys que un es troba en el mercat, en llibretes de confiança, que juntament amb l’editorial vetllen per la seva presència en el mercat. 


          Totes són editorials que d’una manera o l’altra es diferencien de les tradicionals. La majoria són tan joves que encara estan experimentant amb les possibilitats que tenen en aquest sector, adquirint nous coneixements i provant vies de sortida. Una base importantíssima per ells és la seva xarxa social, no només la de les llibreries i espais crítics, sinó, i sobretot, la dels amics. Molts d’ells aposten per aquesta proximitat en la seva producció: autoedicions, col·laboracions d’amics i representació a través dels més pròxims són els resultats d’aquestes xarxes. Com ens explica Annabel Sardans d’edicions del Pipiripip, amb aquesta base es crea un producte diferent, més elaborat gràcies al contacte continu, la confiança i el coneixement profund. 
          Aquesta proximitat també es troba en els seus productes. Els llibres estan impresos a Catalunya, alguns inclús opten per una impressió ecològica. Queixal edicions destaca en aquest aspecte, ja que tots els seus llibres es produeixen artesanalment a casa seva, al Pla de l’Estany. Les editorials creen així un producte de km0 i aporten el seu granet a la sostenibilitat.
          Una altra via alternativa són les feines paral·leles a l’edició que realitzen aquestes petites empreses. En molts casos són justament aquestes feines que sostenen la publicació de les seves obres. Yekibud, Yekinabud i Fil d’Aram fan assessorament editorial a projectes externs. Piscina, un petit oceà, adapta les obres de la companyia de teatre Genovesa (la seva font d’ingressos) en àlbums il·lustrats. Queixal edicions ofereix tallers, cursos i xerrades, i manté, com Yekibud, Yekinabud, un bloc crític. I els de Pipiripip han optat per la via del Verkami, que requeria una feina addicional de promoció, per autofinançar-se.
          Haver de buscar alternatives d’ingressos es transmet en la quantitat de publicacions. Amb excepció de Bang i Takatuka, les editorials publiquen menys de 3 llibres anuals, però com deia Júlio Aliau, en nom de Joan Rioné, editor de Piscina, un petit oceà: “Millor poques publicacions a l’any, però ben cuidades”. 


          Per acabar, esmentar que la majoria dels editors han mencionat, i crec que això és el més important en aquest sector, la preocupació pel jove lector. Així Takatuka es pren als nens i nenes molt seriosament, posant a la seva disposició llibres que els permetin entendre millor el món i que a la vegada siguin entretinguts. Per edicions de Pipiripip els lectors són mecenes dels creadors, companys de viatge, amb qui mantenen un diàleg obert. I Bang edicions publica amb la seva col·lecció de Mamut, un còmic que aparentment hauria d’existir, però no es trobava: el còmic exclusivament pensat pels més petits.

L'equip de llibres al replà: en Pep, la Glòria, l'Ignasi, l'Arantxa, en Joan i l'Àngel.

El misteriós ou de l'ànec

EMILY GRAVETT
¡Un huevo con sorpresa!
Traducció de Paz Barroso Fernández-Araos
Macmillan, 2012. ISBN: 9788415430018. 28 pàgs. 5,95€
En ¡Un huevo con sorpresa!, Emily Gravett (Brighton, 1972) construeix una història per a primers lectors sobre aus i ous amb un cert suspens. L’encert d’aquest llibre rau en l’equilibri entre il·lustració i text, sense repeticions innecessàries però també sense llacunes —és probable que als destinataris encara els coste desxifrar els codis lingüístic i visual; en l’ús precís, acurat i ple de sentit de solapes, recurs que apareix únicament quan es trenquen els ous i que serveix per a controlar el desenvolupament de la trama, alentir el desenllaç i mantenir l’expectativa sobre què passarà; i, sobretot, en el fet d’haver creat l’obra al voltant d’un ou desconegut: l’ou és un misteri, manté la intriga perquè està tancat, no sabem què hi ha a dins, si és que hi ha alguna cosa; per tant, planteja dues incògnites: s’obrirà?, i si s’obre, quina criatura en sortirà?

L’argument, en deu escenes, és senzill: tots els ocells han post un ou, tots excepte l’ànec, però aquest n’ha trobat un que li sembla el més preciós del món, opinió que els altres no comparteixen. Quan els ous comencen a trencar-se, apareixen les cries del pit-roig, de la gallina, del mussol, del lloro i del flamenc; però l’ou de l’ànec continua immutable. Els animals es cuiden dels patufets; mentrestant, l’ànec espera. Finalment, l’ou misteriós es trenca i apareix un cocodril que espanta tots els ocells, excepte l’ànec. Hi ha un element subtil que vincula en tot moment rèptil i au: els colors de l’ou —i després del cocodril— i els de l’ànec són similars —verd, blanc i groc— i, a la vegada, diferents dels altres personatges. L’ús d’aquesta paleta semblant uneix ànec i rèptil —mare i fill— d’una manera difusa però molt efectiva.



S'ha dit que ¡Un huevo con sorpresa! tracta temes com la diversitat, l’adopció, la superació de complexos o l’acceptació dels diferents; però el cert és que en cap lloc Emily Gravett hi fa referència explícita, afortunadament no esmenta mots com «adoptar» o «integrar» ni «sentir-se sol» o «sentir-se diferent, aïllat, rebutjat pels altres»; com tampoc no escriu que «el cocodril i l’ànec foren feliços per sempre»: són les imatges les que suggereixen aquest dolç «happy ending»; si de cas, un únic «mama» es pronunciat per la criatura en la tendra i alhora paròdica escena final: el cocodril llueix somrient la bufanda i els peücs que ha teixit l’ànec mentre camina rere l’ocell aquàtic —de la mateixa manera que els pollets segueixen la mare. Lluny del pamflet i la lliçó, aquest àlbum il·lustrat conta amb humor la història d’un ànec i del seu ou misteriós. Com ha dit alguna vegada Sophie Carquain, «l’emoció és una clau formidable d’accés a les idees». En determinades edats, n’és l’única.



2a FESTA AL REPLÀ!

 

Ja t'has reservat el matí del proper dissabte? 
Recorda, el proper dia 16 de maig, a partir de les 10'30h. t'esperem a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona per a celebrar la 2a Festa Llibres al replà
Hi haurà una mostra de les petites editorials que, amb tot l'amor del món, creuen en el llibre d'autoedició. Una matinal per conèixer, descobrir i intercanviar l'estimació pels llibres. 
Ei, i el nostre veí, l'Ignasi Blanch, n'ha fet un cartell la mar de bonic. 
Passa-ho!!! 

La merla blava


Quan en Dídac i jo ens avorrim a voltes ens asseiem en algun ermot de l’entorn de casa, espais antigament ocupats per gratacels que ara són esquelets sense ventre, i observem l’avifauna que amb una rapidesa inusitada ha recuperat el seu espai. Entre els ocells que hem pogut observar a la zona n’hi ha que poc desperten el nostre interès. 
Entre aquests hi trobem la merla, un ocell força comú, de pelatge fosc, poc cridaner -el mascle és negre i la femella de color terrós-, característica pel seu bec vistós de color ataronjat. Es pot trobar gairebé arreu del país. De la família dels tords, però, té una parenta molt més esmunyidissa que rep el nom de merla blava. 

Aquesta merla, com si fos la Ventafocs de la família, és més escassa però molt més vistosa: té un pelatge de color blau grisós i mostra un posat altiu, especialment el mascle en època nupcial. Quan el Dídac o jo l’avistem no ens estem de fotre una colzada al company i assenyalar, amb el màxim de silenci possible, l’arbre o la branca on deixa anar els seus refilets dolços i avellutats.

En el món de la literatura a voltes també podríem qualificar alguns dels nostres escriptors en aquesta doble classificació: hi ha moltes merles, que van espigolant ací i allà, i menys merles blaves. I en el grup d’aquestes darreres hi podríem posar la Maria Carme Roca.

Roca (Barcelona, 1955) és, en part, una merla blava de la literatura juvenil. Historiadora i filòloga de formació, Roca va publicar la seva primera obra l’any 1997 i des d’aleshores ja porta 50 títols a la seva esquena si hi sumem el darrer: La Merla Blava (La Galera, 2015). En aquest mateix blog ja ens hem vam fer ressò de la seva obra quan va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb la novel·la Katalèpsis, una obra trepidant a l’entorn de les drogues i els joves. A més, l’any 2014, va ser l’autora del text que alguns il·lustradors van il·luminar a la Primera Festa al Replà. Entre les seves obres de LIJ destaquem Arkanuu, l’arquer Persa (Premi Barcanova 2005), La ciutat oblidada (Columna 2008) i les recents Katalepsis  o Dedica’m un poema encara que sigui teu.

I per què a la Maria Carme Roca la bategem com la merla blava de la LIJ?
Doncs perquè a La merla blava l’autora ens mostra com aquesta treballadora incansable de la literatura, aquesta historiadora i professora , es mou com peix a l’aigua tant en la literatura d’adults, i sinó només cal recordar dos títols d’èxit com són L’enigma Colom o Escollida pels déus, com en el món de la juvenil. I és que per a ella la literatura no té fronteres, i tant aplica el mateix rigor i qualitat en totes les seves obres independentment de l’edat en la que els editors després les col·loquen.

La merla blava és, com bé diu el subtítol, La primera novel·la sobre el 1715. Aquesta obra ens convida a fer una interessant recerca novel·lada del que va passar el dia després del nostre 11-S: l’inici de la repressió dels Borbons al poble català amb intervencions tan doloroses com l’enderroc de gran part de la ciutat de Barcelona, la prohibició de dur armes o la progressiva ocupació dels espais públics per nous estadants provinents de Madrid.

La Merla blava és el nostre Robin Hood o la nostra Pimpinella escarlata. Recordeu aquell heroi que robava als rics per entregar-ho als pobres, o aquell noble venjador que aprofitava el desgavell de la Revolució Francesa per ajudar a escapar de la guillotina marquesos i comtes? Doncs la Merla Blava és un personatge, mig fantasma mig de carn i ossos, que intenta boicotejar tot allò que el nou govern mana des de Madrid. L’eterna lluita de David contra Goliat que, encara no he entès massa el per què, però molts de nosaltres ens hi veiem reflectits i, el que és pitjor, fins i tot còmplices.

Roca ens ofereix una novel·la curulla dels ingredients bàsics perquè agradi a tothom, tant a joves com a adults, amb un rigor digne d’admiració que de ben segur ha comportat una tasca titànica de recerca. Una novel·la que atraparà el lector i el portarà a conèixer què va passar el dia després del setge de Barcelona de 1714. I és que si en alguna cosa excel·leix l’autora és en la seva capacitat de novel·lar la història i fer-nos-la passadora.

Atreviu-vos a conèixer la Merla Blava i de ben segur que tindreu més elements per jutjar el que està passant tres-cents anys més tard.