Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Al replà, també és Nadal!

Al replà, tenim una tradició molt arrelada. Posar l'arbre, que durant tot l'any tenim a l'àtic, a la porteria, però en lloc de boles, hi posem llibres, algunes garlandes i una estrella fugissera al capdamunt. Tu l'has vist? Deu haver fugit. Els llibres, però, encara hi són... 
Bones festes i millors lectures.
1r 1a
SAMSON, Gideon. Els meus trucs per sobreviure a la classe de natació. Il·lustr. Anke Kuhl. Barcelona: Takatuka, 2016. 15€

El títol d’aquesta història ja ens dóna una pista d’allò que ens trobarem un cop obrim el llibre. Gied, protagonista i narrador, odia nedar. Les classes de natació són els dijous però el dilluns, en Gied, ja comença a trobar-se malament. Són un veritable malson, un suplici.
Heus aquí un llibre que parla d’obsessions, de supersticions i dels trucs que, qui més qui menys, inventem per a fer front a les nostres pors més íntimes.

GOING, K.L. Xaval gras es menja el món. Trad. Albert Torrescasana. Barcelona: Edicions de 1984, 2016. 18€

En Troy Billings té 17 anys i 134 quilos. Un diumenge, fart de ser la riota de tothom, es planta a peu de metro i es planteja seriosament llançar-se a la via. Però entra a escena en Curt , una llegenda de l’institut, un sense sostre, un geni de la guitarra i del punk rock.
Un nano que, no només salvarà el Troy del suïcidi, sinó que donarà sentit a la seva vida, omplint-la d’amistat i de molt bona música.
El llibre de Xaval gras apareixia en una de les llistes que escrivia el protagonista de la molt recomanable novel·la Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada (Edicions de 1984, 2014). Serveixi això com a segell de garantia.

CASTAGNOLI, Anna. La pajarera de oro. Il·lustr. Carll Cneut. Albolote: Barbara Fiore, 2016. 24€

La història de Castagnoli, que té un plantejament proper al conte popular, ens parla d'una jove princesa, capritxosa i prepotent, que s’entossudeix a aconseguir els ocells més estranys d’arreu del món. Cada nova petició és rebuda amb horror pels seus servents, que saben el final funest que els espera si no aconsegueixen trobar-los.
Més enllà del text, però, cal destacar per sobre de tot, el treball magistral d'il·lustració de Carll Cneut i l'edició tan cuidada de Barbara Fiore.



1n 2a
MITJONS, Joan. Animalari de carrer. Il·lustr. Júlio Aliau. Tarragona: Piscina, un petit oceà, 2016. 15 €

L'editorial Piscina, un petit oceà, presenta amb la seva habitual precisió i originalitat, un àlbum il·lustrat que té el format d’una capsa de CD i està imprès a dues tintes. I el curiós del cas és que va precedit d’un pròleg on l’autor explica l’origen del text –una notícia sobre la fugida d’uns animals d’un zoo de Georgia, a causa d’una tempesta i unes inundacions-, i en el fons, la filosofia que vertebra les obres de l’editorial. L’il·lustrador Julio Aliau escampa tot de bèsties per la ciutat i per l'àlbum. Les seves il·lustracions es fan mirar pel seu minimalisme, però especialment pel seu simbolisme i el seu sentit metafòric. Una petita joia! 


GOUGH, Julian. Un conill menut i saberut. Il·lustr. Jim Field. Trad. Marta Salvadó. Barcelona: Baula, 2016. (Óssa i conill) 11€
Un conill menut i saberut és la primera entrega d'una col·lecció adreçada a primers lectors. D’aquesta, m'agrada el format de llibre de butxaca i l'enquadernació en cartoné. M’agrada també la combinació i coordinació de text i d’il·lustració que li donen l'aparença d'un extens àlbum il·lustrat. I també el contingut: dos animals, típics protagonistes d’històries per a infants, es fan la guitza fins que una adversitat els convertirá en amics.  M’agrada també el punt d’ironia que s’amaga rere una historia aparentment innocent. Amb ganes d’una nova entrega. 



BOMBARA, Paula. El mar i la serp. Trad. Bel Olid. Lleida: Pagès, 2016. (Nandibú Horitzons; 1) 10€

Quan Paula Bombara era petita, el seu pare va ser un dels primers desapareguts de la dictadura militar argentina, i la seva mare, detinguda en alguna ocasió. En tres parts, que equivalen a tres èpoques de la seva infantesa, narra escenes o fragments del que va viure i de com ho va viure en aquella època. L’escriptura, que la va començar a elaborar quan tenia trenta anys, és entretallada, gairebé oral. Té més de monòleg, de pensament d’una nena que, de descripció, però comunica, de manera poética, l’impacte del moment i arriba al cor amb tota la força i sinceritat del món. 


SERENA, Marc; BAYER, Edu. Microcatalunya: un viatge pels pobles més petits. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, 2016. 23,50€


Llibres al replà és un blog de literatura infantil i juvenil, i Microcatalunya no és un llibre per a infants i joves, però, en canvi, pot esdevenir un excel·lent banc de recursos i idees per a qualsevol creador o prescriptor, alhora que fa un retrat excel·lent de la vida de poble al nostre país a l'actualitat. Durant set mesos, el periodista Marc Serena i el fotògraf Edu Bayer van recórrer diversos pobles de menys de 500 habitants, de tot Catalunya. De cadascun d’ells, en van recollir la història peculiar d’alguna o algunes persones: els set fills músics, l’home que llegia els boscos, la dona que no havia vist el mar...

2n 1a

CASTAÑO MESA, Samuel. El tiempo de mi casa. Medellín: Tragaluz, 2016

Des de Colombia ens arriba el darrer llibre del jove il·lustrador Samuel Castaño. L’il·lustrador colombià presenta un tema emotiu amb unes il·lustracions plenes de simbolisme on recupera algunes de les fotografíes que retalla i guarda de tant en tant, i un treball delicat de llapis. Una història que ens parla de l’absència d’algú que estimes i la sensació d’aturar-se el temps en un moment d’enyor. Un llibre que Samuel ha dibuixat i també ha escrit a partir de la mort del seu avi.
Tragaluz editores és una petita editorial de Medellín que presenta una bona col·lecció de llibres al gust d’un públic exigent, amb una treball d’edició molt acurat i amb tota l’atenció posada en cada detall de cadascún dels nous títols que, any rere any, proposa des de l’any 2005. El tiempo de mi casa, es pot sol·licitar a llibreries especialitzades que us el faran arribar en un parell de setmanes.

APARICIO CATALÀ, Anna. Aigua. Barcelona: Babulinka Books, 2016. 15 €


Què passaria si no deixa de ploure en un poblet molt petit al bell mig d’una vall? Aquest és el plantejament del nou llibre de la il·lustradora de Taradell Anna Aparicio, per parlar-nos de l’amistat, de la companyia i de la importància de la cooperació entre les persones per resoldre conflictes.
L’Anna dibuixa a llapis i afegeix el color amb ordinador per oferir unes imatges molt ben composades, amb una gamma de color molt personal i ben definida que ens endinsa a l’espai natural on s’explica la història dels cinc, o sis, amics, que han de resoldre conjuntament un petit problema que segurament canviarà la seva vida.
Babulinka Books és un projecte editorial que pretén submergir petits i grans en l’educació emocional i el creixement interior, com explica la mateixa editorial a les guardes del llibre.


En aquest nou títol ho aconsegueix sense alliçonar-nos, i amb una proposta molt fresca de qualitat, i narrativament molt engrescadora, de l’Anna Aparicio.









2n 2a
 MANSO, Anna. Allò de l’avi. Barcelona: Cruïlla, 2016. Premi Gran Angular 2016. 8,85€

Allò de l’avi és un llibre de punyent actualitat, una manera d’endinsar els joves lectors en les trames obscures de la corrupció. Tot comença quan en Salva, fill d’una de les famílies de més renom i influents a Barcelona, la seva vida fa un gir de 180º motivat per les investigacions que pesen sobre la seva família i, molt especialment, sobre el seu avi. La literatura juvenil ha tractat multitud de temes, però Manso obre un ou forat en la que mai hi havíem pouat. Bona feina, feta amb rigor i que accelera en la seva presentació a mesura que s’acosta el dilema final. Que faríeu vosaltres en el lloc d’en Salva? Segur?

MACIP, Salvador; RUIZ GARZÓN, Ricard. Herba negra. Barcelona: Fanbooks, 2016. Premi Ramon Muntaner 2016. 13,95€

Recollint el millor de Lovecraft o de John Wyndham –aquest darrer autor del magnífic El dia dels trífids- la parella Macip-Ruiz Garzón ens presenten un thriller trepidant a l’entorn d’una secta que vol iniciar una nova era de la mà d’una nova espècie de planta que ho està envaint tot. La lluita, descoberta i recolzada per una colla de joves intrèpids, ens portarà des de Barcelona als Pirineus. Una novel·la trepidant, amb un punt fantàstic i angoixant, que ens farà mirar-nos a partir d’ara algunes plantes aromàtiques amb uns altres ulls. 


I per a aquells que us agradi una dolça història sobre el que vol dir estimar els llibres, res millor que aquest relat sobre la relació entre una nena i un impressor de l'antiga escola que, amb la voluntat de transmetre la seva feina, la pren com a deixeble. No en podem entendre el títol (si no sabem japonès), però les imatges d'un París tardoral il·luminades per suaus traços d'aquarel·la confegeixen una màgia especial a aquest àlbum. Si el trobeu, sigui on sigui del món, mireu-lo i de ben segur que en quedareu enamorats. 


3r 1a

GUÉRIF, Andy. 1 et 1 font 3, París: Palette, 2013. 16,90€

Andy Guérif és autor de llibres que apropen l’art als lectors més joves: sol trobar un fil conductor senzill però molt efectiu que serveix per a enllaçar amb enginy creacions sovint molt diferents. Fa un any recomanàvem Le code de l’art, títol en què relaciona obres de qualsevol època amb icones actuals de tota mena (senyals de trànsit, símbols del lavabo d’homes i de dones, del restaurant, etc.). En 1 et 1 font 3, el vincle és més sofisticat, no sempre irònic: es tracta de fusionar —de sumar, com proposa el títol— pintures, escultures o instal·lacions de tal manera que el resultat siga una altra obra, també existent però que, d’alguna manera, conjugue característiques de les dues primeres; la major part de les combinacions són realment sorprenents i ben trobades, amb un impactant efecte visual. Des d’àmfores datades més de 650 anys abans de Crist fins a obres del segle XXI (Ai Weiwei, Vik Muniz o Urs Fischer, entre d’altres), Guérif proposa un recorregut molt particular per la història de l’art.


BALLART, Manel. Cada gra de raïm, Maçanet de la Selva: Gregal, 2016. 14€
Cada gra de raïm, premi Lazarillo de 2013 en la modalitat juvenil, és una novel·la de caire realista que conta un any en la vida d’alguns adolescents d’una població propera a Barcelona i que integra amb versemblança guspires de fantasia que romanen en el límit entre allò explicable i allò que és imaginat: sorolls i ombres estranyes la nit de Tots Sants o desitjos que es compleixen després de fregar una llàntia que s’assembla a la d’Aladí. L’argument, ben travat, se sustenta sobre una estructura prou original: quatre parts —les estacions de l’any— dividides en tres capítols, cadascun protagonitzat per un jove —Ferran, Pol (i Rut, la seua xicota) i Mateu, tots tres alumnes del mateix institut—, les vides dels quals es presenten de manera fragmentada: quatre moments, quatre anècdotes basten perquè aquests xavals cobren profunditat, perquè el lector perceba les modulacions i els plecs de les seues personalitats. Això, gràcies a un llenguatge net i a un to alhora tendre i irònic; un to, per cert, en les antípodes de l’espantosa coberta d’aquesta edició.


3r 2a

HOFFMANN, E. T. A. Trencanous i el rei del ratolins. Il•lustr. Maria Tarragó. Trad. Josep Palet. Barcelona: SD, 2016. (El Dodo Bobo) 22 €

Segurament és la primera vegada que es publica el Trencanous de Hoffmann en versió sencera, en català i il•lustrada. Només per això cal felicitar SD Edicions i agrair-li que a) aparegui pels volts de Nadal, que és una data idònia per llegir el relat i b) que hagin fet una edició tan acurada, elegant i completa. Cada pàgina és d’un color diferent; hi trobem moltes il•lustracions del text (algunes a doble pàgina) i dibuixos encapçalant i tancant cada capítol, i ens consta que hi va haver una relació estreta i fructífera entre el traductor, l’il•lustradora i l’editora. Des del tercer segona ens volem fixar en la feina de la Maria Tarragó, que possiblement realitza el millor treball de la seva ascendent carrera. Hi trobem els seus personatges característics (de línia neta, expressius, que beuen de la tradició del ninotaire català), però aquest cop ens sorprèn amb unes composicions agosarades que defugen sistemàticament la senzillesa a la qual ens tenia acostumats.

Dos elements nous passen a formar part dels seus dibuixos: d’una banda la incorporació de trames gràfiques, especialment als terres o murs dels espais, als vestits dels personatges i al mobiliari, però també a la representació de la natura en les comptades ocasions que situa els dibuixos en exteriors. D’altra banda, la interacció de molts personatges en actituds gens estàtiques (especialment en els episodis amb ratolins). Més que mai, descobrim la tendència de la il•lustradora a homenatjar els escenaris teatrals a la italiana (prosceni, bambolines, teló de fons) i que lliga molt bé amb les versions de dansa per a escena que s’han fet del conte original.


ALLARD, Alain. El dia d’anar i venir. Il•lustr. Mariona Cabassa. Trad. Josep Maria Jaumà. Barcelona: Fragmenta, 2016. (Petit Fragmenta) 13'90 €


La Mariona Cabassa va conèixer l’anglès Alain Allard com a professor de dansa i moviment. “Des d’aleshores”, diu la mateixa il•lustradora, “la dansa s’ha convertit en una part important de la meva vida. Amb la dansa, com amb el dibuix, exploro paisatges artístics i creatius, jugo, medito, somio...”, i exactament això és el que aconsegueix en aquest àlbum preciosista i dinàmic. La feina no era senzilla: sense trama, només amb personatges, paisatges, moviments i objectes, Cabassa havia de mostrar tot això que per a ella representa la dansa. Que és la vida, que la fa feliç, que repercuteix en tots els seus actes. Les formes i els colors llisquen, s’acompanyen (es coreografien); sense transicions brusques interactuen tots els fenòmens naturals, els quatre elements; es relacionen les persones, els animals i les plantes; fa fred, fa vent, fa calor, plou, neva. El món de la superfície i el món de sota terra; el mar, el cel... Hi ha referències a les arts plàstiques (Chagall) i la literatura (Lewis Carroll)... Tot es combina deliciosament en aquest gran tot que és sentir-se viu i habitar el planeta.


El text? Per a qui això escriu és sobrer (no seria el millor exemple d’àlbum il•lustrat: text i dibuix en perfecta sintaxi), i res especial aporta la guia de lectura que l’autor ha afegit al final (no me’n puc estar de comparar-ho amb les punyents, intel•lectuals i artístiques accions “accions/impressions” de la mai prou valorada Yoko Ono), però, creieu-me, és un plaer irresistible perdre’s en les il•lustracions consecutives d’aquest llibre, i quin millor moment per fer-ho que ara, a punt de començar les festes més entranyables de l’any i abans d’acomiadar-nos de vosaltres, amics del replà, fins després de festes. Bon Nadal!


Infinites gàbies

155. Text i il•lustracions: Agustín Comotto. Nórdica Libros. Madrid 2016.

Una gesta titànica és la que va emprendre l’Agustí Comotto fa sis anys quan va decidir tirar endavant aquest projecte artístic i literari que finalment arriba a les mans dels lectors publicat per Nórdica Libros dins de la col•lecció Nórdica Cómics. Són més de 250 pàgines il•lustrades que narren la vida de l’anarquista Simón Radowitzky, nascut a Stepanice (Ucraïna) l’any 1891 i exiliat a l’Argentina als divuit anys. L’any 1909 va cometre un atemptat amb bomba a causa del qual va morir Ramón Falcón, militar i cap de la policia argentina qui, uns mesos abans, havia comandat la sanguinària repressió contra les manifestacions obreres amb un balanç d’onze morts i més de cent vint ferits.


Detingut i empresonat, Radowitzky va passar-se 21 anys tancat i vexat al penal d’Ushuaia, la població més austral del planeta. Convertit en mite per la resistència obrera, l’any 1930 fou alliberat i expulsat del país. Després d’una estada a l’Uruguai, tornà a Europa i lluità contra els feixistes a Catalunya i l’Aragó durant la guerra civil espanyola. Fugí d’un camp de concentració francès i aconseguí viatjar a Mèxic on va passar els darrers anys de la seva vida. Considerat per molts com a estendard de la lluita obrera i de l’anarquisme internacional, Radowitzky, que defugia la popularitat, va ser un home conseqüent amb els seus ideals i mai no va abandonar les seves idees sobre la justícia social. Per poder ubicar correctament les dotzenes de personatges històrics que hi apareixen, l’autor afegeix al final del llibre les biografies reals d’alguns d’ells, una bibliografia sobre el tema i un escrit personal molt aclaridor que parla de les intencions i el procés de feina. Entre altres coses, el lector descobreix les connexions entre realitat i fantasia que trobem a 155.




En format còmic, Comotto ens explica la vida del pres 155 dividida en tres grans blocs: la seva joventut a Rússia, el període a l’Argentina i el seu exili a una convulsa Espanya en guerra que l’obligarà a tornar a Amèrica. Amb un caràcter voluntàriament cinematogràfic, la narració d’aquesta vida repleta d’acció, dolor i captiveri, no s’explica de manera contínua, sinó amb incomptables salts en el temps i emmarcada, durant les dues primeres parts (representen la major part del llibre) en un present tortuós de manca de llibertat i constant tortura al penal d’Ushuaia. Des d’una cel•la de càstig per on s’escola el fred i volves de neu, després d’una enèsima pallissa i dirigint-se mentalment a algú anomenat Lyudmila, el presoner 155 repassa la seva vida des del dia que, sent un nen, veu com els cossacs del Tsar arrasen el seu poble i maten el seu amic Dimitri i el seu oncle Pinjas.


Des d’allí, amb flash-backs constants, Comotto ens narra la formació vital i política de Simón: la relació amb els pares, amb el germà discapacitat, amb els companys obrers i amb el seu amor de joventut, Lyudmila, a qui perdrà la pista ben aviat, però que serà el motor essencial per continuar viu malgrat totes les adversitats a què s’enfronta. Amb un blanc i negre escrupolós i un treball exquisit de línia i taca en els centenars de vinyetes que li donen forma, l’autor accentua l’expressivitat de les figures alhora que les fa interactuar una vegada i una altra amb els fenòmens ambientals (el vent, la neu, la pluja, la llum, el foc, la nit...) que els afecten. Molt cinematogràfics també són els punts de vista i els enquadraments, especialment quan vol mostrar el dramatisme de les escenes. Ja des de les primeres vinyetes apareix un color extra, el vermell diluït d’aquarel•la, que no només representa la sang, el dolor i la por, sinó que també simbolitza la llibertat en alguns episodis clau.


Agustí Comotto
  Volem destacar alguns aspectes significatius. Primer de tot, la destresa amb la que l’autor aconsegueix apropar-nos al seu protagonista. No veiem l’heroi ni tampoc el màrtir (com el veuen, “des de fora”, els seus contemporanis) sinó l’home compromès, senzill i superat pels esdeveniments, que se sent sol i desvalgut davant de les circumstàncies. Comotto fa que el lector no perdi mai de vista el nen que va ser Simon, i fins i tot inventa un personatge similar, Luiggi, que l’acompanya en una part de la seva trajectòria.


Un segon aspecte a tenir en compte és el que en podem dir “la metàfora de les garjoles”: Simón sempre se sent engarjolat, fins i tot quan torna a ser lliure, perquè, filosòficament, entén el món com una gàbia sense escapatòria. L’autor se’ns mostra brillant en els moments que descriu aquesta visió existencialista. “(...) Me recuerdan que estoy vivo y que busco una jaula más grande y lo suficientemente infinita como para nunca encontrar sus paredes”, diu a la cel•la; “Al otro lado de la puerta, la nueva jaula es gigante, enorme. ¡Cuántas veces pensé en cruzar a tu jaula, Grigori! Llegué a agarrarme de los ladrillos de la pared para no precipitarme en ella”, pensa quan comprova l’estat del seu germà en un hospital per a malalts mentals; “Siempre tuve la sensación de vivir en jaulas, Martín. En realidad he vivido en ellas toda la vida (...) Me voy a escapar, Martín. Estoy harto de jaulas. Si me matan ya te contaré cómo es la jaula del otro lado; pero estoy harto de éstas”, confessa al seu amic en el camp de concentració de Saint Cyprien l’any 1937. A la darrera imatge del llibre, i de manera simbòlica, un Simón envellit i malalt allibera els coloms dels que fins aleshores havia tingut cura al seu colomar del DF a Mèxic. Els ocells s’allunyen volant pel cel tenyit de negre i vermell, igual que feien les gavines a la vinyeta que obre el llibre. 

Buñuel. Simón del desierto











Gavines, coloms... les aus que poden volar i que no han de trepitjar la terra són el somni de llibertat de Simón Radowitzky, a qui en una de les millors escenes del llibre Agustí Comotto situa al costat de Sant Simó l’estilita de Buñuel, que en el somni li diu al presoner: “Mi columna es segura y alta. Nada ni nadie entra y la contamina. Aquí hay paz”. El presoner 155 del penal d’Ushuaia, però, renuncia a quedar-se dalt del pedestal protector perquè el seu lloc és a peu de terra, al costat dels desvalguts i dels que lluiten, amb armes o sense, per fer el món més just i suportable. 



Biblioteca-Museu Bolònia (Tokyo)

Després de l'empatx a la Biblioteca Internacional de la Literatura Infantil, recentment he tingut l'oportunitat de visitar la que, pels japonesos, és coneguda com a Biblioteca-Museu Bolònia. 
En aquesta biblioteca, cada any, es recullen més de 200 títols que la Fira del Llibre Infantil de Bolònia ha cregut rellevants. 
Són llibres d'arreu del món, per suposat, que han destacat perquè han estat escollits pel catàleg de la fira, o per a alguna exposició. 
Com podeu veure, per exemple, la representació catalana i espanyola és prou nombrosa. Remenant entre els títols hi ha una petita representació dels llibres de la col·lecció Popular (Ed. La Galera), algun llibre dels veïns de l'escala, o bé, de diversos llocs del territori de l'Estat. 

Un dels elements més singulars -atenció, bibliotecaris, per prendre'n nota!- és el biombo, un element molt propi del país, fet a partir d'ampliacions gegants del llibre de El globus vermell de Iela Mari, que permet dividir una sala en dos espais de forma ràpida i bonica. 


L'espai no és gaire gran: tres sales de lectura, una d'elles exclusiva per a infants petits, una sala més gran on fer exposicions i presentacions, i un magatzem. 


El magatzem té uns 8000 llibres seleccionats des de fa uns vint anys a la Fira de Bolònia, un tresor que, com podeu veure, el tenen un xic apretat, però que està a l'espera del seu trasllat a una biblioteca nova que estan construïnt en un pati veí. 

Si algun dia feu passada per aquest país, no oblideu de visitar aquest espai que us permet conèixer l'evolució de la literatura infantil i juvenil universal. 

La bèstia i els humans de Max Velthuijs


MAX VELTHUIJS
El drac vermell
Traducció de Montserrat Camps Gaset
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2016

«La gent va córrer a veure què era aquella bèstia»: la gent sempre corre a veure el monstre i, de vegades, se senten veus que criden «Mateu el lladre»; en El drac vermell també. Quan escrivia per a xiquets, Max Velthuijs (La Haia, 1923-2005) no defugia les complicacions —«escric llibres per a nens que comencen a enfrontar-se als problemes de la vida», digué alguna vegada—, per això, els individus de les seues obres no són tots iguals, no conformen una massa indiferenciada brutal o bondadosa. En El drac vermell, publicat originalment en 1973 —premi Pinzell d’Or de l’Acadèmia de Belles Arts d’Holanda—, els habitants d’un poblet «a l’extrem del món» veuen alterada la seua existència pacífica —i també avorrida— per l’arribada d’un drac immens que cada dia arrasa la collita d’un camp; quan, per fi, descobreixen el responsable dels furts, els pagesos volen desfer-se’n; però arriba l’autoritat i hi posa ordre: «Ha transgredit la llei. L’hem de detenir! És de justícia». La integració del nouvingut no és fàcil: un ésser fort, difícil d’amansir i al qual li agrada, sobretot, menjar i gandulejar; després dels assajos infructuosos del general i de l’alcalde per treure profit de l’animal, serà un professor qui dissenyarà una màquina que permetrà transformar en energia elèctrica el foc que, de tant en tant, ix d’aquesta gola gegantina.
Amb els seus rojos i verds intensos sobre fons blancs, amb figures encarcarades com espantalls que, a mesura que avancen les pàgines, s’engrandeixen, adquireixen individualitat i perden la rigidesa —l’inventor o l’escena del lector, el xiquet i el gat—, Velthuijs parla d’alguna cosa més que de la discriminació i del respecte al diferent: la reacció immediata —lògica, fins un cert punt comprensible— dels damnificats, la necessària intervenció de la llei, el fracàs d’algunes bones intencions, la complexitat de viure en societat... Tot allò, sense perdre de vista la faç bonhomiosa i entremaliada de la bèstia, que conclou: «Els humans no són pas tan dolents com semblen!».




Al ventre de la balena. La Biblioteca Internacional del Llibre Infantil (Japó)

Que què coneixem del Japó?, ens podem preguntar. Molts seríem capaços d’enumerar alguns dels seus àpats més famosos –sushi, ramen, soba...-, alguns altres recordaran el terribles tsunami que va arrasar part de la costa nord-est del país, algú recordarà que el judo n’és un dels esports nacionals i, fins i tot, l’haurà practicat, d’altres que mantinguin una relació més estreta amb la seva cultura hauran llegit Murakami i algun manga –còmic en japonès- o, fins i tot, podran anomenar alguns autors de literatura infantil de renom com Mitsumasa Anno o Satoshi Kitamura. Però quants de nosaltres som conscients que el Japó té entre els seus autors quatre premis Hans Christian Andersen? I que, segons les estadístiques, és el país amb el percentatge més alt de lectors –el 91%-? O que té una Biblioteca Internacional del Llibre Infantil fundada el 1880? Doncs ara intentarem posar una mica de llum sobre aquest darrer aspecte.

La Biblioteca Internacional del Llibre Infantil...
Per imaginar on està la biblioteca hauríem de ser capaços de col·locar, de costat, ciutats com Roma, Barcelona, Madrid o París. Això és Tòquio, una immensa ciutat on viuen 13.000.000 milions de persones, però que al seu entorn en són més de 30. En un dels centres de ciutat que conformaria aquesta megapoblació hi trobem el parc de Ueno, centre cultural on hi ha els museus de més de renom. A tocar d’aquests hi trobem la Biblioteca. L’edifici actual és format per una ala noble i senyorial, vestigi de la primera construcció que havia de donar per resultat una biblioteca quatre vegades més grans però que la guerra amb Rússia del 1906 obligà a aturar, i una ampliació recent del 2015 de l’arquitecte Tadao Ando, un edifici amb pell de vidre i forma de quart de circumferència construït amb criteris sostenibles –tot i això sembla que poc pràctics ja que la mitja lluna obliga a redirigir els carretons de llibres que no estan dissenyats de fer la corba prescriptiva-.

La Naoko Nakajima ens acompanya en la descoberta de l’espai, des de la pell fins a les entranyes. De formació filòsofa, ens explica que el centre depèn directament del Congrés Nacional i que, per tant, la seva voluntat principal és la de preservar la riquesa literària del país i promocionar l’estudi de la mateixa. Ella és una de les cinquanta persones que hi treballen, trenta-vuit de les quals són fixes.

És dilluns, dia de portes tancades però de treball fatigós per deixar-ho tot a punt per la propera setmana. La biblioteca roman oberta la resta de dies de la setmana i, segons ens comenta la Naoko, els diumenges és un dels dies de més assistència de famílies, amb la voluntat de compartir amb els fills les hores –sempre poques- d’esbarjo en família.
Ens convida a penjar-nos el prescriptiu escapulari per quedar identificats davant dels demés treballadors i ens preparem per entrar a l’interior del “monstre”.  
Amb un ascensor a prova de terratrèmols i sorolls molestos, ens enfilem a la tercera planta de la mitja lluna, un edifici amb finestrals oberts a un claustre enjardinat enfocat a l’edifici històric.

... O com gestionar i preservar un dels tresors més preuats del Japó

Entrem a la sala de consulta, un espai silenciós on hi trobem, entre d’altres, les necessàries taules de treball i llibres, molts llibres: llibres de text d’enguany per consultar, llibres sobre literatura i lectura, llibres estrangers escollits amb molta cura, de més de 150 països –sabíeu que a Palestina o Nepal també es publiquen llibres infantils?-, un espai on sorprenentment ens apareixen títols d’alguns dels veïns del Replà que ni ells saben com han arribat.

A més, tot el lateral està folrat amb un exemplar de tots els títols editats al Japó el 2016 de llibres infantils i juvenils, és a dir, destinats a infants i joves d’entre 0 i 18 anys. I és que al Japó és obligació que quan un editor publica un llibre n’enviï un exemplar a la Biblioteca per seguir preservant els seus tresors –anualment són uns 8.000 títols nous. 

De nou a bord de l’ascensor descendim fins al ventre de la balena, el magatzem on es guarden gran part dels 450.000 títols que tenen en catàleg. Els arxivadors, com soldats perfectament alineats, guarden una autèntica selecció del bo i millor dels llibres històrics japonesos així com tots els exemplars publicats al país els darrers anys. Un autèntic tresor a l’abast de tots els estudiosos que així ho demanin. Ei, i us puc ben assegurar que l’espai està dissenyat a prova de terratrèmols, moviments que sovintegen al país més del que podríem sospitar.



Per un pas elevat saltem a l’ala noble, un edifici recentment restaurat. La primera parada és a la sala d’Exposicions, un espai ampli que ens deixa clar quin és una de les funcions d’aquesta biblioteca: preservar les obres seleccionades i donar-les a conèixer al món. En aquest moment tenen una vistosa i il·lustrativa exposició de llibres italians –la biblioteca en té més de 3.000- on podem trobar amics com el Roberto Innocenti. Les altres dues funcions de la biblioteca són obrir la literatura infantil a tothom i oferir un espai de trobades i xerrades a l’entorn del llibre amb aules i seminaris organitzats per aquesta finalitat.


I ara que hi caic, un espai com aquest conformat per dos grans cercles amb vitrines a cada costat, per què no es poden iniciar contactes a fi de traslladar l’exposició de llibres catalans de Bolònia de 2017 fins a aquest indret? Si us plau, si hi ha algú del ClijCAT que ho llegeixi, que n’agafi la idea!!!!
L’ala noble també té múltiples espais més com són Teen Research’s, sala de recerca per a adolescents on, per exemple, aquesta darrera setmana van anar-hi monitors del zoo de la ciutat a explicar i promocionar llibres sobre hipopòtams; Galeria de LIJ, una sala amb prestatgeries on podem consultar els llibres històrics; la sala de l’Hora del conte, un espai per narrar contes però només per a nens; l’Habitació de llibres per a nens, espai amb llum ambiental, amb més de 9000 llibres japonesos, conformada per un gran cercle amb prestatges exteriors –llibres de coneixements- i interiors –àlbums infantils-; Meeting de world, llibres en altres llengües de llibres japonesos i la col·lecció d’IFLA, entre d’altres.

Bé, com podeu comprovar, un espai únic en un país que té la literatura infantil i juvenil com a bandera. I nosaltres, la tenim?
Finalment no deixeu de fer passada pels lavabos de l’ala nova, autèntics espais d’enginyeria aplicada al noble art de fer de ventre o canviar l’aigua de les olives.

I com a anècdota a fi que siguem conscients de amb qui ens les havem, contar que durant el terratrèmol de 2011 que, com bé recordareu va provocar un tsunami i més de vint mil morts, a la Biblioteca Nacional van caure alguns prestatges. En total més de 2 milions de llibres per terra. Sabeu quan van trigar en tornar a col·locar-los degudament endreçats? Deu dies! I la biblioteca no va tancar mai el servei de préstec ni les seves portes.


L’olor de la xocolata

Hi ha gent a qui el gust i l’olor de la xocolata els transporta a la infantesa.

Aquesta setmana he proposat berenar xocolata desfeta a dos il·lustradors que recentment han arribat a Barcelona. Tots dos coneixen la xocolata amb xurros i els sembla una bona idea iniciar una conversa sobre el seu viatge particular compartint un berenar ple de bones olors i també de molts records.
Il·lustració de M. Elena Valdez

Maria Elena Valdez és de Caracas, Veneçuela i fa uns mesos que ha arribat amb el seu marit a Barcelona. Samuel Castaño ve de Medellín, Colòmbia i en fa només dos que és aquí. Tots dos són il·lustradors als seus països respectius i ara proven de descobrir les possibilitats que els ofereix la nostra ciutat.

Hem quedat a l’emblemàtica xurreria de Via Laietana, a la vora de l’escola de la Dona, on estudien il·lustració i on s’han conegut. Seiem a la barra i demanem tres xocolates amb xurros disposats a parlar dels seus viatges i del seu treball com il·lustradors.

Començo la conversa i els pregunto per què han vingut a Barcelona. Maria Elena diu que porta cinc mesos a la ciutat. Fa sis anys van venir els seus fills a estudiar, i ella ha anat viatjant per visitar-los fins que s’ha enamorat de la ciutat i ha decidit venir-hi a viure amb el seu marit. Té moltes ganes d’aprendre i Barcelona disposa d’una gran oferta tant en el sector editorial com en el d’escoles d’il·lustració. Samuel ha vingut per mostrar el seu treball fora del seu país. És la primera vegada que visita Europa i tot és nou per a ell. “M’interessa ser en un lloc on el món es mira des de l’altre costat”, diu.

Il·lustració de Samuel Castaño

Em parlen de Colòmbia i de Veneçuela, de la difícil situació social i política en ambdós països, i sobretot de les ganes d’aprendre i sentir-se dins d’una realitat diferent a la pròpia.
Samuel va estudiar disseny gràfic a la Universitat Pontificia Bolivariana de Medellín i dibuixa des de petit. Col·leccionava fotos de diaris i revistes. “No eren per fer collages”, ens explica, “però tot això ha acabat sortint en les meves il·lustracions”. Maria Elena va estudiar diversos cursos a l’escola d’Arts visuals Cristóbal Rojas de Caracas. També li agrada fer fotos, sobretot en blanc i negre.
Els dos proposen un treball d’il·lustració amb pocs colors i amb molta atenció per la figura.

Mentre xerrem, ens hem acabat la xocolata i el Samuel devora un parell de xurros que han quedat a la safata. Ens mostra el nou llibre que acaba d’il·lustrar per a l’editorial Tragaluz de Medellín, El tiempo de mi casa. Un llibre que Samuel ha dibuixat i escrit a partir de la mort del seu avi. Un tema emotiu i unes il·lustracions plenes de simbolisme on recupera algunes de les fotografies que retalla i guarda de tant en tant amb un delicat treball de llapis. Una historia que ens parla de l’absència d’algú que estimes i la sensació que el temps s’atura en un moment d’enyor.
Il·lustració de Samuel Castaño

Els pregunto pels seus referents, si hi ha algun il·lustrador o il·lustradora del seu país que els agradi especialment. M. Elena revela que Cristina Sitja Rubio li agrada molt pel to poètic dels seus personatges. També Gerald Espinoza per la seva imaginació, i les aquarel·les de Leonardo Rodríguez. Samuel parla de l’il·lustrador colombià Ivar da Coll i la seva sèrie Chigüiro, i d’un llibre, Tengo miedo, on tracta el tema de la violència i el camp a Colòmbia. Ens explica que, per a la seva generació, el dibuixant Jose Antonio Suárez és tot un referent.

Il·lustració de M. Elena Valdez

Ara li demano a M. Elena que ens mostri alguna cosa del seu treball. Porta una gran carpeta i haurem de vigilar amb l’escampada de tasses i culleretes. Els seus dibuixos estan fets a sobre de mocadors antics. Treballa a partir de la memòria i del record del passat, i amb un to ple de melangia accentuat pel color fosc dels mocadors que li serveixen de suport. Li agrada molt treballar amb llapis i amb colors suaus sobre suports variats.

Tots dos han estudiat disseny, i els demano des d’on dibuixen, d’on treuen les idees per a les seves il·lustracions. Samuel dibuixa des de les seves experiències personals, sobre coses que li han succeït o que li han explicat els de casa seva. Diu que li interessa molt llegir per a enriquir l’imaginari. Vol que la imatge estigui al servei del missatge. Li agraden les il·lustracions simples i clares, però no òbvies. Li agrada allò híbrid que apareix des d’un altre lloc, explica.
Il·lustració de Samuel Castaño
M. Elena pensa que és una combinació de tot: lectures, records, la música que escolta… moltes coses li poden ser el detonant. Li agrada el joc visual i fer que l’espectador també pugui jugar. El seu dibuix és figuratiu, representatiu i racional, però a vegades els personatges prenen una nova forma i es converteixen en una entitat nova en un nou univers gràfic.

Ara tenen previst seguir els seus estudis d’il·lustració a Catalunya i mostrar el seu treball al nostre país. Confessen tenir molts somnis. A Samuel li agradaria il·lustrar un conte clàssic com ara la Caputxeta, El vestit nou de l’Emperador, Pinotxo i fins i tot La ventafocs. També li agradaria il·lustrar autors colombians com García Márquez, Tomás Carrasquilla, Tomás González o Andrés Caicedo.

Il·lustració de M. Elena Valdez
M. Elena reconeix que estar en una escola d’il·lustració a Barcelona ja és un somni. Voldria poder fer un parell d’àlbums il·lustrats, alguna exposició i crear llibres d’artista.

Sortim de la xurreria i continuem la conversa visitant un parell de llibreries de literatura infantil. Aviat podrem gaudir de la seva feina creada a la nostra ciutat i tornarem a berenar xocolata plegats.

María Elena Valdez

Samuel Castaño