Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Allà on ens convé viure

QUAN LES VAQUES SUREN. Text i il•lustracions: Ximo Abadía. Traducció: Txell Freixinet Raspall. Takatuka. Barcelona 2016.

Els éssers vius tenim un hàbitat. I la naturalesa i les dimensions d’aquest hàbitat ens permeten viure-hi. Un ésser no pot prosperar en un hàbitat que no li correspon, o en un que dificulta o limita les seves capacitats.

De tot això ens parla un dels àlbums que publica Takatuka en aquest 2016. N’és l’autor Ximo Abadía (Alacant 1983) i la primera cosa que destacarem és la tècnica: està pintat amb ceres de colors. Enormes superfícies de color a la cera, a doble pàgina, que criden poderosament l’atenció del lector perquè, ben segur, el remeten a altres èpoques en què tots pintàvem i molts ho fèiem amb les ceres de colors. Quin goig (i quins records) albirar, pàgina rere pàgina, la pictoricitat de les barres greixoses sobre la superfície de paper! Retrobar-nos amb la seva densitat, la porositat; amb la seva consistència i lluminositat; reconèixer que aquí s’hi ha refregat un dit o que allà s’hi ha ratllat amb un punxó! Abadía utilitza tots els colors (tornem a veure aquelles capses allargades de Manley!), dels més càlids als més freds, i els combina amb una espontaneïtat tan lliure com desvergonyida: grocs purs enmig de blaus; ocres i negres; verds, vermells i grocs que es difuminen uns damunt dels altres... Una delícia.




En la majoria de les il•lustracions percebem un fons i unes formes. Els fons són grans superfícies de cel, de mar, de nit, de terra. De vegades, aquestes superfícies es toquen, o es relacionen: el mar i el cel, la terra i el cel (en combinacions de verd/blau clar o d’ocres quan hi ha calitja); un cop l’aigua amara la terra després de la pluja. Però és fonamental distingir la importància d’aquests fons sobre els quals l’autor hi situa algunes figures, sempre petites, sempre perdudes enmig de la immensitat.




El nen protagonista guanya un peix en una fira. Se l’endú a casa dins d’una bossa de plàstic i possiblement allí el deixa en una peixera (la que apareix a les guardes de l’inici?). Aquella nit, el nen somnia que tot al seu voltant sura. Viu en una població rural a prop del mar, i es meravella quan suren els mobles de l’habitació, i els veïns i els seus animals de companyia. I suren les cases, i les vaques que donaven llet, i suren els vaixells de pesca i finalment sura ell i tot. Ell, que té el cabell tan vermell com el color del peix que li ha tocat a la fira. No podem pas assegurar que ha tingut un malson quan es desperta, però sí que el fet de descobrir el seu món surant en un element que no li pertoca, el fa recapacitar. Ben segur ha entès que volar no és el que han de fer les persones: els pescadors no pesquen res als núvols, ni els bombers poden apagar cap foc al cel, ni de res serveix pedalar una bicicleta en les altures. Estar reclòs dins d’una bossa de plàstic o d’una peixera no és el que correspon als peixos. Entén, en definitiva, el concepte de llibertat.


Aquesta trama o anècdota senzilla té una rèplica, com anunciàvem, en la configuració de les imatges. Tot és simple, genèric, poc subjectivat. Els peixos, les cases, els animals, els fanals, els vaixells, els arbres. El bomber va vestit com un bomber prototipus, i el mariner, i el policia. Només l’aparició d’un vell gramòfon fa pensar que es tractaria d’una història antiga, i potser també un vell molí. Ho esmentem perquè, de fet, el temps de la història tampoc no té cap importància: el temps és també genèric. “Semblava que el temps s’havia aturat, com si també surés”, llegim en una de les darreres pàgines. Destaquen, potser, el nen i el far, tots dos vermells i ratllats, que podrien tenir un valor simbòlic o metafòric.

El cas és que totes les figures, espais i referències temporals són simplificades intencionadament per enaltir i fer destacar els grans fons, les grans superfícies. Els cels de nit i de dia, les basses d’aigua, el mar. L’aire, l’aigua, la terra. Els llocs i els elements on vivim i sense els quals no podríem subsistir. Abadía es recrea en la representació d’aquests elements, els tracta amb tendresa, els fa acollidors i els dota de vida. Per tot això podem concebre l’àlbum com un cant a la natura desacomplexada i natural.



Com a única crítica que se’ns acut, esmentarem la incorporació d’un text que, tot i ser breu, sovint es fa innecessari, no tant a nivell formal (estan força ben integrades les paraules, en blanc o en negre, sobre la representació de les superfícies) sinó més aviat a nivell conceptual: no ens importa gaire que “aquesta història no l’he explicada mai a ningú i des d’avui serà el nostre secret” o que la lletera es digui senyora Conxita, o que el tocadiscos (en realitat, com hem dit, és un gramòfon) surti per la finestra...Aquestes apreciacions insubstancials, a parer de qui ressenya, alenteixen la lectura visual que sí que va directa al gra, sí que prescindeix de subterfugis i sí que va directa a la idea global de llibertat, immensitat i vitalitat de les quals l’àlbum ens parla.

Som ben poca cosa respecte al nostre entorn. I per què nosaltres (i els habitatges, i els animals, i els objectes) podem subsistir, cal preservar-lo, respectar el seu ordre i tenir-ne cura.



L'home tranquil... i els animals

PHILIPC. STEAD i ERIN E. STEAD
Un día diferente para el señor Amos
Traducció de Sandra Sepúlveda Marín
Editorial Océano, Barcelona, 2011
El senyor Amos és un individu tranquil, solitari —si més no, en aparença—, amb una vida senzilla: puntual i matinador —li agrada passejar fins a la parada de l’autobús—, porta sempre el vestit sense cap ni una arruga. Així, amb il·lustracions que combinen el blanc i negre del traç del llapis amb zones de colors diluïts —el verd de la roba, el blau d’un moble o de la façana o el taronja de la capçada d’alguns arbres— és presentat el protagonista, un home gran que treballa al zoològic i que, a més de les tasques que l’hi pertoca fer, troba temps per jugar als escacs amb l’elefant, fer una carrera —que sempre perd— amb la tortuga, seure una estona amb el tímid pingüí, prestar el mocador al rinoceront —que sempre té el nas mullat— i, quan el sol s’ha post, llegir històries al mussol, que té por de la foscor. Publicat fa uns anys, Un día diferente para el señor Amos conta, precisament, el que ocorre quan Amos cau malalt i es trenca la gran —i necessària— rutina, ja que ha de romandre al llit. Aleshores, en un joc narratiu quasi simètric, són aquests animals, en adonar-se que el vigilant no ha anat al zoo, els que, passejant tranquil·lament i després en autobús, recorren el mateix camí però en sentit contrari fins a la casa d’Amos. És una estructura senzilla i molt efectiva que funciona precisament per la relació neta, sense redundàncies, entre text i imatges; això es veu, sobretot, en les planes centrals: «Un poc més tard, aquell mateix dia...» és tot el que cal dir al llarg de tres escenes a doble pàgina que, en mirar-les, dibuixen un somriure inevitable en el lector.

A sick day for Amos McGee, títol original de l’obra dels nord-americans Philip C. Stead i Erin E. Stead, fou considerat el millor llibre il·lustrat de 2010 pel New York Times i el millor llibre infantil del mateix any per Publishers Weekly i obtingué, a més, el prestigiós Caldecott Medal. Més enllà dels premis i reconeixements —ben merescuts—, Un día diferente para el señor Amos és una història en què —com a la vida— l’amistat es percep en gestos quotidians —rutines petites— i silencis; i no amb paraules grandiloqüents. Un àlbum il·lustrat per a lectors de qualsevol edat que, cada vegada que es rellig, s’hi descobreixen nous motius feliços: les sabatilles-ratolí del protagonista, el retrat del pingüí al menjador, l’ocellet amb corbata i llibre sota l’ala que es creua pel carrer amb Amos, el conill que llig el diari a l’autobús...

  



Records d'infantesa

Darrer Albanell 
Són molts els autors que en un moment donat es veuen amb la necessitat vital de relatar la seva infantesa i, molt especialment, el seu acostament als llibres i la lectura. 

Per citar-ne alguns, per exemple, trobem autors com Jaume Cabré (La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa (La mirada literària; 69. 2005), Antoni Dalmases (La literatura catalana en la cruïlla: 1975-2008. Barcelona: Argumenta, 2008), Alberto Manguel (Una historia de la lectura. Madrid: Alianza Editorial, 1998), Pep Molist (Dins del mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults. Barcelona: Graó, 2008), Vicenç Pagès (De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil. Barcelona: Proa (La mirada; 74), 2006), Daniel Pennac (Com una novel•la. Barcelona: Empúries,1995) i Emili Teixidor (La lectura i la vida. Barcelona: Columna. 2007). Però també trobem mestres, com Jaume Centelles (2005), Josep Maria Aloy (2010), Lola Casas i Jesús González (2005), Juan Mata (2008), Víctor Moreno (2011) o Lolo Rico (2003); editors com Joan Carles Girbés (2008), així com les pedagogues Teresa Duran i Roser Ros (1995) –tot i que la Teresa Duran també podria formar part del grup d’escriptors-, José Antonio Marina (2006) o Enric Queralt (2012); i professores com Isabel Solé (1993) o bibliotecàries com Lourdes Reyes (2004). Tots ells i elles han hagut de fer, com va dir una vegada una bona amiga, “el rotet” i deixar negre sobre blanc la seva experiència a l’entorn del llibre i la lectura.

Molts d’ells s’han acostat al llibre per atzar, per casualitats de la vida que ha fet que un veí o una hepatitis els apropessin al meravellós misteri de la lectura. Un camí que poden datar-ne amb més o menys aproximació el seu inici però que no té final.

I és que, com va dir una vegada Josep Bargalló, Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya durant el famós tripartit, “sempre hi ha algun Quixot per descobrir, sigui a la literatura del Vietnam, la Xina o sigui on sigui”.

A partir d’ara, a aquesta tirallonga de noms il·lustres que han explicat la seva aventura llibresca hi haurem d’afegir el nostre estimat Pep Albanell. I és que, a imatge i semblança dels autors anteriorment citats, Albanell –Joles, Pep o Josep segons les circumstàncies- també ha fet el seu rotet i ens ha deixat una obra que destil·la l’essència del camí lector d’aquest autor de referència.

Vigatà de naixement però urgellenc d'adopció, Pep Albanell (Vic, 1945), ens ofereix amb Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015) un relat íntim, una autobiografia de capítols curts però intensos on, des de la visió d’un noiet de pantalons curts, tímid i d’imaginació desbordant, ens relata una infantesa en blanc i negre a la que Robinson Crusoe començà a donar llum. De la mà d’aquell primer nàufrag el petit Albanell s’inicià en el camí de la lectura a imatge i semblança dels protagonistes de les seves novel·les més estimades: la dels nàufrags, de les quals en va arribar a llegir més d’una trentena.

A voltes sembla que la lectura és el mirall de la pròpia persona. I és que aquests nàufrags que l’acompanyaren al llarg dels seus primers i difícils anys d’adaptació a una nova realitat de l’alta muntanya són la viva imatge del seu sentiment en un entorn que li semblava hostil. En les seves pròpies paraules a la pàgina de l’AELC ens diu:

"I allà, al peu del Cadí, vaig créixer una mica com un nàufrag abandonat a la seva pròpia sort en territori desconegut i hostil. Però el vaig poder dominar i de tot plegat me'n va restar un esperit fantasiós i una mica llunat, una certa tendència a la solitud, i una insubornable afecció al subgènere de la gent perduda en la immensa mar blava. I un paisatge de muntanya que no el sabria canviar per cap altre"

Jo vaig descobrir Albanell a partir d’una novel·la que a mi em va mostrar que el món de la literatura no només estava plena d’aventures situades en un temps i un espai llunyà, si no que aquesta experiència pot estar al mateix carrer de casa: El Barcelonauta (Laia, 1977). I és que Albanell em va permetre observar que la literatura també pot ser propera i, al mateix temps, amb un toc de surrealisme que ha caracteritzat tota la seva obra. També vaig gaudir amb En Patancràs Xinxolaina (La Galera, 1981) i vaig descobrir el significat complet de la paraula missatge amb Història d’una bala (Cruïlla, 1981). En els seus títols de referència no hi pot faltar Dolor de rosa (La Magrana, 1984) i La rosa de Sant Jordi (Cruïlla, 1988), un autèntic relat a favor de la pau. 

Recentment, vaig poder tastar el darrer Pep Albanell a L’Impostor. La fantàstica història de Joles Sennell (Animallibres, 2014), una esbojarrada i original narració a l’entorn de la famosa inspiració que tot autor busca, encara que sigui al cap d’un follet.

És per això que és necessari celebrar la troballa que vaig fer remenant per biblioteques mig enderrocades. De sota d’una pila de volums de l’Enciclopèdia Espasa va aparèixer, com si em mirés a mi, la cara d’un nen, emmarcat per unes grans ulleres de pasta, que em deia: “llegeix-me”. I dit i fet! És així com vaig arribar al darrer Albanell, a descobrir una infantesa solitària d’un jove desarrelat als quatre anys del seu Vic natal i “emigrat” a la Seu d’Urgell on va descobrir, a més dels primers amors d’adolescent, l’amor per la lectura. Un sentiment que comparteixo i del que també em sento obligat a transmetre. 

Lliurament Premi Trajectòria a Pep Albanell en el marc de la Setmana del Llibre en Català (setembre de 2013)

Carme Faro, l’entusiasme d’una Caputxeta mestra!

A vegades trobes persones que et sorprenen pel seu caràcter entusiasta: gent positiva que ha dedicat la seva vida a facilitar i fer més agradable la dels altres. Això m’ha passat aquesta darrera setmana. Qui m’havia de dir que coneixeria de més prop la Carme Faro! La Carme estima els contes i es dedica a la promoció de la literatura infantil. És una persona treballadora i molt generosa que col·lecciona llibres, objectes, joguines, vestits i tot allò que tingui a veure amb el conte clàssic de la Caputxeta vermella.

Fa molt de temps, me’n va parlar la il·lustradora Maria Tarragó. La Carme era la mestra de la seva filla i l'encarregada de la biblioteca de l’escola La Concepció de Barcelona. Finalment vaig tenir la sort de coincidir amb ella en un parell de presentacions de llibres i gaudir de la seva conversa agradable i del seu tarannà afable.

Dijous passat, acompanyat per la Maria Tarragó, vaig anar a visitar la Carme per conèixer de més a prop tot el seu món i descobrir aquesta passió per la Caputxeta, un conte que ens ha fet sentir a tots estima per la protagonista, però també una mica de por i una certa incomprensió envers una mare que envia la seva filleta a visitar l’àvia carregada amb un cistellet que emana olor de pastís acabat de fer, i la obliga a travessar un bosc on hi ha un llop...

La primera sorpresa va ser trobar-nos amb la Carme al segon pis de la Parròquia de Sant Eugeni de Barcelona. La segona, descobrir la col·lecció de llibres de la Caputxeta vermella més variada i més gran que mai m’hagués pogut imaginar.

La Carme ens esperava amb l’Alba Vilaró, una jove que l’ajuda en les activitats de promoció de l’hàbit lector. Conjuntament amb l’Alba i el José Sáez, es dedica a fer xerrades, organitzar exposicions temàtiques, proposar tallers a les escoles, i també participa a l’Escola d’estiu de la Universitat Ramon Llull, a Blanquerna. El treball d’aquest equip es pot seguir al bloc Un far de contes.

La Carme Faro ens havia preparat dues mostres de llibres de diverses etapes de la seva vida, edicions del clàssic editats a països diferents i centenars d’objectes amb il·lustracions dels personatges de la Caputxeta, i ens va convidar a esmorzar mentre ens explicava amb entusiasme i una mirada molt viva (la Carme té uns ulls molt bonics i expressius i quan parla dels seus llibres s’emociona i li brillen més encara), la seva tasca per diverses escoles de Barcelona, a la mateixa parròquia, al seu barri i a diverses escoles d’estiu per a bibliotecaris i mestres.


Damunt d’una taula de grans dimensions vam poder gaudir de la seva col·lecció: propostes molt diverses entorn al clàssic transcrit per Perrault i pels germans Grimm. Hi havia edicions alternatives, més arriscades gràficament, i també edicions noves amb diferents aproximacions i interpretacions del conte clàssic.



Hi vam trobar, per exemple, la caputxeta il·lustrada per Roberto Innocenti amb text d’Aaron Frish, La niña de rojo, on presenten una caputxeta urbana que viu en una gran ciutat similar a Nova York, editada en castellà per Kalandraka; Una caperucita roja de Marjolaine Leray, editat per Oceano Travesia, una proposta fresca i enèrgica de la il·lustradora amb una protagonista valenta i que pren decisions; o Caperucita roja, la versió muda i plena de simbolisme amb el llop com a actor principal, il·lustrada per Adolfo Serra i editada per Narval.

Vam desplegar el magnífic Le petit Chaperon Rouge, leporello amb il·lustracions troquelades de Clementine Sourdais, editat per Hélium, i vam fullejar la Caperucita roja y lo que sucedió en el vientre del lobo amb il·lustracions de François Amoretti i text de Audrey Alwett, editat per Jaguar Ilustrados i amb el text en castellà i en japonès que presenta una mirada més propera al còmic i amb un estil que ens recorda al còmic manga.

El llibre Gola de Llop de Fabián Negrin editat per Thule, i l’edició de Nórdica libros amb tres versions del conte, la d’en Perrault, la dels germans Grimm i la de Ludwig Tieck, i il·lustrat per dibuixants tan diferents com Noemí Villamuza, Elena Odriozola, Ana Juan, Javier Zabala, Luís Scafatti i Agustín Comotto entre d’altres.
O Rouge de Sophie Sauzay, editat en forma d’acordió per Au Lion Passant, amb moltíssimes pàgines i sense text. Una petita meravella!
No puc deixar d’apreciar la versió més experimental de Le petit Chaperon rouge, de la il·lustradora italiana Chiara Carrer, editat a França per La Joie de Lire.

En un racó de la mateixa habitació hi veiem diversos contes troquelats que ens traslladen als anys 60 i 70. Un sentiment nostàlgic que s’accentua amb la primera edició d’en Ferràndiz que la Carme guarda des que era petita.

Quan vam entrar en una altra habitació ens va mostrar joguines, disfresses, punts de llibre, titelles, teatrets, nines, arracades, calcomanies... No puc anomenar tots i cadascun dels objectes exposats... Hi havia llibres antics, com una versió magnífica dels anys 30 de Walt Disney; una col·lecció de cromos amb unes il·lustracions delicadíssimes de la mateixa dècada i, sobretot, carpetes plenes de cartells de teatre, presentacions de llibres, i dibuixos de nens i nenes que van deixar testimoni de la seva Caputxeta particular als tallers de creació impartits per la Carme.

Li vaig preguntar a la Carme d’on li venia aquesta passió per la Caputxeta vermella i em comenta que ja fa molt de temps s’hi va trobar per aquesta necessitat de gaudir de la literatura infantil i, sobretot, pel desig de fer-la arribar al públic infantil. Va començar, però, des de petita, gairebé sense adonar-se’n. En tenia unes quantes versions i poc a poc, la col·lecció de la Caputxeta va anar creixent a mida que anava coneixent les diferents edicions que sortien i amb l’interès per trobar noves propostes il·lustrades amb registres gràfics ben oposats. La seva passió pels contes dels germans Grimm, m’explica, li va venir quan era molt joveneta, per la pel·lícula El fabuloso mundo de los hermanos Grimm, de l’any 1962 i dirigida per Henry Levin i George Pal.
Just fa tres anys va fer l’itinerari dels germans Grimm per Alemanya, va visitar Kassel, Hammelin, Hannover, Bremmen, Marlburg, Hanau... amb el desig de retrobar-se amb els espais on es desenvolupen totes aquestes històries dels personatges dels seus llibres preferits.

Em va comentar que de fet ho guarda tot i és una gran col·leccionista. També col·lecciona pessebres i guarda i col·lecciona nines de la família, algunes molt antigues. Quan parla dels llibres, però, s’expressa movent els braços i senyalant-me els prestatges amb la il·lusió de qui té un petit tresor personal.

Té més de tres mil llibres il·lustrats, distribuïts amb uns vuitanta temes diversos (el Japó, petons i abraçades, el bosc, flors, els mestres, la lectura, els regals, les fades, la festa major, el món, països del món, il·lustradors de moltes tendències, llegendes populars...).
Però el que més li agrada és explicar contes als nens. Als seus tallers els ho explica i els hi ensenya a estimar els llibres i a ser més creatius amb suports com la música i el dibuix.

Abans de marxar dono un cop dull a un prestatge on la Carme guarda edicions de la Caputxeta d’altres països, com ara el Japó o l’Índia.

Amb la col·laboració de l’Alba i del José, la Carme també ajuda a entitats altruistes per als més necessitats, com el menjador social de la mateixa parròquia de Sant Eugeni o la Fundació Vicent Ferrer.
La Maria Tarragó i jo marxem amb la sensació d’haver après moltes coses i d’haver gaudit molt de la col·lecció de la Carme. Hem viscut un moment ple d’emoció, acompanyats del sentiment positiu que la Carme Faro ens ha transmès amb la seva conversa i amb el plaer d’haver gaudit de l’exposició que ella i l’Alba ens han preparat amb tanta cura.

Cada vegada que trobi una Caputxeta il·lustrada pensaré amb la Carme!