Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Quan? Impressions i reflexions d'una estada

La lectura i les biblioteques al llunyà orient

Berenar amb la Pilarin

Compartim un tarda amb la il•lustradora Pilarin Bayés

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

Sense Títol

A Llibres al replà, entre moltes altres coses, hi trobareu articles sobre els principals elements d’entrada a una obra literària, com ara la coberta i els inicis. També sobre elements de sortida: els finals. Hi ha, però, algun altre element que encara no hem tractat i és clau per a captivar la mirada del lector quan aquest no sap quin llibre escollir: el títol.
Roland Barthes deia que el títol és “un aperitiu”, tot insistint en el seu paper d’obertura en direcció al text.
De títols n’hi ha tants com llibres al món. La majoria són informatius, com ara Història de Babar el petit elefant de Jean de Brunhoff (Ed. Pagès), o bé, Inventari de contes de Joan Mitjons (Piscina, un petit oceà)... però també n’hi ha alguns que van, deliberadament, un pèl més enllà, Hi ha un cocodril sota el llit de Mercer Mayer (Corimbo).  
Al 1r 2a, alguns d’aquests dies de pluja primaveral, m’he dedicat a elaborar una tesi casolana sobre el tema, a obrir paraigües per a cada tipologia de títols i a aixoplugar-ne uns quants a sota de cadascun d’ells... 

1.    EL SUBJECTE, o el protagonista
En els llibres infantils és molt habitual que el nom del protagonista coincideixi amb el títol, o bé, formi part d’aquest. Ho és pel seu pes específic en la història, però també perquè el seu nom s’utilitza com a crida a amics potencials.


La llista podria ser enorme. A tall d’exemple: Elmer de David McKee (Beascoa), Frederick de Leo Lionni (Kalandraka), Pippi Calcesllargues d’Astrid Lindgren (Joventut), Serena de Dolors Garcia Cornellà (Cruïlla), En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende (La Galera).

1.1.        El protagonista + 1 característica
Sovint, al nom propi del protagonista s’hi afegeix alguna característica que el fa diferent a la resta de mortals: La Nana Bunilda menja malsons de Mercè Company (Mars), Joana de les paraules clares de Muntsa Fernández (El Cep i la Nansa), Stina, la nena de gel de Lani Yamamoto (Babulinka Books).
  
1.2.        El protagonista anònim
A vegades, el protagonista no s’individualitza pel seu nom, sinó per la seva feina, o bé, per una determinada manera de fer. Val a dir que, en aquests casos, el misteri s’escampa al seu voltant: El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger (Empúries), o bé, Els tres bandits de Tomi Ungerer (Kalandraka).
  
2.     EL VERB, o l’acció
Un dels ingredients bàsics per a l’èxit d’un llibre per a infants i joves és l’acció, que se sol focalitzar en l’aventura. Sovint, aquesta ja es mostra des del títol, amb la presència del verb:
Nyam, nyam de Mar Benegas (Combel), Anem a caçar un ós de Michael Rosen (Ekaré), Corre, Maria, afanya’t! de N. M. Bodecker (Lumen), o bé, Ens enlairem! de Sean Taylor (Takatuka).


3. EL COMPLEMENT DIRECTE, o l’objecte
En algunes històries, sovint, hi ha un element, o bé, un objecte, que és clau en el desenvolupament de les mateixes i fins i tot en el desenllaç del nus creat. És tan important que acaba esdevenint títol: El molinet màgic (La Galera), La guia fantàstica de Joles Sennell (Animallibres), Sopa de pedra d’Anais Vaugelade (Corimbo), El punt de Peter H. Reynolds (Serres), o bé, Un mitjó diferent a cada peu de Joan Calçotets (Piscina, un petit oceà). 


Contes de la perifèria
4. ELS COMPLEMENTS CIRCUNSTANCIALS
4.1. De lloc
El lloc cap on ens condueix la història, moltes vegades, és el principal objectiu dels protagonistes, o bé, és l’escenari de les seves vicissituds, un lloc tan particular que mereix figurar amb lletres lluminoses a la porta d’entrada: Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak (Kalandraka), Alicia al país de les meravelles de Lewis Carroll (Baula), Oh! Que bonic és Panamà! de Janosch (Kalandraka), L’illa de l’avi de Benji Davies (Andana), Contes de la perifèria de Shaun Tan (Fiore)...
  
4.2.        De temps
El moment concret o el període de temps en el qual succeeix la història també és clau. És aquell temps o aquella època, i no podria ser cap altre: Quan el meu pare era un arbust de Joke van Leeuwen (Cruïlla), La nit que Wendy va aprendre a volar d’Andreu Martín (Bromera), En Martinet tenia ganes de fer pipi la nit de reis de Chema Heras (Kalandraka), Diumenge, al matí, al peu del salze de Dolors Garcia Cornellà (Barcanova), El dia que es van menjar en Lluís de John Fardell (Joventut).
  
         4.3.        De manera
A vegades, la forma o l’actitud amb què els protagonistes viuen els fets i superen les dificultats també té la seva importància i marca el devenir d’una història: Com peix a l’aigua de Daniel Nesquens (Thule), A tota vela! de Mar Virgili (Cruïlla), Córrer sense por de Giuseppe Catozzella (Sembra).

5.     LES FRASES SUBORDINADES
Hi ha també títols curiosos, amb frases subordinades, que, per ells mateixos, ja són com una història, com un micro-relat: El nen que va xatejar amb Jack Sparrow de Francesc Puigpelat (Bromera), Això és un secret que només ser jo d’Eulàlia Canal (Animallibres), La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap de Hans Werner Holzwarth (Kalandraka), Quan l’home més fort del món agafa el telèfon, tothom el confon amb la tieta Encarna de Roser Rimbau (Takatuka)...
  
6.     EL COMPLEMENT INDIRECTE, o el lector
El principal complement indirecte d’un llibre és el lector a qui s’adreça. El títol, molt sovint, també el té en compte, per si aquest no s’ha adonat que les històries van per ell. La manera com s’hi adreça, però, varia.


6.1.        La interpel·lació

De quin color és un petó? de Rocío Bonilla (Animallibres); On és el meu barret? de John Klassen (Milrazones); Quantes arrels de gerd necessites per ser feliç? de Montse Junyent (Comanegra); Respira d’Inés Castel Branco (Fragmenta).

6.2.        La confidència
Shhh! Tenim un pla de Chris Haughton (Milrazones); Però jo sóc un ós! de Frank Tashlin (Viena); Hi ha un nen al lavabo de les nenes de Louis Sachar (Cruïlla); Jo que vaig dormir amb lleons de Laia Longan (Animallibres).

6.3.        L’advertència
Prohibido leer a Lewis Carroll de Diego Arboleda (Anaya); Compte amb la granota de William Bee (Joventut); No vull sortir al pati! de Nathalie Kuperman (Estrella Polar); Els fantasmes no truquen a la porta d’Eulàlia Canal (Animallibres).

7.     RESUM, o una síntesi
Sigui quin sigui el títol que figura a la coberta del llibre, sigui més reeixit, més divertit, o bé, més eixerit, a continuació et trobes amb històries de colors i de textures diverses, que a vegades responen a les expectatives creades, però moltes vegades, no. I com a lector, pots arribar a valorar si l’elecció d’aquell títol ha estat pertinent o potser... impertinent!
Val a dir, però, que posats a triar, a mi, Pippi Calcesllargues, m’agraden aquells títols que amb una única paraula defineixen i sintetitzen amb precisió l’essència del llibre: Zoom d’Istvan Banyai (FCE); Flotante de David Wiesner (Océano); Emigrantes de Shaun Tan(Fiore); Salvatge d’Emily Hughes (Zorro Rojo); Un fill d’Alejandro Palomas (La Galera)...


I llestos.
I a qui no li agradin els títols triats, que en busqui d’altres, que, al mercat, n’hi ha per donar i per vendre. I en acabat, que ens els faci arribar a través dels comentaris d’aquesta notícia encara Sense Títol, d’Hervé Tullet (Kókinos).


L'efecte i l'afecte Calders

Sempre és un bon moment per llegir Calders.
Tornar a Pere Calders (Barcelona 1912-1994) i amarar-se del seu humor absurd, en certs moments, es converteix en un exercici necessari i molt saludable. 

Al llarg d'aquest any han aparegut al mercat dues obres al voltant de la seva figura, ideals per a no oblidar que va ser un dels grans narradors catalans del segle XX i un mestre del conte breu.

Per una banda, Calders és el protagonista de la nova  biografia de la  col·lecció Tant de  gust..., elaborada segons les pautes de Lectura fàcil, amb l'objectiu de difondre els clàssics a col·lectius amb dificultats lectores, i de retruc, també a infants i joves. 

M.Carme Bernal; Carme Rubio. Tant de gust de conèixer-lo, Senyor Calders. Il·lustr. Josep Torrents. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016. 79 p. (Tant de gust; 8)

En una primera part se'ns presenten les dades bàsiques de la vida i l'obra de l'autor, així com els fets històrics que van marcar la seva trajectòria i la de molts altres intel·lectuals del moment: la guerra civil espanyola i l'exili. 
I a continuació, les autores, fan un exercici molt interessant intentant explicar, a partir d'alguns dels contes, com funciona l'humor en l'univers Calders.

El segon llibre és obra de Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965) i va merèixer el Premi Joaquim Ruyra 2015.

Santi Baró. L'efecte Calders. Barcelona: La Galera, 2016. 211 p.

Ens trobem a la dècada dels 70 del segle passat, a Llançà, on Pere Calders va estiuejar una colla d'anys amb la seva família. A partir d'aquest fet real Santi Baró recrea una ficció al voltant de Calders, l'escriptor excèntric, més o menys famós, que escriu a l'Avui, i que es passeja discretament arran de platja sota la mirada de la gent del poble.
Al centre d'aquesta història coral que retrata el dia a dia de l'estiu del 1977, Baró hi situa la forta amistat que sorgeix entre l'escriptor i el Xavier, un nano tímid i solitari, fill d'una petita llibreria de Llançà.

Santi Baró ha fet una cosa molt difícil i és apropar-nos un autor des de la ficció treballant alhora des de tres nivells: el biogràfic, el literari i un tercer més filosòfic o espiritual.
Del biogràfic ja n'hem parlat i del literari, n'hi haurà prou que un cop acabat L'efecte Calders agafeu el llibre Invasió subtil i altres contes (1978) i us dediqueu a buscar-ne els paral·lelismes. Ben segur que se us dibuixarà el mateix somriure d'en Xavier, quan fullejant el llibre, se n'adona que tots aquells contes s'estaven gestant al cap d'en Calders just l'estiu de la seva coneixença.

I pel que fa al tercer aspecte, el més difícil segurament pel que té d'intangible, dir que l'autor ha sabut escriure un llibre amb el mateix to, atmosfera i esperit de l'obra de Calders. El llibre de Baró respira bonança, aquell anar fent, sense pressa, dels qui saben que la quotidianitat també amaga sorpreses. L'humor hi és present, però no un humor de patacada ni de constants bromes enginyoses, sinó l'humor de Calders, basat en l'absurd, en l'exageració i en l'ambigüitat que provoca a voltes la fantasia.

L'efecte Calders dibuixa un món on és possible pescar un shilayo, creuar-te amb un japonès que no ho sembla gens o crear una societat secreta on tothom té nom d'animal.

Santi Baró ha fet un bon homenatge a Pere Calders, escrivint una novel·la  que l'aproparà als lectors més joves i que farà que els que ja tenim una edat, el rellegim.

El sol de la collita

EL NEN LLAVOR. Text i il•lustracions: Levi Pinfold. Traducció: Ester Jiménez De Cisneros Puig. NubeOcho. Madrid 2016.

Quan el lector o lectora català obre les pàgines d’El nen llavor, dues idees li vénen de seguida a la ment: d’una banda, els referents americans (o si més no anglosaxons) de la iconografia mostrada. Les cases de fusta, els porxos, les vies de tren elevades, els garatges amb furgonetes i motos, els barrets d’ala, les persones de color; fins i tot els envasos de cereals per esmorzar o la forma de vestir dels personatges. Una imatge no sé si dir de l’Amèrica profunda (la d’Els ponts de Madison, per exemple) difícil d’ubicar en un temps concret. Ara bé, l’altra idea és una referència ben propera de l’imaginari català: un cert surrealisme nostrat que va d’en Patufet (tan petit que es pot amagar dins d’una col) fins a relats de Pere Calders com ara “L’arbre domèstic” o “Història Natural” (ambdós pertanyents al recull Cròniques de la veritat oculta) en els quals la natura envaeix les llars dels protagonistes.

He fet aquesta introducció per constatar l’especial reacció que, intueixo, tindrà un lector/a català davant de l’àlbum que avui ressenyem i que, probablement no tindran els lectors d’altres latituds. L’autor, a qui coneixem pel seu anterior àlbum El gos negre (NubeOcho) és anglès i viu a Austràlia, lluny dels nostres paratges, a una distància abismal dels nostres referents. Però, tot i així, el sorprendria la increïble complicitat en què un lector d’aquí rep la seva història.

El nen llavor ha nascut dins d’una planta estranya que un bon dia apareix a les terres del matrimoni Barley. El senyor Barley, sense saber a quina espècie pertany aquella criatura, se l’endú a casa i, una mica a contracor, és acceptat també per la seva dona. Li fan una mena de niu natural i el deixen dormir a la cuina. Quan es lleven l’endemà, la natura ha envaït no només aquella part de la casa, sinó també el menjador, les habitacions i el garatge. Arbres, animals, flors i fruites de tot tipus senyoregen dins l’habitatge, l’endrapen, podríem dir, i l’endemà passa el mateix amb els voltants de la casa i les zones urbanitzades més properes. Un ésser acabat de néixer, doncs, irromp amb estrèpit dins la llar dels avis. Allò nou aterra en un paisatge vell. La natura envaeix també les vies del tren que hi passa a la vora, i els passatgers no poden continuar el viatge, perquè la natura exuberant ha conquerit l’espai de l’home i fa que el seu dia a dia, les seves activitats quotidianes, siguin inviables.


Pinfold fa una il•lustració realista, detallista, atmosfèrica, atapeïda, de línia molt neta, i juga amb una il•luminació molt teatral, efectista, i amb un punt melancòlic (una mica a la manera com Edward Hopper retrata els espais urbans i la psicologia dels personatges en les seves teles). La precisió del detall contrasta amb l’abast simbòlic de la proposta, i per això el missatge que se’n desprèn sempre s’escapa de la realitat i va més enllà: veiem allò que és i allò que podria ser; veiem el personatge i el fantasma, la presència i l’absència, allò tangible i allò purament espiritual. La majoria de dibuixos estan composats en horitzontal i s’allargassen a la pàgina com ho fa el dia, com ho fa el temps que avança. Cada il•lustració a doble pàgina és un prodigi: de composició espaial, de perspectiva i de composició cromàtica. A l’escena de la cuina, per exemple, la combinació de línies verticals i horitzontals i de circumferències té el seu contrapunt en l’ús dels colors complementaris (vermells i verds) d’una manera exquisida. El mateix succeeix a l’escena del garatge (allí els colors són blanc i taronges), o a l’escena del tren aturat. Un prodigi, insistim.



A parer de qui escriu, i després del que s’ha dit fins ara, descol•loca una mica l’artificiositat decorativa dels petits triangles i quadrats il•lustrats que acompanyen el text. Minúscules il•lustracions tan encarcaradament retallades que resulten supèrflues i que gairebé ni et mires.


La irrupció del nen llavor a casa dels Barley és una metàfora de l’arribada, any rere any, dels fruits de la natura. Regular i sistemàtica, generosa amb aquells que se l’estimen i en tenen cura, ens fa un regal en temps de collita. Si hi ha una bona entesa, si hi ha respecte, cada anyada ens omple el rebost, ens possibilita la cadena alimentària, la transacció econòmica. Ens fa seure a taula per compartir, per obsequiar a qui no té res. El futur com a motor. La sàvia nova, la llavor que donarà nova vida i que no permetrà mai que es trenqui el cercle de la vida. I, paral•lela a aquesta, encara és possible una segona lectura: el futur també aporta experiències i innovacions que transformen, i sovint milloren, el concepte del món conegut. La desconeixença, la por a la diferència, a allò que no és el de sempre, no ha de ser un impediment sinó una raó per investigar, descobrir, dialogar i finalment conèixer.



Aquesta sentència l’aplicaré, per acabar i en forma d’agraïment, al regal que em va fer la Irene Tortós-Sala Brugué de la llibreria L'Altell de Banyoles posant-me a les mans aquest àlbum meravellós que avui presentem als fidels del Replà.

Carpe diem

STÉPHANE SÉNÉGAS
L’efímera
Traducció de Patric de San Pedro
Takatuka, Barcelona, 2016
L’efímera o efèmera és un insecte d’uns dos centímetres de llarg, d’ales transparents i membranoses que no es poden plegar i dos o tres «cuetes» al final de l’abdomen; però la característica que l’ha convertit en protagonista del conte de Stéphane Sénégas (Carcassone, 1974) és que té una vida molt breu. Quan els nens d’aquesta història adopten tan delicada bestioleta encara no en saben ni el nom; per això, un d’ells busca informació sobre la criatura en Internet i hi descobreix la terrible veritat: només podran gaudir unes hores de la seua companyia. Per tal de consolar el germà petit, el gran proposa de fer passar un dia fantàstic al nou amic: així, tots tres juguen a pirates, a cow-boys, munten un circ, una pista de carreres amb cotxes teledirigits i també miren la tele junts. Però el temps no es deté i la mort arriba.

A partir d’un plantejament no del tot original, l’autor francès crea un àlbum que sorprèn per les perspectives i els enquadraments, especialment eficaços per a  mostrar alhora un animalot diminut i dos xiquets; així com per l’expressió dels rostres —també de l’insecte— i pels detalls d’humor en les escenes dels jocs: l’efímera amb barret de pirata, penjant d’un trapezi, amb casc en les carreres o amb un refresc davant la pantalla del televisor. Les il·lustracions, contingudes quant al color —ocres, marrons, verds apagats i granats—, apareixen sobre un fons que imita la textura del paper d’estrassa; com buscant l’equilibri entre la sobrietat cromàtica que exigeix la transcendència de la mort i l’alegria i la frivolitat del carpe diem. Sense ser cap obra mestra, L’efímera té gràcia en tractar una qüestió difícil i manté un to just, entre la tristesa i la serietat i el gaudi de viure.

Ens agradaria que aquesta no fóra l'única obra de Sénégas que es tradueix i que prompte comptem també amb Mon père, chasseur de monstres, proper al còmic per a xiquets i amb una estètica que recorda el tenebrisme rialler d’Edward Gorey.



El retorn de Lienas

Cadascú té la seva biblioteca personal –o l’hauria de tenir. Igual que cadascú té les seves pel·lícules de referència, el seu actor o actriu més desitjat, el seu pintor o escultora que és capaç despertar-li les emocions més fortes… Doncs en aquest món que al Dídac i a mi ens ha tocat reconstruir he pogut crear la biblioteca personal que sempre havia somniat, un espai de recolliment, d'acollida, una illa en mig d'un oceà on refugiar-me els dies de mal temps, les tardes de pluja a fora i a dins meu. És aquesta biblioteca la que m'explica tal com sóc, en la que reconeixo les meves fílies i fòbies. En Dídac, per la seva banda, també s'ha construit la seva, un espai propi que a poc a poc anem enriquint d'aquells volums que trobem en les biblioteques abandonades ací i allà i que a voltes compartim. Però, malgrat la recança que ens provoca, també manllevem alguns exemplars de cases particulars, de prestatgeries de joves adolescents que de ben segur aquells eren alguns dels seus tresors més preuats juntament amb els CD's dels Txarango o les fotos de Londres durant el viatge de final d'ESO.

Jo, entre algunes de les perles que en cap moment vaig tenir dubtes d’incloure, vaig escollir dues obres primerenques de Gemma Lienas (Barcelona, 1951):





Cul de sac (Empúries, 1986)



i 2 CV (Empúries, 1987, i Estrella Polar, 2010). 


Dues novel·les que afegien gruix en aquell realisme crític que a Catalunya trigà en arribar però que quan s’imposà ho feu amb força. Aquella veu jove, d’una escriptora compromesa, marcava la línia d’una autora que anys més tard es dedicà plenament a l’art d’escriure. Però, així mateix, la imperiosa necessitat de publicar va fer que, a poc a poc, jo perdés la fe en Lienas i que els posteriors diaris de colors d’un dels personatges més reconeguts, la Carlota -Així és la vida, Carlota, (Empúries, 1989)-, no van fer res més que confirmar el meu desinterès per la seva obra.

La seva obra, amb més de cinquanta títols al seu haver, s'estén per totes les edats. És així com trobem la col·lecció La fada menta (Estrella Polar), pels més petits, fins a títols tan potents com Vull ser puta (Empúries) per a majors d'edat, una provocació per a tots aquells que volen legalitzar l'anomenat ofici més vell del món.

Però he de dir que casualment, derivat de l’obligació que em vaig marcar de llegir els premis juvenils de la història recent abans del gran desastre, va caure a les meves mans La venjança dels panteres negres (Alzira: Bromera, 2016). Guanyadora del premi Fundació Bancaixa de Narrativa juvenil 2015, aquesta novel·la m’ha desvetllat de nou l’interès per una autora que, novel·lísticament -que no pel que fa als assaigs- havia trobat sempre excessivament esbiaixada vers les problemàtiques socials que massa vegades superaven la literatura, ha tornat amb una obra valenta, àgil, amb fonaments ferms que no deixa que el lector es separi d’aquest thriller de ritme trepidant ni un sol moment.

Tot comença quan l’Òscar, un noi amb l’autoestima baixa, sent que el seu futur només existeix en el si dels Panteres negres, una colla dominada pel Baldo, un líder ple d’odi vers en Daniel, ex membre de la banda que els denuncià fa tot just un any. Tot s’embolica quan al Daniel no se li acut res més que tornar al barri, on sap que si el troben serà eliminat, un retorn que l’Òscar aconsegueix descobrir i comunicar al cap de la colla. Però, per si això no fos prou, la intervenció d’en López, un policia de l’antiga escola, acabarà de fer el brou espès, potent, amb cares diverses que fan d’aquesta obra una novel·la juvenil amb tots els ingredients.


El retrat de les colles que ens dibuixa Lienas és corprenedor, de fidelitat a l'abús dels més forts vers els més dèbils, d’ús de la personalitat dels altres pel bé propi sense tenir en compte els mínims principis humans que, sortosament, encara viuen en el si de la nostra societat. Lienas, a més, col·loca amb saviesa el contrapunt d'en Daniel, un expantera que, després d'un període de reflexió, se n'adona que aquell camí només pot fer-lo anar pel pedregar. Però la venjança diuen que és millor servir-la freda i, rencorós de mena, en Baldo serà capaç de passar per damunt dels principis més bàsics d'humanitat per cobrar-se la vergonya soferta un any abans.

A partir d'una trama àgil, d'un lèxic i dibuix dels protagonistes adequats al seu entorn, d'uns secundaris de luxe i de la crítica social que, aquesta vegada, es manté a la reraguarda sense emboirar la història, Lienas ens ofereix una obra completa, de fàcil lectura que pot obrir interessants debats entre els lectors adolescents massa enlluernats, a vegades, per sentir-se acceptats. Una novel·la que m'ha fet recuperar la creença en les bones arts de Lienas.

Panorama de la LIJ catalana 2014-15

Vols fer una petita mirada al què va passar a la LIJ catalana durant els anys 2014-15? Doncs un veí nostre n'ha fet un petit resum que pots consultar a l'enllaç següent: 

http://www.raco.cat/index.php/AnuariObservatori/article/view/307762