Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets

Un llibre d’imatges aproxima l’art als primers lectors

Quan? Impressions i reflexions d'una estada

La lectura i les biblioteques al llunyà orient

Berenar amb la Pilarin

Compartim un tarda amb la il•lustradora Pilarin Bayés

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

Teixir com a metàfora

CANÇÓ DE TELA. La vida teixida de Louise Bourgeois. Text: Amy Novesky. Il•lustracions: Isabelle Arsenault. Traducció: Anna Gorina. Impedimenta. Madrid 2016.

Des d’uns anys cap aquí, acostuma a ser habitual trobar àlbums il•lustrats sobre artistes o moviments artístics en les botigues dels museus. N’hi ha de tota mena: els que parlen de l’obra d’un autor/a, d’una obra en concret, de la vida del creador/a... N’hi ha que es poden pintar i d’altres que proposen jugar amb l’estil o temàtiques que l’autor/a ha donat a conèixer.





dibuix de Louise Bourgeois
Cançó de tela” serà un d’aquests exemplars que es podran adquirir als museus. Les autores han homenatjat una artista mundialment reconeguda (segur que no ho és tant pel públic més jove), la Louise Bourgeois (París 1911- NY 2010), amb un relat il•lustrat de part de la seva vida. D’una Louise nena que viu a la casa a Choisy-le-Roi als afores de París i prop del Sena, a la (imaginem) Louise anciana a punt de morir amb 99 anys. Evidentment, una vida tan llarga i plena d’activitat artística i emocional és impossible d’ encabir en un àlbum de 40 pàgines, i el que fan les autores és rescatar un aspecte fonamental de la seva infantesa i que tindrà un innegable pes tant en la seva formació com en l’obra creativa posterior, i trenar, mai millor dit, un discurs metafòric sobre ell.


Aranya al Guggenheim Bilbao
Parlem del fet de teixir. La família Bourgeois té una empresa de restauració i venda de tapissos antics. Tota la família hi treballa, també la petita Louise. Cabdellar la llana, tenyir-la, tallar-la i teixir-la són activitats que Louise coneix prou bé i que aprofitarà per a les seves obres de creació. Teixir, doncs, com a metàfora de redreçar, unir, sanejar. Com una metàfora de viure i tirar endavant. Teixir com a metàfora també de recordar, com a representació física de la memòria. L’aranya com a imatge simbòlica d’una filadora és fonamental en l’obra de Bourgeois (en va esculpir i dibuixar moltes en la seva trajectòria. Una d’elles es pot admirar al Guggeheim de Bilbao).




Per a qui escriu, que coneix i admira des de fa molt de temps l’obra de Bourgeois, és evident que aquest teixir (viure) no va ser sempre un camí de roses. Alguns dels episodis de la infantesa de Louise que van deixar forta petjada en la seva personalitat i en la seva obra, no apareixen esmentats a l’àlbum que ressenyem avui, però sí que les autores n’han deixat rastres molt subtils, elements interpretables en les diverses lectures que se’n poden fer. El discurs (text i imatges) conté punts malenconiosos i nostàlgics; presències fugaces com ara el pare (“Gairebé mai no hi era, i això feia enfadar tant la Louise que un dia va decidir llençar-se al riu”); aranyes acollidores com la que reuneix Louise i la seva mare al voltant d’un munt de llana negra, i d’altres gegantines, agressives i amenaçadores, com les que ha construït arreu del món.


Les autores, doncs, expliquen i il•lustren molts aspectes i circumstàncies reals de la vida de l’artista, i d’altres els suggereixen poèticament. La natura, especialment el riu i les flors que creixen a la seva riba, fa d’eix conductor del relat al costat dels fils de llana i les teles que van omplir la seva infantesa. “Amb els retalls sobrants de la seva vida, la Louise va teixir dolces cançons de tela, va teixir el riu que l’havia vist créixer”.


Admirem traces de l’art de Bourgeois en els dibuixos de Arsenault, que fins i tot reinterpreta amb llapis i color algunes de les seves obres. Les trames, el color vermell, la línia (el fil), les espirals i les construccions (les seves dones-casa o les seves “cells”) són presents a l’àlbum.


Les autores tanquen el llibre amb una nota biogràfica sobre Bourgeois i un llistat de cites i fonts que han utilitzat per crear-lo. El lector té a les mans un bell artefacte literari i visual confeccionat a base de petits retalls d’una vida que va ser llarga i prolífica. Besllumem el món d’una dona, el seu imaginari, les seves pulsions. És una manera ideal per entrar, de mica en mica, en l’obra d’una creadora contemporània de reconegut prestigi. L’art modern tendeix a ser críptic, i és d’agrair que se’ns ofereixin pistes per interpretar-lo. En aquest àlbum n’hi ha moltes, em podeu creure. Altres artistes, com Pedro Almodóvar a “La piel que habito”, s’han submergit en el món teixit de Bourgeois per a donar sentit a les seves creacions, les seves pròpies metàfores del viure.

dibuix de Louise Bourgeois

El gat: fera o bestiola?


BRENDAN WENZEL
El gat Baltasar se'n va a passejar
Traducció de Núria Riera
Brúixola, Barcelona, 2016


Es podria dedicar tota una secció, en llibreries i biblioteques públiques i privades, a les obres protagonitzades per gats i així, els que sentim debilitat pels fèlids, hi aniríem directament quan, en moments de debilitat, necessitem retrobar-los, ni que siga en la ficció. Fa ja uns quants anys, Koko i All Ball —els veïns del 3er 1a— tornaren a casa amb Chat!, de Laurent Grisel i Benoît Jacques, un llibret de petit format que conta com el senyor Christian somia que és un xiquet de sis anys i que, jugant a quatre potes en el jardí de l’àvia, es transforma en un gat després de, sobtadament, haver-ne trobat un de cara. No és una història sofisticada, però sí té un to extravagant que sorprèn i que atrau; al final el nen s’adorm arraulit i feliç al terra, com un moixet. Hi destaquen unes il·lustracions en blanc i negre que imiten el traç, les proporcions i les perspectives dels dibuixos infantils a llapis. La identificació nen-felí és absoluta.

Il·lustració de Benoît Jacques en Chat!

Recentment, Koko i All Ball han descobert El gat Baltasar se’n va a passejar de Brendan Wenzel, un dels últims títols publicats amb el gat com a protagonista. Concebut per a primers lectors, aquest àlbum il·lustrat té la gràcia de mostrar el mateix animal des de punts de vista diferents: el del xiquet que l’estima, el del gos que el menysprea, el de la rabosa famolenca que se’l vol cruspir, el del peix espantat, el del ratolí aterrit, el de la puça satisfeta... A cada aproximació correspon una representació gràfica distinta: així, el que per a l’ocell des del cel és una bestiola diminuta per al paràsit és una immensa i acollidora catifa de pèl; l’efecte d’apropar-se i distanciar-se de Baltasar permet a l’autor d’emprar el collage —i així suggerir en una sola imatge les múltiples mirades sobre el gat—  i altres tècniques que recorden el puntillisme i el fauvisme. El llibre no és una obra rodona—sobraria l’escena que enuncia amb paraules allò que pàgina rere pàgina ja han suggerit les il·lustracions— però té l’encert d’abordar de manera senzilla i efectiva el relativisme i de revisitar, en un llibre infantil, alguns moviments pictòrics de les avantguardes.




katharina von der Gathen, "Explica-m'ho"!


El passat dimecres 19 d’octubre i a la sala d’actes de Rosa Sensat va tenir lloc una trobada amb l’autora del llibre “Explica-m’ho. 101 preguntes fetes per nens i nenes sobre un tema apassionant”, Katharina von der Gathen, i que ha publicat Takatuka en català. Segur que molts i moltes heu sentit a parlar d’aquest deliciós llibre divulgatiu sobre la sexualitat.


La pedagoga alemanya nascuda a Bonn fa 44 anys, imparteix tallers en escoles alemanyes (nens i nenes de primària especialment) on els estudiants reben classes de sexualitat dins el currículum des de l’any 1992. Von der Gathen ha recopilat les preguntes que, sovint anònimament, els nanos li deixen dins de la “capsa de les preguntes” que sempre deixa a la vista durant les trobades i ha procurat respondre-les de la manera més clara possible. “Quina mida té un penis?”, “Per què ens fem petons” o “Es pot fer sexe amb el cul o l’orella?” són algunes de les qüestions que se li van plantejar a l’autora que, amb l’ajuda dels dibuixos de la il•lustradora Anke Kuhl, ha contestat i formen part d’aquest volum. Començant pel coneixement del propi cos i servint-se de joguines i material específic sobre el tema, la pedagoga aposta per vèncer la vergonya i els prejudicis en la pre adolescència i parlar obertament, amb respecte i humor, sobre un tema que sovint ha estat (i és encara) tabú en la nostra societat.



Acompanyaren a Von der Gathen Amàlia Ramoneda, que va presentar l’acte; Cristina Correro del grup GRETEL, que va fer una intervenció sobre l’evolució de l’educació sexual a Europa i Mariona Trabal, bibliotecària de l’escola Orlandai de Barcelona. Patric de San Pedro de Takatuka, va oficiar no només com a editor del volum, sinó també com a traductor de l’alemany.

Un homenatge a tenir en compte


Coneguda especialment com a una de les promotores de l'escola Isabel de Villena, escola que recuperà durant els primers anys de la dictadura franquista l'ideari i l'esperit pedagògic de l'Escola Nova d'abans de la guerra, es va inaugurar el passat 15 de setembre l'exposició Parlaré a classe en homenatge a Carme Serrallonga (Barcelona, 1909-1997). 

Carme Serrallonga va esdevenir, durant dècades, la mà que portava el timó d'una escola que s'entestava en no deixar en l'oblit l'herència transmesa per aquella escola que la República difongué arreu de Catalunya. 

La feina no era pas fàcil, però la tenacitat de l'equip i l'ajut dels pares que confiaven cegament en la línia de l'escola, va permetre mantenir la flama encesa d'aquella escola renovadora que havíem gaudit durant alguns anys abans del silenci imposat pel franquisme. 

Però, per quin motiu citem aquesta exposició a una pedagoga en un bloc de LIJ? Doncs perquè des de Llibres al Replà no podem oblidar que Carme Serrallonga conreà amb encert una altra faceta molt menys coneguda de la seva persona: la de traductora. 


De les seves mans en van sortir alguns dels autors de la literatura infantil i juvenil europea de més renom. És així com, mercès al seu domini de les llengües -va traduïr de l'alemany, el francès, l'anglès i l'italià, a més de conèixer el llatí, el grec clàssic, l'hebreu, l'àrab i el basc, i d'estudiar el rus durant els darrers anys de la seva vida-, Serrallonga va traduïr obres tan emblemàtiques com En Jim Botó i en Lluc el maquinista d'Ende, Estimada iaia, la teva Susi i Històries de Franz de Nöstlinger, o Berni de Mira Lobe. 


Una vitrina de l'exposició ens recorda tots els títols que Carme Serrallonga traduí. Un estol de lloms que ens fan present els bons moments que molts de nosaltres hem viscut de la mà d'aquests títols. 

No és una gran exposició, pel que fa a superfície, ja que està situada a la petita Sala 4 del Palau Robert de Barcelona, però sí que és una exposició a una de les grans que, malauradament, pel fet de ser traductora ha quedat en un segon pla. Un just homenatge -o donatge, com deien aquells- a una escriptora que ens ajudà a descobrir autors que han esdevingut referents per a molts de nosaltres. 

Per camins de Maite Carranza


Imagineu-vos una família al peu dels Pirineus francesos a meitats del segle XX.
Imagineu-vos que aquesta família va mal calçada per ascendir en ple hivern per les valls i saltar colls de la serralada de més de 2000 metres d'alçada. 
Imagineu-vos que entre els membres d’aquesta família hi ha un nadó de mesos i una àvia de més de setanta anys i que mai han trepitjat la muntanya, que gairebé no poden ni saben posar un peu davant de l'altre. 
I, a més, caminen de nit, amb la por a la cara de ser descoberts pels alemanys. 
I tot plegat per anar a la recerca d’una vida allunyada de la bogeria que un homenet de bigoti eixut ha decidit que no mereix que existeixi, que els jueus, comunistes, homosexuals, gitanos o discapacitats no tenen dret a gaudir-la. 
És per això que aquesta família s’ha traslladat des de l’Alta Saxònia fins a un petit poblet francès on, després de molt regatejar, seran passats a l’Espanya franquista. Un camí poc conegut que, durant els anys de la Segona Guerra Mundial van fer més de 80.000 estrangers.


Moltes d’aquestes persones van ser perseguits, alguns capturats i deportats a camps de concentració i d’altres, sortosament, traspassaren exitosament la serralada i la frontera i van aconseguir refugi en tercers països, com els Estats Units o Portugal, no sense abans haver passat per la petita presó del poble lleidatà de Sort o empresonats en alguna presó infecta del règim franquista. 

A la dreta es veu la reixa de la presó de Sort
Montgarri, punt de pas d'alguns refugiats 
Aquests fets històrics a poc a poc van veient la llum i, fins i tot, recentment s’ha estrenat una ruta a peu pels Pirineus que rememora aquells fets històrics: Muntanyes de Llibertat. Una ruta que permet traspassar la serralada Pirinenca resseguint els camins i saltant els colls que aquells milers d'europeus van haver de traspassar per salvar la vida. 

Jueus, aviadors anglesos, comunistes, joves que volien allistar-se a l'exèrcit aliat situat al Marroc, etc., van ser alguns dels milers i milers de persones que, posant en perill la seva vida, van anar a la recerca de la llibertat que els hi era manllevada. 

Però els autèntics herois, homes i dones de totes les edats que es jugaren la pell, van ser els anomenats “passadors”. Aquests van ser individus, molt coneixedors de l’entorn per on trescaven els camins, que ajudaren a passar famílies senceres fins a l’Espanya franquista amb esforç i exposant-se a ser afusellats si eren descoberts. 

I Maite Carranza (Barcelona, 1958) s'ha calçat les botes i ha ascendit literàriament –no sé si també físicament– als colls que separen la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça del país veí. I tot això ens ho dóna a conèixer amb Camins de llibertat (Barcelona: Edebé, 2016), una novel·la per a nois i noies, plena d'amors adolescents, però que també ret un merescut homenatge a aquells herois anònims que van salvar tantes vides.


Tot comença quan l'Alèxia, una noia dels escoltes del barri, és cridada pel David a fer d'intendent als campaments d'estiu. Ella només té ulls pel David, i és per això que accepta immediatament. Tot comença a embolicar-se quan l'àvia de l'Alèxia la repta a trobar alguna pista del besavi Miquel, que, misteriosament, va desaparèixer deixant quatre filles a l'estacada. Un seguit de pistes –unes baldufes i un cavall de fusta–, així com la recerca d'alguns testimonis de l'època, permeten a l'Alèxia indagar entorn d'Alós d'Isil, un petit poble dels Pirineus on faran els campaments. Tot i això hi ha un tercer en discòrdia: en Kilian, que complicarà la feina a l'Alèxia. 

Carranza ens ofereix una novel·la molt ben travada, amb tots els elements necessaris per encaterinar els joves lectors, els agradi o no la història, s'emocionin o no per l'amor adolescent. Una narració completa, rodona i de molt bon passar. 

Pena, però, que la fotografia de la coberta no correspon a cap dels indrets dels Pirineus -per no correspondre no és ni d'aquesta serralada- per on se succeeixen les històries de l'Alèxia, però aquest negociat no és responsabilitat de l'autora. 

Dotze il·lustradores basques

...I la Ventafocs va ressorgir de les seves cendres.

La setmana passada es va tornar a celebrar a Donostia el taller d’il·lustració Marraz(i)Oak. Un curs proposat per l’associació del llibre infantil i juvenil Galtzagorri i patrocinat pel departament de Cultura de la Diputació Foral de Guipúscoa amb el suport de l’associació de dibuixants de còmic de Donostia.

El nom Marraz(i)Oak pensat des del principi per Harkaitz Cano, és una paraula composta a partir de Narrazioak què vol dir narracions, Zioak que significa objectius, Marra que vol dir línia i Marrazoa que és el tauró en euskera... Narrar amb el traç!

Aquesta ja és la vuitena edició, i per quarta vegada ens tornàvem a reunir l’escriptor basc Harkaitz Cano i jo mateix per oferir un taller intensiu per a uns alumnes fidels que, any rere any, tornen a confiar en nosaltres per conviure i treballar plegats durant una setmana intensa, plena de plantejaments teòrics, molts llibres il·lustrats i exercicis pràctics d’acord al tema bàsic del curs. El curs, que s'imparteix en Euskera, compta amb el suport i la traducció de la il·lustradora Aitziber Alonso.
Mary Blair
I la Ventafocs va ressorgir de les seves cendres..., el lema d’aquesta nova edició de Marrazioak, partia de la representació que l’art ha fet de la dona al llarg de la història, fent especial atenció a la iconografia del segle XX, i proposar-ne una reinterpretació o, per què no, una reinvenció, a través d’una mirada honesta, crítica i sense prejudicis. Així ho vam explicar l’Harkaitz i jo a l’inici de la primera sessió. Per crear expectació, vam posar damunt de la taula alguns exemplars d’àlbums il·lustrats amb versions diverses del conte de la Ventafocs, com per exemple la il·lustrada per Roberto Innocenti.
Il·lustració de Roberto Innocenti

La curiositat era que, en aquesta ocasió, dos professors homes parlaríem de la representació de la dona en l’art i en la il·lustració amb dotze alumnes/il·lustradores dones. Begoña Durruti, Belén Lucas, Garazi Berrizbeitia, Ainara Altuna, Yera Sanchez, Concetta Provança, Nagore Txintxurreta, Ibone Lopez, Maite Gurrutxaga, Ainara Azpiazu, Nekane Fernández i Idoia Beratarbide van ser les dotze seleccionades per aportar la seva mirada personal com a il·lustradores i com a dones.

El curs es va iniciar amb les presentacions de totes les participants mitjançant d’una presentació gràfica: cada il·lustradora havia de dibuixar els esdeveniments que considerava més destacables de la seva vida. Després una de les companyes havia d’explicar el que podia entendre de la biografia dibuixada de l’altra i explicar-ho a tot el grup.


Abans d’encetar el tema de la representació femenina, vam visionar la pel·lícula australiana “The Dressmaker”, protagonitzada per l’actriu Kate Winslet i dirigida per Jocelyn Moorhouse. Una història de dones sobre la venjança i l’autenticitat. Les accions de la protagonista i al seva relació amb la gent del poble on va néixer i on retorna després de més de 30 anys d’absència va ser un bon començament per iniciar el debat i endinsar-nos poc a poc en el tema.

Durant tota la setmana les alumnes van parlar del seu treball, de la seva proposta artística personal i també dels seus referents femenins. Ens interessava treballar més el contingut que no pas el registre gràfic, i per això vam revisar el treball de moltes dones artistes, escriptores i il·lustradores. Moltes de les il·lustradores participants al curs han publicat llibres, han obtingut premis importants, i totes elles havien gaudit d’anteriors cursos proposats per Galtzagorri.

Maite Gurrutxaga
Maite Gurrutxaga va parlar del seu interès per l’obra de Virginia Wolf. De fet va estar a punt d’il·lustrar Las Olas. Maite va estudiar il·lustració a Barcelona, a l’Escola de la Dona, i acabats els estudis va tornar a Euskadi. Li ha anat bé, retrobar-se amb el poble on va créixer i amb la gent que estima. Ha guanyat el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015 i enguany ha estat seleccionada per al catàleg Iberoamericà d’Il·lustració.

Concetta Probanza fa un tipus d’il·lustració pictòrica i molt expressionista. Ha realitzat molts cartells per a associacions que treballen pels drets de les dones. Concetta va presentar un parell de pel·lícules d’animació de la directora Izibene Oñederra, i va parlar de l’obra de la il·lustradora Ana Juan, de l’artista Hanna Wilke (New York, 1940-1993) i de la seva performance Vulval, en la qual l’artista s’anava posant xiclets en forma de vagina que havien estat mastegats pel públic.


Violeta Lópiz
Ainara Aizpuzu va parlar de la seva participació periòdica a la revista infantil Irrien Lagunak i de les seves il·lustradores preferides, Emily Hughes, Violeta Lópiz, Elena Odriozola i Marta Altés. També va comentar l’obra d’algunes dibuixants de còmic i novel·la gràfica, com Camile Jourdy, Aisha Franz i Lola Llorente.

Idoia Beratarbide treballa com il·lustradora i també fa teatre. Amb l’editorial Edo, creada per ella i un grup d’amics, publiquen llibres del seu gust mitjançant el sistema de socis. Al cus va mostrar Lur Beldur, amb il·lustracions seves i text d’Uxue Alberdi.

Nagore Txintxurreta va parlar dels seus viatges a Mèxic i a l’Índia, i com l’han ajudat a obrir els ulls i la ment a l’hora de dibuixar. Valora molt la proposta delicada de la il·lustradora basca Iraia Okina i també de la italiana Chiara Carrer.

"Frau Macheva" Selda Marlin Soganci
Un dels moments més intensos del curs va ser quan vam comentar l’àlbum Frau Machova wartet auf den Postmann (La senyora Machova espera al carter) il·lustrat per Selda Merlin Soganci, text de Harriet Grunewald i editat per Peter Hammer Verlag d’Alemanya. En una de les il·lustracions del principi, el personatge de la sra Machova espera el carter en una actitud de tristesa, amb una caixa de bombons de xocolata a la vora, un telèfon, i sense cap referència sobre la feina que fa o les coses que li agraden. Totes les il·lustradores del curs van quedar molt decebudes per aquest plantejament tòpic i totalment desfasat de la figura femenina. A partir d’aquí el curs es va activar amb propostes molt motivadores referents a la representació dels personatges femenins a la literatura infantil.


De seguida vaig obrir la maleta vermella que tots els anys porto al curs i que conté una bona col·lecció de llibres que fan referència el tema principal. Vam mirar àlbums de Kitty Crowther, d’Elena Odriozola, de la croata Andrea Petrlik Huseinovic, d’Emmanuelle Houdart, d’Aurelia Grandin, Jutta Bauer, Marion Fayolle i fins i tot de Mary Blair, artista vinculada a l’empresa Disney. Lògicament, l’obra de Mary Blair va obrir un nou debat sobre el cinema d’animació de l’empresari americà Walt Disney i la representació de les dones i de les “princeses” que s’hi mostren.


Durant tota la setmana vam buscar la possible relació entre el treball d’il·lustrar i diversos moviment artístics del segle XX i XXI. Vam parlar i vam veure imatges de l’obra de Sophie Calle, de Marina Abramovich, de Vanessa Beecroft, Rebecca Horn, Kathe Kollwitz, Nan Goldin, Pipilotti Rist i, sobretot, de Louise Bourgeois. Vaig dedicar una sessió a parlar de les obres de teatre-dansa de la coreògrafa alemanya Pina Baush i del treball damunt de l’escenari de l’actriu Myriam Mézières.

De Pina vam poder veure una part de la seva pel·lícula Die Klage der Kaiserin (La queixa de l’emperatriu). Aquí és va iniciar un nou debat sobre el coneixement del propi cos, si és gratuït mostrar-lo nu en l’art i si afecta a l’hora de dibuixar personatges.
Myriam Mézières

Harkaitz va presentar alguns llibres d’escriptores que ell recomana molt especialment. Entre d’altres va parlar de Susan Sontag i els seu llibre Sobre la fotografia; de Marguerite Duras, de Marianna Enriquez i el seu llibre de contes breus Las cosas que perdimos en el fuego; d’Ana María Shua i els seus microcontes Fenómenos de circo; o de Joyce Carol i el seu llibre ple de poesia sobre un esport tan complex com la boxa Sobre boxeo.
També va presentar les artistes plàstiques i fotògrafes Francesca Woodman (Denver, 1958 - New York, 1981), Mireia Sentís (Barcelona, 1947), Valie Export (Austria, 1940) i Sarah Charlesworth (Nueva Yersey, 1940 - Connecticut, 2013).

Com a proposta pràctica de la setmana, les il·lustradores van dibuixar dotze Liporellos (llibres plegats en acordió) on cadascuna participava en el de les altres representant les seves Ventafocs preferides.

Nou èxit, doncs, del curs Marraz(i)oak, i bona feina de les dotze il·lustradores. Les haurem d’acompanyar al ball abans no es faci massa tard, perquè definitivament, la Ventafocs ha ressorgit de les seves cendres.
Aitziber Alonso

Dotze il·lustradores basques


Harkaitz Cano i Ignasi Blanch

Curs Marraz(I)oak 8

Nosaltres hi vam ser!

Benvolguts veïns i veïnes,
Aquest divendres i dissabte es va celebrar, en el marc de la Casa de Convalescència, a Barcelona, la celebració dels 10 anys del Màster en Llibres i literatura infantil i juvenil. I alguns veïns i veïnes de Llibres al Replà hi van ser. Aquí en teniu testimoni:
El veí del 1r 2a, el podeu veure a la dreta de tot, va exposar el nostre bloc tot comentant la feina feta fins ara de la qual en sou tots els lectors partíceps.









Posteriorment la veïna del 1r 1a va parlar de la biblioteca i com el Màster li va permetre reflexionar a l'entorn de la seva feina.

Molt bona feina i moltes felicitats als dos!!!